Ni un error ni una renúncia

CRISTINA PALOMAR

Ada Colau ha rebut una bona estirada d'orelles de la plataforma ciutadana contra els desnonaments que la va catapultar a la fama. En una carta molt dura li han retret la seva inacció i li han exigit que "sigui valenta i actuï amb determinació" a l'hora de fer complir la llei. A la PAH no li dol només la tebior amb què Colau s'ha enfrontat a la SAREB per reclamar els 2.591 pisos buits que els bancs tenen a Barcelona. Li dol sobretot veure la seva antiga portaveu fent d'alcaldessa mentre continuen els desnonaments i les famílies afectades acaben en una pensió de mala mort.

Cada cop que un partit progressista toca poder plouen garrotades de tot arreu, començant per les pròpies que són les que acostumen a fer més mal perquè són les més justes. La falta de cultura política i el gran desconeixement que la ciutadania té de com funcionen en realitat les institucions públiques ens porten a exigir legítimament l'execució dels compromisos adquirits si pot ser avui millor que demà. El tema és recurrent i les decepcions, sigui per falta de voluntat política o perquè la minoria amb què es governa és determinant per no poder fer gran cosa, també.

Em sap greu escriure-ho, però al final he arribat a la dolorosa conclusió que el lloc natural dels partits autoproclamats d'esquerres i progressistes és a l'oposició exercint de mosca vironera i tocant el voraviu al govern de torn, sempre molt més impresentable per ser de dretes, pragmàtic i conservador. Allà no deceben mai ningú. És en aquest espai tan còmode on qualsevol proposta és possible per molt irrealitzable que sigui i on els polítics poden prometre la lluna sense haver de pagar cap preu polític per l'engany.

Ha plogut molt, però és un exemple paradigmàtic de la decepció que sempre suposa per a l'elector progressista que governi el partit que ha votat. Cal retrocedir a les eleccions catalanes del 2003, quan ICV-EUiA es va comprometre amb la lluita de les entitats socials i ecologistes de la Garrotxa i Osona contra el túnel de Bracons. El dia que es va fer públic el pacte de govern que entronitzaria Pasqual Maragall, una delegació contra Bracons era al Parlament i ho celebrava amb els periodistes. L'alegria els va durar uns minuts, concretament els que va trigar un dirigent d'Iniciativa a sortir d'un despatx i verbalitzar que Bracons no es podria paralitzar.

El túnel de més de 4,5 quilòmetres que travessa la Vall d'en Bas i uneix les comarques d'Osona i la Garrotxa es faria sí o sí. La licitació ja estava feta i aturar unes obres d'aquestes característiques suposaria a la Generalitat haver de pagar una milionària indemnització a l'empresa adjudicatària. Aquesta va ser l'explicació –lògica, per altra banda- que es va donar als pobres i confiats electors que es van creure que només votant aconseguirien preservar un dels paisatges més bells de Catalunya. La delegació va tornar a casa amb el cap cot i la cua entre cames: el bany de realitat havia resultat terriblement dolorós.

Potser la clau per evitar tantes desil·lusions estigui en no abaixar mai la guàrdia ni confiar cegament en els polítics com ha fet la PAH. Potser la clau per no deixar-se arrossegar per la frustració sigui saber que governar moltes vegades és sinònim de transigir, negociar i renunciar. Tot depèn de la teva força. Ada Colau governa fa set mesos una administració immensa amb només 11 regidors i amb una oposició enrocada. És el govern més minoritari que ha tingut mai Barcelona i gran part de l'equip de BComú prové dels moviments socials, cosa que significa que el seu coneixement de la maquinària política i municipal és limitat.

El desbordat equip de Colau no té ni la dilatada experiència ni els vicis de 32 anys de governs socialistes. Tampoc té el privilegi de ser assessorada per la matèria grisa neoliberal formada a ESADE que va tenir el convergent Xavier Trias. La primera alcaldessa de Barcelona té molts fronts oberts, moltes promeses per complir i molts ulls que l'observen i que no li perdonaran ni un error ni una renúncia. La carta de la PAH n'és una prova.

CUP: Negociar és trair

SISCU BAIGES

La tradició de l'esquerra radical és negar-se a cedir mai ni una línia dels seus principis. Ni per pactar amb socialdemòcrates ni, lògicament, amb grups situats més al centre o a la dreta. Per això, quan la CUP accedeix a negociar amb Junts pel Sí perd part de la seva identitat, sinó tota.

Quan els dirigents de la CUP s'avenen a negociar, no un dia o dos sinó mesos sencers, amb la coalició de Junts pel Sí, liderada per un autoproclamat neoliberal com és Artur Mas, surt del terreny de la radicalitat per situar-se en el que tradicionalment han representat les opcions polítiques ben integrades al sistema.

Una opció radical no hauria de negociar res. Hauria de posar sobre la taula els seus principis i exigir que els seus interlocutors els acceptin. Entrar en un estira-i-arronsa, celebrar trobades –més o menys secretes- per pactar fins a quin punt poden rebaixar els seus plantejaments i acontentar així les aspiracions dels seus adversaris, representa una traïció dels principis que inspiren la seva existència.

Ho pot fer, clar. Ho està fent. Però és quasi una insolència que dos mesos i mig després de les eleccions, a les quals van presentar-se dient que no ajudarien a investir Artur Mas com a president de la Generalitat, encara s'estigui especulant amb que es desdiguin d'aquell compromís.

"Vam dir que faríem unes coses però els resultats de les eleccions no ens ho permeten i, per tant, en farem unes altres". Aquesta frase l'hem escoltat de la boca del president del Govern espanyol sortint, Mariano Rajoy. Però és una frase que hauria de ser impensable en boca d'un militant radical d'esquerres. Català, espanyol, francès o dels Estats Units.

Rajoy va fer allò que va dir que no faria amb l'excusa que la situació econòmica era pitjor de la que s'esperava. Un argument que s'ha utilitzat tan sovint que ja no se'l creu ningú.

Quin pot ser l'argument de la CUP per renunciar a part dels seus compromisos electorals? Que sense Mas la independència no és possible? Que mentre Junts pel Sí tingui més diputats que ells han de renunciar als seus principis anti-capitalistes?

Allò que molts esperaven de la CUP no era només que no ajudessin a perpetuar Artur Mas en la presidència de la Generalitat sinó que no negociessin res amb Junts pel Sí. Negociar amb l'adversari ideològic és propi d'opcions més sistèmiques. L'extrema esquerra ha considerat, sempre, aquesta negociació una traïció. També s'ha de reconèixer, però, que aquest purisme de l'extrema esquerra l'ha deixat històricament en un racó de la representació parlamentària.

La CUP, probablement, ha de triar entre ser fidel als seus ideals i quedar-se en aquest racó o ser-ne infidel i desplaçar-se cap al centre. Dit d'una altra manera, immolar-se a canvi que la independència de Catalunya estigui més a prop. Això sí, en d'altres mans.

Els perdedors

JAUME REIXACH

Des de fa més de 25 anys, i per amor a Catalunya, EL TRIANGLE ha anat explicant les corrupteles i irregularitats del règim pujolista. Hem predicat en el desert –n'hi deien "oasi"- molt sovint en la solitud més absoluta. L'omertà mediàtica, greixada amb subvencions i publicitat, ha emparat aquesta espessa trama de complicitats que ha convertit la Generalitat, la meva anhelada Generalitat, en un cau de tràfic d'influències.

Aquest indecent putiferi, consentit durant anys per la passivitat i la inhibició de les instàncies judicials, es va començar a esberlar gràcies a la difusió del dinar de La Camarga. Un cop més, EL TRIANGLE va ser la punta de llança de la llibertat d'informació i vam publicar en el nostre diari electrònic el contingut íntegre dela conversa entre Alicia Sánchez Camacho i Vicki Álvarez, gràcies a la qual es van conèixer, per un testimoni de primera mà, les martingales del clan Pujol.

Tot el que ha vingut després és conseqüència directa de la difusió d’aquell dinar. La decisió de l'expresident Jordi Pujol de reconèixer, davant les evidències, l'existència d'una fortuna familiar amagada a l'estranger ha marcat un punt i a part en la història de la Catalunya contemporània. La documentació bancària lliurada per Andorra ha ratificat les sospites sobre les activitats il·lícites del Júnior, superant allò que mai hauria pogut arribar a imaginar.

Ara, la Secció XIII de l'Audiència de Barcelona acaba de condemnar EL TRIANGLE a pagar una indemnització de 20.000 euros a Alicia Sánchez Camacho per haver divulgat l'enregistrament del dinar de La Camarga. No sé com ens ho farem, però, de moment, constato que la paradoxa és cruel: ens hem enfrontat durant anys a pit descobert contra la màfia política més poderosa que ha existit a Europa des del final de la II Guerra Mundial... i se’ns condemna per difondre la prova que ha resultat ser determinant per desmuntar-la!

Això sí, els autors "intel·lectuals" de l'enregistrament del dinar fet per Método 3 –Alicia Sánchez Camacho i José Zaragoza- es presenten a les eleccions d'aquest 20-D amb la voluntat de gaudir de la immunitat que els doni la condició de parlamentaris. A hores d'ara, tots els membres del clan Pujol –com passa amb Fèlix Millet i Jordi Montull- estan en llibertat sense cap mesura cautelar.

Comptat i debatut, els d'EL TRIANGLE som els perdedors d'aquest desigual combat. Teníem raó en tot allò que hem estat investigant i publicant, però l'Audiència de Barcelona ha decidit condemnar-nos a pagar 20.000 euros per "intromissió en la intimitat". Espaterrant.

En aquesta hora amarga, vull retre homenatge a tots els valents que han lluitat per un país net, sense privilegis ni corrupcions, i que, com nosaltres, han acabat pagant la gosadia de cantar les veritats. És la maledicció d'aquesta pell de brau: qui aixeca les catifes, acaba planxat. Tot el meu ànim i la meva admiració per:

· Vicki Álvarez, la dona que ha resultat cabdal per desemmascarar el clan Pujol, està sense feina i sense ingressos

· Elpidio Silva, el jutge que va investigar el cas Bankia i va empresonar el seu expresident, Ángel Blesa, ha estat expulsat de la carrera judicial i intenta guanyar-se la vida com a advocat

· Josep Manuel Novoa, que va denunciar el cas Casinos, està marginat i malalt

· Baltasar Garzón, que va encetar i instruir el cas Gürtel, ha estat foragitat de la seva feina com a magistrat

· Montse Gasull, l'exregidora d'ERC de Torredembarra que va denunciar l'alcalde Daniel Masagué i que va destapar la trama del 3%, ha quedat arraconada pel seu partit, que ha acabat abandonant

· Fermí Magrí, l'home que ha mogut cels i terra per denunciar les greus irregularitats del canal Algerri-Balaguer, ha estat condemnat per injúries i ha perdut la seva finca

· Juan José Moll, l'enginyer que va enfrontar-se als seus superiors per les corrupteles que va descobrir en el minitransvasament de l'Ebre, expulsat com a funcionari de la Generalitat

· Rafael del Barco, que va "pringar" presó pel cas Zona Franca i, des d'aleshores, no para de combatre la xacra de la immoralitat pública a Catalunya des del seu meritori bloc lagrancorrupcion.com.es, obligat a ser un franctirador fora del sistema

Gràcies al sacrifici personal de tota aquesta colla d'ingenus perdedors –i de molts d'altres que m'oblido en el tinter-, avui encara hi ha una escletxa per a l'esperança col·lectiva. Des d'EL TRIANGLE, us garanteixo que el nostre compromís continua dempeus i que, malgrat la condemna de la Secció XIII de l'Audiència de Barcelona, no pararem. És la lluita final.

PD.- Josep Maria Cullell, que va haver de dimitir com a conseller de Política Territorial per la tupinada de Sant Pere de Torelló, continua com a president del Tramvia de Barcelona. Per publicar les converses telefòniques que demostraven la seva responsabilitat en aquest cas de corrupció, EL TRIANGLE també va ser condemnat, com ara.

Ni un error ni una renúncia

CRISTINA PALOMAR

Ada Colau ha rebut una bona estirada d'orelles de la plataforma ciutadana contra els desnonaments que la va catapultar a la fama. En una carta molt dura li han retret la seva inacció i li han exigit que "sigui valenta i actuï amb determinació" a l'hora de fer complir la llei. A la PAH no li dol només la tebior amb què Colau s'ha enfrontat a la SAREB per reclamar els 2.591 pisos buits que els bancs tenen a Barcelona. Li dol sobretot veure la seva antiga portaveu fent d'alcaldessa mentre continuen els desnonaments i les famílies afectades acaben en una pensió de mala mort.

Cada cop que un partit progressista toca poder plouen garrotades de tot arreu, començant per les pròpies que són les que acostumen a fer més mal perquè són les més justes. La falta de cultura política i el gran desconeixement que la ciutadania té de com funcionen en realitat les institucions públiques ens porten a exigir legítimament l'execució dels compromisos adquirits si pot ser avui millor que demà. El tema és recurrent i les decepcions, sigui per falta de voluntat política o perquè la minoria amb què es governa és determinant per no poder fer gran cosa, també.

Em sap greu escriure-ho, però al final he arribat a la dolorosa conclusió que el lloc natural dels partits autoproclamats d'esquerres i progressistes és a l'oposició exercint de mosca vironera i tocant el voraviu al govern de torn, sempre molt més impresentable per ser de dretes, pragmàtic i conservador. Allà no deceben mai ningú. És en aquest espai tan còmode on qualsevol proposta és possible per molt irrealitzable que sigui i on els polítics poden prometre la lluna sense haver de pagar cap preu polític per l'engany.

Ha plogut molt, però és un exemple paradigmàtic de la decepció que sempre suposa per a l'elector progressista que governi el partit que ha votat. Cal retrocedir a les eleccions catalanes del 2003, quan ICV-EUiA es va comprometre amb la lluita de les entitats socials i ecologistes de la Garrotxa i Osona contra el túnel de Bracons. El dia que es va fer públic el pacte de govern que entronitzaria Pasqual Maragall, una delegació contra Bracons era al Parlament i ho celebrava amb els periodistes. L'alegria els va durar uns minuts, concretament els que va trigar un dirigent d'Iniciativa a sortir d'un despatx i verbalitzar que Bracons no es podria paralitzar.

El túnel de més de 4,5 quilòmetres que travessa la Vall d'en Bas i uneix les comarques d'Osona i la Garrotxa es faria sí o sí. La licitació ja estava feta i aturar unes obres d'aquestes característiques suposaria a la Generalitat haver de pagar una milionària indemnització a l'empresa adjudicatària. Aquesta va ser l'explicació –lògica, per altra banda- que es va donar als pobres i confiats electors que es van creure que només votant aconseguirien preservar un dels paisatges més bells de Catalunya. La delegació va tornar a casa amb el cap cot i la cua entre cames: el bany de realitat havia resultat terriblement dolorós.

Potser la clau per evitar tantes desil·lusions estigui en no abaixar mai la guàrdia ni confiar cegament en els polítics com ha fet la PAH. Potser la clau per no deixar-se arrossegar per la frustració sigui saber que governar moltes vegades és sinònim de transigir, negociar i renunciar. Tot depèn de la teva força. Ada Colau governa fa set mesos una administració immensa amb només 11 regidors i amb una oposició enrocada. És el govern més minoritari que ha tingut mai Barcelona i gran part de l'equip de BComú prové dels moviments socials, cosa que significa que el seu coneixement de la maquinària política i municipal és limitat.

El desbordat equip de Colau no té ni la dilatada experiència ni els vicis de 32 anys de governs socialistes. Tampoc té el privilegi de ser assessorada per la matèria grisa neoliberal formada a ESADE que va tenir el convergent Xavier Trias. La primera alcaldessa de Barcelona té molts fronts oberts, moltes promeses per complir i molts ulls que l'observen i que no li perdonaran ni un error ni una renúncia. La carta de la PAH n'és una prova.

Si Catalunya no és independent no serà per culpa de la CUP

SISCU BAIGES

Fa només uns mesos, bona part dels dirigents de CDC miraven els membres de la CUP amb un cert aire de superioritat. Eren "aquells noiets" que somniaven truites i no tocaven de peus a terra demanant la independència dels Països Catalans i un sistema anticapitalista. Des de les eleccions del 27 de setembre, aquelles mirades han passat del menyspreu a la súplica. I amenacen en convertir-se en odi si no passen per l'adreçador i faciliten la investidura d'’Artur Mas com a president de la Generalitat.

"Si no faciliteu la investidura d'Artur Mas com a president sereu uns traïdors a Catalunya, els responsables que no assolim la desitjada independència", els adverteixen. I molts de la CUP, i dels que no són de la CUP, es pregunten quina necessitat hi ha de lligar una cosa amb l’altra, per què no es pot caminar cap a la independència amb un president diferent?

Si el procés independentista s'ha aturat no és perquè Antonio Baños i els diputats del seu grup hagin votat NO a la investidura de Mas. És per la tossuderia d'aquest a no acceptar un president que no sigui ell. Ho ha provat tot menys cedir la presidència: aprovar una resolució independentista el primer dia que es va obrir el nou Parlament, assumir propostes polítiques i socials a les quals s'havia oposat durant els cinc anys anteriors, diluir la figura presidencial nomenant tres vicepresidents.., fins i tot, deixar les corbates a l'armari. És a dir, s'ha comportat com José María Aznar quan deia que parlava català en la intimitat per aconseguir el suport dels diputats de CiU a la seva curta majoria parlamentària al Congrés dels Diputats.

Mas està posant en perill el procés independentista per raons que només es poden atribuir a un orgull excessiu o a una desconfiança i un menyspreu enorme envers els seus col·laboradors. Descarto la hipòtesi d'alguns analistes que interpreten la seva actitud com la voluntat de tapar i controlar la pudor de la corrupció que l'envolta i amenaça.

No és a les reunions i assemblees de la CUP on s’ha de mirar per entendre el perquè de l'aturada de la marxa triomfal cap a la independència catalana.

És al despatx del president en funcions on cal fixar-se. Allí, al Palau de la Generalitat, s'hi han viscut moltes jornades 'històriques' darrerament. La renúncia de Mas al càrrec seria el millor servei que podria fer a la causa de la República Catalana independent. Cristóbal Montoro es quedaria sense la seva millor joguina per ajudar Mariano Rajoy a continuar com a president espanyol, però no es tracta d'ajudar el PP a les eleccions generals, oi?

Si és per manca de plomes 'històriques' per firmar la seva dimissió, segur que molts independentistes cupaires i d'altres famílies polítiques li deixarien la seva.

Convergència ha mort. Visca Catalunya!

JAUME REIXACH

Desbordada per l'acumulació de casos de corrupció, Convergència Democràtica (CDC) està abocada a la seva desintegració. Durant 35 anys, sota el mandat ferri del clan Pujol –del qual Artur Mas és un apèndix instrumental-, els convergents han fet i desfet a Catalunya com si fos la seva finca particular. Després de la decisiva resolució de l'assemblea de laCUP al pavelló del Congost de Manresa d'aquest diumenge 29 de novembre, una etapa s'acaba. Artur Mas no serà investit president i l'última esperança de fer revifar la moribunda CDC s'ha esvaït.

Catalunya enceta una nova pàgina de la història. I ho fa a Manresa, una ciutat fortament simbòlica. Aquí, l'any 1892, el catalanisme més conservador s'hi va reunir per aprovar el projecte de les Bases per la Constitució Regional Catalana (les Bases de Manresa), sota la tutela del bisbe de Vic, Josep Torras i Bages. I aquí, les bases de la CUP han decidit trencar i enterrar aquesta concepció espúria del catalanisme que, de Francesc Cambó a Artur Mas, passant per Jordi Pujol, ha barrejat fastigosament els interessos de Catalunya amb els interessos particulars dels qui, de manera histriònica i hipòcrita, diuen estimar-la i defensar-la.

Manresa és la seu operativa de l'empresa israeliana Iberpotash, que explota les mines de potassa de Súria i Sallent. Aquesta activitat extractiva ha provocat un desastre ecològic a la comarca del Bages, amb la contaminació dels aqüífers, la salinització de la conca del Llobregat i la consolidació de les enormes muntanyes de runam que destrossen el paisatge. Per raons inconfessables, CDC i el govern d'Artur Mas protegeixen, de manera descarada, els interessos d'Iberpotash i toleren els estralls irreversibles que provoca. Aquest és el paradigma de la "vella" Catalunya que ara mor i que la CUP ha decidit enterrar.

Sense sortir del Bages: aquí, l'any 1994, s'hi va desfermar un paorós incendi que va arrasar 45.000 hectàrees de bosc i conreus, el més greu de la història de Catalunya. Aquesta catàstrofe ecològica va ser conseqüència directa de la nefasta política forestal de la Generalitat convergent, que sempre ha primat els interessos dels propietaris privats de boscos en detriment de la consideració de bé públic que ha de tenir la natura. La companyia Endesa ha estat declarada culpable de l'inici d'un dels focus d'aquest sinistre, a causa del mal estat de conservació de les línies elèctriques. Doncs bé, 21 anys després i malgrat les reiterades sentències judicials –la darrera, de l'Audiència de Barcelona-, Endesa es nega a pagar les indemnitzacions als damnificats per aquest incendi i ha anunciat que presentarà recurs al Tribunal Suprem.

En el consell d'administració d'Endesa s'hi asseu el "patriota" Miquel Roca i Junyent. I el president del consell assessor ' a Catalunya és el "patriota" David Madí. D'aquest consell també en formava part, abans d'encapçalar la llista de Junts pel Sí per Tarragona, el "patriota" Germà Bel. Aquest catalanisme espuri –ara, transvestit de sobiranisme- ha fet un gran mal a Catalunya i és just i és l'hora que quedi eradicat per sempre més.

Catalunya no s'acaba sense CDC ni l'independentismeaffairista i subvencionat. Al contrari. Alliberats d'aquesta pesada llosa i desinfectades les clavegueres, tenim una Catalunya plena de gent esplèndida que ha treballat i treballa generosament per la construcció d'una societat més justa i d'un país millor i més lliure. El "no" de la CUP marca un punt i a part que, des d'ara, hem d'escriure tots plegats.

Que no s'equivoquin l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) ni Esquerra Republicana (ERC): sense Artur Mas ni CDC, el procés –desfent-se d'aquest llast- avançarà més ràpidament.

Convergència RIP

PERU ERROTETA

A Convergència li ha arribat la seva hora. Va ser creada el 1974 per Jordi Pujol a imatge i semblança seva i sucumbeix 47 anys després, ofegada en l'immens pantà de corrupció que va crear i va emparar. El seu líder, Artur Mas, neda a contra corrent, intentant sobreviure costi el que costi.

Segons el comunicat de la seva assemblea fundacional,Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) va néixer formalment "a partir d'una federació i articulació de tendències amb vista a la realització d'un programa polític en una línia de centreequerra". O sigui, un conclave de parenteles més aviat oportunista que necessitaven marcar territori davant l'ocàs franquista. Tot això, sota la batuta de Jordi Pujol, l'"amo".

Maniobrant a cops de colze, recosint retalls polítics -entre els quals no van faltar sectors catalans afins a la UCD d'Adolfo Suárez- Pujol va utilitzar, i es va desprendre d'ells quan li va convenir, personatges com Ramon Trias Fargas i Miquel Roca; es va proclamar referent del "catalanisme moderat" i es va atrevir a qualificar el seu partit com de "centreequerra". Tot això, des de la cultura de l'estira-i-arronsa que, segons s'ha posat de manifest al llarg de tota la història de CDC, va consistir a vendre's al millor postor i així obtenir els corresponents rèdits. Cosa que, santa innocència, es va revestir de pactisme per la governabilitat, de "seny" pur i dur.

Així, Convergència -que no va dubtar, per exemple, a rebutjar en el seu moment un model fiscal assimilable al concert basc per a Catalunya perquè així era més fàcil beneficiar-se- darrere de la seva aparença de "partit d'ordre" va acabar convertint-se en una màquina de lucre, en el consell d'administració d'un grup social depredador, voraç, que va aprofitar la recuperació de les llibertats democràtiques, l'autonomia de Catalunya, per enriquir-se.

Al llarg de dècades, Convergència propaga, de manera personal i col·lectiva, públiques virtuts mentre professa vicis privats. I no és casual, ni tan sols una patologia. Respon a una forma d'entendre la vida i les coses, en la qual l'ésser humà ha nascut pels diners i tot, absolutament, tot, està supeditat a aquesta fita. Així és Pujol, així és la seva família, així és el seu partit i així són els seus cercles de poder.

En aquest estat de coses poc té d'estrany que el robatori sota corda, el 3%, el folrar-se amb els negocis discorri en paral·lel amb la retallada dels serveis públics o la venda del patrimoni a preus de ganga. Tot forma part del mateix. Constitueix un fenomen que s'ha definit de "sistèmic", és a dir, que conforma un sistema o, dit d'una altra manera, que resulta estructural i no conjuntural.

I quan les coses comencen a posar-se lletges, Convergència fa llum de gas, intenta persuadir la gent que la realitat està equivocada, i per això, imitant els seus coreligionaris de la Lliga Nord, recorre a l'"Espanya ens roba". No és casual. CDC parla del que sap. I, de la nit al dia, les retallades, la dilapidació del sector públic, els interessos comuns passen a un segon pla. Convergència ha aconseguit allò impensable: desmobilitzar una opinió pública que començava a regirar-se contra les retallades i els seus autors. I ho ha fet a la manera dels Chicago boys, noquejant una ciutadania perplexa i atemorida pels efectes de la crisi. Solament un "miracle", com deia Georg Lukacs, ens traurà d'aquesta.

Seguint l'estela de l'amo, CDC s'inventa el miracle segons el manual del perfecte oportunista. Fica el dit en la nafra de la identitat de Catalunya i intenta apropiar-se-la, com ha fet amb tot, en benefici propi. Sense dir paraula, sense, si més no, recollir-ho al seu programa o estatuts, Convergència se'n va a dormir autonomista i es desperta independentista. Marxant-nos d'Espanya, proclama, farem un país nou. Per què nou? Per enterrar, com Fortinbrás -amb tots els ritus i ben profund el cos de Hamlet- la corrupció? Per fer que tot canviï perquè res no canviï? I, a més, és impossible que un país es faci nou, tret que, com el mite de l'au fènix, reneixi de les seves cendres.

I en aquesta deriva (pulvis es et in pulverum revertis), Convergència anuncia la seva mort que, com la del vampir, no és tal. Es reencarna en Democràcia i Llibertat, una denominació vulgar, emparentada amb el xenòfob UKIP anglès. I per filar encara més prim, lema oportunista on n'hi hagi: "Un nou partit per a un nou país". I el que va néixer com a moviment reneix com a moviment: democristians, liberals i socialdemòcrates. Tots junts. Així, "a río revuelto, ganancia de pescadores".

Creativitat o prestidigitació?

PERU ERROTETA

22 octubre, 2015. En un esmorzar de Nova Economia Fòrum, Francesc Homs, conseller de Presidència en funcions, referint-se a les eleccions generals del pròxim 20 de desembre, diu que el seu partit, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), es presentarà amb una fórmula "diferent", "supercreativa", "una cosa útil i rendible que no s'ha vist fins avui". El seu soci de Junts pel Sí i líder d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Oriol Junqueras, ha reconegut no tenir coneixement d'aquesta "fórmula superimaginativa".

Homs, que no va anar a la llista de Junts pel Sí i, en conseqüència, no és diputat al Parlament de Catalunya, es postula com a candidat de CDC a les Corts. Potser per això, amb aire de qui abandona el vaixell que amenaça naufragi, considera que el catalanisme ha d'estar present al Congrés dels Diputats perquè "el procés de constitució d'un Estat independent és producte d'un moviment col·lectiu, però no serà possible sense la política (…) Hem de respondre a un mandat democràtic, el del 27 de setembre, que tenim l'obligació de defensar on tinguem l'oportunitat de fer-ho", recalca, dirigint-se a ERC. 

Avançant-se als fets, amb el barret de qui ja ostenta la representació a Madrid, el diputat in pectore considera que, al final, el Govern central s'asseurà a la taula de negociacions per interès, perquè és "quimèric" intentar retenir un poble que pot valer-se per si mateix i perquè ningú vol una ruptura no pactada, i menys qui té més a perdre, que, segons ell, és la resta de l'Estat. També creu que ho faran per necessitat del context europeu, per maduresa democràtica i perquè la pressió dels mercats acabarà dient que la situació no pot eternitzar-se Ningú vol una ruptura no pactada? No havíem quedat que Junts pel Sí es desconnectava de l'Estat? I el context europeu i els mercats què hi pinten en tot això?

En aquesta deriva avant la lettre, potser deixant-se arrossegar per l'il·lusionisme, Homs adorna les seves paraules amb retòrica de Walt Disney: "No tenim la força ni tampoc la cultura ni la tradició que té la política espanyola, d'imposar, de verticalitat. I si tu ets la gasela i ells són el lleó que intenta caçar-la, si a la gasela se li ocorre plantar-se davant el lleó i desafiar-lo, la gasela està morta. I la resta de gaseles et cridaran burra! (…) Nosaltres som ultracompetitius en la creativitat, com a país en general (…) des de la cuina fins a l'art (…) i també en política, com s'està demostrant", diu. "I la gasela, el que fa quan té el lleó a punt d'enganxar-la per darrere, és fer un gir de 90 graus i deixa al lleó absolutament desconcertat. I la gasela se salva. Perquè, a més, la gasela no vol matar mai el lleó. Només vol sobreviure, pobra gasela", planteja. 

4 novembre 2015, notícia: "CDC tornarà a amagar les seves sigles el 20-D". Convergència Democràtica de Catalunya no concorrerà amb les seves sigles en les pròximes eleccions generals del 20-D, segons fonts del partit citades per Catalunya Ràdio. CDC formarà una coalició amb Reagrupament -fundat per l'exconseller Joan Carretero que, després de presentar-se a les eleccions catalanes de 2010 sense aconseguir cap escó, va concórrer amb ERC a les generals de 2011 en una candidatura liderada per Alfred Bosch i va acabar integrant-se el 2014 a CDC- i amb Demòcrates de Catalunya, el grup escindit d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC).

Serà la segona vegada que CDC amaga les seves sigles després de fer-ho el passat 27-S sota Junts pel Sí, en coalició amb ERC i independents. Prèviament, va córrer el rumor que la "creativitat" consistiria en, cosa mai vista, que CDC i ERC anirien a les eleccions del 20-D per separat però amb el mateix programa. O sigui que es voti a qui es voti, el resultat seria el mateix, perquè (criatura bicèfala), ambdues formacions estarien subjectes al mateix compromís electoral. I arribats a aquest punt, cal preguntar-se el perquè d'aquesta estratègia, més pròpia de l'il·lusionisme que de la creativitat. 

Segons tots els indicis, sembla desprendre's que la finalitat de la fórmula d'Homs no és una altra que seguir camuflant-se, emmascarar-se amb el que sigui per impedir que es faci visible l'estrepitosa fallida de CDC. Per seguir generant confusió entre un electorat que continua preguntant-se quants vots van correspondre a Convergència, quants a ERC i quants a la resta en la cita electoral del 27-S. Res de nou sota el Sol.

Cap al 1502, El Bosco va pintar el seu cèlebre oli El Prestidigitador, també conegut com El Prestigitador i el lladregot. En l'escena es representa un espectador que contempla embadalit els jocs de prestidigitació del xerraire, que fa sortir de la seva boca una granota o un gripau; mentre, a l'esquena, un còmplice del prestidigitador li talla la borsa dels diners.

La resposta, en pròxims capítols. I, mentrestant, no oblidem que l'il·lusionisme (prestidigitació) és un art escènic, subjectiu, narratiu i espectacle d'habilitat, que consisteix a produir artificialment efectes en aparença meravellosos i inexplicables mentre s'amaga la causa que els produeix.

El 'Govern dels millors’

FRANCESC ALGUACIL

Boi Ruiz:
L’investiguen pel cas Innova. L’octubre el van veure dinar en un restaurant de Barcelona amb l’expresident de l’ICS, Josep Prat, imputat per presumpta prevaricació, frau a l’Administració, blanqueig i falsedat documental. Ruiz, però, no està imputat.

El conseller ha retallat el 16% del pressupost en Sanitat (1.500 milions d’euros). 17.000 pacients pendents d’operar han estat derivats a la privada. Responsable de la darrera onada privatitzadora de la sanitat pública, el hòlding sanitari IDC Salut va duplicar, entre 2010 i 2012, la seva facturació al sistema sanitari català, per posar només un exemple.

Germà Gordó:
Inclòs a la llista de Junts pel Sí
El jutge instructor del cas Innova ha reactivat una de les pecesen base als correus electrònics en els quals l'advocat de Josep Prat, exdirector d'Innova i expresident de l'ICS, demanava al conseller de Salut, Boi Ruiz, que pagués el cost de la defensa de Prat. Els mails van ser remesos a Ruiz, Prat i a Germà Gordó, actual conseller en funcions de Justícia i en aquell moment secretari del Govern de la Generalitat, qui va respondre un d'ells: "Boi, no em vas dir que estava resolt?".

El conseller delegat de la constructora Copisa, Xavier Tauler,declarava fa un mes al jutge que instrueix el cas 3% que el conseller de Justícia, Germà Gordó, també formava part de l’entramat que es dedicava a cobrar mossegades del 3% del valor de l’adjudicació d’obra pública durant els governs Pujol.

La ‘boira’ lleidatana: Josep Antoni Rosell, director d’infraestructures.cat detingut fa dues setmanes arran del cas 3%, va ser subdirector general d’infraestructures del Departament d’Agricultura durant la darrera etapa de Pujol. El seu cap era Germà Gordó. Els dos van dissenyar la licitació del canal Segarra Garrigues, que van guanyar els sospitosos habituals: FCC, Copcisa, Copisa (i també Agbar) per 1.100 milions d’euros. Del 2003 al 2011, Rosell va passar a la privada... com a director de l’empresa concessionària! A partir del 2011, de la mà de Gordó, Rosell torna a l’Administració com a director general de l’ens que licita la major part d’obra pública del Govern. És un dels principals implicats en l’entramat del 3%.

Felip Puig:
El Servei de Vigilància Duanera (SVD) entregava fa dues setmanes a la jutgessa instructora del Cas Manga un informe que assenyala diversos “aconseguidors” de contractes públics per a l’empresa GRS Arc Local. Entre aquests figura el conseller en funcions, Felip Puig, de qui el SVD n’ha demanat la imputació.

Puig encara defensa que el 14 de novembre de 2012 no es van disparar bales de goma durant la manifestació per la vaga general celebrada a Barcelona. Un missatge que van repetir el seu successor al capdavant d’Interior, Ramon Espadaler, i l’aleshores cap dels Mossos d’Esquadra, Manel Prat. Aquest darrer va dimitir després de donar set versions diferents sobre el succés que va deixar una persona sense un ull. Tres anys després, el jutge va concloure que la ferida va ser causada per una bala de goma. El 8 de juliol passat, per primer cop, els advocats dels agents dels Mossos imputats pel cas van admetre que la lesió provenia d’una actuació policial.

Quan puig era conseller d’Interior va proposar Crespo com a cap dels Mossos d’Esquadra. “Em sap molt greu, he intentat convèncer Xavier Crespo fins l’últim moment perquè era la persona adequada” (2011). Després de la imputació de Crespo, quan Puig era Conseller d’Empresa, va insistir en defensar-lo:“Plena confiança personal, política i professional” en l’exalcalde de Lloret. Puig va parlar de “renovació del compromís ètic cap el servei públic” just després de la imputació de Crespo, a qui CiU va mantenir dos anys com a imputat al Parlament, fins que es va esgotar la legislatura. 
A quin compromís i a quina renovació obeeix aquesta (no) decisió de Convergència, senyor conseller?

Per les nombroses relliscades, per la mala gestió i, sobretot, per mentir, Felip Puig no hauria durat gaire temps com a càrrec directiu a l’empresa privada. Fa gairebé 30 anys que cobra de l’erari públic.

Irene Rigau:
Empastifada pel cas Manga arran de la concessió el 2013 del servei de menjador escolar del Consell comarcal de la Selva a l’empresa Eurest Colectividades SL. El nom de la consellera apareix a les converses telefòniques derivades del cas, a les quals ha tingut accés la Fiscalia, que sospita que Rigau estava al corrent de les irregularitats en l’adjudicació del concurs.

Durant la darrera legislatura ha augmentat el nombre d’alumnes a les escoles catalanes (75.700 estudiants més)mentre que la plantilla de docents s’ha retallat (1.477 mestres menys). La Marea Groga d’ensenyament va muntar en còlera quan es va assabentar de les intencions de la consellera en funcions qui, malgrat haver fet fora més d’un miler de professors, ha manifestat que vol tornar a fer de mestra.

Santi Vila:
En el punt de mira de totes les plataformes viàries -No més morts a la C55, Stop C-32, No Vull Pagar, Prou Peatges- que lluiten per millorar l’estat de les carreteres que són titularitat de la Generalitat, amb l’objectiu de rebaixar-ne la sinistralitat. Acusen el conseller de gestió nefasta per plegar-se davant Abertis en comptes de treballar per a l’interès i la seguretat ciutadana. Les Autopistes com la C-32 i la C-16, pagades de fa anys, van buides de cotxes mentre les morts a les carreteres catalanes, com la C-55, es multipliquen pel mal estat i l’augment de trànsit.

La Guàrdia Civil va registrar l’agost passat l’Ajuntament de Figueres, d’on Vila va ser alcalde, per suposades adjudicacions d’obres públiques que duien incorporada suposadament la mossegada del 3%.

Mas-Colell:
Ha estat incapaç de sanejar els comptes de la Generalitat. Seva és la responsabilitat d’haver malvenut el patrimoni arquitectònic del Govern. Vol plegar.

Quico Homs: proper destí, el Congrés dels Diputats (tot i que no té temes pendents amb la Justícia).

Neus Munté: no se li coneixen marros.

Les noves incorporacions, arran de la sortida d’Unió de l’Executiu, ja no formen part del ‘Govern dels millors’:

Jordi Jané. Té mala fama a Tarragona però el seu pas pel Govern ha estat discret.

Meritxell Borràs. Premiada per Mas pel ‘paperot’ que va haver de fer durant la Comissió Pujol.

Jordi Ciuraneta. Prové d’una família pagesa i del món empresarial. No se li coneixen marros.

Independència. Fem un recés?

SISCU BAIGES

Els atemptats de divendres a París han apartat de les primeres planes dels diaris i de les obertures dels informatius de ràdio i televisió el debat independentista català. Els enfrontaments dels darrers dies al Parlament han donat pas a la imatge de coincidència projectada pel minut de silenci de dissabte, a la plaça de Sant Jaume, amb la participació de representants de tots els partits presents a la Cambra legislativa catalana.

Vivim uns dies en què la importància de la secessió catalana s'ha relativitzat. Articulistes que escrivien un bitllet darrere l’altre per analitzar el 'procés' des de mil punts de vista, han dedicat la seva creativitat a reflexionar sobre els atemptats de París i, en la major part dels casos, dir coses amb les quals coincideixo.

És un bon moment, doncs, per fer un recés en aquest debat. No un reset. Des de zero no podem començar. Però sí que podem fer l’esforç de ressituar la qüestió. Els religiosos solen fer una temporada periòdica de reflexió. N'hi diuen 'retirs espirituals'. Ara en toca un.

A més, tenim per davant un parell de mesos perduts pel que fa a la formació del nou Govern català. Artur Mas seguirà cobrant el sou de president de la Generalitat, perquè no varia d'exercir-lo en funcions o ratificat pel Parlament. Antonio Baños podrà recuperar-se tranquil·lament del constipat sense la pressió permanent dels mitjans de comunicació i dels que volen influir en la posició de la CUP en el proper debat d’investidura.

Els que creiem que Catalunya ha perdut massa energies els darrers anys en el debat independentista en detriment de les qüestions socials més urgents haurem de donar per bons dos mesos de diàleg si serveixen per reconstruir la serenitat, la lògica i l'eficàcia en la gestió política en el futur immediat.

Un recés, clar, no vol dir quedar-se de braços plegats a veure què passa a les eleccions generals del 20 de desembre. Vol dir pensar, intentant abstreure's dels plantejaments intransigents i de la dinàmica absurda de dir-la cada cop més gruixuda i més feridora per l'adversari ideològic. Vol dir pensar-ho dos cops abans de retuitejar Xavier Sala i Martín quan demana que els més fanàtics de l'antiindependentisme relacionin els atemptats de París amb el procés català o Jesús Mariñas quan ho fa.

Fer un recés hauria de servir per allunyar les astúcies i les jugades hàbils per obtenir rèdit partidista o personal i prendre decisions que beneficiïn els col·lectius que ho estan passant malament ara i aquí.

Sabran fer-ho? Sabrem fer-ho?