PERU ERROTETA
A Convergència li ha arribat la seva hora. Va ser creada el 1974 per Jordi Pujol a imatge i semblança seva i sucumbeix 47 anys després, ofegada en l'immens pantà de corrupció que va crear i va emparar. El seu líder, Artur Mas, neda a contra corrent, intentant sobreviure costi el que costi.
Segons el comunicat de la seva assemblea fundacional,Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) va néixer formalment "a partir d'una federació i articulació de tendències amb vista a la realització d'un programa polític en una línia de centreequerra". O sigui, un conclave de parenteles més aviat oportunista que necessitaven marcar territori davant l'ocàs franquista. Tot això, sota la batuta de Jordi Pujol, l'"amo".
Maniobrant a cops de colze, recosint retalls polítics -entre els quals no van faltar sectors catalans afins a la UCD d'Adolfo Suárez- Pujol va utilitzar, i es va desprendre d'ells quan li va convenir, personatges com Ramon Trias Fargas i Miquel Roca; es va proclamar referent del "catalanisme moderat" i es va atrevir a qualificar el seu partit com de "centreequerra". Tot això, des de la cultura de l'estira-i-arronsa que, segons s'ha posat de manifest al llarg de tota la història de CDC, va consistir a vendre's al millor postor i així obtenir els corresponents rèdits. Cosa que, santa innocència, es va revestir de pactisme per la governabilitat, de "seny" pur i dur.
Així, Convergència -que no va dubtar, per exemple, a rebutjar en el seu moment un model fiscal assimilable al concert basc per a Catalunya perquè així era més fàcil beneficiar-se- darrere de la seva aparença de "partit d'ordre" va acabar convertint-se en una màquina de lucre, en el consell d'administració d'un grup social depredador, voraç, que va aprofitar la recuperació de les llibertats democràtiques, l'autonomia de Catalunya, per enriquir-se.
Al llarg de dècades, Convergència propaga, de manera personal i col·lectiva, públiques virtuts mentre professa vicis privats. I no és casual, ni tan sols una patologia. Respon a una forma d'entendre la vida i les coses, en la qual l'ésser humà ha nascut pels diners i tot, absolutament, tot, està supeditat a aquesta fita. Així és Pujol, així és la seva família, així és el seu partit i així són els seus cercles de poder.
En aquest estat de coses poc té d'estrany que el robatori sota corda, el 3%, el folrar-se amb els negocis discorri en paral·lel amb la retallada dels serveis públics o la venda del patrimoni a preus de ganga. Tot forma part del mateix. Constitueix un fenomen que s'ha definit de "sistèmic", és a dir, que conforma un sistema o, dit d'una altra manera, que resulta estructural i no conjuntural.
I quan les coses comencen a posar-se lletges, Convergència fa llum de gas, intenta persuadir la gent que la realitat està equivocada, i per això, imitant els seus coreligionaris de la Lliga Nord, recorre a l'"Espanya ens roba". No és casual. CDC parla del que sap. I, de la nit al dia, les retallades, la dilapidació del sector públic, els interessos comuns passen a un segon pla. Convergència ha aconseguit allò impensable: desmobilitzar una opinió pública que començava a regirar-se contra les retallades i els seus autors. I ho ha fet a la manera dels Chicago boys, noquejant una ciutadania perplexa i atemorida pels efectes de la crisi. Solament un "miracle", com deia Georg Lukacs, ens traurà d'aquesta.
Seguint l'estela de l'amo, CDC s'inventa el miracle segons el manual del perfecte oportunista. Fica el dit en la nafra de la identitat de Catalunya i intenta apropiar-se-la, com ha fet amb tot, en benefici propi. Sense dir paraula, sense, si més no, recollir-ho al seu programa o estatuts, Convergència se'n va a dormir autonomista i es desperta independentista. Marxant-nos d'Espanya, proclama, farem un país nou. Per què nou? Per enterrar, com Fortinbrás -amb tots els ritus i ben profund el cos de Hamlet- la corrupció? Per fer que tot canviï perquè res no canviï? I, a més, és impossible que un país es faci nou, tret que, com el mite de l'au fènix, reneixi de les seves cendres.
I en aquesta deriva (pulvis es et in pulverum revertis), Convergència anuncia la seva mort que, com la del vampir, no és tal. Es reencarna en Democràcia i Llibertat, una denominació vulgar, emparentada amb el xenòfob UKIP anglès. I per filar encara més prim, lema oportunista on n'hi hagi: "Un nou partit per a un nou país". I el que va néixer com a moviment reneix com a moviment: democristians, liberals i socialdemòcrates. Tots junts. Així, "a río revuelto, ganancia de pescadores".
A Convergència li ha arribat la seva hora. Va ser creada el 1974 per Jordi Pujol a imatge i semblança seva i sucumbeix 47 anys després, ofegada en l'immens pantà de corrupció que va crear i va emparar. El seu líder, Artur Mas, neda a contra corrent, intentant sobreviure costi el que costi.
Segons el comunicat de la seva assemblea fundacional,Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) va néixer formalment "a partir d'una federació i articulació de tendències amb vista a la realització d'un programa polític en una línia de centreequerra". O sigui, un conclave de parenteles més aviat oportunista que necessitaven marcar territori davant l'ocàs franquista. Tot això, sota la batuta de Jordi Pujol, l'"amo".
Maniobrant a cops de colze, recosint retalls polítics -entre els quals no van faltar sectors catalans afins a la UCD d'Adolfo Suárez- Pujol va utilitzar, i es va desprendre d'ells quan li va convenir, personatges com Ramon Trias Fargas i Miquel Roca; es va proclamar referent del "catalanisme moderat" i es va atrevir a qualificar el seu partit com de "centreequerra". Tot això, des de la cultura de l'estira-i-arronsa que, segons s'ha posat de manifest al llarg de tota la història de CDC, va consistir a vendre's al millor postor i així obtenir els corresponents rèdits. Cosa que, santa innocència, es va revestir de pactisme per la governabilitat, de "seny" pur i dur.
Així, Convergència -que no va dubtar, per exemple, a rebutjar en el seu moment un model fiscal assimilable al concert basc per a Catalunya perquè així era més fàcil beneficiar-se- darrere de la seva aparença de "partit d'ordre" va acabar convertint-se en una màquina de lucre, en el consell d'administració d'un grup social depredador, voraç, que va aprofitar la recuperació de les llibertats democràtiques, l'autonomia de Catalunya, per enriquir-se.
Al llarg de dècades, Convergència propaga, de manera personal i col·lectiva, públiques virtuts mentre professa vicis privats. I no és casual, ni tan sols una patologia. Respon a una forma d'entendre la vida i les coses, en la qual l'ésser humà ha nascut pels diners i tot, absolutament, tot, està supeditat a aquesta fita. Així és Pujol, així és la seva família, així és el seu partit i així són els seus cercles de poder.
En aquest estat de coses poc té d'estrany que el robatori sota corda, el 3%, el folrar-se amb els negocis discorri en paral·lel amb la retallada dels serveis públics o la venda del patrimoni a preus de ganga. Tot forma part del mateix. Constitueix un fenomen que s'ha definit de "sistèmic", és a dir, que conforma un sistema o, dit d'una altra manera, que resulta estructural i no conjuntural.
I quan les coses comencen a posar-se lletges, Convergència fa llum de gas, intenta persuadir la gent que la realitat està equivocada, i per això, imitant els seus coreligionaris de la Lliga Nord, recorre a l'"Espanya ens roba". No és casual. CDC parla del que sap. I, de la nit al dia, les retallades, la dilapidació del sector públic, els interessos comuns passen a un segon pla. Convergència ha aconseguit allò impensable: desmobilitzar una opinió pública que començava a regirar-se contra les retallades i els seus autors. I ho ha fet a la manera dels Chicago boys, noquejant una ciutadania perplexa i atemorida pels efectes de la crisi. Solament un "miracle", com deia Georg Lukacs, ens traurà d'aquesta.
Seguint l'estela de l'amo, CDC s'inventa el miracle segons el manual del perfecte oportunista. Fica el dit en la nafra de la identitat de Catalunya i intenta apropiar-se-la, com ha fet amb tot, en benefici propi. Sense dir paraula, sense, si més no, recollir-ho al seu programa o estatuts, Convergència se'n va a dormir autonomista i es desperta independentista. Marxant-nos d'Espanya, proclama, farem un país nou. Per què nou? Per enterrar, com Fortinbrás -amb tots els ritus i ben profund el cos de Hamlet- la corrupció? Per fer que tot canviï perquè res no canviï? I, a més, és impossible que un país es faci nou, tret que, com el mite de l'au fènix, reneixi de les seves cendres.
I en aquesta deriva (pulvis es et in pulverum revertis), Convergència anuncia la seva mort que, com la del vampir, no és tal. Es reencarna en Democràcia i Llibertat, una denominació vulgar, emparentada amb el xenòfob UKIP anglès. I per filar encara més prim, lema oportunista on n'hi hagi: "Un nou partit per a un nou país". I el que va néixer com a moviment reneix com a moviment: democristians, liberals i socialdemòcrates. Tots junts. Així, "a río revuelto, ganancia de pescadores".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada