SISCU BAIGES
Els atemptats de divendres a París han apartat de les primeres planes dels diaris i de les obertures dels informatius de ràdio i televisió el debat independentista català. Els enfrontaments dels darrers dies al Parlament han donat pas a la imatge de coincidència projectada pel minut de silenci de dissabte, a la plaça de Sant Jaume, amb la participació de representants de tots els partits presents a la Cambra legislativa catalana.
Vivim uns dies en què la importància de la secessió catalana s'ha relativitzat. Articulistes que escrivien un bitllet darrere l’altre per analitzar el 'procés' des de mil punts de vista, han dedicat la seva creativitat a reflexionar sobre els atemptats de París i, en la major part dels casos, dir coses amb les quals coincideixo.
És un bon moment, doncs, per fer un recés en aquest debat. No un reset. Des de zero no podem començar. Però sí que podem fer l’esforç de ressituar la qüestió. Els religiosos solen fer una temporada periòdica de reflexió. N'hi diuen 'retirs espirituals'. Ara en toca un.
A més, tenim per davant un parell de mesos perduts pel que fa a la formació del nou Govern català. Artur Mas seguirà cobrant el sou de president de la Generalitat, perquè no varia d'exercir-lo en funcions o ratificat pel Parlament. Antonio Baños podrà recuperar-se tranquil·lament del constipat sense la pressió permanent dels mitjans de comunicació i dels que volen influir en la posició de la CUP en el proper debat d’investidura.
Els que creiem que Catalunya ha perdut massa energies els darrers anys en el debat independentista en detriment de les qüestions socials més urgents haurem de donar per bons dos mesos de diàleg si serveixen per reconstruir la serenitat, la lògica i l'eficàcia en la gestió política en el futur immediat.
Un recés, clar, no vol dir quedar-se de braços plegats a veure què passa a les eleccions generals del 20 de desembre. Vol dir pensar, intentant abstreure's dels plantejaments intransigents i de la dinàmica absurda de dir-la cada cop més gruixuda i més feridora per l'adversari ideològic. Vol dir pensar-ho dos cops abans de retuitejar Xavier Sala i Martín quan demana que els més fanàtics de l'antiindependentisme relacionin els atemptats de París amb el procés català o Jesús Mariñas quan ho fa.
Fer un recés hauria de servir per allunyar les astúcies i les jugades hàbils per obtenir rèdit partidista o personal i prendre decisions que beneficiïn els col·lectius que ho estan passant malament ara i aquí.
Sabran fer-ho? Sabrem fer-ho?
Els atemptats de divendres a París han apartat de les primeres planes dels diaris i de les obertures dels informatius de ràdio i televisió el debat independentista català. Els enfrontaments dels darrers dies al Parlament han donat pas a la imatge de coincidència projectada pel minut de silenci de dissabte, a la plaça de Sant Jaume, amb la participació de representants de tots els partits presents a la Cambra legislativa catalana.
Vivim uns dies en què la importància de la secessió catalana s'ha relativitzat. Articulistes que escrivien un bitllet darrere l’altre per analitzar el 'procés' des de mil punts de vista, han dedicat la seva creativitat a reflexionar sobre els atemptats de París i, en la major part dels casos, dir coses amb les quals coincideixo.
És un bon moment, doncs, per fer un recés en aquest debat. No un reset. Des de zero no podem començar. Però sí que podem fer l’esforç de ressituar la qüestió. Els religiosos solen fer una temporada periòdica de reflexió. N'hi diuen 'retirs espirituals'. Ara en toca un.
A més, tenim per davant un parell de mesos perduts pel que fa a la formació del nou Govern català. Artur Mas seguirà cobrant el sou de president de la Generalitat, perquè no varia d'exercir-lo en funcions o ratificat pel Parlament. Antonio Baños podrà recuperar-se tranquil·lament del constipat sense la pressió permanent dels mitjans de comunicació i dels que volen influir en la posició de la CUP en el proper debat d’investidura.
Els que creiem que Catalunya ha perdut massa energies els darrers anys en el debat independentista en detriment de les qüestions socials més urgents haurem de donar per bons dos mesos de diàleg si serveixen per reconstruir la serenitat, la lògica i l'eficàcia en la gestió política en el futur immediat.
Un recés, clar, no vol dir quedar-se de braços plegats a veure què passa a les eleccions generals del 20 de desembre. Vol dir pensar, intentant abstreure's dels plantejaments intransigents i de la dinàmica absurda de dir-la cada cop més gruixuda i més feridora per l'adversari ideològic. Vol dir pensar-ho dos cops abans de retuitejar Xavier Sala i Martín quan demana que els més fanàtics de l'antiindependentisme relacionin els atemptats de París amb el procés català o Jesús Mariñas quan ho fa.
Fer un recés hauria de servir per allunyar les astúcies i les jugades hàbils per obtenir rèdit partidista o personal i prendre decisions que beneficiïn els col·lectius que ho estan passant malament ara i aquí.
Sabran fer-ho? Sabrem fer-ho?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada