Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris TT.E.. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris TT.E.. Mostrar tots els missatges

dimecres, 7 de gener del 2015

ENTREVISTA AL ESCRITOR ANDREU CARRANZA

Hola Andreu, no sé si es muy atrevido por mi parte afirmar que, junto con Emili Rosales, eres el escritor contemporáneo de las comarcas Ebro más conocido tanto en España como fuera de ella.

P.  Según tu biografía, has nacido en Ascó, en la comarca de la Ribera de Ebro catalana… Hablando del Ebro, el río vertebrador de nuestro territorio, ¿cómo ha influido en tu literatura?

R: El río Ebro, es un accidente geográfico tan potente que marca la vida de todo su entorno, de la misma manera que vivir en los Pirineos, la alta montaña, o una ciudad… De alguna forma, también somos hijos del paisaje… Como somos hijos de una época. Además el Ebro, en mi época infantil, el paraíso perdido de todo fabulador, tenía una fuerza de atracción irresistible. Vivíamos bajo el influjo del gran dios Ebre. Era como un parque temático absolutamente natural, salvaje, muy peligros, con infinitas posibilidades y sin vigilancia… Construíamos cabañas, balsas, pescábamos, descubríamos el mundo con los ojos del padre río… Cruzar el Ebro nadando, una temeridad, prohibida totalmente por nuestros padres, era la prueba de madurez, hacerse hombre, solo, nadando en el interior del dragón verde, traicionero, luchando contra la corriente y contra uno mismo, hay que vencer los miedos, serenar-se, respirar, nadar… Cada año el dios Ebre se llevaba una vida, un ahogado, un niño… Era el precio que se había de pagar, el tributo despiadado del sacrificio humano. Y luego pero la noche saltábamos la tapia del cementerio haber quien tenia cojones de ver la cara del ahogado en la fría mesa de autopsias… Una parte de todas esas experiencias queda reflejada en mi literatura y especialmente en la última novela “Imprenta Babel”

P. Cuéntanos un poco como fueron tus inicios y con las dificultades que sin duda encontraste antes de publicar tú primera obra.

R: Los inicios siempre son difíciles  y en mi caso puede que más, vivir en un pueblo alejado de los centros culturales... Recuerdo que trabajaba de peón caminero en la carretera Flix- Maials, un tramo de l’Eix de l’Ebre, para la empresa Ferrovial. Estaba casado y ya teníamos un hijo… Y escribía sin parar, tenía 33 años. Recuerdo que  estaba matriculado en la UNED, en Tortosa, hice el curso de acceso a la Universidad para mayores de 25 años,  y después continúe cursando Filosofía pura. Compaginaba el duro trabajo de pico y  pala, con los presocráticos, Platón, Aristóteles, Descartes, Kant, la Lógica de Hegel… Y un día un amigo profesor que por las noches me daba clases, me dijo… Andreu, te has convertido en Hegel… Quede atrapado en la lógica.  Tenía que salir de ese poderos influjo, y  la ficción, la literatura fue la llave que abrió la puerta de Hegel.

P. Tu primera obra publicada, La tinta de la inmortalidad (Editorial Pòrtic -1991-), ¿fue el presagio de una larga y fructífera producción literaria?

R: La verdad que fue una gran sorpresa para mí… Además por pura casualidad había ganado uno de los premios más prestigiosos y con más solera de Catalunya… De hecho, al ganar este premio literario, descubrí que tenía una gran amante: La Literatura, a ella se lo debo todo, lo deje todo, lo di todo…  Y quede atrapado por mi Musa y amante literaria, celosa en extremo y posesiva. Y en ese camino estoy, en una isla encantada, como Ulises, atrapado en un viaje literario sin retorno y sin Ítaca.

P. Por lo visto, en una de tus novelas, Anjup, Confessions d’un bandoler (Edicions 62 -2000-), escrita en catalán, te inspiraste en la canción de Lluís Llach El Bandoler, pero ¿también te sirvió de inspiración la figura de Panchampla, el famoso bandolero de Alfara de Carles?

R: Efectivamente… Recuerdo, que en aquella época estaba trabajando de periodista (tengo una vida laboral larga y muy variada…) y realicé una serie de artículos sobre bandoleros de les Terres de l’Ebre y el Priorat que proliferaron después de la guerra del francés y especialmente en las Terribles Guerras Carlistas, entre estos bandoleros tenemos al  popular Panxampla, también Carrasclet, o Currutaco de Mora d’Ebre, que era una especie de Robin Hood… A partir de todos estos bandoleros y con la banda sonora de Lluis Llach, nació Anjub…


P. Donde sí penetras abiertamente en uno de los personajes más importantes del territorio es en El invierno del Tigre (Editorial Planeta -2004-), basada en Ramón Cabrera el general carlista apodado el Tigre del Maestrazgo. Durante tu periodo de investigación para escribirlo, ¿cuál fue el descubrimiento qué más te sorprendió?
 
R: De hecho con la novela del bandolero Anjub me introduje en la fascinante vida del siglo XIX, a partir del trieno liberal, 1820-23… (La primera Cosntitución, la de Riego) Y en la primera guerra Carlista la figura del Tigre del Maestrazgo, el conde de Morella, Ramón Cabrera. Uno de los personajes más conocidos de su época, sus gestas guerreras eran conocidas por toda Europa… El Tigre encarnaba la figura del héroe romántico. Reinvento la forma de hacer la guerra, la guerrillas que tanto éxito habían tenido unos años atrás contra las tropas regulares de Napoleón con Ramón Cabrera alcanzan su máxima expresión... Su carrera militar fulgurante, sus éxitos militares en campo de batalla contra los mejores generales de la Reina… Su vida amorosa, Cabrera se casó con Marianne Caterin Richards, una rica heredera de Londres… Siguiendo los pasos del Tigre uno va de sorpresa en sorpresa. De hecho es un personaje que ha inspirado numerosas obras de ficción de todas las épocas… Pero sin duda la que más me influenció, fue “Les histories naturals”, donde el conde de Morella es un vampiro. Una obra clásica, una de las mejores de la literatura catalana de todos los tiempos, escrita por  mi maestro y amigo personal, fallecido hace unos años, el gran escritor Joan Perucho.

P. En tu dilatada obra literaria has obtenido varios premios, de todos ellos, ¿de cuál te sientes más orgulloso?  

R: Quizás el premio que más ilusión me hizo y también más sorpresa no sea literario, fue  La Sirga d’Or. Una condecoración bianual por votación popular de mis propios paisanos.
 
P. Andreu: tú y yo pertenecemos a la misma quinta, por lo tanto, recibimos casi toda la enseñanza en castellano. Pero en tu obra igual se pueden encontrar obras escritas en castellano como en catalán, ¿escribes indistintamente o tienes preferencia por alguna de ellas?
R: Mi lengua materna y también la paterna es el catalán.  Mi periodo escolar como el de muchos transcurrió en el franquismo y por lo tanto el catalán estaba absolutamente prohibido, además cada mañana nos hacían cantar “El cara al Sol” y otras canciones de tipo fascista. De pequeño empecé a escribir cuentos en mi catalán, desconociendo completamente que había una gran lengua literaria con obras tan  importantes como “El Tirant” mencionada en el Quijote, con autores como Ausias March o Josep Pla… También escribía cuentos en castellano, y naturalmente leía en castellano. Creo que saber hablar y escribir en castellano, además de tener una buena competencia literaria ha sido para mí fundamental, muy importante en mi formación como escritor y como persona. Después de la transición democrática aprendí correctamente el catalán y alcancé el nivel C. Entonces me di cuenta de los miedos que había  en casa, en lo más profundo de la memoria familiar.  El catalán, durante el franquismo estaba perseguido, en mi familia además había un episodio de posguerra, que yo conocí de mayor y que había marcado definitivamente nuestra educación más íntima y personal, además de acentuar el miedo a escribir o hablar en catalán. Resulta que un familiar, en plena postguerra estaba haciendo la mili y por casualidad  en el cuartel se encontró con un paisano de les Terres de l’Ebre. Como es lógico se saludaron en catalán: Xeic que fas per aquí? El sargento que estaba cerca al oírlos hablar y no entenderlos les dijo: ¡Perro catalán hablen en cristiano!, les propino  unos buenos azotes, pero eso no fue lo peor…  El castigo fue humillante. Durante una semana les obligó a los dos a andar a cuatro patas como perros por todo el cuartel, tenían que comer en el suelo sin ayuda de las manos, ir de un lado a otro como animales, una experiencia, una vejación  humillante de este tipo no se olvida jamás, y además forma parte de la historia familiar. Esta  anécdota delirante, y otras de similares,  no pueden generalizarse, está claro, pero demuestran una cosa: que las lenguas, ya sea el castellano, el catalán, el ruso o el hebreo… Las pobres lenguas no se pueden defender por si mismas, ni actúan por voluntad propia, solo son herramientas en manos de los hombres y las mujeres, que son los responsables de la tiranía o de la libertad, en definitiva de sus actos, y por tanto creo que poder leer y escribir en catalán y en castellano ( en todas  las lenguas que sea posible) para mi es una inmensa riqueza que no quiero perder. De hecho mis tres hijos en la escuela y en el instituto de Flix, Ribera d’Ebre han aprendido las dos lenguas perfectamente, incluso en la lengua castellana según los últimos informes, los niveles son superiores a muchos lugares del Estado Español donde el castellano es la lengua propia.

P. Sin duda alguna, tu gran éxito de ventas ha sido La Llave Gaudí (Editorial Rosa dels Vents -2007-), escrita conjuntamente con Esteban Martín. ¿Cómo fue aquella experiencia? ¿Habéis pensado en repetirla?

R: Fue o sigue siendo una experiencia extraordinaria. Imagínate, más de treinta traducciones, he perdido la cuenta, la más importante a Estados Unidos, pero también al ruso, hebreo y un largo etc. de hecho este mes, según me informa la Carmen Balcells la agente literario este mes sale publicada en Japón… Por lo tanto estaré a la expectativa, el binomio Gaudí Japón, parece muy interesante


P. La Llave Gaudí (La Clau Gaudí) es sin duda una de las mejores novelas de misterio de los últimos años y prueba de ello es que ha sido traducida a varios idiomas; tanto que he oído críticas que la comparan e incluso la ponen por delante de El Código da Vinci de Dan Brown, ¿tú también crees que se trata de tu mejor obra?
R: La Llave Gaudi, sin duda ha sido la novela que más proyección internacional ha tenido y ciertamente estoy muy satisfecho y repetiría la experiencia… De todas formas creo, y en eso estoy de acuerdo con la crítica y muchos lectores, mis mejores novelas, mas personales, mas literaria son, El invierno del Tigre, como novela histórica y también Imprenta Babel.

P. En tu última novela, La Imprenta Babel (Editorial Temas de Hoy -2009-), haces un recorrido por la literatura infantil y juvenil más clásica, pero también por el campo de las nuevas tecnologías (ebooks) ¿Tiene algo de autobiográfico?

R: Como te decía al principio, en imprenta Babel reflejo ese paraíso perdido de la infancia, de juegos prohibidos en el rio Ebro que para nosotros era como el río Mississipi y Tom Sawyer. En la novela el protagonista se plantea la posibilidad de publicar exclusivamente en formato digital, de ahí precisamente parte la historia. Esta novela que está traducida al Holandés y al Chino, además de catalán y castellano ha tenido muy buenas críticas en todos los idiomas, y después de cuatro  años de su publicación está más viva que nunca, los lectores  me escriben a través del Facebook me preguntas cosas, además he participado en muchos clubs de lectura. La novela ya tiene vida propia, se aleja de mí y me parece, por las informaciones que recibo y las sensaciones que tengo que aún le queda mucho recorrido, muchos lectores y lectoras por descubrir.

P. Y ya para acabar, ¿qué proyecto tienes ahora mismo entre manos y cuando piensas que podrá ver la luz? Puedes adelantarnos su temática.

R: Un viaje por el río Ebro con una embarcación típica… El llagut (*), rememorando aquella navegación fluvial desaparecida en la actualidad pero que marco tanto la vida de la Ribera.


Muchas gracias Andreu, ha sido todo un placer haber podido conocer nuevos aspectos de tu interesante obra. Espero que sigas teniendo muchos éxitos.

(*) Llagut: Embarcación fluvial de madera a menudo con vela latina, pero que en ocasiones también podía llevar remos. También podía navegar por el mar.

divendres, 12 de desembre del 2014

LA SEGONA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 12-12-2014

Sabeu que darrerament viatjo molt a Barcelona. Fins ara m'havia trobat que el tren arribava amb retard, de vegades amb més de 1/2 hora, però mai havia vist el que he vist avui.
En arribar a Sant he vist les finestres d'un vagó trencades (tal i com es pot veure a la foto)
Aquest vagó estava tancat i ningú hi ha pogut pujar, però això implica que els altres anessin més plens.
M'ha semblat una situació tan estrambòtica com vergonyosa.
Les Terres de l'Ebre també som Catalunya i volem trens de primera categoria, no de tercera!! 

diumenge, 30 de novembre del 2014

TREBALL DE CAMP. LES BARRANCADES D'AVUI

Aquest matí he sortit de casa a veure si baixava el barranc de la Galera. Al passar per Masdenverge l'he vist baixar ple i amb l'aigua de color marró, degut als sediments que arrossegava.
Però en arribar a la Galera, com dirien els castellans, mi gozo en un pozo, ja que la quantitat d'aigua que baixava era insignificant.
Llavors he pensat que si per Masdenverge hi baixava aigua, aquesta devia de venir del que a la Galera anomenem barranc de Godall, encara que als mapes t'ho trobes amb el nom de rambla de la Galera.
Efectivament, el cabal d'aigua que hi baixava era impressionant, tal i com podeu veure a les fotos.
Per la zona del camí Vell de Godall.

Prop del camí de l'Arboç. 

Al final del camí del Terrer (el que porta al camp de futbol) 

Pel pont de Masdenverge. 

diumenge, 24 d’agost del 2014

MUSCLOS

¿No heu reparat mai que els musclos que comprem a les peixateries són molt diferents als que ens serveixen albs bars i restaurants?
Quan ens mengem musclos comprats a la peixateria, diem: Què bons que estan!
Però la veritat, quan ens mengem els que ens serveixen als bars i restaurants, a part de ser més grossos i estar més plens, encara són millors. Estic parlant de musclos de temporada, que com ja sabreu, no és el mateix que sigui temporada a que no ho sigui.

Durant l’estiu solem anar a la platja de Riumar de Deltebre. Després de prendre el bany i passejar una mica per la planta, solem fer una cervesa al darrer xiringuito (o el primer per la part del Galatxo, segons es miri)
Per a fer companyia a la cervesa, solem fer unes tapes: olives, patates braves... I sovint també fem musclos.
L’altre dia estaven, no bons, boníssims. Tant que li vaig preguntar a la cambrera, una noia jove i espavilada:

-Cóm és que són tan bons aquests musclos?
-És que són del terreno –em va contestar-

Els ebrencs diem que són del terreno a tots aquells productes que es crien o s’elaboren a les nostres terres.

-Del terreno? Voldràs dir del mareno –és una broma que faig sovint per a diferenciar els productes de la terra dels del mar-  

Encara tinc una altra anècdota. Fa anys, quan era regidor d’Amposta, el divendres de festes del Poble Nou del Delta, solia anar a menjar marisc que ofereix l’ajuntament de la pedania de forma gratuïta per a tot el poble i els convidats. Només cal portar la beguda i alguna cosa més per a complementar el dinar, com ara entremès, amanida, postres, etc.

Aquell any vaig anar amb mon fill i varem dinar al soto (magatzem típic dels habitatges del Poble Nou) del cunyat del que es presentava a la nostra candidatura. Un dels comensals era Agustí Bertomeu (l’Avi Agustí), productor de musclos i propietari d’un xiringuito que hi ha entre les muscleres de la badia dels Alfacs.
Quan es va fer hora d’anar a buscar els musclos, alguns dels companys de taula hi van anar i els van portar dintre d’una olla que s’havien endut per l’ocasió. Agustí Bertomeu, al veure’ls, els va tirar a la brossa i, tot seguit, va treure a taula el que havia portat ell de les seves muscleres. No tenien ni punt de comparació!

I, recordeu... Els musclos, sempre, sempre, del mareno i de temporada! Difícilment en trobareu de millors.   

dilluns, 4 d’agost del 2014

DIARI DE L’AGOST. DILLUNS 4

Sortir de l’armari. Sembla ser que l’alcaldessa popular d’Alacant no passa pel seu millor moment, ja que està implicada en casos de corrupció. Però com a bona política va trobar la manera (o al menys és el que sembla que pensa) d’augmentar la popularitat. Solució: sortir de l’armari.
Ahir, vaig poder veure una foto d’ella donant-se un petó als morrets de la que, suposadament, és la seva parella. Però la foto era més de compromís que de res, ja que no reflectia afectuositat per cap banda.
No sé si una mica més amunt en prendran exemple i també s’atreviran a donar el pas. Estic parlant de Rita Barbera, l’alcaldessa de València. Aquesta, a part d’estar implicada també en casos de corrupció, es busca enrenous amb la justícia. Està capficada en allargar l’avinguda Blasco Ibáñez fins el mar encara que això suposi carregar-se una part del popular barri del Cabanyal, protegit pel departament de Cultura pel seu singular valor arquitectònic. Ella s’ho farà.
11 milions. La passada setmana, el PSC de les Terres de l’Ebre va denunciar que es perdria una inversió de 180 milions d’euros del PUOSC (EL Pla Únic d’Obres i Serveis de Catalunya) Si compares la xifra amb el que va robar al família Pujol durant aquests anys, el cert és que sembla insignificant, però com sempre es diu, de tenir-los a no tenir-los...
Avui el Diari de Tarragona treu una relació molt detallada dels municipis de les TT.E afectats, així com les obres previstes que s’havien de finançar amb aquests diners. M’ho he mirat i, a simple vista, hi ha alguna que no sembla gran cosa, però quan es demana des del ajuntaments, per alguna cosa és.
Un dels màxims representant de CiU a les nostres terres, l’alcalde de Tortosa Ferran Bel, ha lamentat de que això sigui així, però ha retret els socialistes que durant els anys del Tripartit s’estirés més el braç que la manega i que deixessin un gran deute acumulat a les arques de la Generalitat...
A veure, senyor Bel, no dubtaré que sigui un gran polític, però l’argument que fa servir està molt gastat. Si no vaig errat, ara mateix, vostès (o sigui CiU), primer amb el suport del PP (se’n recorda quan Mas va anar al notari a dir que mai hi pactaria?) i després d’ERC, ja porten quasi 4 anys al capdavant de la Generalitat. I ho tornen a fer després d’un parèntesi de nomes 7 anys, quan vostès hi van estar per un període de 23, presidit pel ara proscrit Jordi Pujol i Soley, se’n recorda?
Sembla mentida senyor Bel que sigui economista. Miri, quan algú ha de gestionar una institució o encara que sigui una associació, s’ha de fer un pressupost i aquest ha de ser equilibrat (o sigui, les entrades i les sortides han de coincidir) Si la Generalitat del Tripartir va gastar, és perquè ho podia fer. Vostè em dirà que, de vegades s’ha de recórrer al finançament i, l’endeutament ve d’aquí. D’acord. Miri, jo no li recordaré com va deixar les arques el darrer govern de Pujol (el proscrit, se’n recorda?), però si que li recordaré que mentre estava en funcions es van signar contractes i es va fer fix a personal interí com agraïment als serveis prestats. Igual com va voler fer l’exalcalde Roig (membre del consell d’administració de Promociones Club de Campo & Golf de Ronda, una de les empreses que va pagar comissions a Jordi Pujol Ferrusola)amb el director de l’emissora de ràdio.
El que hauria d’aprendre és a gestionar bé el seu ajuntament i a encaixar les crítiques, que això va inclòs amb el sou que cobra i no anar donant excuses que no se sustenten per enlloc.

diumenge, 6 de juliol del 2014

VACANCES A LES TERRES DE L'EBRE

Els creuers que arribaran al port dels Alfacs seran d'aquest estil. 
Els que es dediquen al sector serveis relacionats amb el turisme de les nostres terres, es conformen en tenir una ocupació alta. Si jo tingués un hotel o un restaurant pensaria com ells. No demanaria més.
Les Terres de l’Ebre som una zona privilegiada i diversa. Tenim des de mar a muntanya, des de pobles de pedra a magnífics passeig marítims. Però també un tret diferencial que ens vertebra i uneix: el riu Ebre.
És cert que en els darrers anys s’ha donat una empenta important. Això ho sap la gent que hi treballen i que dia a dia lluiten per millorar i donar el plus de qualitat necessari als seus negocis.
Tenim allotjaments de primera: una parador, hotels de 4 i 3 estrelles, hotels rurals amb encant i també cases de turisme rural en llocs privilegiats.
En quan a restaurants, tenim la sort de que 2 han aconseguit una estrella Michelin. El primer va ser el Torreó de l’Indià, de l’hotel Villa Retiro de Xerta i el segon, les Moles, a Ulldecona. Prova evident de la bona gastronomia que temin al territori on cada cop la cuina es valora més i alguns xefs han deixat de banda la tradicional del territori per una més creativa i original.
La darrera gran aposta és la Catedral del Vi del Pinell de Brai, ara reconvertit en restaurant amb l’assessorament del xef del Torreó de l’Indià. Només poder menjar en aquest edifici obra de César Martinell i contemplar la seva bella arquitectura, ha de ser un plaer per als sentits.
En quan a les activitats que es poden realitzar, cada vegada són més les empreses que es dediquen als esports nàutics o d’aventura, majoritàriament a la mar i a la muntanya. Però des del meu punt de vista, l’Ebre, encara segueix sent gran recurs desaprofitat.
És cert que des de Deltebre fins la desembocadura hi ha diverses empreses que organitzen passejos i que, riu amunt, també hi ha d’altre embarcacions molt més petites que fan el mateix, però entre Riba-roja d’Ebre i el Mediterrani hi ha molts quilòmetres on no s’hi fa res. De fet no em consta que entre Benifallet i Deltebre hi hagi cap empresa dedicada al serveis recreatius pel riu, quan pel camí hi trobes ciutats com Tortosa i Amposta que tenen un gran patrimoni arquitectònic, cultural i fins i tot gastronòmic. Lligar les passejades pel riu amb les activitats que s’hi poden fer en totes dues ciutats, podria ser de gran acceptació per als turistes que visitarien el nostre territori.
Com es pot veure, encara hi ha assignatures per a setembre que s’han de resoldre i segur que en un futur no massa llunyà, hi sortiran empreses dedicades a aquests tipus de serveis.
Fins aquí podríem dir que hem parlat de tot el més tradicional. Però a la recàmera tenim l’explotació de la marca que ens ha concedit la UNESCO (la de Reserva de la Biosfera), que encara no es pot utilitzar perquè, sembla ser, hi manca tancar algun serrell. És una llàstima que després de lluitar per aconseguir la distinció (recordeu que es va haver de modificar el primer projecte per excloure les centrals nuclears d’Ascó), la situació es trobi en un període d’impàs, en espera del definitiu segell de qualitat.
És evident que ningú (o quasi ningú) desitja per al territori un turisme massificat, sinó de qualitat. Però per a donar el salt qualitatiu s’han de crear els mecanismes necessaris dels que encara estem mancats, com per exemple la coordinació entre els diferents serveis que es presten per a que el visitant pugui gaudir per complet del nostre territori: del riu, del mar i de la muntanya, dels monuments i dels espais naturals, de la gastronomia marinera i la de terra en dins.   

PD. Vull recordar que el proper dimecres dia 9, a les 7 AM arribarà al port dels Alfacs, el mateix on a principis del segle XVI van ser expulsats els moriscos, el primer creuer de luxe. 
Les botigues de la ciutat ja fa dies que s'estan preparant per a rebre el mana que està a punt d'arribar.  
Però amb sort, a part de la Ràpita, els turistes només visitaran zones properes com el delta de l'Ebre. 
De totes formes vull recordar que la iniciativa no ha estat dels empresaris d'aquí, sinó de fora que han considerat que la Ràpita té suficients atractius com per a fer-hi una escala. 
Mentre vinguin, benvinguts siguin!    

dissabte, 28 de juny del 2014

NOU CAS DE CORRUPCIÓ POLÍTICA

El cert és que per a la gent de les Terres de l’Ebre, el municipi de Torredembarra ens ve una mica lluny. Segur que, de camí a Barcelona hi has passat molts de cops, però mai t’has aturat.
Dijous, la Guardia Civil va registrar les dependències municipals i va detenir l’equip de govern format per diversos grups (CiU, PP i independents)
Aquest escorcoll va ser com a conseqüència d’una denuncia feta pel PSC (que durant diverses legislatures va tenir l’alcaldia) a la fiscalia, al detectar irregularitats a la gestió que portava a terme l’equip de govern.
Dues empreses han estat relacionades amb el nou cas de corrupció: la consultora Efial i la constructora Teyco. El cas esquitxa també dos ajuntaments de les Terres de l’Ebre com són el de l’Ametlla de Mar, d’on és alcalde l’Andreu Martí (CiU) i el d’Ascó, on el seu alcalde Rafel Vidal també pertany a CiU.
Mentre el PPC anunciava ahir que donen de baixa els regidors de la Torre que han estat imputats, CiU, tal i com ens té acostumats, parla de presumpció d’innocència abans d’actuar contra els seus edils. Un fet si més no curiós, no us sembla?
Ara parlem de Teyco, la constructora involucrada. Us vull explicar una sèrie d’anècdotes relacionades amb la mateixa.
El mes de setembre de 2012 ens trobaven dues parelles a un conegut bar de la zona del port fluvial d’Amposta (crec que actualment està tancat) La trobada va ser per motius estrictament personals. El marit de l’altra parella treballava d’aparellador municipal de una població governada per CiU. En un moment de la conversa va sortir el nom de Teyco i em va dir que li sonava l’empresa però que no la coneixia.
En canvi, jo que he estat vinculat a la vida política durant molts d’anys, he escoltat més d’un cop que dita empresa està a l’orbita de CiU i fins i tot s’ha dit que podria ser una de les que usa CDC per al seu finançament.
Al nostre territori Teyco va construir el Pitch & Putt de l’Ampolla que ve a ser com un camp petit de golf.
A Amposta, Teyco disposa des de fa anys de 3 propietats. La primera és un solar a l’avinguda Tarradellas. El segon és una estructura que hi ha al passeig del riu. Quan s’estava construint, Costes els va parar les obres i els va advertir que, com que estava afectat per la llei de costes, havien de modificar el projecte. Els responsables de l’empresa acompanyats per Roig i Ferré van anar a Madrid per a parlar amb els responsables  de l’ens estatal per a mirar de solucionar el tema. Costes els va dir que havien d’escalonar l’edifici i, en tot cas, destinar-lo a oficines i no a habitatges.
El tercer cas encara és molt més inversemblant. Teyco va comprar tota una sèrie de tallers i magatzems situats al començament del carrer Buenos Aires, a tocar de la biblioteca comarcal Sebastià Juan i Arbó i davant de l’Ebre. Els despatx de Simó va arribar a fer el projecte (en vaig veure la maqueta) que tenia una lleugera forma de mitja lluna. Quan ja semblava que tot estava enllestit i volien començar a construir, es van trobar amb un impediment insalvable: Electrica del Ebro, l’empresa que subministra l’electricitat a poblacions com Deltebre, l’Aldea, Camarles, l’Ampolla i l’Ametlla de Mar, etc., té situada la central històrica de captació d’electricitat tot just al costat del solar propietat de Teyco i fins i tot els primers postes abans de creuar el riu, passen per dintre de l’immoble. Aquest fer impedeix que s’hi pugui construir cap edifici destinat a habitatges.
Quan els responsables de Teyco van conèixer el problema, van intentar vendre’l a l’Ajuntament d’Amposta a preu de cost i, l’equip de govern, en un primer moment s’hi va mostrar a favor. Mentre l’oposició demanava que, en tot cas, es pagués a preu de sòl no urbanitzable, ja que allí només s’hagués pogut fer una zona verda. Finalment tot va quedar en res.     

Més informació: http://www.eltriangle.eu/cat/notices/2014/06/els-tentacles-d-efial-39209.php

dissabte, 21 de juny del 2014

LA POLÈMICA DELS FOCS

Horta de Sant Joan, Tivissa… Sembla ser que tots els grans focs que hi ha a les nostres comarques han de tenir la seva polèmica, sovint degut al protagonisme dels alcaldes.
A l’alcalde d’Horta, que va estar assessorat pel d’Arnes Xavier Pallarés, el baró de la zona, la controvèrsia creada amb els responsables de la Generalitat del Tripartit, li va acabar passant factura i no va revalidar l’alcaldia.
Ara, qui ha pixat fora de test ha estat l’alcalde de Tivissa Jordi Jardí a l’afirmar que la culpa de l’incendi és del govern Tripartit j que l’any 2004 no va autoritzar un parc eòlic a aquella zona.
El portaveu d’ICV-EUA al Parlament de Catalunya Jaume Bosch ha qualificat a l’alcalde d’ignorant i d’actuar com un cacic.  
Si Jordi Jardí creu el que diu, és evidentment un ignorant. Cóm s’havia d’autoritzar un parc eòlic en un indret protegit? Quin interès tenia l’alcalde en que es construís? (Digueu-me malpensat)
En quan a la qualificació de cacic, no hi estic d’acord, mireu per on... Actua com qualsevol alcalde convergent. Ni més ni menys! Crec que això ja ho estudien a la primera lliçó del Manual de gran convergent. Perquè en ser bo, no n’hi ha prou, s’ha de ser el millor i per tant, gran, com més gran millor.
Jo al·lucino amb aquesta mena de personatges que van pel món donant lliçons d’ètica a la  gent. El temps passa inexorablement, però els fet queden. Jordi Jardí, que per aquell que no el conegui té com a dos metres d’alçada, era Mosso d’Esquadra. Mentre exercia com a tal va sortir a un cartell electoral de Convergència i se’l va suspendre d’ocupació i sou.
Va trigar poc en demanar excedència del cos policial i dedicar-se a la política, evidentment a Convergència.  

dissabte, 26 d’abril del 2014

INFRAESTRUCTURES PER A FER

El Conseller de Territori i Sostenibilitat Santi Vila es felicitava perquè, finalment, s’han desencallat les infraestructures viaries amb el port de Barcelona. Les ferroviàries vindran més tard. No cal ni dir que aquesta mena d’infraestructures són del tot necessàries per a comunicar el Port (un dels principals de la Mediterrània) amb les autopistes i autovies que comuniquen la ciutat Comtal amb la resta de Espanya i fins i tot amb l’estranger. 
 
(Precisament mon fill que està estudiant la carrera de Navegació marítima, va fer un treball de final de cicle sobre la incidència del Corredor Mediterrani amb el port de Barcelona) 
 
Quan es portin a terme les obres, significaran una gran inversió pública que l’Estat que es comptabilitzaran con a inversions al territori català.
I a les Terres de l’Ebre? Què passarà amb les inversions al nostre territori?
Concretem. Què passarà amb l’autovia A7 (no confondre amb l’autopista AP7) que està aturada pel S i pel N just abans d’arribar a les nostres comarques?
I mentrestant, per què no es fa gratuïta l’autopista al menys fins a Hospitalet de l’Infant?
Quin nyap s’ha fet amb els trens de rodalies que arriben fins Tortosa?
Que passarà amb l’estació d’Ulldecona? Sembla ser que hi ha rumors que la volen tancar tal com van fer amb la de Santa Bàrbara i Freginals.  
Per què no es potencia el port dels Alfacs?
Per què no es milloren les comunicacions amb l’Aragó, tan per carretera com per via fèrria?
Encara que depengui de la Generalitat, què passa amb el desdoblament de la C-12 a l’Eix de l’Ebre i la prolongació fins el port de la fàbrica del ciment a la zona d’Alcanar platja?  
Continuem?  

dissabte, 15 de març del 2014

TRENS DIGNES (A partir de Tarragona)



Sembla que encara no és oficial, però a partir del següent cap de setmana (22-23 d’abril) hi haurà modificacions als horaris dels tres que surten o arriben al nostre territori. Així, el que surt de l’estació de l’Aldea a les 6:26 (perdoneu si no poso l’hora exacta), sortirà a les 6:16, o sigui, 10 minuts abans. Un altre que canvia d’horari és el que sortia de Tarragona sobre les 14:30 i que arribava a l’Aldea abans de ¾ de 4 de la tarda, sortirà de Tarragona a les 14:05.
Algú pot pensar que intercalaran nous trens, però res més lluny de la realitat. Pel matí, de l’Aldea, el següent sortirà sobre les 8 i per la tarda de Tarragona sobre les 16:00, si fa o no fa, com ara. No seria molt més lògic que en sortís un sobre les 7 del matí que permetés arribar a Tarragona sobre les 8 i a Barcelona a les 9? Sembla que la lògica de les autoritats del transport català és diferent a la nostra.  
On si hi haurà una major freqüència de trens serà entre Tarragona i Barcelona i viceversa.
Per tant, tots aquells que van assíduament a Tarragona y Barcelona amb el tren de les 6:26 hauran de matinar una mica més i si tornaven amb el de les 14:30, ara no ho podran fer a l’avançar-se quasi ½ hora i segur que molts hauran de marxar de Tarragona a les 16:00 amb el consegüent retard en l’arribada. 
 
Conclusió. Una vegada més, les Terres de l’Ebre seran les grans perjudicades. Fa uns mesos es va crear la Plataforma pels Trens Dignes. Feina tenen si volen millorar les freqüències de pas dels trens pel nostre territori.

divendres, 7 de març del 2014

NÚMEROS CANTEN (I FETS TAMBÉ)

Números canten és una frase feta que, evidentment, no vol dir que estan entonant una cançó, sinó que posen al descobert una evidència.  
Això és així sempre que els números es facin en rigor per professionals experts i, a poder ser independents. Polítics, abstenir-se!
Si posem les matemàtiques o l’economia en mans dels polítics, malament anem!
Dos proves evidents i clarificadores.
La Junta d’Andalusia ha publicat el seu estudi sobre les balances fiscals espanyoles. Conclusió: Extremadura és l’autonomia més perjudicada i Catalunya la millor tractada.
Els estudis seran més complerts i fiables quantes més dades s’hagin tingut en compte a l’hora de realitzar-lo. Ara bé, si comencem a prendre dades d’aquí i d’allí o apartar les que no ens interessen, evidentment el resultat de l’estudi és inexacte per usar una paraula suau. En el cas que ens ocupa, a part de ser erroni voluntàriament, és demagògic, ja que no diuen la veritat per a buscar el propi benefici o, en aquest cas, enganyar els ciutadans d’Extremadura i a tots aquells que són obertament catalanofòbics.  
Per a poder demostrar que Catalunya ha estat la comunitat autònoma millor tractada s’han sumat les inversions fetes per l’estat a Catalunya, més les transferències corrents (subvencions), però també els préstecs que s’hauran de tornar amb els interessos corresponents.
Per a que m’entengueu us posaré un exemple. Imagineu que teniu una nòmina de 30.000 euros anuals, que us compreu un cotxe que us costa 25.000 euros i a l’hora de fer la renda, els vostres ingressos són de 55.000 euros. I, a sobre, no us podeu descomptar ni els interessos que pagueu al banc.
El segon cas ens ve il·lustrat pel Honorable Conseller d’Economia de la Generalitat de Catalunya Andreu Mas-Colell. Per a justificar (encara més) la necessitat d’instal·lar Barcelona World a Tarragona va donar la següent explicació. Durant el mes de febrer va baixar el nombre d’aturats a Catalunya. Van baixar a Barcelona, Girona i Lleida, però no a Tarragona que va seguir perdent ocupació. La instal·lació del complex de casinos crearà ocupació a Tarragona que és el que li fa falta. Quanta bondat! Com a ebrenc m’agradaria que tinguessin la mateixa consideració cap el nostre territori. Però la història i les hemeroteques ens demostren que no ha estat així. Bona prova la tenim en el parc temàtic de Port Aventura. Abans d’acordar l’emplaçament definitiu es va parlar de posar-se al terme municipal de l’Ametlla de Mar. Segur que quan aneu cap a Tarragona (ja sigui en autopista o nacional) us heu fixat la gran extensió que hi ha de terra erma abans d’arribar al coll de Balaguer. Fa dècades s’hi va construir el primer circuit permanent de Catalunya: el de Calafat. Però quan es va decidir construir un gran circuit com és el de Montmeló, tampoc es va optar per fer-se a les Terres de l’Ebre.
Ha quedat clar?

dilluns, 30 de desembre del 2013

DES D’AVUI, OFICIALMENT, LES TERRES DE L’EBRE RESERVA DE LA BIOSFERA

Ja sabeu que si alguna cosa no es publica al BOE (Boletín Oficial del Estado), oficialment, no existeix (d’aquí que es digui oficial...?)
Aquest matí, el company i amic Paco Túnez m’ha avisat de que el d’avui publicava la declaració de les Terres de l’Ebre com a reserva de la Biosfera.
Ja sabeu que és el segon intent. Després de la primera vegada van recomanar que traguessin les municipis nuclears i químics d’Ascó i Flix.
Al BOE fins i tot surt el mapa d’allò que entre i que no, per tant, no hi poden haver dubtes. Fins i tot contempla la franja litoral més propera a la costa i, per tant, l’hauria de preserva de la instal·lació de molinets de vent tal i com es volia fer fa uns anys.
El que, al menys a mi, no em queda clar és el grau de protecció de l’Ebre. De totes formes, si tot el territori (inclòs el delta) és reserva de la Biosfera i es protegeix, s’hauria de garantir un cabal mínim del riu per a preserva el delta i totes les àrees d’influència d’aquest.   

dijous, 28 de novembre del 2013

MAREJADA A LA CÚPULA DE L’AEAT



Des de fa uns dies, per l'AEAT de Madrid hi ha un gran revolt. Tan gran és que s’ha penjat un comunicat oficial a la revista interna: La Ventana de la Agencia. No recordo cap precedent similar.
El que us explicaré no vulnera el secret professional al que estic obligat com a funcionari, ja que ha sortit als mitjans de comunicació, com per exemple al diari el País.
Resulta ser que a l’oficina tècnica de grans contribuents de Madrid es va destituir a una inspectora per no acceptar un recurs de l’empresa Cemex. El fet va provocar la dimissió del seu cap i un conat de dimissions en cascada que, finalment no es va produir. Però el que deia abans, marejada n’hi ha...
Amb la poca informació que tinc, m’he fet la meva pròpia pel·lícula. La empresa Cemex (Cementos de Mexico) va tenir una inspecció i, segurament va sortir una milionada a pagar. L’empresa no hi va estar d’acord i va presentar un recurs que la inspectora cessada no va acceptar.
La gent del territori coneix Cemex per la fàbrica que té al terme d’Alcanar. Si busqueu informació per Internet veureu que la cimentera mexicana està present a 50 països i, fins i tot, ha rebut diversos premis internacionals com per exemple el de Negocis del Món del Programa de Desenvolupament de l’ONU (2006)i el The Corporate Citizen of the Americas Award 2007 que li va atorgar l’OEA. Però a la seva història també hi ha hagut pàgines fosques.
Possiblement, ara mateix, estem davant d’una d’elles. L’empresa té repartides per la zona mediterrània i centre d’Espanya gran quantitat de fàbriques de ciment i plantes de derivats; per tant, estem davant d’una empresa poderosa i amb una plantilla gran de treballadors. El xantatge està servit: ‘o em rebaixes la milionada què pretens cobrar-me o presento un Ero i de sobte et trobaràs amb centenars de treballadors al carrer’. Repeteixo, això és la pel·lícula que jo m’he muntat, ja que no tic cap constància de que ha estat així precisament.
Quina conclusió hi traiem? Què una vegada més els poderosos reben un tracte preferent de les administracions, mentre que el humils, la gent corrent, davant d’una inspecció, hauran d’acabar pagant, ja que les possibilitats que tenen d’eludir l’obligació són escasses.
Tornant a Cemex d’Alcanar, no sé si sabeu que fa un temps van fer un Ero que va afectar la pràctica totalitat de la plantilla. Uns mesos després van rebre una comanda important i van tornar a contractar-los, això sí, amb una rebaixa de sou significativa.
 
La situació és un bon retrat de com funciona actualment l’economia i l’acudit del Faro que il·lustra aquest escrit ho explica gràficament de forma impecable.  
Per acabar vull recordar que l'enrenou del DNI de la Infanta Cristina ja va provocar la destitució de la Directora General de l'AEAT. 

dimarts, 3 de setembre del 2013

VICENÇ SANCHÍS, LA VIA CATALANA I LES TERRES DE L’EBRE

El qui va ser director del diari Avui entre 1996 i 2007, el passat dilluns publicava un article sobre el poc impacte que està tenint la Via Catalana (o cadena humana pel dret a decidir) a les Terres de l’Ebre.
Amb el títol de la incògnita de l’Ebre, (i després d’una dissertació que personalment penso que no ve al cas), Vicenç Sanchís opina que a les Terres de l’Ebre el numero de inscrits a la Via Catalana és molt inferior al d’altres comarques de Catalunya.
Vicenç Sanchís, tal com els hi passa a la majoria de la gent que no viu al nostre territori, demostra desconeixement sobre la nostra realitat. No crec que percentualment parlant, la afluència dels ciutadans ebrencs que l’11 de setembre assistiran a la Via Catalana convocada per l’ANC sigui inferior a la de qualsevol altre territori de Catalunya, simplement és que el nostre territori està molt menys poblat que la majoria de comarques per on passarà la manifestació. (Encara que reconec que hi ha qui pensa que només se'n recorden dels de l'Ebre -que sovint ens ignoren o ens situen al País Valencià- quan els hi fem falta per alguna cosa, com ara que es vol demostrar al món la força que té Catalunya
La suma d’habitants de les 4 comarques de l’Ebre és d’uns 180.000 (molt interior la població conjunta de Tarragona i Reus -235.000-) Penseu que les Terres de l’Ebre representen sobre 1/3 part del territori de la província de Tarragona, mentre que en població només som una 1/4 part aproximadament. Si aquests números els comparem amb la província de Barcelona, un altre dels llocs per on ha de passar la Via Catalana, la diferència es converteix, senzillament en abismal.
La Via Catalana pot permetre’s el luxe de donar diverses voltes a la ciutat Comtal i, en contra partida, en tindrà un tip si al final aconsegueix omplir tots els trams al nostre territori.
Una altra dada a tenir en compte és que entre l’Hospitalet de l’Infant i l’Ametlla de Mar hi ha molta distància i poca densitat de població. De fet només existeix el nucli de Miami Platja i les urbanitzacions Sant Jordi d’Alfama, Calafat i 3 Cales, amb un percentatge de població estrangera força elevat. Tampoc a l’interior hi ha poblacions que podrien mirar de completar el recorregut. Per tant, s’hauria d’omplir de manifestants vinguts, principalment de la Ribera d’Ebre i en aquest cas, les comunicacions tampoc ajuden gens ja que, directament, cap carretera porta fins a aquest punt i a la gent que hi vulgui participar de Riba-roja, Flix, Ascó, etc. els hi és molt més fàcil baixar fins a Tortosa per l’Eix de l’Ebre o al Perelló per Rasquera que acudir al tram esmentat en anterioritat i, suposo, és el que han pensat a l’hora d’apuntar-se.
L’única solució és interpel·lar a la col·laboració i solidaritat dels habitants d’altres zones de Catalunya més densament poblades com ara del Vallès o de l’Alt Camp, per posar només uns exemples.  
Pensar que els habitants del nostre territori se senten poc motivats és simplement especular en uns fets o, directament, una fal·làcia força allunyada de la realitat actual del nostre territori.
Per acabar i com del que es tracta (a part de la reivindicació que comporta la participació a la Via Catalana) és de passar-ho bé, faig una crida a la ciutadania de Catalunya que encara no s’hagin apuntat, que ho facin per a completar els trams que van des del coll de Balagué fins el riu Sénia i que la resta de la jornada (fins les 17:14 en que està prevista la cadena) el destinin a visitar els nostres atractius (què són molts!) i, de passada, vagin a dinar a un dels bons restaurants que hi ha a la zona per a degustar la cuina ebrenca. Segur que hi tornaran sense que els hi calgui cap excusa per a fer-ho.


Sobre això últim, el Periódico ja ha pres la iniciativa.

divendres, 9 d’agost del 2013

DIARI DE L’AGOST. DIA 9




ELS TRES REGNES. Coneixeu la meva debilitat per un territori que va més enllà de les terres de l’Ebre i no forçosament cap al Nord, sinó que les meves simpaties miren cap al Sud i cap a l’Oest: els Mestrats, els Ports i el Matarranya formen part d’aquest petit país nostre.
No fa gaires dies, mentre parlava de la cadena humana que s’està preparant per a l’11 de setembre, em preguntava qui serien els qui es donarien la ma a Sol de Riu, allà on Catalunya i València es troben. Un d’ells ja se sap: el compositor i pianista Carles Santos, filla de Vinaròs, però des de fa molts d’anys un català més. Des del meu punt de vista tot un encert.
També sabeu que polítics com Jordi Pujol i Ernest Maragall, estaran al tram del Perelló, un dels més dèbils. L’Ebre revela un altre polític il·lustre que també vindrà fins el nostre territori a donar-nos suport i, de passada, reclamar la independència de Catalunya: Carod Rovira estarà al tram d’Alcanar.
Però la relació entre les Terres de l’Ebre i les comarques veïnes també es fa palesa amb la col·laboració entre les poblacions de Vallderroures i Calaceit per un costat i Gandesa i Horta de Sant Joan per l’altre, segons ens explica Josep Bayerri al seu Article Matarranya, Terra de l’Ebre que podeu llegir al darrer número del setmanari l’Ebre. I és que el patrimoni, la cultura i el art solen unir territoris sovint separats injustament per una ratlla imaginària més que real.

MÉS LOTERIA. Si ahir os deia que la Generalitat vol crear la grossa de Cap d’Any, avui el Periódico diu que també vol crear sortejos especials en dates molt simbòliques per al nostre poble: Sant Jordi (el patró), Sant Joan (el patró dels PP.CC) i la Diada. Així que en total seran 4. Consultats alguns experts sobre el tema, la majoria opinen el mateix que us deia jo ahir: no podrà desbancar a les rifes que promou l’estat, per molt que es vulgui apel·lar al sentit patriota i, evidentment, la gent no gastarà més, com a molt, del que es pensaven gastar als tradicionals sortejos de Nadal i Niño, destinaran una petita part a les rifes d’aquí.  

CASTELLERS. La colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta també som protagonistes a les pàgines del setmanari l’Ebre. En una de les fotos es pot veure els dos pilars que es van fer diumenge passat per a rebre el catamarà de WWF mentre atracava al port fluvial d’Amposta. Cal recordar que la participació d’alguns membres de la colla castellera es va fer a títol personal i no com a colla pròpiament dit. Per al proper dilluns 19 d’agost hi ha convocada una assemblea per a decidir si, a partir d’ara s’anirà o no com a colla. També als actes convocats per l’ANC o altres plataformes més modestes com ara Som Països Catalans que, des de fa temps també treballen amb la finalitat d’assolir la independència dels territoris de parla catalana.    

FESTES. Però durant aquests dies, tal com recorda l’Ebre, el protagonisme al nostre territori el tenen les festes majors. És ara quan major concentració de festes es produeix: Godall, la Galera, Els Muntells, Amposta, Deltebre, l’Aldea, Paüls, etc. estan celebrant o a punt de celebrar la seva festa major.
Així que: BONA FESTA MAJOR PER ALS VEÏNS DELS POBLES QUE ESTAN DE FESTA I ELS FORASTERS QUE ELS VISITARAN.   

dijous, 1 d’agost del 2013

DIARI DE L’AGOST. DIA 1, DIJOUS


ELS PRIMERS! I després ens queixarem! Ahir vaig escoltar que a la N-340 entre la Ràpita i Amposta, serà el primer on es col·locarà un radar que calcularà la velocitat mitjana del tram i no la velocitat que es porta en un punt concret. Desconec els criteris que ha tingut el Servei Català de Trànsit a l’hora de escollir-nos i no tinc criteri per a dir si serà o no bo. Imagino que dependrà de cada conductor. Si normalment respectes els senyals i circules a la velocitat que s’estableix per cada carretera, no cal que ens preocupem massa; en canvi, si t’agrada trepitjar l’accelerador, potser si que hauràs de modificar la teva conducta al volant... I si no ho fas per pròpia voluntat, ho faràs a base de multes.
CÒMPLICES. Mas va comparèixer ahir al Parlament per a donar explicacions sobre el finançament il·legal del seu partit, Convergència Democràtica de Catalunya a través del Palau de la Músic. Ho va fer un dia abans de que Rajoy fes el mateix a Madrid per explicar el cas Bárcenasi, de retruc, el cas Gürtel.
Les explicacions de Mas no em van sorprendre, com tampoc espero res de la compareixença de Rajoy. En aquests casos es nega tot en espera de que un cop de sort acabi per liquidar el procés de la millor forma possible per als seus interessos. Mentre l’oposició li demanava a Mas que adoptes responsabilitats (sense dir-ho expressament li demanaven la dimissió), Mas els reptava a presentar una moció de censura, amb la seguretat de que no la guanyarien perquè dóna per segura la complicitat d’ERC.  
Està clar que els republicans han passat per un procés de renovació que ha apartat a quasi tots els seus anteriors dirigents, però malgrat tot, la filosofia del partit hauria de continuar inalterable. Però no és així, els fets ens ho demostren.
Mentre a Maragall el van abandonar abans d’acabar la legislatura pel tema de l’Estatut, a Mas li continuen donant suport a pesar de que pot veure’s esquitxat pel cas Palau. Amb el vot en contra dels diputats d’ERC, ja van evitar que Mas hagués de comparèixer anteriorment al menys en dues vegades amb l’excusa que s’havia de preservar la institució que representa. Quan finalment ho ha hagut de fer, el seu interrogatori ha estat de complicitat en lloc de furgar a la ferida convergent que és el que van fer la resta de partits. Però ERC sap que, de moment, la seva estratègia els fa créixer les expectatives de vot i Junqueras deu d’aspirar a ser el primer president de la Catalunya independent. No s’entén d’una altra manera.
De la intervenció de Jordi Turull, l’actual secretari general de CDC després de la dimissió de l’Oriol Pujol, em va cridar l’atenció quan va acusar a l’oposició de no tenir proves per a inculpar al seu partit de finançament il·legal. A veure senyor secretari general, les proves les han de tenir el jutge instructor i el fiscal i no els partits polítics. Si aquest tinguessin documentació del cas Palau seria que algú les hauria filtrat i això seria, al menys, irregular, no?
RECUSAT. El Govern  i el Parlament de Catalunya han recusat el president del Tribunal Constitucional Francisco Pérez de los Cobos i dels Dallonses, per la seva antiga afiliació al PP. Pensen els qui el recusen que no pot ser imparcial a l’hora de decidir sobre temes que afecten Catalunya. La recusació es basa en la doctrina que un dia va aplicar el mateix Tribunal Constitucional quan va recusar el seu membre Pablo Pérez Temps per haver assessorat el govern de la Generalitat en el tema de l’Estatut quan precisament, s’havia de debatre sobre la constitucionalitat del mateix.
El que s’hauria de fer d’una vegada és canviar la forma d’elecció de l’alt tribunal. Ara són escollits pel Congrés i el Senat i cada partit tira cap a casa. Penso que seria molt més correcte que fossin els mateixos jutges qui escollissin entre el seu col·lectiu, els de més prestigi per a formar part del Tribunal Constitucional. Sinó és així, sempre estaran sota sospita i hauran d’escolar opinions com la de Miquel Roca, un dels pares de la Carta Magna que va opinar que el TC no té cap credibilitat. Jo no el desmentiré.