 | |
| De Fer, al Punt Avui, d'avui diumenge. |
Ahir, mentre molts d’espanyols estaven fent la
migdiada (jo per un dia no, tenia d’altres coses també importants que fer, ja
sabeu, tot és qüestió de prioritats...) Europa va sortir al rescat del sistema
financer espanyol, allò que s’anomena un “rescat tou”.
Però com podrà tornar Espanya 100 mil milions
d’euros (al títol he posat la quantitat expressada amb xifres per a que us en
adoneu de la magnitud del “problema”)
En un país que, econòmicament, està al bord
del precipici, on no hi ha creixement econòmic, on la xifra d’aturats està
propera als 5 milions de treballadors i treballadores, on sembla que no hi qui
aturi el dèficit públic, quant es tarda per a tornar aquesta xifra? Quins
esforços haurem de fer els qui no en tenim cap culpa?
Evidentment la xifra l’hauria de pagar la
banca. Tant em dóna els anys i els interessos que això els acabarà suposat.
Potser així se’n adonaran de l’usura que cometien ells quan deixaven préstecs a
persones que sabien del cert que no els podrien tornar.
La banca, amb els seus polítics-banquets al
front tenen bona part de la culpa de la situació del país, per tant, són ells
els qui haurien de fer els esforços per a retornar el deute (encara que els hi
costés tornar més de 7.000 anys, com sembla que li costarà al poble de Pioz -Guadalajara-)
I mentre? Sembla ser que l’única cosa que fem
prou bé els espanyols, és atreure el turisme. I no perquè siguem un genis dels
negocis, sinó per la bonança del clima que gaudim. Si, a sobre, li afegeixes
que ens agrada la gesta i que tenim una molt bona gastronomia, no és d’estranyar
que els estrangers de mitja Europa decideixin vindre a estiuejar aquí. Per
tant, els països que han tingut la “consideració” de rescatar-nos, haurien de
fomentar que els seus habitants vinguessin, no només a estiuejar, sinó a
primaverejar, tardonejar i hivernar (aquest adjectiu si té entrada al
diccionari) D’aquesta manera es podria reduir considerablement el nombre d’aturats
i la banca (sempre la banca) podria fer més negoci. Això sí, caldria fer-los
unes ofertes apropiades per als amics, ja què, gràcies a ells, podríem tornar a
parlar (possiblement) de miracle econòmic (ja que els nostres polítics, de ben
segur, usarien aquest terme per a reconfortar als afligits ciutadans)
Però tota aquesta idíl·lica situació segur que
no es produirà i des d’Europa s’exigirà a Espanya sacrificis i més sacrificis
i, com sempre, qui ho acabarà pagant serà el ciutadà mig (ara ja més baix que
mig), el que sempre ha acabat pagant “el pato” (ànec per als més catalans)
I què va fer Rajoy ahir? Amagar-se, tal i com
ja ens té acostumats a fer. Quina Vergonya de president?
I què ha fet Rajoy avui? Fer una roda de
premsa després que els seus experts (experts? Experts en què?) li han escrit en
un paper el què ell és incapaç de fer i a veure si així complau al menys als
seus, què, a la resta, segur que no ho farà.
I aquesta tarda cap a Polònia a veure a “la
Roja”, en una mena de vacances caribenyes. Una bona manera d’oblidar-se dels
problemes que té a casa. El què no sé sap és si per a celebrar una hipotètica
victòria espanyola s’han emportat una botella de vi, d’aquell que té al seu
mentor (Aznar, per a què ens entenguem), com a un dels personatges més
representatius.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada