NOMÉS SÉ QUE NO SÉ RES

De Faro a Diari de Tarragona. 

La frase s’atribueix a Sòcrates, filòsof de la Grècia clàssica i és, en ella mateixa un contrasentit, ja que si dius que només saps, és que ja saps alguna cosa...

Bona part dels nostres polítics (imputats o investigats, o no) també solen afirmar el mateix (o quasi): no sé res, no recordo res, fins el que jo sé, això no passava... Una de les que no s’assabentava de res era la Maridolo de Cospedal, secretaria general del PP i per tant, qui s’ocupava del dia a dia del partit.

Aquesta tàctica és tan vella, però tan vella, que fins jo mateix l’he posat en pràctica... Abans de que hi pugui haver algun malentès, us explicaré que vaig fer. Seria l’any 1982 o 83... Havíem anat a Andorra a comprar una tenda de campanya i allí mateix, al desaparegut campint les Bons l’havíem estrenat... No portàvem res més que es pogués considerar com a contraban. Vaig tenir cuita d’amagar la tenda al fons del maleter del 127 i davant vaig posar tots els estris que havia agafat de casa, fins i tot un petit butà que teníem a una caseta de camp prop del poble... Quan el polícia de la duana em va preguntar si tenia res que declarar la meva resposta va ser:

-Crec que no... Vostè mateix...

Li vaig dir que veníem d’acampar i com va veure que els estris no eren nous, ja no va mirar res més...

Des de fa setmanes, potser fins i tot mesos, no hi ha dia que no hi hagi alguna notícia judicial. La setmana passada va ser València, ahir Madrid... Ahir fins i tot van coincidir diferents casos: Registre de la seu central del PP al carrer Gènova per mirar de trobar documentació de l’anomenada trama Púnica, la declaració de l’exministre Matas (també del PP) a Mallorca, dintre del cas d’Urdangarin i la infanta Cristina i finalment la compareixença de Jordi Pujol Ferrusola conegut com a Júnior a l’Audiència Nacional on el dia abans havia declarat el seu pare mentre que sa mare no havia obert boca.

Jordi Pujol i Soley (aquell que tenia nom de cigaló), el dia anterior, va reiterar que l’origen de la seva fortuna a Andorra era l’herència de son para Florenci, però mai ha aportat cap prova de que fos així. En canvi els malpensats (que sempre n’hi ha), creuen que tot arranca de la descapitalització i posterior fallida de Banca Catalana, una entitat financera que ell mateix va crear (a Tortosa tenia la seva oficina a l’actual avinguda de la Generalitat, abans d’arribar al mercat i la part del darrere donava al carrer d’en Carbó i a Amposta a l’avinguda de la Ràpita, prop del canal)

Així, Pujol va entonar una vella i coneguda cançó, res de nou, mentre que la seva dona, com ja he dit, no va dir res... I mira que li agradava parlar a la senyora... Pujol però va desvincular-se del negocis (potser millor seria parlar de tripijocs) No obstant, el molt poc honorable era la peça fonamental i imprescindible de tota la trama o sinó, de què les diferents empreses els hi haurien donar les comissions que sembla que van rebre a canvi de res, encara que ells diguin que a canvi de aconseguir-los contractes...  

El cas més curiós però va ser la compareixença de Júnior a petició pròpia... Vull destacar això de a petició pròpia perquè és important. Quan algú demana de comparèixer és que té novetats que aportar... Per sorpresa per a tots, no va aportar cap tipus de novetat...  Va entrar amb una cartera de ma i va sortir de la mateixa manera. En mig no va treure cap paper, cap prova... A què va anar?

Això sí, es va reiterar en que l’origen de la fortuna va ser la deixa de l’avi Florenci i que ell mateix s’havia encarregat d’administrar-la en nom de la seva família i que havia invertit els diners en productes financers d’alta rendibilitat... Nassos! I per què no va compartir amb tothom quin eren aquest productes? Ara seríem tots rics!! Quin gran servei haurien fet als ciutadans de Catalunya, no?

LA CONNEXIÓ DE L’EBRE

Les Terres de l’Ebre som un territori insignificant si el comparem amb les grans concentracions de les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona. Estens, això sí, però amb poca densitat d’habitants. Aquest fet provoca que es faci, per exemple, menys obra pública que a d’altres llocs i, per tant, que els casos de corrupció no siguin tan freqüents.
Tret d’aquells que han pogut afectar un municipi concret, la majoria són ramificacions de casos molt més abast com per exemple l’Innova, Teyco y el més recent Aquamed.
No m’estendré massa amb els dos primers perquè crec que són suficientment coneguts. El cas Innova neix a Reus amb el PSC al govern, però és Josep Prat, nascut a la Fatarella i que posteriorment va ser director de l’ICS, el cervell de l’entramat empresarials que anava des de la sanitat (la part més importants), fins empreses de serveis i activitats esportives.
A les Terres de l’Ebre teníem 3 hospitals (sempre de gestió privada) que estaven dintre d’Innova: el de Móra d’Ebre, el de Jesús (Tortosa) i el Comarcal d’Amposta. He dit teníem perquè fa dos o 3 anys que s’ha incorporat la Clínica Terres de l’Ebre, l’antiga Aliança de Tortosa, després de ser comprada per l’ajuntament de la capital del Baix Ebre.
Com sabeu, pocs dies abans de les eleccions municipals del passat 24 de maig, la Guàrdia Civil va escorcollar les dependències de l’hospital d’Amposta, així com també la seu de l’ajuntament.
He parlat alguna vegada de l’empresa Teyco, una de les principals donants als Pujol i també a Convergència, encara que de vegades ho fessin per mig d’alguna de les seves fundacions. A Amposta disposen de 2 solars i un edifici inacabat i segons denunciava l’altre dia Llorenç Navarro, sembla que no paguen l’IBI (impost sobre bens immobles), la qual cosa pot significar un tracte de favor de l’anterior ajuntament cap a aquesta empresa amiga.
L’única obra que sabia que havia fet Teyco al territori va ser el pitch & putt de l’Ampolla, municipi governat per CiU durant pràcticament totes les legislatures des de que es va segregar del Perelló.
Aquesta mateixa setmana informava el diari digital Aguaita.cat citant com a font el Diari de Tarragona que havien fet fins a 5 obres menors:  la remodelació de la direcció territorial de Salut a Tortosa (als baixos de l’edifici Orleans), la restauració de l’edifici on s’ubica el museu de la Mar a la Ràpita, el parc de Bombers d’Ulldecona, la reparació del parc de bombers d’Ascó i la construcció d’un pàrquing promogut per l’Incasòl a Móra d’Ebre. Totes aquestes obres estan sota sospita de finançament irregular.
Finalment, la darrera empresa en entrar a escena ha estat Aquamend. Tots aquells que us passegeu sovint pel Delta, estic segur que esteu farts de veure cartells anunciant la realització d’aquestes obres. Parlo de memòria i igual en cito alguna que no ha estat executada per l’empresa en qüestió: camí natural de la part esquerra de l’Ebre, via verda de la part dreta, arranjament i millora dels voltants de les llacunes de l’Encanyissada i de l’Illa de Mar, així com també la descontaminació del pantà de Flix.
Expliquen els diferents mitjans de comunicació que els màxims responsables d’aquesta empresa pública (Arcadio Mateo i María Gabriela Mañueco) estan estretament vinculats amb la vicepresidenta en funcions del govern espanyol Soraya Sáez de Santa Maria.
I és que no hi ha un pam de net...        

CONVERGÈNCIA

De Gallego & Rey, al diari el Mundo d'avui. 

Fa mesos que s’està anunciant la refundació de Convergència (CDC), fins i tot Mas, quan va fer un pas al costat, va dir que es dedicaria a treballar per a la refundar del partit.
Ahir es van saber més coses: el congrés constituïen es farà el proper juny, que no sé li canviarà el nom i que les persones encarregades de pilotar el nou projecte seran els mateixos que ara estan a la cúpula de la vella Convergència...
Per tant, si la novetat no està als estatuts o el regim disciplinari del partit, algú em pot dir on hi veu el canvi. Això és pot resumir en una sola frase: canviar-ho tot per a que no canviï res.
Ara fa un any i mig que Pujol, el primer president i el més conegut dels fundadors del partit va anunciar que havia comés frau fiscal per no haver declarat durant més de 20 anys uns diners que tenia dipositats a la banca andorrana.
No cal ni dir-ho, aquell fet va provocar un sotrac al si del partit, sobre tot entre els seus militants de base i simpatitzants de bona fe. Suposo que a la cúpula del partit i a les direccions territorials l’anunci només va significar que sortís a la llum un afer que era conegut per tots ells, si bé Pujol el va voler disfressar com una herència del seu pare quan en realitat la procedència era molt diferent.
Un any i mig... I com aquell que diu, encara ara, sinó cada dia, cada pocs dies, surten notícies relacionades amb la trama que es coneix com el 3% (que era, si fa o no fa, el percentatge que s’emportava Pujol o el partit en concepte de comissions per les obres públiques que feien determinades empreses)
Divendres passat es va saber que l’empresa TEYCO feia pagaments a un tal J.P. (que cadascú tregui les seves pròpies conclusions) i ahir mateix també es va saber que fins l’any passat, l’empresa Copisa i el Grup Soler, encara feien donacions a CatDem mentre que TEYCO ho feia a la Fundació Privada Òmnium, totes dues lligades a CDC i que servien per a camuflar el finançament il•legal del partit.
No sé si us ho he explicat mai. Crec recordar que va ser un dia del mes d’octubre de 2013. Estava amb una persona al bar que hi ha prop de l’embarcador d’Amposta. En un moment donar va sortir el nom de l’empresa TEYCO, ja que a poc metres de distància pretenia fer una obra que al final no es va poder acabar. El meu interlocutor era aparellador municipal d’un ajuntament de la demarcació de Girona i, fins el que jo sé, o era afiliat o al menys simpatitzant de Convergència. Em va dir de TEYCO que li sonava el nom, però res més... Increïble però cert...
No sé si a Mas li queda molt de camí per a recórrer i si tornarà o no a encapçalar una llista del seu partit. Crec que seria el primer cop que un polític retirat de la primera línia política, hi tornés. Encara que com sé sap, el seu pas al costat va ser forçat per les circumstàncies, ja que si d’ell hagués sigut, segurament hauríem anat a unes noves eleccions per al mes de març.
El que si sembla és que Mas farà el mateix que va fer el seu mentor Jordi Pujol. Pel camí va anar deixant cadàvers polítics que aspiraven a succeir-lo: Roca i Junyent (ara defensor de la infanta Cristina al cas Noos), Joan Maria Pujals i fins i tot Duran i Lleida fins trobar el que li va haver de sembla idoni: Arturo Mas. En els darrers temps han sonat diversos noms per a succeir Mas, com per exemple els de Quico Homs, desterrat a Madrid i el de Josep Rull, però de moment encara no hi ha un clar hereu. Fins fa uns anys tot indicava que seria l’Oriol Pujol el següent en ocupar el privilegiat lloc de líder suprem, però el cas de les ITV li traure totes les possibilitats i el va apartar de la política.

Acabaré amb una reflexió. Si CDC es finançava irregularment a través de fundacions (altres partits també, eh!), refundar, no voldrà dir crear noves fundacions?          

EL SÍMIL DEL GLOBUS

De Gallego y Rey, al Mundo d'avui. 

Quantes vegades heu dit o pensat que us agradaria tenir l’experiència d’anar en globus? Però ocasions per a fer-ho n’hi ha ben poques. Ara, perquè tenim el recurs d’Internet, però veritat que si us pregunto on es pot anar per a practicar aquesta activitat, el més segur és no em sabreu que contestar.

Si us poseu a pensar, amb la independència passa una cosa semblant. Quantes de vosaltres desitgeu la independència del nostre país? Segurament que bastants... D’altres no, però igualment ho entendran.

La veritat és que de globus se’n veuen pocs. Ara mateix no recordo haver-ne vist volar mai cap... Tampoc fins ara havíem tingut l’oportunitat de viure un procés com el que estem vivint, encara que la independència pròpiament dita, encara no em tingut ocasió de veure-la.

Sabeu que es fa amb un globus quan perd altura? Es deixa anar llast, que són aquells sacs plens de sorra que pengen de la panera. Igual s’hauria de fer ara: si volem salvar el procés s’ha de deixar anar llast. I, en aquest cas, el llast té un nom propi: Artur Mas i Gabarró.

Es podrà criticar a les CUP tot el que es vulgui. Se’ls podrà acusar de manca d’experiència i de que per culpa d’ells s’han perdut 3 mesos... Però les CUP, des del meu punt de vista han estat coherents amb la seva decisió. No em direu que quan diumenge van donar el no de forma definitiva a Mas, encara us vàreu sorprendre? Però si ho havien dit des d’un bon principi! Potser alguns (entre ells els que van fer el tancament-dejuni) encara pensaven amb el miracle, però com ja vaig dir una vegada, els cupaires són poc d’anar a missa i per tant, no creuen en miracles.

Antonio Baños va dimitir ahir. Ara s’ha sabut que era un dels que estava a favor d’investir a Mas. Sembla que David Fernández també (les abraçades que li donava a Mas indiquen que hi havia bona sintonia) Es pot pensar que acabades les reunions entre Junts pel Sí i les CUP, dirigents de la formació anticapitalista podien donar esperances als de la llista de Mas (perquè era la llista de Mas, no ens equivoquem) de que finalment aconseguirien convèncer els seus companys de formació.

Però Mas feia anys que anava perden embranzida. Mal que li pesi a ell i a la seva formació, mai ha tingut el carisma entre els votants de CiU que va tenir Jordi Pujol (aquell que està imputat per blanqueig de capitals...)

Després de dues legislatures guanyant a Catalunya i veient com el candidat socialista si que aconseguia els suports que a el li negaven, va arribar a president amb els vots del PP (no ho oblidéssim), per a que, finalment, l’11 de setembre de 2012 descobrís la fórmula màgica per a perpetuar-se al cap davant de la Generalitat: fer-se independentista. Però no s’hi va fer només ell, també s’hi van fer una bona part dels seus seguidors. Aquesta forma d’actuar és el més paregut que hi ha al comportament d’una secta.  

Ràpidament va renegar del PP i va convocar eleccions presentant-se com el Messies (recordeu els cartells, no?) amb el propòsit de guanyar per majoria absoluta (o al menys amb una àmplia majoria que li permetés governar amb comoditat)

Però li va sortir el tret per la culata i a partir d’aquí, cada vegada que ha convocat eleccions ha anat perdent suports que s’ha convertit en pèrdua de diputats fins que finalment es va treure del barret una fórmula màgica que havia de ser el vot de la nostra vida: votar-lo com a quarta de la candidatura de Junts pel Sí. Però va tornar a fracassar.

L’ego0centrisme, la supèrbia i la prepotència de Mas fa que no se’n adoni de que si algú ho està fent malament i, per tant sobra en tot aquest procés, és ell.

Mas es va creure les paraules de Pujol quan li va dir alguna cosa com allò de que al país dels cecs, el tort n’és el rei... Ara, sobre tot les noves generacions han obert els ulls i saben que ni és rei, ni serà president.

Avui ens ha donat una darrera lliçó de prepotència i ha fixat per dilluns el dia que signarà el decret de convocatòria de noves eleccions si no sé l’escull president. Cap problema: anirem al març i si es torna a presentar, encara li donarem una puntada de peu més gran.  

PARTIT NOU. TICS VELLS?

El Consell Nacional de Convergència de diumenge ha aconseguit obrir-se forat entre tanta i tanta informació que s’està generant en aquets dies: que si el procés i la investidura de Mas, que si els atemptats de París, que si la seguretat d’un part dels països europeus...  

I ho va fer per la porta gran amb una noticia d’aquelles que es publiquen a les portades dels diaris i s’anuncien a les capçaleres dels informatius: Mas enterra Convergència.

Si bé fa temps que s’estava especulant, no va ser fins diumenge passat quan es van dissipar tots els dubtes. El president de CDC en nom del procés i per a garantir la independència de Catalunya, a partir de l’any que ve vol crear un nou partit de centre que pugui aglutinar diferents ideologies (lliberal, democratacristians, socialdemòcrates...) amb l’objectiu de ser el primer partit de la nova Catalunya. Vist així no sembla tan dolent oi?

A la pràctica, el que pretén fer Convergència és refundar-se, tal com ho han fet altres partits com per exemple l’Aliança Popular de Fraga convertint-se amb el Partit Popular que tots coneixem. En aquest cas no els hi va anar tant malament ja que amb Fraga i el seu successor Hernández Mancha no acabessin de remuntar el vol. Va ser quan Aznar va arribar a la presidència d’AP quan decideix la refundació.

És evident que una refundació ha de portar implícit un trencament amb el passat. Com diuen els castellans: borrón y cuenta nueva.

Potser només és intuïció meva (digueu-me malpensat), però trobo que el que pretén fer Convergència, més que una refundació és una rentada de cara per a què a la pràctica no canviï pràcticament res. La manera de ser, la identitat individual o col·lectiva és com l’ADN que es porta als gens: en semblem als nostres progenitors i els hi deixarem d’herència als nostres descendents.

El llast convergent és la corrupció. El famós 3% de els comissions que es cobraven per tot. No només de constructores i empreses de serveis, sinó d’altre tipus d’empreses. Avui mateix llegia al Confidencial que l’empresa italiana de roba esportiva Kappa va lliurar a la família Pujol 390.000 euros (o el seu equivalent en pessetes) el mateix any que va signar el contracte amb el Barça per a equipar totes les seves seccions.

Si no hi ha un trencament real amb el passat, difícilment el nou projecte convergent tindrà credibilitat. Amb canviar les seves formes catalanistes per unes de independentistes, no n’hi ha prou. Com deia Laporta, qué no nos embauquen, qué no nos engañen... Un nou partit amb Arturo Mas al cap davant, ni serà nou partit ni res que s’hi assembli.

Veritat, què Mas no ha dit en cap moment que vol marxar? A més, va ser ell qui ho va anunciar, no? Algú pot arribar a pensar que amb els mateixos al capdavant d’un partit pot arribar a canviar alguna cosa?  

Es va dir que Baños va exigir a Mas a canvi de l’abstenció de els CUP a la votació de la seva investidura que renegués de Pujol i sembla que la resposta de Mas va ser: fins aquí podríem arribar!

Si Mas no està disposat a fer aquest gest, com podem esperar que el nou partit sigui de debò diferent a la Convergència que coneixem?

Un partit nou el crea gent nova, que no estigui vinculada amb el passat, amb idees i formes noves i amb una clara voluntat de no repetir vells tics del passat.  

LES CUP NO CREUEN EN MIRACLES

L'acudit és d'Eneko. 

Només un miracle pot fer que no s’hagin de tornar a fer eleccions el proper març!

Després d’un cap de setmana convuls on els atemptats de París van acaparar la major part dels espais  informatius i on pràcticament no es va parlar de política local, el dia d’ahir es va tornar a la càrrega en una mena de guerra de guerrilles i amb diversos fronts oberts.

Pel matí era el conseller Mas Colell que en un article publicat al diari Ara carregava contra les CUP i per la tarda va ser el fins fa poc Conseller de Governació i portaveu del Govern Quico Homs. Tots dos qualificaven les exigències de les CUP com inadmissibles i evidentment, coincidien a l’hora d’afirmar l’enorme distància existent entre els diverses polítiques dels uns i dels altres.

Però possiblement, l’acusació més forta va arribar d’Homs que va afirmar que la declaració independentista de desconnexió amb l’Estat espanyol està morta per culpa de les CUP al no facilitar la investidura de Mas.  

Però com sabeu, a part dels convergents, a Junts pel Sí hi ha molta més gent. Entre ells els d’ERC que diuen ben poc i quan parlen tampoc és que facin una defensa aferrissada dels encara president en funcions. Des del meu punt de vista s’ho miren com si el problema no anés amb ells i amb la perspectiva de que si finalment es fan eleccions els mes de març, milloraran resultats.

Des de l’ANC (que havien convocat una manifestació per al passat diumenge i que va ser suspesa pels atemptats de París), diuen ara que volen fer pressió sobre els 72 diputats independentistes i no només als de les CUP... No m’ho acabo de creure.  

Els més callats, segurament són els de les CUP. Potser perquè pensen que es contraproduent parlar i prefereixen continuar ferms en les seves conviccions esperant la darrera reacció de JxS: o cedeixen o es tornen a convocar eleccions. Acabar investint a Mas (que seria la tercera opció) no la deuen ni contemplar quan ja van dir, van seguir dient, van reiterar i es van reafirmar que no l’investiran president.

Jo ja comprenc que des de les posicions més convergents costi d’entendre que el seu estima líder no pugui repetir al capdavant del govern català en aquests moments tan transcendentals per al nostre país, però tal com van dir fa uns dies a TV3, la lògica delscupers no té res a veure amb la de la resta dels partits. Ells van al que van i si fruit d’aquesta postura pateixen un desgast considerable, no passa res.

Dilluns vaig llegir al Triangle que citava fonts de la Razón que les CUP van exigir a Mas que renegués de Jordi Pujol i Mas, evidentment, no ho va acceptar.

La Razón té la credibilitat que té i més quan parla del procés català, però és lògic que en un moment donat sé li exigís a Mas que renegués de Pujol pel que aquest significa.

Si un dia els conceptes de Pujol i Catalunya van anar totalment lligat (hi havia un lema que deia precisament Pujol-Catalunya) ara el cognom Pujol està estretament lligat amb la corrupció (Pujol-corrupció) Si Mas accedís renegar de Pujol seria el mateix que renegar de la corrupció que s’ha acabat enquistant a Catalunya.

Però Mas no ho pot fer, primer pel que representa per a ell Pujol i segon perquè seria admetre l’evidencia que, de passada l’acabaria esquitxant a ell mateix.

Des de la creació de Convergència Democràtica de Catalunya allà per l’any 1974 només ha tingut dos presidents: Pujol i Mas.

A part d’això tots dos han arribat a ocupar el càrrec més alt al que es pot aspirar al nostre país: la Presidència de la Generalitat. Fins i tot hi va haver un moment que es van solapar i tos dos van ocupar els càrrecs de màxima responsabilitat tan dintre del propi partit con del Govern.

Amb aquests antecedents, algú pot afirmar taxativament de que Mas no sabés res del 3%?

Tal com es diu al carrer, com pot aspirar a ser President algú que sabia que el seu partit s’estava finançant irregularment i ho consentia... I sinó ho sabia, encara pitjor, ja que demostraria la seva nul·la capacitat per a dirigir el país.

Estic convençut de que els cupers no creuen en miracles perquè no creuen en Déu i, per tant, l’actual disjuntiva ho solucionen els humans o no ho soluciona ningú.    

QUI TEM JORDI PUJOL?

De Ferreres al Periódico de Catalunya. 

Els animals quan estan ferits o sé senten amenaçats solen reaccionar de manera violenta. És un dels instints primaris que, fins i tot, el portem als gens els humans: el de la supervivència.

Jordi Pujol, aquell que va arribar al més alt i que darrerament ha caigut en picat sembla que morirà matant. Ha amenaçat de qui si acaba empresonat desvetllarà coses que faran caure fins i tot la democràcia espanyola.

Som molts els qui creiem  que la base de la nostra democràcia es va sustentar sobre uns fonaments molt febles. A part de que el període franquista es va tancar en falç (o directament no es va tancar), la qual cosa ha provocat que, posteriorment s’hagi passat per l’arc del triomf la llei de la memòria històrica, es van consentir tota mena de tripijocs i d’altres irregularitats per a evitar el que ara, precisament ara que fa 40 anys que va morir el dictador, està fent Jordi Pujol: amenaçar en tirar per terra la democràcia espanyola.

Com ja s’ha dit tantes i tantes vegades, Jordi Pujol hi va tenir molt a veure amb la desaparició de Banca Catalana, una entitat que ell mateix havia fundat i que sembla que li va servir per als seus més obscurs negocis. El fiscal que va portar el cas l’any 1984 José Maria Mena, ho ha dit en innumerables ocasions: sé li va ordenar que no deixés estar en contra de la seva voluntat i que, amb tota seguretat, hauria acabat amb la trajectòria del primer president de la Generalitat de Catalunya escollit democràticament després de la guerra Civil. Hauria estat un efímer president, el que hauria segut una gran sort per a una gran majoria de la ciutadania catalana (amb excepció dels membres del seu partit que han viscut a cos de rei)

Tot i que darrerament estan sortint a la llum moltes de els irregularitats que ha comés la família Pujol al llarg de més de 30 anys, difícilment es pugui saber tot si el patriarca no tira, com es diu vulgarment, de la manta.

Jordi Pujol va ser durant molts d’anys como un gran mare gallina baix de la qual sé soplujaven els negocis i les misèries de la seva família i un bon grapat de la gent del seu partit. Jordi Pujol els hi consentia tot, perquè també ell també jugava al mateix joc, però en nivells superiors.

Potser si que si Pujol explica tot el que sap sortiran coses que afectaran a molta gent, fins i tot, possiblement, a polítics i d’altres ciutadans vinculats o no a d’altres partits diferents a Convergència. I és que l’avarícia humana no té límits i la corrupció molts amics. Casos com el d’Innova de Reus o Pretòria estretament vinculat a Santa Coloma de Gramanet (en aquells moments dos ajuntaments socialistes) van esquitxar els càrrecs electes de tots els partits que conformaven els respectius consistoris. Però la gran majoria d’ajuntaments, diputacions i d’altres estaments que s’han vist involucrats en casos de corrupció a Catalunya, han estat governats per convergents.

Però els casos que ja han sortit a la llum pública, no ens interessen Sr. Pujol (i li dic senyor per dir alguna cosa, perquè tal com s’està veient, sé l’hauria d’anomenar delinqüent Pujol) El que interessa a una bona part dels ciutadans d’aquest país són els casos que no han sortit a la llum i que sembla que vostè coneix bé.

En els darrers dies s’ha publicat que el seu primogènit va transferir diners a un compte bancari suïs de l’anterior Rei d’Espanya. De moment no se’n ha fet molta difusió, possiblement per aquells pactes no escrits de silenci que hi ha al món periodístic i que només es fan ressò de la notícia quan aquesta ja és de domini públic o ha sortit a una bona part dels mitjans informatius.

A mi, Sr. Pujol, no em fa por que ara que es veu acorralat pugui treure a la llum les misèries de la vida política espanyola d’ençà de la instauració democràtica. Es més, fins i tot li agrairia que ho fes per a veure si, finalment fem net del tot.

I com jo molta gent. Gent normal, del carrer, de bona fe que han cregut amb els partits que ens han representat durant aquests quasi 40 anys.

Jo no temo a Jordi Pujol i per això, m’agradaria que tirés de la manta. Que no es quedi amb una simple amenaça. I espero que no vagi de farol...  

LA CATALUNYA DELS BONS I DELS DOLENTS

Sembla que algú pretengui dividir Catalunya en dos bàndols: la dels bons i la dels dolents.  

Però us imagineu una societat on només hi haguessin alts i baixos, guapos i lletjos, gords i prims, rics i pobres?... Segurament heu llegit que a la vida no tot és blanc o negre, entre mig hi ha tot una gama de grisos...

No sé és més bo perquè defenses la independència de Catalunya, ni més dolent perquè hi estàs en contra. Les condicions de bo i dolent són fruit del comportament diari cap a la resta del membres de la societat amb la que convius.

L’altre dia un amic va deixar un comentari (i dels que ja me’n he fet ressò una altra vegada): No hi ha més cec que aquell que no vol veure... Quanta raó! Desgraciadament són (o som) molts els que no volen veure i també, com diu l’altra dita, els que no veuen més enllà del seu propi nas. I potser molts més els que veuen els que volen els altres que vegin... En fi, com veieu n’hi ha per a tots els gustos.

Mas i CDC tenen clara una cosa: que només amb la independència és lliuraran de tots els mals que pateixen i que són molts.

Quin exemple més clar tenim amb la Comissió Pujol del Parlament de Catalunya o Comissió contra la corrupció. Tot i que en públic (en privat estic segur que no) molts dels seus dirigents han renegat de qui va ser durant molts d’anys els seu líder, a l’hora de la veritat, no els hi va agradar gens ni mica el dictamen efectuat pels diputats de la comissió i hi van votar a tot en contra.

Què vol dir això? Encara no ho has entès? Què per res volen renunciar a seguir rebent comissions il·legals i que de cap manera volen perdre l’status que han mantingut de forma continuada des de 1980, el primer cop que van guanyar la Generalitat. Fins i tot durant els 7 anys del governs del Tripartit controlaven una sèrie d’institucions claus per al seu finançament.   

De tant en tant es parla de refundar el partit. Però només de tant en tant. Sinó hi ha voluntat de canviar és igual refundar-se com quedar-se con s’està. És com aquell que només sortir de l’església de confessar-se, torna a pecar.

Molts acusen a CDC de voler amagar les seves sigles i és veritat. L’altre dia vaig fer un cosa insòlita en mi: escoltar a la Tarribas a Catalunya Ràdio. Hi havia un debat i van reproduir unes paraules del dissident Duran. Durant, a qui al final li van ploure les hòsties per tots els costats deia que s’acusava al seu partit (UDC) de ser un paràsit de Convergència, però mentre a les properes eleccions UDC aniran sols, Convergència es presentarà amb ERC, l’ANC, Òmnium, etc. De get, abans de formar CiU, Convergència allà per l’any 1977, ja es va presentar a la candidatura que es va anomenar Pacte Democràtic per Catalunya i, a part del partit fundat per Pujol, també es va presentar el PSC Reagrupament de Verde i Aldea i l’Esquerra Democràtica de Catalunya de Trias Fargas.

I és que CDC té moltes coses per amagar. Els casos de corrupció s’han anat amuntonant al llarg dels anys. Caldria remuntar-nos al cas Banca Catalana, on es va espoliar l’entitat. Un cas que mai va estar resolt com és degut, igual com passarà ara en tots els afers que involucren al Clan Pujol amb la connivència de Mas o de Xavier Trias, per exemple.

Us imagineu una Catalunya independent on els tribunals vulguin tornar a remenar tota la merda (i perdoneu-me l’expressió) que afectaria al partit del seu president (o sigui de Mas, perquè teniu clar que la presidència recauria amb Mas, no?)

Hi ha qui diu: El prioritari és que Catalunya esdevingui independent, després ja ens aclarirem.

Ens aclarirem o no. Jo no ho tinc tant clar.

Hipotèticament, també llavors seguirien havent-hi bons i dolents. I els dolents serien els que estarien en contra del govern que hauria proclamat la independència.

Sembla ser que jo sempre estic al costat els dolents...     

BON VENT I BARCA NOVA ALFONSO

Temps enrere, Alfonso Guerra, el qui va ser la ma de Felipe González durant molts d’anys, va anunciar que deixava la política activa y abandonava la que ha estat la seva casa durant més de 37 anys: el Congrés dels Diputats. Ja era hora!

Alfonso ha estat un mal exemple del que hauria de ser un polític. Per cap motiu, una persona que es dediqui a la política hauria d’estar-hi tant de temps. Em temo que des de fa anys, la seva aportació dintre del grup socialista era més testimonial que efectiva.

Però recapitulem. Sabeu que deia d’Alfonso Guerra només fa uns anys? Sense cap dubte hauria estat el meu personatge escollit per a passar un dia distés. La seva oratòria i els seus coneixements (sobre tot de Federico Garcia Lorca y Miguel Hermández) El trobava senzillament fascinant: la cultura que emanava, la fina ironia, els coneixements de tot allò que l’envoltava. Si, va ser un dels meus ídols, però des de fa uns anys s’ha convertit en un ídol caigut.

Quan una persona a la que tens idolatrada, un dia, et decep, el sentiment de ràbia és molt més gran que quan algú a qui quasi no coneixes o de qui tens una mala imatge, fa alguna cosa dolenta.

Mireu, res té que veure el comportament de Pujol amb el de Guerra. Però a Pujol mai l’he admirat, ni li he tingut la més mínima simpatia. Tot i això estic molt més dolgut amb el comportament de Guerra que amb el de Pujol.

A Guerra no li podré perdonar mai que volgués treure el ribot per a passar-lo per l’estatut que va promoure el President Maragall. En aquell moment, els seus comentaris van estar fora de lloc, impropis d’una persona que es diu socialista i que va ocupar càrrecs importants dintre del partit, així com del govern.

Però lluny de rectificar, la seva posició s’ha anar radicalitzant més respecte als interessos legítims del poble català. Si la seva ideologia fos conservadora, ho entendria, però venint d’un socialista, em costa digerir-ho. Només s’entén des d’una perspectiva on el socialisme i les posicions més conservadores es donen la ma: el nacionalisme espanyol.

La llei de regeneració política que s’ha impulsat des del govern del PP, hauria de contemplar una limitació de tems per a ocupar càrrecs de responsabilitat, tant en càrrecs públics com els orgànics o de partit. Se’m fa difícil entendre que una persona que fa molts anys que ocupa un càrrec no arribi a acomodar-se i que tingui tanta il·lusió per la seva tasca després de 30 anys com al principi quan va començar. Segurament per això, al cap dels anys es fan rodejar d’assessors i col·laboradors diversos, amb el cost econòmic que acaba comportant per a les arques públiques o del propi partit, sindicat o qualsevol altra organització.

Alfonso: des de l’estima que un dia et vaig professar, et desitjo amb tot el cor, BON VENT I BARCA NOVA i només espero que personatges com tu no es tornin a repetir pel bé de la societat!  

LA DOBLE CONVERSIÓ DE CONVERGÈNCIA

Si alguna qualitat tenen els convergents és que aprenen dels seus errors. Segurament és simple façana j que internament, la seva forma de pensar segueix inalterable. I tot en pro d’un únic objectiu: el poder. (com ja he explicat moltes vegades)

Per tal d’aconseguir els seus propòsits, el convergents estan disposats a tot (o quasi tot) i s’adapten con ningú a les noves circumstàncies.

Per què CiU va perdre el govern de la Generalitat l’any 2003? Una de les causes, no sé si la principal, però sí que molt importat, va ser el càstig de la ciutadania pel suport al Pla Hidrològic Nacional. Amb l’arribada al poder del PP, Pujol va donar suport al govern d’Aznar que no tenia majoria absoluta. Aznar va tornar a guanyar però aquest segon cop per majoria absoluta i, per tant, no necessitava per a res el suport de Pujol.

En canvi, el govern català si que necessitava continuar mantenint bones relacions amb el de Madrid, ja que d’allí depenia (i depèn), en bona part, el bon funcionament de l’administració catalana.  

Durant aquest anys Pujol havia de buscar aliats i va dissenyar dues estratègies. La primera pactar amb el PP català per assegurar-se la governabilitat de la Generalitat, la qual cosa l’obligava a fer concessions als populars. I la segona buscar la complicitat de barons nacionals del PP. L’aspiració dels valencians per a portar l’aigua de l’Ebre cap al Llevant, li va servir a Pujol per aliar-se amb Zaplana per a bescanviar l’aigua (i el futur del territori) per altres beneficis (sense concretar) que s’acabarien concedint des del govern central.

La defensa del PHN va erosionar el govern de CiU com mai havia passat abans. Per aquest motiu, les eleccions autonòmiques de 2003, tot i guanyar-les la formació nacionalista, va fer que la suma del PSC, ICV-EUA i ERC estiguessin en condicions de pactar per guanyar la Generalitat després de 23 anys de governs convergents.

Durant els darrers anys, com per art de màgia, els convergents es manifesten al costat dels membres històrics de la Plataforma i fins i tot comparteixen protagonisme, com per exemple quan es va inaugurar la rotonda dels nusos a Tortosa.

Una cosa semblant ha passat amb l’independentisme. Aquesta ideologia era incompatible amb la seva forma de pensar. Però després de la manifestació de la Diada de 2012, per causes que es desconeixen, Mas va abraçar la fe independentista. També Pujol va declarar haver-ho estat sempre i, a partir d’aquí, els càrrecs i una gran majoria d’afiliats i simpatitzants van abraçar la fe de moda.

2 conversions en pocs anys: 2 solucions per a mirar de mantenir el poder.

Us vaig a explicar una anècdota. Fa anys (potser 15), quan arribaven les festes Majors d’Amposta, una joveneta penjava del seu balcó una estelada. Vivia a l’edifici conegut com Unión y futuro, allà on hi havia el club Sant Jordi de Caixa de Catalunya i ara hi ha un local social municipal. La xiqueta havia nascut al si d’una família convergent i el seu oncle era (i és) un referent a Amposta. Després d’uns anys, l’estelada va desaparèixer del seu balcó.

Una anècdota més (va que avui estic generós) Dissabte passat vaig trobar-me amb un regidor de l’equip de govern d’Amposta. Igual m’ho va aparèixer a mi, però quan ens varem saludar no ho va fer amb l’efusivitat que ho feia abans.

Motiu? Us ho deixo a la vostra imaginació. Segur que no us costarà gaire endevinar-ho.      

DE FAMÍLIA MODEL A... LA FAMÍLIA A LA MODEL

Fa uns anys, quan Jordi Pujol presidia la Generalitat i res feia pensar que igual ell com la majoria de la seva família estaven de merda fins el coll, semblava que fossen el model a seguir.

Recordo quan Pujol va reclamar a les famílies catalanes que tinguessin el tercer fill, per evitar un creixement demogràfic que convertís Catalunya en un futur no molt llunyà en un país de vells. Segurament molts ho van fer. Pujol mateix n’havia tingut 7, la qual cosa el deuria de convertir en una de les famílies autòctones amb més catalanets.

A sobre, els hi posava noms molt catalans: Jordi, Oriol, Oleguer, Josep, Pere, Marta, Mireia... Cap nom susceptible de fer pensar que no eren una família model en tot.

Però van passar els anys i poc a pocs es van anar escoltant rumors sobre els tripijocs d’alguns dels seus fills. Primer Jordi, després l’Oriol, el polític, el que s’havia de menjar el país abans de que el país acabés amb ell.  

Finalment arribar el 25 de juliol i Jordi Pujol, aquell que ostentava el títol de Molt Honorable, va fer una confessió que va fer trontollar els cimens del catalanisme militant: durant més de 30 anys havia estat un defraudador. El seu nom s’afegia als dels seus dos fills. La corrupció començava a entrar a la casa dels Pujol de la ronda General Mitre de Barcelona. De repent, de Molt Honorable va passar a ser el gens honorable o el molt poc honorable com jo li dic.  

Després es va dir que els fils dels negocis familiars els movien la seva dona Marta i el primogènit Jordi, però la detenció de només fa uns dies del benjamí de la família, l’Oleguer, ha tornat a obrir una via d’aigua al que va ser el vaixell insígnia de Catalunya i sembla ser que s’ha demostrat que era qui portava el timó dels negocis familiars, dels bruts negocis familiars, perquè a casa del Pujol de net n’hi havia ben poc.

És cert que fins ara només han estat imputats o han prestat declaració o, en algun cas, se’ls ha jutjat i prou. Però encara ningú ha entrat a la presó, tal com va passar als que van ser les mans dreta i esquerra del pare: Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, però segurament tot arribarà.

De fet, si els tanquen a la presó, no serà a la Model, ja que ha de desaparèixer com a centre penitenciari l’any 2015, però poden acabar a algun altre establiment penitenciari dels que es van construir a Catalunya durant el seu mandat.

Igual preveient que algun dia podia passar (a l’Albert Om li va confessar que encara podria sortir alguna cosa que espatllés la seva biografia) es va fer construir un cela suite per a passar-hi els darrers anys de la seva vida.

Al meu parar és el que es mereix.      

ÍDOLS CAIGUTS

Qui ens ho anava a dir! Quan finalment varem deixar enrere el franquisme i després de que una Constitució semblava que garantia el futur democràtic del nostre país, amb el pas dels anys, de tots aquells líders polítics, quan se’ns salven? El cert és que pocs, ja que abans o després han acabat enterbolint la seva imatge.

Com a socialista em dol el deteriorament ideològic de personatges que un dia van ser per a mi els referents: Felipe González, Alfonso Guerra, Narcis Serra...

A Felipe González el vaig tenir durant molts d’anys com el millor president de la història més recent d’Espanya. És possible que encara ho sigui, a pesar de capítols com el de l’OTAN, el Gal, Lasa i Zabala... Sempre creus que un president ha d’estar per damunt de moltes d’aquestes coses... Però quan veus que ara viu del xollo com a membre del consell d’administració d’una elèctrica d’aquelles que ens pugen els rebuts de la llum de forma consecutiva i imparable, la veritat és que t’agafen ganes d’enviar-lo a pastar fang.  

També quan llegeix les opinions que dóna sobre Pablo Iglesias (II) i Catalunya. Què ja no se’n recorda que feia quan era jove? L’època que es deia Isidoro, portava americanes de pana i aixecava el puny quan cantava la Internacional?

No fa tants d’anys, deia d’Alfonso Guerra que era d’aquelles persones amb qui m’agradaria passar tot un dia sencer només per escoltar-lo i intercanviar opinions. Però des de l’Època de l’Estatut em va començar a caure malament i darrerament encara més. Crec sincerament que tan ell com Felipe, han perdut molt amb el pas dels anys. El desgast intel·lectual que han patit fa que ara mateix diguin coses que de joves no haurien considerat políticament correctes.

Narcís Serra va ser un gran alcalde de Barcelona, un bon ministre de Defensa posteriorment i quan a la dimissió d’Alfonso Guerra, Felipe el va cridar per a que en fos el vicepresident, també ho va fer prou dignament. Els més joves igual no saben perquè Felipe el va nomenar ministre de Defensa. En aquell temps era molt difícil que un socialista pogués congeniar amb els militars. El 23-F encara era present i calia buscar un home que tingués una bona relació amb la cúpula militar. Descartat el general Sáenz de Santa María (va sonar mol per ocupar aquest lloc) a l’hora de forma govern, Felipe va pensar amb Serra perquè aquell mateix any s’havia fet a Barcelona la desfilada de les forces armades i com alcalde havia conegut i fet bona relació amb alguns dels militars de més alta graduació.

Quan Felipe el va cridar per a ocupar el càrrec de vicepresident, segurament molta gent no ho sap, però havia d’anar a Paüls a una trobada que es feia a Sant Roc amb militants i simpatitzants ebrencs. Evidentment no hi va poder assistir.

A Jordi Pujol mai l’he tingut com un ídol, ni tan sols li he tingut cap simpatia. En canvi era com un pare per a molts catalans. N’hi havia fins i tot que votaven CiU a les autonòmiques i un altra opció a les locals i estatals, només en raó si se’l havia de votar a ell o no. Després de la seva confessió (de debò ho va confessar tot, tot i tot?) el passat 25 de juliol, van ser molts els qui el van repudiar. Segurament tots els que no tenien ni idea dels seus tripijocs. D’altres, els que si que ho sabien, de cara la galeria també van aparentar sentir-se indignats, però de portes cap a dintre es lamentaven de que finalment se’ls hi havia vist el llautó.

El cert és que no acabaríem. Però hi ha casos molt peculiars, com per exemple Ramon Tamames o Magda Oranich que van evolucionar des de l’esquerra a la dreta i, segurament això va fer que mentre que per alguns caiguessin en desgràcia, per altres van ser acceptats com un nou membre de la seva família. Pocs han estat els que han fet el procés invers. L’únic conegut (o al menys l’únic que ara mateix recordo) és Jorge Verstrynge que de militar activament a l’extrema dreta, va passar a ser un militant de base del PSOE i, posteriorment encara ha virat més cap a l’esquerra.

Finalment, si haguéssim de parlar d’alguns dels líders locals, molts més propers, segur que acabaríem fent una llista immensa.

I és que la corrupció generada al nostre país i la manca d’escrúpols de molts dels qui ens han governat, ha fet que la societat els repudiï com si fossin uns infectats. És el que es mereixen.       

ELS MITJANS INFORMATIUS PÚBLICS

Tots sabem que els mitjans informatius es deuen, primer als seus propietaris i segon a la publicitat.

Segur que tots tenim unes cadenes de televisió favorites i llegim (ja sigui en paper, ja per Internet) uns determinats diaris. També a l’hora d’escoltar la radio tenim unes determinades preferències.

Voleu que us digui les meves? En quan a la televisió, TV3 i la Sexta, en quan als diaris, en paper llegeixo el Periódico (n’estic subscrit) i per Internet, eldiario.es i publico.com. També el Triangle que m’arriba per correu electrònic. En quan a les emissores de ràdio (que normalment escoto quan vaig amb el cotxe) o sintonitzo la SER o Catalunya informació per estar al corrent de les notícies més recents.

Després d’aquest preàmbul, us parlaré dels mitjans públics. O sigui, d’aquells que es paguen amb els diners de tots els contribuents, com per exemple TV3, però sobre tot de TVE.

La televisió catalana, és evident que està al servei dels partits que governen Catalunya. No em negareu que el temps que dediquen a la informació de temes com el de la consulta, de vegades no és excessiu. En canvi, sobre d’altres temes d’interès  en passen molt més de puntetes. Ahir mateix us deia que sobre el Cas Pujol, un programa d’actualitat com .Cat va trigar a debatre més de 2 mesos i mig. Una mica excessiu, no us sembla? I, a sobre (també ho recordareu), des del meu punt de vista, no va complir les expectatives. De totes maneres, potser sí que en l’actualitat, TV3 és molt més imparcial que en temps de Pujol. Recordo els darrers anys del seu mandat, quan tot just va coincidir amb la lluita contra el transvasament de l’Ebre, que donava una informació molt poc rigorosa sobre el tema i no sempre des del punt de vista dels interessos de les nostres terres.

Us parlava al començament d’aquest escrit del Triangle. El que m’ha arribat avui mateix, explica que Lluís Foix, que va ser director adjunt i sotsdirector de la Vanguardia, ha admès ara que Pujol controlava els mitjans catalans. Retornant a l’època pujoliana, el mateix Triangle es va queixar sovint de que no portava publicitats institucional, aquella que fan els organismes públics i que serveix per a finançar els mitjans, però que, a la vegada, es converteix en una arma de doble fil, ja que llavors ja no pots ser igual de imparcial.

Però el summum de la desinformació i manipulació informativa arriba a aquells mitjans controlats pel PP. Fa anys, durant l’etapa de Zapatero, quan es posaven exemples de parcialitat als mitjans públics es parlava sempre de Canal Nou i de Tele Madrid. De Canal 9 sempre recordaré (Pot de Plom ho va explicar molt bé) el dia de la dimissió de Camps. No van donar la notícia fins passades diverses hores. Llavors van emetre un especial explicant fil per randa totes les meravelles que va fer D. Francisco durant els seus anys davant de la Cheneralitat Valenciana. Però en cap moment es va dir que havia dimitit dels seu càrrec de president. Molt fort!!

De l’antiga TVE, la de l’etapa d’Aznar, segurament recordareu com es va tractar informativament parlant de la vaga general de l’any 2002, la guerra de l’Iraq, l’atemptat de Madrid o la lluita contra el PHN.

Després d’una etapa socialista on els mitjans públics espanyols van recobrar la credibilitat perduda, amb altes quotes d’audiència, la tornada al poder del PP va tornar a portar la parcialitat i la manca de rigor a TVE. Un exemple: Informe Setmanal, tan parcial que el van d’haver de treure del seu horari habitual de màxima audiència per a portar-lo a la mitja nit dels dissabtes, un horari de molta menys audiència.

El PP va anar fent fora a tots els professionals que li feien nosa, com l’Ana Pastor i al seu lloc ha anat col·locant professionals de dubtosa reputació arribats de Tele Madrid.

Ahir mateix llegia per Internet que parlant del cas estrella d’aquests dies, l’evola, va emetre unes imatges d’un hospital alemany com si es tractés d’un d’aquí. Per suposat l’alemany estava molt millor equipat per a lluitar contra aquesta malaltia infecciosa.

Però el més greu és que tot això s’està fent amb diners teus i meus i de manera totalment impune.

Un cosa semblant, però molt més domèstica, és el que passa amb la Revista Amposta. Algú que visqui a la capital del Montsià em pot dir quan Convergència treu al carrer alguna revista pròpia del partit? Només en període electoral. Durant quasi 4 anys no cal, ja que la revista dirigida per l’alcalde Manel Ferré i que també compta amb la regidora de mitjans de comunicació Rosita Pertegaz com a sotsdirectora, els hi fa tota la feina.  
Fa uns anys, no recordo si la Vanguardia o el País, posava d'exemple a la Revista Amposta de parcialitat al servei del govern municipal (CiU)           

ECOS DE LA COMPAREIXENÇA DE PUJOL AL PARLAMENT

Després de veure la també lamentable actuació de Jordi Turull, el que, en teoria, era l’encarregat de formular les preguntes de CiU al Molt Poc Honorable Pujol i veure-li avui la cara de satisfacció a l’acte institucional de la signatura del decret que convoca la consulta del 9-N, jo també penso que es va fer així per evitar parlar avui del cas Pujol o al menys, desviar l’atenció mediàtica sobre el tema que, sense cap dubte, avui és notícia important.

Dit això diré que els comentaris que he llegit o escoltat van en la línia del comentari que he publicat aquest matí, però que de fet ja vaig escriure anit.

El titular del Periódico és força eloqüent: Bronca per resposta. I subtitula: Pujol renya els diputats i segueix sense aclarir els punts foscos de la fortuna familiar; El fundador de CiU adverteix: ‘Si talles una branca, poden caure nius i l’arbre sencer’. Per mi ja poden començar a tallar branques, però arreu de les citats i pobles de Catalunya, a veure que passa i si per una vegada hi ha sort!  

L’editorial, com no podia ser d’una altra manera, també parla de la compareixença de Pujol i l’han titulat de la següent manera: Frau al Parlament, I això que Pujol va dir que li tenia molt de respecte. Us reproduiré el primer paràgraf:

-El Parlament de Catalunya va viure ahir una de les sessions més vergonyants que es recorden en tres llargues dècades. La compareixença de Jordi Pujol Soley –el seu tractament protocol·lari i distincions com expresident de la Generalitat li han estat retirades- va ser un frau sense pal·liatius a la cambra catalana i als ciutadans.  

Recordeu que ahir us explicava que el Periódico li feia 7 preguntes? Bé, aquest és el resultat:

1.- ¿Quin és l’origen de la fortuna dipositada a Andorra? Pujol va afirmar que es remunta al capital que va reunir el seu pare comprant dòlars a Tànger per poder finançar el cotó que necessitava la indústria tèxtil.

2.- ¿Hi ha alguna vinculació d’aquests diners amb Banca Catalana? NO VA RESPONDRE.

3.- ¿Es van utilitzar aquests diners per generar ingressos? NO VA RESPONDRE

4.- ¿Per què va trigar tant de temps a regularitzar la fortuna oculta? NO VA RESPONDRE.

5.- ¿És o ha estat titular d’algun compte a l’estranger? L’expresident només va donar dues xifres: que el 1980 tenia 140 milions de pessetes i que la suma acreditada a Andorra és de 4,8 milions d’euros.

6.- ¿Està al corrent dels negocis dels seus fills? Pujol només va citar els seus fills per explicar que van assumir la gestió del fons quan dos administradors van deixar d’encarregar-se d’aquesta gestió.

7.- ¿Ha rebut algun tipus de pressió política per confessar? L’exlider de CiU va negar amb vehemència haver contactat el 2012 amb el president Mariano Rajoy per buscar algun tipus de tracte de privilegi.

Com veieu una trista compareixença d’un personatge que va dir que havia acceptat anar de forma voluntària i que tenia un gran respecte per Parlament de Catalunya què, no ho oblidem, és el representant del poble català. Per tant es podria dir que el paperot que va fer ahir Pujol va ser una burla al poble de Catalunya que esperava alguna cosa més d’aquell que un dia va ser el cap de tots.

Bé, possiblement quan he dit que hom esperava més, potser hauríem d’exceptuar als del seu partit que, imagino, preferiran que quantes menys coses digui (i sé sàpiguen) molt millor.   

Acabaré amb els titulars que resumeixen l’actuació de cada uns dels grups.

CiU: Ni una sola pregunta al seu fundador.

ERC: El soci de Mas no va quedar satisfet.

PSC: L’allargada ombra de Banca Catalana.

PPC: ¿Quan se n’emportava? El 3, el 4, el 5%.

ICV-EUA: Pujol com encobridor de la corrupció.

C’s: Incredulitat i actuació davant la fiscalia.

CUP: Al·legat contra el pujolisme i acte de protesta.  

Us en heu fet una idea, veritat? 

‘EL REI DEL MAMBO’

Penós, patètic, trist, deplorable, intolerable, inadmissible... Així ha estat Pujol durant la seva compareixença al Parlament de Catalunya, tot i declarar que tenia molt de respecte per la institució. I un be negre!

Després de la primera intervenció del Molt Poc Honorable, on no ha dit res de nou, han intervingut els diferents partits polítics. Primer els de l’oposició per ordre de diputats: ERC, PSC, PP, ICV-EUA, C’s i CUP. I, finalment el que va estar el grup de Pujol: CiU que ha fet més d’advocat defensor que d’una altra cosa.

Tots els grups politics (evidentment tret del de CiU) han fet a Pujol una sèrie de preguntes relacionades amb els diners que tenia (o té) a l’estranger, l’origen dels mateixos, si els membres de la seva família, usant el seu nom i la seva influència s’havien enriquit, etc. Unes preguntes previsibles a les que Pujol no ha contestat.

De fet, David Fernández, de la CUP, ja intuïa que no donaria resposta a totes les preguntes i ha advertit a Pujol que si no responia, el seu grup abandonaria la sala de compareixences, com així ha estat.

Després d’aquesta intervenció s’ha vist el pitjor Pujol. Quina mala ombra que té quan vol! A part de no respondre quasi res, s’ha dedicat a fer el paper que va fer durant tants i tants anys: el de pare. Llavors a renyat els diputats retraient-los el to de les seves preguntes i fins i tot que li fessin les preguntes. Ha dit que va acceptar comparèixer tan aviat com li van dir, la qual cosa no és veritat, ja que durant uns dies va estar jugant a la puta i la ramoneta, sense deixar clar si aniria o no. Finalment, quan ja va decidir que sí que ho faria, va ser ell qui va marcar l’agenda i va fixar el dia... I, a sobre, la Presidenta del Parlament li ha pagat el dinar...

També ha estat penosa i patètica la picabaralla entre alguns diputats, sobre tot la del portaveu de CiU Jordi Turull (molest com Pujol amb bona part dels seus companys d’hemicicle) amb Alicia Sánchez-Camacho i Albert Rivera. En aquell moment, la compareixença de Pujol es convertia més en una guerra de guerrilles sense sentit que a una interpel·lació a una persona que durant 23 anys va ser el cap del govern català.

Per cert, Pujol ha negat que fos un corrupte i ha reivindicat la seva gestió al front de la Generalitat. També Jordi Turull ha volgut separar les dues coses i ha dit que el camí que va marcar Pujol l’any 1980 encara era vàlid...  

El que no vol de cap de les maneres CiU (encara que jo diria més CDC) és que finalment s’acabin destapant les seves vergonyes. Es a dir, que tirant de la manta (cas Pujol) s’acabi arribant al que ja està sortint per tots els mitjans d’informació. I sinó és així, que algú m’expliqui el perquè CDC té la seva seu embargada arran del cas Palau de la Música.

Pujol estava massa acostumat a ser el rei del mambo i es pensava que avui també havia de fer aquest paper. Però l’era Pujol, a part d’estar liquidada, ha estat també un mal exemple de fer política i arribar a confondre Catalunya amb la seva pròpia casa on tot s’hi valia.

No és estrany que tots aquells que van créixer sota la seva ombra i van mamar de la seva pròpia llet, encara pensen que tot va ser per Catalunya, tal i com va proclamar el President Companys quan va ser afusellat.

Pujol no ha estat ni afusellat ni crucificat, encara que segurament, hauria volgut acabar així els seus dies en lloc del tràngol que li tocarà passar els propers mesos.

I acabaré amb una frase que ja he emprat alguna vegada. La maledicció dels gitanos diu així: pleitos tengas y los ganes... Perquè tot i guanyar-los el mal tràngol pel que et toca passar és considerable.

A Pujol (i a la seva família) encara li queden per passar molts mals tràngols. Ells s’ho han buscat i de pena no me’n fan gens ni mica.

Pels fets del Palau (no confondre amb el cas Palau), Pujol va anar a la presó. Ara no hi anirà per raons d’edat, però som molts (entre ells jo mateix) que voldríem veure’l entre reixes per tot el mal que ha fet al poble de Catalunya. Del cas Banca Catalana se’n va deslliurar, segurament per motius polítics i, potser si, potser que en aquest cas, també ha estat per motius polítics, però això no treu que hagi obrar malament molt malament i que la societat catalana i els diputats presents avui al Parlament, els jutgin per això, encara que no sigui del seu grat, tal i com ho ha fet constar.  

PUJOL NO ‘CANTARÀ’

Si algú s’espera que la compareixença del Molt Poc Honorable Jordi Pujol avui al Parlament de Catalunya clarificarà tots els dubtes que planen sobre ell mateix i la seva família, va errat.

El Mont Poc Honorable, farà el que va fer el dia que va confessar que havia mantingut durant 30 anys diners a Andorra fruit de l’herència del seu pare, dirà el que l’interessarà i punt. Per què hauria de ser d’una altra manera.

Si avui cantés i expliqués el que volen saber ses senyories, així com la ciutadania en general, no faria falta la comissió d’investigació que, amb tota seguretat es farà però que tampoc posarà llum sobre les ombres que envolten al sinistre personatge. Sí, sinistre, perquè, tal i com s’ha vist darrerament (encara que hi havia gent que ho sospitava des d’un bon començament) Pujol s’assemblava més al Dr Jekill i Mr Hyde que no a un president de la Generalitat de Catalunya que ha de vetllar pels interessos dels seus conciutadans. Bé, sembla que ell si que vetllava pels interessos dels seus conciutadans, però només d’uns pocs: la seva família i, segurament també, de la seva família política (ja ens entenem)

Avui el Periódico es fa aquestes 7 preguntes:

1.-¿Quin és l’origen dels diners dipositats a Andorra?

2.- ¿Aquests diners estan vinculats a Banca Catalana?

3.- ¿Es van utilitzar aquests diners per generar ingressos?

4.- ¿Per què va trigar tant de temps a regularitzar-los?

5.- ¿És o ha estat titular d’algun compte a l’estranger?

6.- ¿Està al corrent dels negocis dels seus fills?

7.- ¿Ha rebut algun tipus de pressió política per confessar?

Abans de que respongui preguntes com aquestes que avui li faran, majoritàriament des de els bancs de l’oposició parlamentària, molts de nosaltres, segur, tenim la resposta (o al menys creiem tenir-la) Però no tenim cap tipus de prova per a subjectar els nostres arguments i, per tant, és el mateix que no tenir res.

Això també ens passa sovint (ves per on) quan opinem de coses que passen al nostre entorn. Quan ens adonem que les obres d’Amposta es donen a empreses de fora que després subcontracten a treballadors d’aquí. Quan es segueix venent fum després dels estrepitosos fracassos de Tosses, Futuro Ciudad Amposta, escorxador nou en estat de ruïnes, etc. És que quan s’han de fer projectes així no fan estudis previs de viabilitat. La resposta és no, per a què calen?

Tornant a la compareixença de Pujol al Parlament, que ningú s’esperi que serà un càsting de Oh Happy Day ni res semblant. Pujol desentonarà i sovint canviarà de lletra a les cançons. Tal vegada per a que tot plegat sembli més creïble, però com passa sempre, s’ho creuran aquells que s’ho vulguin creure (o sigui els que encara donen suport al Molt Poc Honorable), mentre que per a la majoria (sobre tot aquells que mai hem congregat amb les idees nacionalistes que deien representar, digui el que digui avui, ens semblarà que ens amaga més coses de les que ens explicarà.

Per cert. I algú li demanarà que torni tot el que ha robat? Seria una bona manera de reconciliar-se amb el poble de Catalunya.