CRISTINA PALOMAR
Ada Colau ha rebut una bona estirada d'orelles de la plataforma ciutadana contra els desnonaments que la va catapultar a la fama. En una carta molt dura li han retret la seva inacció i li han exigit que "sigui valenta i actuï amb determinació" a l'hora de fer complir la llei. A la PAH no li dol només la tebior amb què Colau s'ha enfrontat a la SAREB per reclamar els 2.591 pisos buits que els bancs tenen a Barcelona. Li dol sobretot veure la seva antiga portaveu fent d'alcaldessa mentre continuen els desnonaments i les famílies afectades acaben en una pensió de mala mort.
Cada cop que un partit progressista toca poder plouen garrotades de tot arreu, començant per les pròpies que són les que acostumen a fer més mal perquè són les més justes. La falta de cultura política i el gran desconeixement que la ciutadania té de com funcionen en realitat les institucions públiques ens porten a exigir legítimament l'execució dels compromisos adquirits si pot ser avui millor que demà. El tema és recurrent i les decepcions, sigui per falta de voluntat política o perquè la minoria amb què es governa és determinant per no poder fer gran cosa, també.
Em sap greu escriure-ho, però al final he arribat a la dolorosa conclusió que el lloc natural dels partits autoproclamats d'esquerres i progressistes és a l'oposició exercint de mosca vironera i tocant el voraviu al govern de torn, sempre molt més impresentable per ser de dretes, pragmàtic i conservador. Allà no deceben mai ningú. És en aquest espai tan còmode on qualsevol proposta és possible per molt irrealitzable que sigui i on els polítics poden prometre la lluna sense haver de pagar cap preu polític per l'engany.
Ha plogut molt, però és un exemple paradigmàtic de la decepció que sempre suposa per a l'elector progressista que governi el partit que ha votat. Cal retrocedir a les eleccions catalanes del 2003, quan ICV-EUiA es va comprometre amb la lluita de les entitats socials i ecologistes de la Garrotxa i Osona contra el túnel de Bracons. El dia que es va fer públic el pacte de govern que entronitzaria Pasqual Maragall, una delegació contra Bracons era al Parlament i ho celebrava amb els periodistes. L'alegria els va durar uns minuts, concretament els que va trigar un dirigent d'Iniciativa a sortir d'un despatx i verbalitzar que Bracons no es podria paralitzar.
El túnel de més de 4,5 quilòmetres que travessa la Vall d'en Bas i uneix les comarques d'Osona i la Garrotxa es faria sí o sí. La licitació ja estava feta i aturar unes obres d'aquestes característiques suposaria a la Generalitat haver de pagar una milionària indemnització a l'empresa adjudicatària. Aquesta va ser l'explicació –lògica, per altra banda- que es va donar als pobres i confiats electors que es van creure que només votant aconseguirien preservar un dels paisatges més bells de Catalunya. La delegació va tornar a casa amb el cap cot i la cua entre cames: el bany de realitat havia resultat terriblement dolorós.
Potser la clau per evitar tantes desil·lusions estigui en no abaixar mai la guàrdia ni confiar cegament en els polítics com ha fet la PAH. Potser la clau per no deixar-se arrossegar per la frustració sigui saber que governar moltes vegades és sinònim de transigir, negociar i renunciar. Tot depèn de la teva força. Ada Colau governa fa set mesos una administració immensa amb només 11 regidors i amb una oposició enrocada. És el govern més minoritari que ha tingut mai Barcelona i gran part de l'equip de BComú prové dels moviments socials, cosa que significa que el seu coneixement de la maquinària política i municipal és limitat.
El desbordat equip de Colau no té ni la dilatada experiència ni els vicis de 32 anys de governs socialistes. Tampoc té el privilegi de ser assessorada per la matèria grisa neoliberal formada a ESADE que va tenir el convergent Xavier Trias. La primera alcaldessa de Barcelona té molts fronts oberts, moltes promeses per complir i molts ulls que l'observen i que no li perdonaran ni un error ni una renúncia. La carta de la PAH n'és una prova.
Cada cop que un partit progressista toca poder plouen garrotades de tot arreu, començant per les pròpies que són les que acostumen a fer més mal perquè són les més justes. La falta de cultura política i el gran desconeixement que la ciutadania té de com funcionen en realitat les institucions públiques ens porten a exigir legítimament l'execució dels compromisos adquirits si pot ser avui millor que demà. El tema és recurrent i les decepcions, sigui per falta de voluntat política o perquè la minoria amb què es governa és determinant per no poder fer gran cosa, també.
Em sap greu escriure-ho, però al final he arribat a la dolorosa conclusió que el lloc natural dels partits autoproclamats d'esquerres i progressistes és a l'oposició exercint de mosca vironera i tocant el voraviu al govern de torn, sempre molt més impresentable per ser de dretes, pragmàtic i conservador. Allà no deceben mai ningú. És en aquest espai tan còmode on qualsevol proposta és possible per molt irrealitzable que sigui i on els polítics poden prometre la lluna sense haver de pagar cap preu polític per l'engany.
Ha plogut molt, però és un exemple paradigmàtic de la decepció que sempre suposa per a l'elector progressista que governi el partit que ha votat. Cal retrocedir a les eleccions catalanes del 2003, quan ICV-EUiA es va comprometre amb la lluita de les entitats socials i ecologistes de la Garrotxa i Osona contra el túnel de Bracons. El dia que es va fer públic el pacte de govern que entronitzaria Pasqual Maragall, una delegació contra Bracons era al Parlament i ho celebrava amb els periodistes. L'alegria els va durar uns minuts, concretament els que va trigar un dirigent d'Iniciativa a sortir d'un despatx i verbalitzar que Bracons no es podria paralitzar.
El túnel de més de 4,5 quilòmetres que travessa la Vall d'en Bas i uneix les comarques d'Osona i la Garrotxa es faria sí o sí. La licitació ja estava feta i aturar unes obres d'aquestes característiques suposaria a la Generalitat haver de pagar una milionària indemnització a l'empresa adjudicatària. Aquesta va ser l'explicació –lògica, per altra banda- que es va donar als pobres i confiats electors que es van creure que només votant aconseguirien preservar un dels paisatges més bells de Catalunya. La delegació va tornar a casa amb el cap cot i la cua entre cames: el bany de realitat havia resultat terriblement dolorós.
Potser la clau per evitar tantes desil·lusions estigui en no abaixar mai la guàrdia ni confiar cegament en els polítics com ha fet la PAH. Potser la clau per no deixar-se arrossegar per la frustració sigui saber que governar moltes vegades és sinònim de transigir, negociar i renunciar. Tot depèn de la teva força. Ada Colau governa fa set mesos una administració immensa amb només 11 regidors i amb una oposició enrocada. És el govern més minoritari que ha tingut mai Barcelona i gran part de l'equip de BComú prové dels moviments socials, cosa que significa que el seu coneixement de la maquinària política i municipal és limitat.
El desbordat equip de Colau no té ni la dilatada experiència ni els vicis de 32 anys de governs socialistes. Tampoc té el privilegi de ser assessorada per la matèria grisa neoliberal formada a ESADE que va tenir el convergent Xavier Trias. La primera alcaldessa de Barcelona té molts fronts oberts, moltes promeses per complir i molts ulls que l'observen i que no li perdonaran ni un error ni una renúncia. La carta de la PAH n'és una prova.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada