LA LLEI DE COSTES DEL MINISTRE CAÑETE

L'hotel-restaurant Juanto de la Ràpita no està afectat per la llei de costes.

Qui no se’n recorda de les paraules que el ministre Árias Cañete va dir a Múrcia allà per l’any 2002 quan Aznar governava les Espanyes?
Les recordeu, no? El Plan Hidrológico va a salir por huevos; o sale ahora que tenemos mayoría absoluta... o no sale. Va a ser como un paseo militar...
Així es mostrava de contundent quan prometia que l’aigua del transvasament de l’Ebre arribaria a Múrcia, una comunitat fidel als interessos nacionalistes i centralistes que representa el PP.
També deuen de ser fidels la majoria de propietaris de construccions il·legals que es van fer per tot el litoral espanyol durant els anys de la bombolla immobiliària. L’excusa de Cañete és el comodí que fan servir els membres del PP per a justificar qualsevol mesura que adoptin: La mala imatge que pot donar Espanya a l’exterior.
No em direu que no ho havíeu escoltat mai? És el mateix que van dir després de la manifestació de la Diada nacional de Catalunya i de la voluntat expressada per una bona part del poble català d’assolir la independència de la nostra nació. I sense anar més lluny, també va opinar el mateix el Ministre d'Afers Estrangers García-Margallo després de veure l'exaltació nacional que es va produir al camp del Barça al partit contra el Madrid.  
Mireu per on, però des del meu punt de vista la mala imatge d’Espanya a l’exterior la dóna el govern del PP encapçalat per Rajoy.
Perdoneu pel lapsus. Quan parlava de govern, volia dir desgovern. Havíeu vist mai un executiu que ho fes tan malament? Aquest cop, el PP ens ha mostrat la pitjor cara de la dreta més rància, casposa i autoritària. Si Franco pogués moure la llosa que té a sobre i treure el cap, segurament sé sentiria orgullós del que estan fent els seus hereus i podria tornar a descansar tranquil. Se’n adonaria que són uns deixebles avantatjats i que, fins i tot, en algunes coses els superen.

Això sí, Franco de tant en tant executava a algun extremista o subversiu per a donar exemple i demostrar qui era qui manava. Si els d’ara no executen a ningú potser és perquè en els temps que corren i amb la mirada atenta dels altres països europeus, estaria mal vist. Exagero? És què no s’ha dit que hauria de vindre a posar ordre a Catalunya un general de la Guardia Civil? És què no s’ha dit que s’haurien d’enviar els tancs per a tallar de soca rel les aspiracions independentistes de Catalunya? És què la policia no ha usat els mateixos mètodes repressius que usaven els grisos en temps de la dictadura?

La imatge que està donant Espanya a l’estranger és una imatge d’un país deteriorat i que dóna la impressió que aquí es tolera tot si estàs prop del poder. Mentre uns (els poderosos) poden fer el que els hi dóna la gana amb tota la impunitat, la resta, cada dia que passa, perden més drets i llibertats.  
Una imatge sense cap mena de dubte IMPECABLE (!!)  Així ens va.    

LA INDEPENDÈNCIA DE PEREJIL (i la de Catalunya)

Al final ha quedat en un no res. Ahir va córrer el rumor de que uns activistes marroquins havien envaït l’illa de Perejil, tal i com ja passar ara fa uns 10 anys aproximadament, encara que llavors van ser un grup de gendarmes del país alauita.
Als informatius d’ahir es deia que el govern espanyol ni confirmava ni desmentia res i s’afegia que una llanxa de la Guardía Civil hi havia anat per a inspeccionar l’illot in situ i que no havien vist res estrany.
L’illot de Perejil, així com moltes illes petites, penyals i illots (com el que no fa gaire van ocupar un grup de subsaharians en les seves intencions d’arribar a Espanya, formen part de la sobirania espanyola, però estan molt més prop del Marroc. Alguna d’elles s’hi pot anar, ja no nedant, sinó, fins i tot, caminant.  
És increïble que Espanya, amb tots els problemes que li comporten aquest grapat d’illes, no hagi renunciat ja a la seva sobirania i les hi hagi regalat al Marroc. Personalment penso que seria un bon regal per al rei Mohamed VI. Aprofitant el seu aniversari o bé el dia que commemori l’arribada al poder o rebi la visita del borbó espanyol, com a present, el hi atorguessin la titularitat de les illes en conflicte.
Però certament no ho entenc. Segons les fons espanyoles, les illes no tenen cap tipus de valor ni estratègic ni econòmic, per tant, per a què tant d’interès per a que segueixin pertanyent a la Corona espanyola?

El conflicte que ha esclatat entre la Xina i el Japó pel controls d’unes illes del Pacífic (i quin conflicte!) s’entén, per què aquelles sí que tenen una importància econòmica important, ja que, segons sembla hi ha jaciments petroliers a les seves aigües. Però un grapat de roques on, com a molt només hi viuen cabres, ja m’explicareu!

Després d’aquest preàmbul que, de per si, ja és una opinió, voldria que, per un moment ho per molta estona, (vosaltres decidiu) meditéssiu sobre la possibilitat que Espanya acabi accedint a la independència de Catalunya. Si amb les roques sembla que tenen un tresor, què és per ells Catalunya? Evidentment una mena d’explotació molt fructífera i d’on i trauen suculents beneficis.
Catalunya no ens la regalaran als catalans així com així. Com a molt, com ara ho estan fent, ens la mantindran arrendada a canvi que des d’aquí els hi anéssim pagant el lloguer i si necessitem diners (encara que el propietari ens els degui, com passa), en facilitaran un préstec que haurem de retornar amb interessos.
I així funciona. No sé si us ha servit d’exemple clarificador, però és el que jo peso i el que volia transmetre-us als qui esteu més convençuts de que s’aconseguirà la independència en una data molt propera.
Com diria el recordat Pepe Rubianes, ojala!!!  

CATALUNYA, UNA MONARQUIA?

Jordi I (també conegut com a Jordi Pujol -per si no l'havíeu conegut)

Va dir Mas que quan Catalunya esdevingui independent no ha de ser necessàriament una república.

Es clar, davant d’afirmacions com aquesta un només es pot preguntar: Llavors, què serà, una monarquia?

Amb el joc aquest de la puta i la Ramoneta (l’aneu coneixent, oi?) CiU mai s’ha declarat republicana. Evidentment si li preguntes si són borbònics, la resposta serà un no rotund. Llavors què són? Algú m’ho sabria explicar?

Em van dir que podria tenir un estatus com Andorra que no és una república. Ràpidament vaig respondre: No, impossible, Andorra és un principat!

El principat d’Andorra, un país que esdevingué independent l’any 805, fins i tot abans de la creació de Catalunya. I perquè és un principat? Perquè en teoria, els caps de l’estat són dos prínceps. El bisbe de la Seu d’Urgell i el president de la República Francesa (fixeu-vos quin contrasentit), encara que a la pràctica, i des de no fa gaires dècades, és una democràcia que escull els seu propi president del govern.

Imagino que CiU voldria que Catalunya esdevingués una espècie de monarquia i que la presidència de la Generalitat anés passant de pares a fills o com a molt, que la línia successòria anés a parar a algú de la seva absoluta confiança. Es a dir, qui va ser el primer president de la Generalitat moderna, després de l mort del dictador? Segurament tots respondreu que Jordi Pujol. Cert. Jordi Pujol i Soley, potser caldria nomenar-lo Jordi I va ser qui va succeir a Josep Tarradellas, el darrer president de la Generalitat a l’exili i també, durant la transició fins que a la primavera de 1980 es van fer unes eleccions per a escollir el nou Parlament sota l’emparament del govern d’Espanya.

Després de molts de prínceps. Roca, Pujals, etc., Jordi I es va decantar (veient que passava el temps i el seu fil predilecte encara no estava preparat) per un dels seus homes de màxima confiança Arturo Mas (Arturo I) que, segurament, està fent més un paper de regent que no de comte català. Ja sabeu que els monarques catalans eren els comtes de Barcelona, fins el regnat dels Reis Catòlics Isabel i Fernando (que curiós, com els gegants d’Amposta!)

Per tant, el següent en la línia successòria hauria de ser Oriol Pujol (que en cas de regnar ho faria amb el nom d’Oriol I) Així, d’aquesta manera, la nissaga convergent podria perdurar durant moltes i moltes dècades (de fer Jordi I ja va ser comte-rei durant 23 anys)

Curiosament, ERC (aquest si que són republicans, qui ho podria negar) el hi poden donar suport sempre que fos necessari (l’Heribert Barrera ja els hi va donar l’any 1980) Quina contradicció, no?

I com totes les històries de reis i prínceps caldria acabar-la amb allò de vet aquí un gos, vet aquí un gat que aquest conte s’ha acabat...

Però... Resulta que a Oriol Pujol li ha sortit un afer que el relaciona amb una xarxa de concessió d’estacions d’inspecció tècnica de vehicles i, si no es soluciona tot aquest enrenou, igual ho te magre.

Però com sempre hi ha un pedaç per a un esgarro, mentre, es podria anar a buscar a Iñaqui Urdangarin, que no és de sang reial, però que està emparentat amb la Corona Espanyola i com que és basc i torna a viure a Barcelona, igual ho acceptaria de bon grat. Això si, sempre que abans també solucioni els seus enrenous judicials, però segurament, la intervenció del seu sogre podria fer que tota aquesta història tingués un final feliç.

Tampoc seria el primer cop que els catalans anem a buscar el successor reial fora de Catalunya. Ja es va fer amb Ferran d’Antequera (Ferran el Catòlic) i després ens va imposar a Felip V.

Us imagineu per un moment que se’ns imposés a José María Aznar. Quin cangueli, tu!!!

Potser deixar-ho com està encara que de tant en tant, des de Madrid, ens governin els populars... i els socialistes...  

LA SOLITUD DE MARIANO

La dreta espanyola ha perdut la confiança amb Mariano Rajoy.  Rajoy està sol, al menys més sol que mai. Com sol dir l’amic Enric Insa, qui realment mana dintre del PP és la FAES i al cap d’aquesta fundació està el funest José María Aznar. Aznar va posar a Rajoy allà on és i Aznar el traurà quan cregui que ja no serveix. Llavors Mariano serà com un drap brut que s’acaba tirant a les escombraries.
La majoria de mitjans de comunicació propers al PP es mostren obertament a favor d’un canvi de lideratge. El Mundo del PJ Ramírez ja fa temps que ha va dient. La ruptura d’aquest mitjà amb l’actual president ja es remunta a mesos enrere.
I ja no parléssim del grup Intereconomia (televisió, diari la Gaceta) que des de fa temps voldrien veure a Rajoy allunyat del govern.
Els motius són diversos (al menys 2) Principalment el desgast que ve patint el govern pràcticament des de que va prendre possessió i la política antiterrorista.
A ningú sé li escapa que fins ara el govern de Rajoy ha fet tot allò que va criticar quan era a l’oposició i que va dir que, en cas de governar, no farien. L’altre dia, en un acte de sinceritat (?) Rajoy va dir que ell no voldria fer el que està fent, però el condiciona la situació del país. Personalment aquestes declaracions no em satisfan gens ni mica, ja que Rajoy i els seus sabien perfectament quina era la situació.

Zapatero va apujar l’IVA, va retallar els sou als funcionaris i va prendre les primeres mesures anticrisi. No és que el justifiqui (ni molt menys!), però si ho dic és perquè si el govern anterior va fer el que va fer i va avançar les eleccions per a que el govern que sortís de les mateixes pogués elaborar els pressupostos de 2012 a la seva mida, que no em digui ara Rajoy que no sabia en quina situació es trobaria Espanya!

L’enrenou sobre el terrorisme ve donat, sobre tot, per part de l’ala més dretana del partit (si no és extrema dreta, poc se’n falta) La tensió acumulada va sobreeixir quan va sortir a la llum el cas de Uribetxebarria Bolinaga, el pres d’ETA malalt de càncer.
Amb l’exministre de l’Interior en temps d’Aznar Jaime Mayor Oreja al capdavant, acompanyat de personatges com Alejo Vidal-Quadras o la lideresa Esperanza Aguirre, s’oposen enèrgicament al Ministre de l’Interior Jorge Fernández-Diaz i ara, a sobre, comptem amb la col·laboració inestimable del Ministre de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón.
Imagineu-vos la situació: Si el govern ja està afeblit i alguns dels seus membres estan enfrontats, el resultat és un govern que no té capacitat per a governar. Si Rajoy estigués fort, que sàpigues que compta amb el suport del partit, donaria un cop de puny sobre la taula i destituiria a aquells ministres díscols. Però en l’actual situació no pot fer-ho.
Mentre, la guerra interna entre els diferents pesos pesants, ja ha començat. Segon opinen alguns experts en política nacional, hi ha gent dintre del PP que pensen que a Rajoy li queden dues afaitades i que, en veure que els socialistes no remunten, es veuen capacitats d’encapçalar un nou projecte pepero.
Des del meu punt de vista seria més del mateix o potser pitjor encara.  

DIARI DE L’AGOST. DIA 25 (dissabte)

LANCE ARMSTRONG

Trobo simplement injust que ara després de no sé quants anys sé li pugui retirar els 7 Torus que va guanyar. I no el defenso, simplement, penso que és de justícia no fer-ho.  

Si Armstrong va ser un trampós perquè no se’l va descobrir quan tocava. A Contador, segurament que per molt menys, se’l va sancionar per un any i sé li va retirar la victòria del Tour. A Contador el vaig defensar, a Armstrong, no (encara que paregui que sí)

Què hi havia alguna cosa estranya? Segur. Un càncer no el supera tothom i, a sobre, una vegada superat, quans fan una proesa? I Armstrong no en va fer una, en va fer, al menys 7 (les 7 Tours consecutius que va guanyar) El darrer l’any 2005, fa 7 anys i, per molt que les denúncies anessin fent camí pels jutjats, no es pot tenir a una persona amb la incertesa de què passarà.  

Es diu que Joseba Beloki podria guanyar 3 Tours d’una tacada, però no és el mateix...

RESTRICCIONS PER  COBRAR ELS 450 EUROS

Per què seran 350, no? Segons Rubalcaba qui ho tindrà més malament seran els joves. Si abans no se’n anaven de casa fins que tenien 30 anys ho més, ara ja s’hi quedaran per sempre.

I és què si viuen amb els pares no se’ls hi donarà l’ajut, al menys que els pares visquin en la misèria o quasi.

Avui he llegit un suggeriment: “Que visquin amb els pares, però que no ho diguin”. Si fos tan fàcil.... I qui em diu a mi que no se’ls hi demanarà un contracte de lloguer o un altre document que acrediti que viuen sols?

LLOGUERS...

I parlant de lloguers... El govern ha modificat la lleia per a que a l’arrendador li pugui ser més fàcil tirar a l’inquilí al carrer en el cas de que no pagui. Quan sé li va preguntar a la vicepresidenta a qui afavoria la lleia, va respondre “a les dues parts”. MENTIDA! Una més!!! Sempre al propietari, al ric, a l’especulador...

GRÈCIA UN PAÍS LLIURE

La Merkel el va qualificar com a tal, però permeteu-me que ho posi en dubte. Gràcia no pot ser un país lliure si té intervinguda la seva economia i es van haver d’avançar les eleccions legislatives per pressions de l’eurozona.

Us en recordeu que en temps de Franco es deia que España era una grande y libre i ni era una, ni era grande ni tampoc libre i segurament que ni tan sols era un país, i si ho era, mancat de democràcia i llibertats. Paradoxes de la vida.

VOTANTS DEL PP PENEDITS

Avui, a les pàgines del País va una entrevista a Amparo Baró que, segurament la recordareu en el seu paper de comunista a la sèrie 7 Vidas amb Santi Millan i la Paz Vega. Entre d’altres coses diu que en les passades eleccions va votar al PP (la qual cosa demostrar que res tenen que veure els personatges de ficció amb els actors de carn i ossos) i ara n’està penedida. Imagino que com ella molt més gent, però el penediment, al contrari del que passa amb els cristians, a mi no em serveix. Gràcies a tots els qui van votar el PP a mi m’han tret sou i drets laborals obtinguts al llarg de la meva vida com a treballador. I, dintre del que cap, encara sóc dels afortunats que cobro la nòmina al final de cada mes, ja que hi ha molta gent que ni això.

Ara bé, el que si que els faria fer jo com als cristians és penitència i no deixar-los votar durant moltes legislatures per irresponsabilitat manifesta.

CORREBOUS SENSE BOUS

O digueu-li si voleu encierros. Pot ser possible? Evidentment si la paraula per si mateixa ja defineix l’acció correbous és igual a fer córrer els bous, si no hi ha bous, l’acte com a tal és impossible. Però la gent córrer com si al seu darrere hi hagués un bou i, pel que sembla s’ho passen igual de bé i, fins i tot, hi ha acte per als petits sense que ningú es plantegi prohibir-ho. I sinó, pregunteu-ho als veïns de Mataelpino (Madrid) a veure que us expliquen. Al poble li fan un tancat com si haguessin de passar els bous, però a l’hora de la veritat deixen anar una bola de 3 metres d’altura i 100 quilos de pes i ja has vist camentes ajudeu-me... Si t’atropella, et pot fer mal, però mai tant com una mala cornada de bou. Com a mostra millor una imatge. Espero que us agradi... Ah! Als encierros dels petits la bola no és ni tan gran ni tan pesada. Això si, poden venir totes de cop...  

http://www.lasextanoticias.com/index.php/videos/ver/un_encierro_de_pelotas/470203 

INTROMISSIÓ PEPERA PER LA DIADA DE L’11 DE SETEMBRE

Al PP i als membres del govern no els hi agrada que a Catalunya féssim actes reivindicatius i d’identitat nacional. Ara, els de la FAES, han trobat l’argument que des d’Europa ens miraran amb escepticisme i això perjudicarà la recuperació econòmica generant desconfiança.

Des de les files d’ICV ja s’ha respost als membres del govern i els hi ha dit que  la desconfiança la creen ells amb les mesures que estan adoptant i que perjudiquen greument els ciutadans del país.    

 

DIARI DE L’AGOST. DIA 20 (dilluns)

EL BARÇA, PRIMER LÍDER
Aquest cap de setmana va començar les lligues de futbol de la Primera i Segona divisions a Espanya. De fet una setmana abans del que era habitual. Encara que aquest any no hi ha ni mundial ni europeu, començar abans sempre està bé per una lliga tan atapeïda com la d’aquí.
El Barça és el primer líder al guanyar a la Real Societat de Sant Sebastià per 5-1. La penya barcelonista Joan Gàmper d’Amposta en van convidar a veure’l al seu local social, al Casino. Però a les 9 de la nit d’un diumenge quan al dia següent has d’anar a treballar, és una mica complicat. Vaig preferir quedar-me a casa i, de tant en tant, veure’l per Internet des de la pàgina Roja Directa. Després de provar-ho per diverses operadores, finalment em vaig quedar a un canal mexicà. Els comentaristes no paraven d’elogiar el joc blaugrana i remarcaven que no hi havia diferència entre el Barça de Guardiola i el de Tito Vilanova. L’única cosa que trobaven que podria dificultar el treball del nou entrenador és que no sàpiga com controlar el vestidor. Parlaven dels campions del món i d’Europa que hi ha a les files del Barça, així com del millor jugador del món (ells no tenien dubtes de que és Messi)
El moment més emotiu va ser quan el Guaje Villa va saltar a la gespa després de 8 mesos sense fer-ho i, a sobre, va marcar el gol que va tancar el marcador a passi d’Iniesta.
Els gols van ser marcats per aquest ordre: Puyol, Messi, Messi, Pedro i Villa.
En canvi el Madrid, que va jugar a casa, només va empatar amb el València (1-1) i no amb certa polèmica, ja que l’àrbitre va xiular un fora de joc a Soldado que, molt possiblement, no s’hi trobava. Si fos així, al Madrid ja sé li hauria regalat el primer punt. El gol el va fer Higuain després de xutar i agafar per dues vegades el rebot amb una clara passivitat defensiva.
Cristiano Ronaldo, mentre, va fer un mal partit. Sembla ser que encara li dura la ressaca europea. S’haurà d’espavilar d’aquí a final d’any si vol rebre la Pilota d’Or de la FIFA.
Qui va començar malament va ser l’Athlètic Club de Bilbao. Després d’anar perdent per 0-3 contra el Betis, va aconseguir empatar, però el resultat final va ser de 3-5. Bielsa, el seu entrenador, no va convocar ni a Fernando Llorente ni a Javi Martínez, les seves estrelles que estan negociant la sortida del club. Al menys que tingui recanvis al planter, no serà fàcil el campionat per als lleons. 
 
DIR-ME EL QUE JA SABIA
Ahir em vaig trobar amb un veí del barri i em va dir que feia uns dies que havia anar a Hasienda (de fet ens varem saludar) i em va dir que havia tingut un requeriment on sé li demanava justificar les quantitats donades a diverses ONG’s (entre elles Metges sense Fronteres)
Si us en recordeu, ja fa quasi dos mesos vaig explicar-vos que això passava, ja que també sé li havia requerit al pare d’una companya nostra.
Segons em va dir el veí, sé li demanaven uns 80 euros, que ell volia pagar per a no tenir problemes, però l’assessor li recomanar que demanés els justificants per a poder-ho demostrar i respondre el requeriment. Em va preguntar com era possible que sé li demanés això i ara (era de l’any 2008) La meva resposta va ser clara i contundent: Es la manera d’obtenir diner fàcil. 80 euros és una quantitat fàcil de recaptar, mentre que si és demanen cents de mils d’euros a un empresari, els hi costarà molt més poder-los arribar a cobrar.
 
SOBRE LES PREFERENTS

De Guindos va explicar que a partir d’ara, subscriure participacions preferents o cèdules hipotecàries serà molt més difícil. Caldrà l’autorització expressa i cal·ligràfica de l’interessat que dirà més o menys això: Sé que es tracta d’un producte de risc que no és apropiat per a mi, no obstant, el compro. Vull recordar que qui va ser la Defensora del Poble en funcions ja va suggerir que es posés una espècie de semàfor on el color roig significaria un producte d’alt risc, l’àmbar de risc mitjà i el verd de risc moderat.

Qualsevol solució és vàlida a l’hora d’evitar més enganys com els que han patit més d’un milió de ciutadans que van adquirir aquests tipus de productes, per molt que es vulguin justificar alguns empleats de la banca.  

VAGI-SE’N, SENYOR RAJOY!!

Durant el darrer mandat de Felipe González (1993-1996) el llavors cap de l’oposició, el funest José Maria Aznar, va fer famosa una frase: “Vagi-se’n, senyor González” (Váyase, señor González) A costa de repetir-la una vegada i una altra, aquella frase va calar entre la població que ja divisava feia temps un final de cicle polític.

Felipe González va haver de dissoldre les cambres i convocar eleccions anticipades. Va passar el relleu a Joaquín Almunia (ara comissari europeu) i el PP va assolir per primera vegada la victòria en unes eleccions generals. Va ser “la derrota més dolça del PSOE”, ja que el desgast progressiu que patia, no va acabar de confirmar-se a les urnes.

Felipe González va estar al capdavant del govern espanyol pràcticament 14 anys i és fins a la data, el president que més temps ha durat davant del govern d’Espanya.

Mariano Rajoy encara no fa 7 mesos que ha ocupat el càrrec. Evidentment els temps no són els mateixos, però també és cert que Rajoy no ha sabut gestionar la crisi de manera efectiva.

El programa amb el qual el Partit Popular va guanyar les eleccions, s’ha esmicolat en aquest curt període. Quasi res del que va dir que faria si governaven el país està en vigor. Normalment han fet tot el contrari del que van dir que farien. Damunt encara hem d’escoltar a Alberto Ruiz-Gallardón dient que “portaven al programa la modificació de la llei de l’avortament”. Serà l’única cosa que han fet i que van anunciar que farien i una gran mostra de cinisme!

La tan desitjada reforma laboral (de fet era una reforma de la reforma de la reforma...) que tan s’anhelava  des dels sectors empresarials i que havia de crear llocs de treball (tothom intuïa que més precaris i amb sous més baixos), ha estat un fracàs i, en lloc de crear ocupació, encara n’ha destruït més i la llista d’aturats creix més rere més, fins i tot durant els mesos durant els quals, tradicionalment s’ha creat ocupació gràcies al turisme.

Molts analistes pensen que les recents mesures aprovades (pujada dels tipus de l’IVA, rebaixa del sou dels funcionaris, etc.) tal i com ja va passar amb les diferents retallades en matèria de sanitat, educació, cultura..., apujada dels tipus de l’IRPF i, sobre tot, la reforma laboral, ens acabin abocant, irremediablement, a més rescissió econòmica i més augment de l’atur.

Potser per tot això, el PP ha caigut 7 punts en estimació de vot en només un mes. Mai cap partit havia patit una davallada tan important...

Però sembla que Rajoy ja hauria trobat als dos caps de turc a qui donar-los la culpa de que Espanya no aixequi el cap. Qui té tots els números de ser destituït en dates properes (tot indica que molt possiblement a partir de setembre), és Cristóbal Montoro. El Ministre d’Hisenda i Administracions Públiques ha acumulat un gran desgast, ja que ha estat quasi sempre l’encarregat d’anunciar les dures mesures a l’opinió pública mentre el President s’amagava.

L’altre nom que sona que pot ser substituït és el de Luis de Guíndos, el Ministre d’Economia. Cal recordar que Rajoy, quan va formar govern, no va voler nomenar vicepresident econòmic per que, segons va dir, seria ell mateix el responsable de l’àrea.

Així, si Rajoy és, a part de President del govern, el principal responsable econòmic i, per tant, del fracàs de les mesures que s’han ant adoptant sobre la marxa, hauria de ser ell qui plegués i, amb ell, tot el govern.

Vagi-se’n senyor Rajoy! Pel bé del futur d'aquest país.     

LA PENÚLTIMA MENTIDA DEL GOVERN (19-07-2012)

Ahir dimecres,  Sméagol Montoro, es va atrevir a dir que sinó s’apugen els impostos, els funcionaris no podran cobrar les nòmines.
Hi ha qui ràpidament ha tret una conclusió: “És una forma de dividir-nos, ara que els ciutadans havien comprés la situació i ens estaven recolzant”.
Evidentment es tracta de la penúltima mentida del govern de Rajoy. Ja sabeu que mai s’ha de posar l’última, perquè segur que mentre es diu, se’n està dient una altra...

Des de l’ajuntament més petit fins l’estat, quan o es disposen dels recursos suficients per a fer front a les nòmines, busquen el finançament d’on sigui. Avui mateix l’estat ha posat a la venda bons i obligacions per a buscar aquest finançament.

Però cuita!! O només cobren les nòmines els funcionaris i els altres treballadors de les administracions. També els polítics i els alts càrrecs: directors generals, sotsdirectors generals, assessors, càrrecs de confiança, etc.  
Es quedaran ells sense cobrar?  
És d’hipòcrites i mentiders voler carregar el “mort” només als funcionaris quan els màxims culpables són ells mateixos i una bona part dels polítics que van fer de banquers. 

QUI SE’LS CREU (ENCARA) A AQUESTS DEL PP?

Mai un govern havia perdut tanta credibilitat com el govern del PP que encapçala Mariano Rajoy.
El darrer govern socialista, el que va presidir Zapatero, quan va haver d’aprovar les primeres mesures anticrisi, va perdre molta credibilitat, però potser va ser més la sensació que es volia transmetre al carrer que la que hi havia en realitat.
L’oposició al Congrés i la premsa fidel, la que es coneix com la “premsa de la caverna” (sobre tot Intereconomia) van orquestrar tota una campanya de desprestigi per a preparar el camí de retorn del PP al govern d’Espanya.
Durant la seva època a l’oposició, Mariano Rajoy es va limitar a criticar qualsevol mesura que aprovava el Congrés a proposta del govern. Allà on els socialistes dient “blanc”, el PP es limitava a dir “negre”, sense ni tan sols arribar a valorar la necessitat de la mesura. Va ser una oposició “de acoso y derribo”, sense la més mínima voluntat de col·laboració. Perdó. Es van posar d’acord a l’hora de aprovar una reforma constitucional per establir els sostre de despesa que havia de tenir l’estat.
Recordeu que durant molt de temps Rajoy va amagar qualsevol esborrany de programa. Mai va donar cap alternativa a les mesures proposades pel govern. En la línia de la seva actuació es va limitar a dir que no apujaria l’IVA, que no baixaria el sou als funcionaris, que no faria pagar els jubilats i pensionistes pels medicaments, etc. etc.
Finalment, ho va d’haver incloure al seu programa per aparentar que, amb ell, tot canviaria a millor.
Aviat ens varem adonar que allò que deia que no faria ho acabava fent, més aviat que tard, perquè amb 6 mesos i escaig des de que va prendre possessió com a president, ha estat capaç d’adoptar quasi totes les mesures a les que abans es va oposar o bé va dir que no faria.
Quan finalment dimecres ens va arribar la mes dura de les que afecten el nostre col·lectiu de funcionaris (la retallada de sou concentrada en la paga extraordinària de Nadal), un company de treball ens va enviar una nota de premsa que va emetre el nostre ministeri (el Ministeri d’Hisenda y Administracions Públiques) on s’assegurava que no se’ns tocaria el sou.
La setmana passada se’ns va emetre un altre on es deia que la supressió de la paga extraordinària de Nadal, és una mesura temporal i que només afectaria a la d’aquest any...
Però qui se’ls creu? Encara ens tenen que enganyar més per a que ens adonem que ens estan prenen el pèl i els diners?
L’últim rumor és la pròxima retallada afectarà les productivitats. Aquest complement del sou es dona, sobre tot, als inspectors (A1) i en menor mesura als altres grups de forma descendent. O sigui, els darrers col·lectius de l’escalafó, són els qui reben menys productivitat.

Des dels sindicats ja fa molts d’anys que es demana la supressió d’aquest complement salarial, ja que és molt aleatori i depèn, quasi sempre, de la voluntat del cap de torn i, de vegades no és l’equitatiu que hauria de ser. Si li caus bé al cap tindràs una millor productivitat que si has tingut amb ell algun tipus de discrepància.

Evidentment qui té més les de perdre són els inspectors, ja que la supressió total o parcial de la productivitats els significarà la retallada més important de les que han patit fins ara.
Per acabar quedeu-vos amb aquesta frase: “Parla, encara que sigui veritat”. L’he llegida a l’espai que té Ferran Monegal al Periódico (tu i jo som tres) i que és, per a mi, una variant de: “L’important és que parlin d’un, encara que sigui malament”.  
La dreta espanyola és una de les dretes més dures i reaccionàries d'Europa.  

LA SOLIDARITAT DEL GOVERN DEL PP

És que ens queixem de vici!
Després de les retallades que va anunciar Rajoy dimecres passat al Congrés, els gest del govern de cara als ciutadans, sobre tot cap als funcionaris, té un valor inestimable.

Tal i com va quedar demostrat amb l’actitud dels diputats i diputades del PP, sobre tot d’una tal Andrea Fabra (filla de “papa” Fabra, el de l’aeroport sense avions de Castelló), la tristó es va apoderar de la bancada popular després que Rajoy anunciés, també amb molta pena el conjunt de retallades i mesures. Calia fes un gest per a redimir-se i a fe de déu que el va fer!

Va anunciar que el govern, en solidaritat amb els funcionaris, renunciaria a la paga extraordinària de desembre.  Veieu com no són tan dolents!
Però resulta que va sortir el PSOE i va dir que els membres del govern NO COBREN PAGA ESTRAORDINÀRIA... Cóm això? En han tornat a enganyar? No pot ser!!!!

Per alguns llocs vaig llegir que el que es retallarien és la part proporcional de la “nòmina” del mes de desembre. Ah! Però se’m planteja un altre dubte. Quan parlen de “part proporcional”, exactament, que volen dir? Que es llevaran 1.000 euros (bruts) que si fa o no fa és el que em llevaran a mi?

Mentre jo,  amb aquests 1.000 euros, cobriria algun forat produït des del cobrament de la paga extra de juny i estirant una mica em donaria per a comprar algun regalet a la dona, fils i pares, per a Rajoy i els seus ministres, els mateixos 1.000 euros, els hi dóna per a molt menys.
HIPÒCRITES!!  

QUI AVALUA ELS POLÍTICS?

Entre les reformes que vol introduir el govern del PP és la d’avaluar els funcionaris en funció de la seva feina. Segons Montoro ja no n’hi ha prou amb haver hagut d’estudiar i guanyar una oposició. Si finalment es fa així, ho acceptarem, total, ja no ens ve d’aquí...

Però abans d’entrar a fons en el tema del que us vull parlar, deixeu-me dir-vos una cos més. Els funcionaris, com la resta dels treballadors tenim dret a que ens facin cursos de formació i, certament ens els fan, però una cosa és que se’ns faci un curs determinat i l’altra ben diferent és la conveniència o l’aprofitament que n’acabes traient. O dit d’una altra manera: la majoria dels cursos, finalment no serveixen de res, ja que no són específics per al feina que fas. Normalment et vas adaptant als canvis (normatius,l informàtics, etc.) sobre la marxa i a costa d’anar-ho fent.

Dit això, entrem de fons en el tema: Qui avalua els polítics?
La resposta, en aparença és molt fàcil: “Els ciutadans cada 4 anys”. Però, des del meu punt de vista és molt més complexa.
Si avui, quan només han passat 7 mesos des de la presa de possessió del govern del PP, es pogués avaluar l’acció de govern i la consulta fos vinculant, què passaria?
Amb tota probabilitat, el PP perdria la majoria absoluta i, tal vegada, totes les opcions de tornar a governar.
La formació d’un govern a la grega, encara que probable, no crec ni que fos viable ni satisfactori per als ciutadans d’aquest país que estan demanant un canvi de rumb a les actuals polítiques econòmiques.
Però a hores d’ara el país està massa hipotecat i el nou govern tindria que prendre mesures massa dràstiques per a intentar sortir-ne. I, evidentment, aquestes mesures no estarien ben vistes per la “padrina” Merkel.  
A hores d’ara, tot es tan confús que no sé si un canvi de “padrí”, ajudaria o no a apaivagar la situació.
Finalment reclamo el mateix dret que té el govern. Si ells ens avaluen, que nosaltres també poguéssim decidir si volem que ens segueixin governant o no.  

LA FRASE DEL DIA 08-07-2012

“L’executiu del PP és el que s’ha rectificat a si mateix més vegades i més ràpid en nostra democràcia”. 

 
Qui ho va dir? El periodista Antón Losada al seu article d’ahir al Periódico de Catalunya titulat “El ball de cames del púgil noquejat Rajoy”. 
 
Sembla mentida com es pot enganyar tant el ciutadà sense que acabi per rebel·lar-se.
Amb el que ahir va aprovar el Consell de Ministres, trobo que ja no queda res que no hagi incomplert el govern de Rajoy de tot allò que va dir que no faria i que s’oposava quan eren a l’oposició:
-La sanitat deixa de ser universal i passa a ser de “repagament”. Per primera vegada els pensionistes pagaran pels medicaments i, en el cas dels catalans, dues vegades.
-S’han tret centenars de medicaments del beneficis de la Seguretat Social i caldrà pagar-ne el 100 % del seu cost.
-S’han apujat els impostos: primer l’IRPF.
-S’ha apujat l’Impost de Bens Immobles (IBI)
-S’ha apujat el preu l’electricitat i de tots els combustibles.
-S’han apujat les taxes universitàries i serveis essencials com el transport.
-S'han retallat drets socials i laborals.
-S'estan dificultant les condicions dels aturats.  
-S’han suprimit subvencions com la que rebia la mineria del carbó.
...

I el que queda:

-Retallar els sous dels funcionaris.

-Retallar les pensions (fins ara mai cap govern s'havia atrevit a creuar aquesta línia roja)

-Apujar l'IVA.  

-Aprimar l'administració local. Segurament molts pobles petits perdran l'autonomia i passaran a dependre d'altres més grans o bé es mancomunaran serveis. 

 

En canvi, no es suprimirà el Senat ni es reduirà el Congrés. Les Diputacions seguiran tenint l’aixeta de moltes subvencions que es donen als municipis. Els consells comarcals seguiran tan inoperants com sempre. A totes les administracions es continuaran mantenint càrrecs de confiança, cotxes oficials i no poques prebendes. 
Els casos de corrupció afloren cada dia que passa (el darrer el de l’alcaldessad’Alacant) Alguns partits es seguiran finançant il·legalment mentre s’incrementa els cost de les infraestructures i equipaments (com el centre de rehabilitació d’Amposta)
A partir d’ara s’hauria de canviar la dita: “Donde dije digo, lo dijo Mariano”.

QUE VIENE, QUE VIENE, PSS, PSS

A hores d’ara, Rajoy s‘assembla més a un cadàver polític que a una altra cosa. Podria ser el president del govern més breu des de el restabliment de la democràcia i segur que ho serà dels que han sortit de les urnes. Cal recordar que Leopoldo Calvo-Sotelo va ser-ho després de la dimissió de Suárez (1981-1982)
Per a l’esquerra en general, Rajoy no ha complert mai les expectatives. Ni abans com a candidat i cap de l’oposició,ni després com a president del govern electe ha donat la talla d’estadista que sé li requeria.
Però el que més pot sorprendre és que una bona part de la premsa que li va donar suport (potser anava més contra Zapatero que a favor de Rajoy), li hagin perdut la confiança i des de fa temps estan demanant una “solució alternativa”.
I com que sorpreses sempre n’hi poden haver més, llegint el diari digital el Plural (elplural.com), vaig trobar-me amb la “notícia” que di que alguns “homes forts” del PP estaven demanant a Aznar que encapçali un govern de “salvament nacional”."Que viene, que viene, pss, pss". 
¡Apaga y vámonos! Que diuen els castellans. Potser els del PP el tenen idolatrat, però per a la resta dels humans del nostre país va ser un dirigent nefast (i crec que em quedo curt amb l’adjectiu)
Si Rajoy l’any 2004 va perdre les eleccions davant de Zapatero, en part (en molta part) va ser per culpa d’Aznar i, sobre tot, per les mentides i la gestió de la crisi dels atemptats de l’11-M a Madrid.

Perquè tant la meva dona com jo estem “lligats” als nostres llocs de treball i, a sobre, encara tenim progenitors que, cada dia més, requereixen de la nostra atenció, que sinó, de confirmar-se el retorn d’Aznar, ens pensaríem molt seriosament emigrar a França. Mon cosí té un confortable apartament al costat de casa i m’imagino que ens el llogaria per un mòdic preu. 

Mireu que escrivia jo d'ell fa quasi que un any:  http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2011/07/rajoy-un-politic-mediocre.html



 

I ARA QUÈ SR. RAJOY?

Per molt que sigui una característica dels governants, donar sempre la culpa als altres, de vegades por arribar a ser contraproduent.
Una part dels electors del PP que el passat 20-N li van donar suport, per molt malament que ho faci Rajoy i el seu govern, el tornaria a votar si demà mateix es tornés a votar.
Però hi ha una part important d’aquest electorat que va votar PP que es pensava que les mesures que aplicaria el nou govern traurien Espanya de la crisi en un tres i no res.
Però després de mig any de govern, el país està més malament que mai. Tots els indicadors econòmics (prima de risc, borsa, interès del bo a 10 anys, etc.) estan molt més malament que durant el darrer període del mandat de Zapatero.  
Rajoy durant les seves compareixences públiques (més aviat escasses) sempre ha utilitzat arguments dissuasoris, ha negat la mala situació econòmica d’Espanya i ha volgut buscar a l’exterior la causa de tots els mals d’Espanya.
I no, no vull negar que el principi de la crisi es va produir a l’exterior, sobre tot als Estats Units amb les hipoteques subprime, però Espanya estava arrastrant un problema endèmic: la construcció desmesurada de començaments de la dècada passada.
El resultat d’aquesta construcció desmesurada va ser la de milers d’habitatges buits i que trigaran molts d’anys en vendre. Això va fer que els préstecs que havien concedit les entitats financeres a les constructores i promotores, no es poguessin tornar i el forat financer creixia i creixia. Finalment es va anunciar el rescat el dia del debut de la selecció espanyola al campionat d’Europa, quan Rajoy es disposava a viatjar per a veure el partit. Semblava que això podia ser un cataplasma. Però no...    
L’última esperança de Rajoy es deia Grècia. El president del govern tenia dipositades les seves últimes esperances en els resultats de les eleccions gregues i es pensava que, d’haver-hi un resultat favorable dels partits europeistes, els mercats deixarien de fixar-se en Espanya i els índex macroeconòmics tornarien a la normalitat.
Però res de tot això. Els resultats de les eleccions gregues, lluny d’apaivagar els mercats, han fet créixer la incertesa sobre l’economia espanyola i, ara per ara, sembla ser, que el final del túnel encara està molt lluny.
Serà Rajoy la solució de tots els mals. Millor dit, serà el cap de Rajoy la solució de tots els mals. Potser sí que, el que caldria fer ara mateix és que dimitís Rajoy, que abans dissolgués el Parlament i que per a la tardor es convoquessin noves eleccions generals.
Rajoy ha perdut el crèdit que tenia dels espanyols i cada dia que passa és més evident que el PP amb les seves mesures, no ens traurà de la crisi.

LLEIALTAT INSTITUCIONAL

El govern del PP demana lleialtat als socialistes en aquests difícils temps del rescat.
No volen que es qüestioni el crèdit que des d’Europa s’ha fet a la banca espanyola per tapar l’enorme forat produït per anys i anys de mala gestió dels seus directius. La bombolla immobiliària es va desenvolupar durant l’època del primer govern socialista de Rodríguez Zapatero, però va començar a germinar gràcies a Aznar i la seva llei de liberalització del sòl.
La pregunta és: Tenen els socialistes que ser lleials al govern de Mariano Rajoy?  
Des d’aquell llunyà “Váyase Sr. González”, a la no acceptació de la derrota a les urnes l’any 2004 dos dies després del atemptat de Madrid de l’11-M, produïda per les mentides i la mala gestió que se’n va fer d’aquells lamentables fets.
El PP ni amb Aznar ni amb Rajoy han estat mai lleials als governs socialistes de Felipe i Zapatero. La dreta espanyola, hereva del franquisme, sempre ha volgut tenir el poder sense importar-li gaire el cost que podia tenir. Per aconseguir-lo a utilitzat tota mena d’estratègies i, si calia, el joc brut: arribada al poder d’Esperanza Aguirre amb el cas Tamayo y Sáez, la disbauxa de València amb el flagrant cas corrupte de la Gürtel, la pressió de Montoro  sobre CiU i Coalició Canaria destapat per la seva portaveu Ana Oramas, etc.
Precisament, en els temps d’aquests darrers fets, el govern socialista també necessitava la màxima lleialtat institucional per adoptar les mesures que va prendre. Hi podem estar d’acord o no, jo, personalment, penso que des del principi la majoria de decisions preses han estat incorrectes. Però això no treu que si un govern demana suport, no sobri un període de negociació amb els altres partits polítics presents a la cambra baixa i, al menys, s’espera de l’oposició que no faci joc brut. Com s’ha vist, no és el cas del comportament dels populars.

Segons les informacions aparegudes a la premsa, ràdio, televisió, etc., Rubalcaba hauria ofert suport al govern, evidentment, prèvia negociació i sempre que el govern de Rajoy accedís a determinades peticions dels socialistes. Molt més del que habitualment han fet el PP.

Per tant, si fos per mi, de lleialtat al govern de Rajoy, ni cinc cèntims (de pesseta)
Com diu la dita popular (ja sabeu que són les més sàvies) “Si volen lleialtat, què es comprin un gos”.

LA PREGUNTA DEL DIA 12-06-2012

L'acudit publicat al Periódico és de Ferreres.

Per què li diuen préstec quan volen dir rescat?



El govern de Rajoy es resisteix en denominar “rescat” a l’acció que s’ha pres des d’Europa per a salvar el sistema financer espanyol. Sembla ser que és un mal dels governants d’aquest país. Zapatero tampoc acceptava la crisi quan ja era un clam popular.



Aquest dies, els pocs mitjans informatius que no són afins a la dreta espanyola, s’han encarregat de recordar les declaracions que havien fet els diversos membres del govern de Rajoy (amb aquest al capdavant) sobre un possible rescat. Tot coincidien en dir que “no hi hauria rescat”. El matisos emprats podien ser diferents, però, segons ells (de Guindos, Soraya Saez de Santamaria, Montoro, etc,) qualificaven el rescat com un “mal per al país”.



El vaixell tenia un via d’aigua tan important que era difícil tapar-la. Si els d’aquí ens en adonàvem de la magnitud de la tragèdia, a Europa encara ho tenien més clar. A principis de maig ens visitaren la dona i el fill d’un dels meus cosins de França i del poc que varem parlar del tema, ella ho tenia molt clar: la situació espanyola era crítica. Evidentment els nostres governants i els mitjans de comunicació d’aquí no ens deien tota la veritat. El verí en petites dosi mata més lentament, però l’efecte acaba sent el mateix.



Potser per això el govern no vol reconèixer que Espanya ha estat rescatada i prefereix parlar de préstec. Un préstec que s’haurà de retornar amb els interessos corresponents i, a sobre, amb condicions contractuals força severes. Des d’Europa i els Estats Units s’imposarà al govern les mesures que s’hauran de prendre, ja que el dèficit públic es dispararà a causa dels interessos que s’hauran de pagar. Al menys això és el que diuen els analistes econòmics.



Malament comencem. Si Espanya ha avalat el rescat a la banca, no hauria de ser aquesta qui hauria d’afrontar els interessos? Els avaladors només paguen quan el titular del préstec no pot pagar. O és que ja sé sap que la banca no podrà pagar els interessos? O és que s’ha pactat que els interessos els pagui l’estat? Massa dubtes.



Després d’anunciar-se el rescat, els responsables econòmics del govern ho van vendre com una èxit. Cóm quedem? Allò que fa uns dies era un desastre i que no havia de passar, de sobte passa i és un èxit. Trobo que una vegada més el nostre govern ens vol ensarronar. Una mentida darrera d’una altra i així des de que van prendre possessió i quan no troben cap resposta convincent, la culpa, de Zapatero. Què jo no nego que no en tingui, però la mala gestió del govern del PP és més que evident.



DE SALVADORS A SALVATS. RAJOY DIMISSIÓ!!

COM ES PAGUEN 100.000.000.000 D’EUROS?

De Fer, al Punt Avui, d'avui diumenge. 

Ahir, mentre molts d’espanyols estaven fent la migdiada (jo per un dia no, tenia d’altres coses també importants que fer, ja sabeu, tot és qüestió de prioritats...) Europa va sortir al rescat del sistema financer espanyol, allò que s’anomena un “rescat tou”.

Però com podrà tornar Espanya 100 mil milions d’euros (al títol he posat la quantitat expressada amb xifres per a que us en adoneu de la magnitud del “problema”)   

En un país que, econòmicament, està al bord del precipici, on no hi ha creixement econòmic, on la xifra d’aturats està propera als 5 milions de treballadors i treballadores, on sembla que no hi qui aturi el dèficit públic, quant es tarda per a tornar aquesta xifra? Quins esforços haurem de fer els qui no en tenim cap culpa?

Evidentment la xifra l’hauria de pagar la banca. Tant em dóna els anys i els interessos que això els acabarà suposat. Potser així se’n adonaran de l’usura que cometien ells quan deixaven préstecs a persones que sabien del cert que no els podrien tornar.

La banca, amb els seus polítics-banquets al front tenen bona part de la culpa de la situació del país, per tant, són ells els qui haurien de fer els esforços per a retornar el deute (encara que els hi costés tornar més de 7.000 anys, com sembla que li costarà al poble de Pioz -Guadalajara-)

I mentre? Sembla ser que l’única cosa que fem prou bé els espanyols, és atreure el turisme. I no perquè siguem un genis dels negocis, sinó per la bonança del clima que gaudim. Si, a sobre, li afegeixes que ens agrada la gesta i que tenim una molt bona gastronomia, no és d’estranyar que els estrangers de mitja Europa decideixin vindre a estiuejar aquí. Per tant, els països que han tingut la “consideració” de rescatar-nos, haurien de fomentar que els seus habitants vinguessin, no només a estiuejar, sinó a primaverejar, tardonejar i hivernar (aquest adjectiu si té entrada al diccionari) D’aquesta manera es podria reduir considerablement el nombre d’aturats i la banca (sempre la banca) podria fer més negoci. Això sí, caldria fer-los unes ofertes apropiades per als amics, ja què, gràcies a ells, podríem tornar a parlar (possiblement) de miracle econòmic (ja que els nostres polítics, de ben segur, usarien aquest terme per a reconfortar als afligits ciutadans)

Però tota aquesta idíl·lica situació segur que no es produirà i des d’Europa s’exigirà a Espanya sacrificis i més sacrificis i, com sempre, qui ho acabarà pagant serà el ciutadà mig (ara ja més baix que mig), el que sempre ha acabat pagant “el pato” (ànec per als més catalans)

I què va fer Rajoy ahir? Amagar-se, tal i com ja ens té acostumats a fer. Quina Vergonya de president?

I què ha fet Rajoy avui? Fer una roda de premsa després que els seus experts (experts? Experts en què?) li han escrit en un paper el què ell és incapaç de fer i a veure si així complau al menys als seus, què, a la resta, segur que no ho farà.

I aquesta tarda cap a Polònia a veure a “la Roja”, en una mena de vacances caribenyes. Una bona manera d’oblidar-se dels problemes que té a casa. El què no sé sap és si per a celebrar una hipotètica victòria espanyola s’han emportat una botella de vi, d’aquell que té al seu mentor (Aznar, per a què ens entenguem), com a un dels personatges més representatius.     

RAJOY HAURIA DE DIMITIR “COM DÉU MANA”

He ajuntat dues idees. La primera, la de que “Rajoy hauria de dimitir”, ho va dir l’economista Sala i Martín al programa Divendres de TV3 el passat dijous. L’altra, “com Déu mana”, va ser un petit reportatge que va fer el programa el Intermedio de la Sexta també dijous i, segons va quedar demostrat, és una forma que Rajoy fa servir molt durant els seves intervencions.
Espanya serà intervinguda. Ara bé, serà un rescat tou. El mateix dijous, pel Facebook, hi havia qui es preguntava que volia dir això de “tou”. Els qui varem respondre-li coincidíem en dir que “el mateix, però amb més lubricant o vaselina”.
Per què hauria de dimitir Rajoy?
La gota que ha fet sobreeixir el got ha estat l’anunci de la intervenció financera que patirà el nostre país. Això implicarà molt més control al nostre sistema financer per part dels organismes competents europeus. No sé si són o no els “homes de negre” a qui es referia Montoro, però sinó ho són s’hi duen sembla molt.  
Però aquest no és l’únic motiu pel que hauria de dimitir el president actual del govern. També ho hauria de fer pels següents motius:
1.- Reforma laboral que no fomenta l’ocupació i facilita l’acomiadament.
2.- Retallades a la Sanitat que ha perdut el concepte de “universal”, a part de perdre qualitat, incrementar-ne el cost i disminuir el nombre de professionals.
3.- Retallades a l’Ensenyament, amb pèrdua de qualitat i també d’educadors.
4.- Rebaixes als sous del empleats públics i congelació de plantilles, no sempre de forma justificada. Recordo que són empleats públics metges, mestres, infermers, policia, bombers, forestals, administratius i tècnics diversos al servei de les diferents administracions, etc.
5.- Retallades en investigació.
6.- Retallades en cultura.
7.- Retallades en polítiques actives d’ocupació.
8.- Retallades i enduriment de els condicions dels desocupats.
9.- Pèrdua de drets bàsics.    
10.- Pujada d’impostos.

11.- Ajudes multimilionàries a la banca privada (sobre tot a la banca pepera, es a dir, Bankia) en detriment de les altres necessitats bàsiques i que ja he enumerat amb anterioritat.

12.- Per l’increment del nombre d’aturats.
13.- Per mentider. Ha fet just, tot allò que va dir que no faria per a treure Espanya de la crisi.
14.- Etc.

En conclusió, Rajoy hauria de dimitir per dignitat i decència i fer-ho “com Déu mana”. I com més aviat millor.  

DE L’INTENT DE COP DES DE L’OPOSICIÓ A LES GARROTADES DEL GOVERN A…

El "precipici" de Siurana.

Aquests dies ens hem assabentat que quan Montoro estava a l’oposició es va dirigir a la portaveu de Coalició Canària Ana Oramas per a demanar-li que el seu grup votés en contra de les mesures que pretenia aprovar el govern socialista presidit per Zapatero. Segons el testimoni de la diputada, sembla que li va dir: “Deixem caure Espanya que ja l’aixecarem nosaltres”. El populars pretenien donar el “cop de gràcia” al govern del PSOE. Molt democràtics si voleu, però molt poc ètic, sobre tot si ho comparem amb les actituds que han pres una vegada van ocupar el govern del país.
Les eleccions del 20-N de l’any passat els van donar la victòria per majoria absoluta. Tant els membres del PP com molts de ciutadans d’aquest país es pensaven que a partir del 21 “tornaria a sortir el sol”. Des de llavors han passat quasi 7 mesos (6 de govern) i la situació econòmica, social i laboral va del mal en pitjor.

Una forma de que la ciutadania no s’assabenti del malament que estem, consisteix en controlar els mitjans de comunicació. El PP va dissenyar una estratègia per a controlar la ràdio i la televisió públiques estatals o sigui RNE i TVE. La primera cosa que va fer va ser canviar la llei que permetia modificar el consell d’administració de l’ens públic. I això ho va fer a "cop de decret", es a dir, sense passar pel Congrés. Abans mancava una majoria de 2/3 del Congrés dels Diputats, la qual cosa permetia molta més pluralitat i abocava als partits a pactar els seus membres. A partir de la llei aprovada pels populars, només cal una majoria absoluta i com que la tenen, ara el poden renovar posant al capdavant a gent de la seva confiança que els hi seran fidels com gossets faldillers. S’haurà acabat la pluralitat, el rigor, el compromís amb la notícia i fins i tot la veracitat. Si això és el que la ciutadania volia, ja ho té. Francino a la SER ho va qualificar com a “garrotades del govern”.  

El Rei va tornar a ser protagonista. Se’n va anar a Brasil, però aquest cop no v anar a caçar ni jaguars ni anacondes. “Se’l van emportar” per a veure si podia millorar les relacions amb el Brasil. Durant el seu discurs institucional, va dir que “a Espanya s’estan prenen mesures i que ja comencen a donar fruits per a sortir de la crisi”. Imagino que sabeu que els discursos del Rei els escriuen des del govern de la nació, per tant, no se’n va sortir ni un mil·límetre de les tesis oficials del govern de Rajoy.
I parlant de Rajoy (ja per acabar) sabeu que la premsa cavernícola espanyola ja ha començat una campanya per a que caigui. Si el país va malament, als empresaris tampoc el va bé i, per tant, després d’adonar-se’n de que les actuals polítiques de contenció del dèficit són un fracàs, ja pensen en un canvi de líder. He dit líder? Si Rajoy no ho ha estat mai!!
La intervenció o unes eleccions anticipades cada cop més prop...
I mentre, als treballadors, que ens vaguin donant...
“Dixit!”

Mireu el vídeo del programa el Intermedio de la Sexta. 



  

COM ELS TRES MOSQUETERS

“Tots per a un i un per a tots”.
S’havia de celebrar el Consell Universitari entre el Ministre d’Educació José Ignacio Wert i 60 rectors d’universitats. Els rectors li van fer saber al ministre que volien que els expliqués les retallades que pateix el món educatiu i el ministre no estava disposat a fer-ho.
Davant la negativa, els rectors es van reunir prèviament al consell i van acordar plantar el ministre. Aquest va estar deambulant durant més d’una hora esperant que algú assistís a la reunió, però no hi va anar ningú. Una plantada així no tenia precedents ni en democràcia ni molt menys en d’altres èpoques.
Wert encara va voler justificar la seva actitud i va acusar els rectors de “no conèixer la realitat del país”. No he entès mai la supèrbia d’alguns mandataris. Cóm una persona sola vol tenir la raó sobre 60? I cal suposar que entre els 60 rectors universitaris n’hi havia d’haver de totes les ideologies, també del Partit Popular. Ara, els rectors, davant la manca de sensibilitat del ministre, han demanat entrevistar-se directament amb el president del govern d’Espanya. Em sembla que es quedaran amb les ganes, ja que Rajoy, com sé sap, no té la característica de satisfer a aquells que li poden resultar inoportuns.
Però el grau de degradació que pateix l’educació espanyola és alarmant. Si abans de les retallades ja no s’assolia ni de lluny l’excel·lència (potser m’he passat, un aprovat justet i gràcies), tot fa pensar que amb el criteri dels nostre governants (aquí no s’escapa ningú, ni els del PP ni els de CiU), la nota encara baixarà uns esglaons i l’anomenat fracàs escolar augmentarà.

Precisament, dimarts 22 de maig es va fer la primera vaga general del món de l’ensenyament: des de les escoles bressol fins les universitats. Mai a Espanya el món educatiu havia convocat una vaga d’aquestes dimensions. Deixant a banda l’èxit o no de la mateixa (ja sé sap que això va segons el criteri –interessat- de qui ho valora) els governs d’Espanya i de Catalunya haurien de prendre bona nota del descontentament general del sector. Ja sé sap que no hi ha més cec que aquell que no vol veure i desgraciadament, massa sovint, els nostres polítics es mostren indiferents davant les queixes ciutadanes.  

Per a mi, la solució passa per la dimissió del Ministre d’Educació. L’altra opció és que Rajoy el cessi. José Ignacio Wert s’està mostrant massa indiferent al problema i un ministre ha de ser molt més dialogant, per molt que s’excusin amb el context de crisi econòmica.
És incomprensible que per a Bankia (tindrà tots els diners que calguin), l’Església Catòlica (no li afecten les retallades) i l’exèrcit hi hagi diners i que Ensenyament, Salud, Serveis Socials, Investigació, Cultura i d’altres hagin patit grans retallades.
Amb el govern del PP alguna cosa està fallant: començant per Rajoy i seguit per tota la resta. Al menys ells no van dir que eren “el govern dels millors”.