Durant el darrer mandat de Felipe González
(1993-1996) el llavors cap de l’oposició, el funest José Maria Aznar, va fer
famosa una frase: “Vagi-se’n, senyor González” (Váyase, señor González) A costa
de repetir-la una vegada i una altra, aquella frase va calar entre la població
que ja divisava feia temps un final de cicle polític.
Felipe González va haver de dissoldre les
cambres i convocar eleccions anticipades. Va passar el relleu a Joaquín Almunia
(ara comissari europeu) i el PP va assolir per primera vegada la victòria en
unes eleccions generals. Va ser “la derrota més dolça del PSOE”, ja que el
desgast progressiu que patia, no va acabar de confirmar-se a les urnes.
Felipe González va estar al capdavant del
govern espanyol pràcticament 14 anys i és fins a la data, el president que més
temps ha durat davant del govern d’Espanya.
Mariano Rajoy encara no fa 7 mesos que ha
ocupat el càrrec. Evidentment els temps no són els mateixos, però també és cert
que Rajoy no ha sabut gestionar la crisi de manera efectiva.
El programa amb el qual el Partit Popular va
guanyar les eleccions, s’ha esmicolat en aquest curt període. Quasi res del que
va dir que faria si governaven el país està en vigor. Normalment han fet tot el
contrari del que van dir que farien. Damunt encara hem d’escoltar a Alberto
Ruiz-Gallardón dient que “portaven al programa la modificació de la llei de
l’avortament”. Serà l’única cosa que han fet i que van anunciar que farien i
una gran mostra de cinisme!
La tan desitjada reforma laboral (de fet era
una reforma de la reforma de la reforma...) que tan s’anhelava des dels
sectors empresarials i que havia de crear llocs de treball (tothom intuïa que
més precaris i amb sous més baixos), ha estat un fracàs i, en lloc de crear
ocupació, encara n’ha destruït més i la llista d’aturats creix més rere més,
fins i tot durant els mesos durant els quals, tradicionalment s’ha creat
ocupació gràcies al turisme.
Molts analistes pensen que les recents mesures
aprovades (pujada dels tipus de l’IVA, rebaixa del sou dels funcionaris, etc.)
tal i com ja va passar amb les diferents retallades en matèria de sanitat,
educació, cultura..., apujada dels tipus de l’IRPF i, sobre tot, la reforma
laboral, ens acabin abocant, irremediablement, a més rescissió econòmica i més
augment de l’atur.
Potser per tot això, el PP ha caigut 7 punts
en estimació de vot en només un mes. Mai cap partit havia patit una davallada
tan important...
Però sembla
que Rajoy ja hauria trobat als dos caps de turc a qui donar-los la culpa de
que Espanya no aixequi el cap. Qui té tots els números de ser destituït en
dates properes (tot indica que molt possiblement a partir de setembre), és
Cristóbal Montoro. El Ministre d’Hisenda i Administracions Públiques ha
acumulat un gran desgast, ja que ha estat quasi sempre l’encarregat d’anunciar
les dures mesures a l’opinió pública mentre el President s’amagava.
L’altre nom que sona que pot ser substituït és
el de Luis de Guíndos, el Ministre d’Economia. Cal recordar que Rajoy, quan va
formar govern, no va voler nomenar vicepresident econòmic per que, segons va
dir, seria ell mateix el responsable de l’àrea.
Així, si Rajoy és, a part de President del
govern, el principal responsable econòmic i, per tant, del fracàs de les
mesures que s’han ant adoptant sobre la marxa, hauria de ser ell qui plegués i,
amb ell, tot el govern.
Vagi-se’n senyor Rajoy! Pel bé del futur d'aquest país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada