EL PROCÉS ENCALLAT

En els darrers dies m’ha sobtat escoltar a Junqueras defensant Mas. Es va sotmetre a un interrogatori dels periodistes i va tornar a batre un nou rècord. Si fa uns mesos va ser capaç de dir 23 vegades independència en 20 paraules (rècord del món), dimecres va dir 5 vegades Mas en 10 paraules (rècord d’un militant d’ERC, ja que el mundial l’ostenta Quico Homs quan va esmentar a Mas 10 vegades amb 15 paraules...)

Segons Junqueras, el candidat d’ERC és, serà i seguirà sent Mas (fins que es digui el contrari) Tan fort deu de ser el pacte subscrit dintre de la coalició de Junts pel Sí, que, de moment, no hi ha ningú que s’atreveixi ni tan sols a insinuar que per a desencallar les negociacions amb les CUP potser millor anar pensant en un altre nom...

Tot i que oficialment es diu que les negociacions entre les dues formacions independentistes segueixen i que van per bon camí, cada vegada són més les veus de dintre de CDC que adverteixen a Mas que s’ha abaixat massa els pantalons i que ara que ve una onada de fred, es pot arribar a refredar.

Primer va ser la rebel·lió dels consellers, aquella que es va voler silenciar però que va transcendir, però cada vegada són més les veus crítiques, sobre tot des de que Mas va insinuar que a part dels pantalons també es podria abaixar els calçotets i sotmetre’s a una moció de confiança abans de l’estiu de l’any que ve.  

Sembla ser que aquest va ser el fet que va encendre totes les alarmes entre els dirigents del seu partit, fins el punt de que alguns (Mas Colell i Homs) van sortir al rescat del President en funcions i li van advertir que a Mas sé li està ajuntant la gana amb les ganes de menjar.

Mentre Homs deia dimarts que anava a Madrid (serà el cap de llista de Democràcia i Llibertat –la marca blanca de CDC-) a negociar amb l’Estat i que el procés s’havia iniciat, però donades les circumstàncies no podria acabar..., Fernández Teixidó membre de la família més liberal del partit (va militar amb al Centre Democràtic i Social d’Adolfo Suárez), va renunciar a tots els seus càrrecs orgànics en discrepància amb la línia traçada per Mas.

I què és el que no faria Mas per a ser President? I sembla que encara hi ha gent que no se’n adona... És cert que qualsevol persona pot arribar a canviar (fixeu-vos per exemple Jorge Verstrynge que ha fet el camí en sentit contrari del que sé sol fer), però la transfiguració política de Mas (a part de suposar un altre rècord mundial) és de els que s’estudiarà als llibres de text i es compararà amb la metamorfosi del cuc de seda.

Mas va néixer políticament dintre de la família convergent i va tenir el millor padrí que es podria tenir en aquella època: Jordi Pujol. Catalanista i lliberal de tota la vida, va fer-se independentista en veure el gran èxit de la manifestació de la Diada de 2003. A partir d’aquí es va convertir amb el referent independentista per excel·lència, fins el punt de renegar del seu passat (bé, menys del seu padrí) i abraçar les noves tendències. Va pensar que si la gent s’ho empassava, trauria majoria absoluta i així allargaria el seu mandat fent i desfent al seu criteri. La jugada no la va sortir bé ni a la primera, ni a la segona... Ara aspira a una tercera oportunitat (serà per allò de a la tercera va la vençuda...)

Per aconseguir-ho en aquesta segona, Mas va acceptar tot allò que li van demanar els radicals de l’extrema esquerra... Tot? No, tot no! Perquè també van demanar el seu cap. De fet li van estar demanant des de molt abans de les eleccions, però Mas pensava que com Junts pel Sí trauria (ara sí) majoria absoluta, les CUP quedarien relegades als ostracisme total.

Però Mas una vegada més no va calibrar bé les seves forces i aquest cop la rebolcada (fora del llit) va ser majúscula.

Si finalment Mas no surt President, encara aspirarà a una nova oportunitat. Ja no serà el vot de la teva vida... La maquinaria electoral convergent s’haurà d’inventar un altre enginyós lema...

Digueu-li com vulgueu, però l’egocentrisme de Mas sembla no tenir límits.      

SALVAR ‘EL GENERAL MAS’

Sembla ser que, ara per ara, és la prioritat nacional és salvar el general Mas. I no només del bloc de Junts pel Sí, sinó, fins i tot, des d’algun partit contrari al procés.

Recordo que un dels crits de guerra de la dreta més rància era: ¡España antes rota que roja! Ara es podria dir una cosa així com:Catalunya abans amb Mas que en mans de les CUP!

Entenc perfectament que una gran majoria de Junts pel Sí (imagino que sempre hi haurà que no hi estarà d’acord) volen, de totes, totes, que el general Mas sigui qui dirigeixi el futur més immediat del nostre país. Per una part les pressions que es poden veure i intuir per tot arreu i per l’altra la campanya mediàtica d’enervament de la figura del president en funcions (per cert, no he llegit en lloc que se’l qualifiqui així) Parlen de valor internacional, de necessari per a que continuï el procés, de líder inqüestionable... En fi, que segons el que llegeixis o Mas o la fi del món!

Sorprèn molt més la postura del PSC que s’ofereix per a donar suport a la investidura de Mas abans de que caigui en mans delsdesobedients. Això sí, sempre que renunciï a continuar amb el procés i que marqui un perfil social a l’hora d’elaborar les principals línies del seu govern.

Tot i que Mas per tal de governar deu d’estar disposat a quasi tot, no crec que prefereixi caure en mans dels socialistes que delscupers. Encara que només sigui de cara la galeria, sembla que, ideològicament parlant, estan més propers al partit que ara lidera l’Antonio Baños, amb qui, finalment, no descarto una entesa, però segurament s’haurà de suar la cansalada per aconseguir-ho.

Em costa molt més entendre la ma estesa d’Iceta. A Catalunya, tradicionalment, els socialistes han estat els enemics històrics dels convergents. Fins i tot vaig llegir temps enrere que el partit dels Pujol, Mas i altres implicats amb el 3% haurien estat al darrere del desmembrament del PSC. Quants socialistes i exsocialistes no hauran votat per JxS en aquestes passades eleccions? Per exemple Marina Geli, present al míting de Barcelona, tal i com vaig poder veure en una foto que em va enviar l’alcalde d’Amposta Adam Tomàs. Però que alguns exdirigents socialistes donessin suport a JxS, no vol dir que tots els que estem en desacord amb algunes formes que han adoptat recentment el partit que va fundar Joan Raventós haguéssim de fer el mateix. Jo als convergents niembolcallats amb paper de regal i un llacet, què voleu que us digui?

Ara mateix, donar suport a JxS és avalar la corrupció generalitzada a Catalunya. Sí, ja sé que dintre de la gran coalició hi ha molta gent honrada d’ERC, però en tot cas, és el seu problema, no el meu. També es diu que entre els d’Esquerra n’hi ha molts que es penedeixen d’haver anat de la ma de Mas, però en tot cas, si és així, ja han fet tard.

No sé si és simple intuïció meva o simplement deixadesa u oblit. Encara aquest matí es podien veure per Amposta cartells electorals de JxS. Dissabte també em vaig veure per Riumar. I no uns pocs, jo diria que tants com se’n van col·locar. Per aquells que no ho sàpiguen, els cartells electorals s’han de retirar en un termini màxim de quinze dies a partir de la data de la votació. Ara com ara, els únics que encara pengen dels fanals son els que porten les cares de Romeva, Forcadell, Casals, Mas i Junqueras. Intueixo que això és així perquè el resultat electoral no va ser el que tenien previst i, tot i guanyar, la no obtenció de la majoria absoluta els va significar com un poal d’aigua gelada. I a sobre, quedar-se en 62... D’haver-ne aconseguit un més, Mas seria president segur a la segona volta... Ara encara està tot en l’aire. Però evidentment, tal com he dit abans, també pot tractar-se d’una qüestió de deixadesa u oblit.

Ja sabeu que, normalment, els cartells els col·loquen empreses especialitzades contractades directament pels partits a Barcelona. Les mateixes empreses són les que els retien dintre del termini establert. Bé, de tant en tan se’n quedava algun. Quan això passava, personal de l’Ajuntament, en trucaven para advertir-nos de l’anomalia. Per una o dues banderoles que s’havien pogut quedar en tota la ciutat! Trobo que ara no s’ha fet el mateix...  

LA REALITAT ÉS LA QUE ÉS

Hi ha una dita que diu: res és veritat o mentida; tot és segons el color del cristall amb el que es mira...

Però la realitat només és una, encara que tothom he veurà segons els seus interessos.  Evidentment estic parlant del resultats de les eleccions autonòmiques del passat 27 de setembre.

Quan ja fa 10 dies que es van fer els comicis electorals, si fa o no fa estem igual que en el precís moment que es va acabar l’escrutini.

Junts pel Sí són conscients de que si no arriben a un acord amb les CUP els serà pràcticament impossible investir a Mas, al menys que a la segona volta agafi un mal de panxa a un parell de diputats d’altres formacions i que puguin fer-ho per majoria simple.

Fins l’últim moment JxS intentaran que les CUP votin per Mas, però el partit que va encapçalar l’Antonio Baños sempre ha dit que no votaran per l’actual president. Demà dijous les CUP celebraran una conferència nacional on decidiran assembleàriament quina serà la postura definitiva que adoptaran. Hauran d’escollir entre fer president a Mas per a què es pugui seguir amb el full de ruta o bé no fer-ho i esperar per a una millor ocasió continuar pel sender independentista.  

La defensa aferrissada de la figura de Mas és, comparativament parlant, tan forta o més que la pressió que estan patint els electes de les CUP per a que facilitin la investidura de Mas.

Sense anar més lluny, ahir mateix, la portaveu del govern Neus Munté va qualificar a Mas d’actiu imprescindible per al procés independentista.

Mireu, no políticament, però si laboralment, tinc molt més experiència que Mas i la Munté junts. Encara que la portaveu del govern va treballar durant uns anys com a gerent de la central sindical UGT i, per tant, aquestes coses les hauria de saber. I què és el que hauria de saber? Què imprescindible no hi ha ningú! Con diuen els castellans: a rey muerto, rey puesto. És cert que quan tens una persona de gran vàlua, substituir-lo sempre és més complicat que a qualsevol altre membre de la plantilla, però al final o trobes a algú que t’ho faci o, si cal, en poses dos a fer la mateixa feina. Us podeu imaginar un Barça sense Messi? Ara què està lesionat potser és més fàcil, però arribarà un dia que o penjarà els botes o marxarà traspassat a un altre equip. I la vida continuarà...

Per tan (i em reafirmo), Mas hauria de reconèixer el seu segon fracàs consecutiu, fer un pas enrere i que els membres de la coalició s’encarreguin de buscar-li un substitut que, a més, compti amb el vist i plau de les CUP. En qualsevol altra circumstància no seria difícil, però l’egocentrisme de Mas impedeix (i molt possiblement impedirà) que hi hagi acord. Però també es veritat que CDC sovint es comporta més com una secta que com un partit polític i mantindran a capa i espasa la seva candidatura fins el final.  

Però que passarà si, finalment, no aconsegueixen arribar a cap acord? Imaginem-nos el pitjor dels casos: que el proper any tinguin que tornar-se a fer noves eleccions. També diran que són plebiscitàries? I si ara la candidatura de JxS van tenir com a lema de campanya el Vot de la teva vida, l’any proper serà el Vot de la teva vida (2)?

Em sembla que Mas, Junqueras i companyia (però sobre tot Mas), ja que cremat sinó totes, la majoria de les naus i poc li queda per a oferir políticament parlant.

Qui ho vulgui veure d’una altra manera, ho veurà, però els resultats electoral van ser els que van ser i són inamovibles. I a partir d’aquí tot són especulacions interessades.  

FRANCESC DE CARRERAS I D'ALTRES

Ahir a la tarda es va poder escoltar una entrevista enregistrada a l’espai el Balcó de la Cadena SER que presenta la periodista Carla Torró.

Francesc de Carreras és un intel·lectual català que després de passar pel PSUC que va abandonar l’any 1986 quan es va integrar a IC, ja que segons ell això comportava una deriva nacionalista.

Per tant, la seva ideologia l’hem de situar al costat d’aquells que sé senten tan catalans com espanyols. Aquest fet ha comportat que després d’abandonar la militància d’esquerres hagi estat un dels fundador del Foro Babel i més recentment el partit Ciutadans (C’s) amb Albert Rivera i d’altres.

Com podeu suposar, la seva manera de veure les coses dista molt de com les veiem una bona part dels catalans, fins i tot m’atreviria a dir que la majoria dels ciutadans de Catalunya.

Si es pregunta a un independentista convers quin ha estat el motiu pel qual s’hi ha fet, segurament respondrà que perquè està cansat de que Espanya ens maltracti i no compleixi amb la part que li pertoca. I si li preguntem quin va ser el detonant, l’origen de tot plegat, el més normal és que et digui que el frustrat Estatut d’Autonomia que va promoure el president Maragall.

En canvi, a l’anàlisi que ahir feia Francesc de Carreras sobre la situació actual, posava l’Estatut de Miravet com el gran error del govern Tripartit. Segons ell, l’articulat del darrer Estatut era massa llarg i hi havia articles que, literalment, no servien per a res.

Certament si el comparem amb l’Estatut de Núria (en vaig poder veure l’original a una exposició que es va fer a Barcelona sobre els papers de Salamanca i la memòria històrica), aquell era extremadament curt; crec recordar que només tenia una vintena d’articles. En canvi, el de Miravet passava en escreix dels 100.

Però l’opinió de Francesc de Carreras només és un punt de vista. És evident que no tots els experts pensen com ell i, si es preguntés de forma individualitzada (que ningú pogués escoltar l’opinió dels altres), segurament ens trobaríem amb grans diferències.

Ara us explicaré el que vaig escoltar diumenge per la nit a la Sexta dintre de l’Objetivo de Ana Pastor. Davant les reiterades vegades en que Rajoy ha afirmat que Espanya és la nació més antiga d’Europa, alguns dels experts consultats matisaven els conceptes de nació i estat. L’estat seria el poder polític sobre un territori determinat, mentre que nació és el conjunt de ciutadans que tenen un idioma, una cultura i una història pròpies.

Per tant, si els experts fan aquesta afirmació sobre la nació, quin problema hi ha que al preàmbul de l’Estatut de Miravet (que recordem-ho, no té valor jurídic) hi surti aquest concepte? Catalunya és una nació sense estat, ja que el poder s’exerceix des de Madrid.

Dit això, deia també Francesc de Carreras que qualsevol iniciativa que es prengui que porti a la proclamació de la independència de Catalunya, anirà en contra de la Constitució y de les lleis de l’Estat i, per tant, serà il·legal des del seu inici.

Tampoc cal que un sigui un expert en lleis per arribar a aquesta conclusió. Està clar que l’ordenament jurídic espanyol és molt hermètic i no permet arribar allà on s’ha proposat Mas, Junqueras i la resta d’independentistes passant per la CUP.

El que passa és que allà on no arriben les lleis hauria d’arribar la política. Aquests tipus de situacions s’han de solucionar a partir del diàleg i les ganes d’entendres de les parts (en aquest cas Espanya i Catalunya)

Abans d’ahir, Alex Salmond, qui va ser primer ministre escossés i principal impulsor del referèndum pactat que va tenir lloc a Escòcia el setembre de l’any passat, va fer un flac favor a aquells que pensen en una DUI o de continuar amb el full de ruta pactat. Segons Salmod, dels resultats de les eleccions del dia 27, no legitimen per a fer una declaració unilateral d’independència, però si per a fer un referèndum secessionista pactat amb l’Estat central.

De totes formes la situació em sembla força complicada ja que ni populars, ni socialistes, ni evidentment Ciudadanos es mostren disposats a començar qualsevol negociació que pugui acabar en aquesta acord.   

ESTAT CATALÀ KM 0

Encara que mols parlen de la futura república catalana, el cert és que no recordo haver llegit en lloc que la candidatura guanyadora de les passades eleccions autonòmiques (ni abans deia plebiscitàries, ni ho dic ara) Junts pel Sí diguessin per algun lloc que aquesta seria la forma de govern una vegada Catalunya esdevingués un nou estat. De totes formes sembla que cau pel seu propi pes, ja que, sinó és una república, que serà, una monarquia que tindria com a Rei a Felip VI? Potser a alguns de vosaltres aquest tipus d’estat us pugi sona estrany, però hi ha diversos països de la Commonwealth com Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, etc., etc. que tenen per Reina a Isabel II d’Anglaterra.  

Però sigui quina sigui la forma, el que sembla clar és que en molts d’aspectes Catalunya començarà de nou. Serà com un vehicle que surt de fàbrica i que els seu comptaquilòmetres està a zero. Fins i tot he pensat que potser seria pertinent eliminar la Generalitat per a passar a ser, simplement, el Govern. També caldrà en funcionament les tan esmentades estructures d’estat i les oficines de representació de la Generalitat a l’estranger, passaran a ser ambaixades, entre moltes d’altres coses.

Però mentre uns catalans (principalment dintre dels partits polítics d’ERC i les CUP) sempre han estat partidaris de la independència de Catalunya, CDC, amb Arturo Mas al Capdavant, es van apuntar al carro independentista després de la manifestació de l’11 de setembre de 2012, la darrera que es va fer abans de que l’ANC les organitzés.

A partir d’aquell dia, Mas es va transfigurar i va passar de nacionalista català a independentista convers. I es clar, entre aquells que no s’ho van creure, fins els qui van sospitar que darrere d’aquesta conversió s’hi amagava alguna obscura intenció, fórem molts els que tinguérem seriosos dubtes sobre la bona intencionalitat del substitut de José Montilla al front de la Generalitat.

Els nombrosos cassos de corrupció que han esquitxar a Convergència, molts d’ells mentre Arturo Mas ocupava càrrecs dirigents dintre del partit, fan pensar que les veritables intencions de Mas són fer net (en castellà borrón y cuenta nueva) i deslliurar-se així de qualsevol imputació futura vinclada a casos com el Palau de la Música, 3%, etc.

Com a ciutadà que no he votat mai cap llista que tingués gent de convergència (CiU, JxS o independents) puc estar en desacord (i de fet ho estic) que s’imputi a Mas per temes polítics, encara que les acusacions formals siguin desobediència, malversació de fons públics i alguna cosa més. Només a països on no hi ha democràcia tenen tancats a la presó ciutadans per motius polítics. Si Espanya és una democràcia on es garanteixen els drets de la ciutadania, cap persona, per motius polítics (em reitero), hauria de ser encausada i menys empresonada, cosa que no ha succeït, però que podria passar al futur. En canvi, si que estic a favor de que ningú que hagi comés altres tipus de delictes no sigui jutjat i, si realment ha comés el delicte, empresonat.  

Mas no pot al·legar que no coneixia el que estaven fent alguns dels seus companys de partit mentre ells n’era el secretari general o el president. Primerament perquè no s’ho creu ningú (bé, potser els més fanàtics sí) i després, perquè si realment no sabia el que passava al seu partit, quina confiança em de tenir-li per a que sigui qui encapçali el primer govern del nou estat?

Mas té una oratòria excel·lent, capaç de sortir-ne ben lliurat de qualsevol situació complicada. Però darrere d’aquesta esplèndida vestimenta amaga el seu costat més fosc.

Sr. Mas: Ni vostè ni el seu partit poden pretendre començar de zero en un futur estat català. Si s’acaba demostrant que són culpables de tot allò del que se’ls acusa, hauran de donar comptes davant els nous tribunals. Sinó és així, el procés haurà estat una farsa en tota regla.        

ACTIVA I PASSIVA

La pressió mediàtica que recau sobre les CUP és extremadament gran. Anit a la Sexta ho admetia el propi Antoni Baños a una pregunta del Wyoming:

-Què si noto la pressió? Des del moment que m’alço fins que me’n vaig a dormir. Fins i tot per part de les forces de dreta que abans de les eleccions ens menyspreaven i ara ens demanen que no cedim...

El Whatsapp també va ple de suports a Mas i et sé demana compartir en el cas de que hi estigues d’acord. Entre els que em van arribar ahir, un d’al·lucinant. Es demanava poder investir a Mas per a que així, el dia que vagi a declarar ho pugui fer com a president electe de la Generalitat per emular, si cap, encara més Companys.

Dilluns sembla que els de Junts pel Sí havien de pair els resultats no del tot favorables de diumenge i, pràcticament, no vaig rebre missatges. Però després d’imputar a Mas, tot va canviar i el mòbil pateix tal bombardeig que quasi es pot comparar amb el que està fent Rússia sobre Síria aquests dies. També des de les xarxes socials d’Internet es llancen tot tipus de missatges, la majoria, evidentment, demanant suport a Mas i que se’n faciliti la investidura.

Entre tots els missatges un de Toni Manel Muñoz, el Mascarat, d’aquells que toquen. Es preguntava el periodista d’Ulldecona que de tots els que pressionen a les CUP per a que votin la investidura de Mas els havien votat. Di cap, potser és molt contundent, però en tot cas, molt pocs. I seguia dient: Si les CUP van estat tota la campanya dient que no votarien a Mas, per què tanta insistència?

Com sabeu, la coherència és una de les principals virtuts dels polítics. També he de dir que una gran majoria hi estan mancats. Les CUP, fins ara, han demostrat que en tenen i, per tant, si ja fa temps que ho venien anunciat, per què ara aquells que no els van votar demanen precisament que incompleixin el que van dir? De fer-ho, les CUP perdien tota la credibilitat que s’han guanyat a pols. No ho trobeu?

Sembla ser que ahir pel matí Mas va ser entrevistat per la periodista de capçalera de Convergència: Mònica Tarribas. Durant l’entrevista, Mas va demanar generositat a les CUP i va dir que el procés no era qüestió de noms, però que no obstant, ell era el candidat. Olé tu, olé, tu!  Això sí que és generositat.

Quan anava a l’escola i ens ensenyaven a estructurar frases, recordo que ens feien transformar frases d’activa a passiva... Sinó recordo malament, el que en una era subjecte a l’altra passava a ser complement directe i viceversa.

Alguna cosa així haurien de fer els de Junts pel Sí. En lloc de pressionar tant als de les CUP, si per aquests el que sobre és Mas, que sigui ells el que acceptin que Mas està gastat i que busquin un recanvi per a facilitar que les CUP puguin votar la investidura i poder seguir així amb el full de ruta marcat des de fa mesos.

Però ah! Tampoc aquest camí és fàcil. Mas té un ego massa gran com per acceptar que se’l vol amortitzar. El seu somni se’n aniria en orris i això és molt difícil d’acceptar.

Però aquí no acaba el problema. Entre quins pretendents escolliria Mas el substitut de l’actual president en funcions? L’altre dia llegia al Triangle que citava fonts del Confidencial que, internament, Convergència ja estaria pensant amb diferents recanvis i apuntava dos noms: Germà Gordó i Neus Munté.

Però, quina seria l’actitud de les altres forces de la candidatura. Segurament Esquerra diria que si no és Mas, hauria de ser Junqueras que, molt possiblement tindria els suport de la resta d’entitats (això és una opinió persona, ja que no tinc cap tipus d’indici que hagi de ser així) I no crec que Raül Romeva es quedés de braços creuats. Si el van fer anar de número ú i a contracor va haver d’acceptar que el candidat era Mas, si finalment no fos aquest, suposo que ell també presentaria la seva candidatura, encara que, a priori, tingués menys suports que el líder d’ERC.

El coordinador de l’ANC de l’Ebre ha dit en unes declaracions que a ells no és important qui sigui finalment el candidat...

M’ensumo que tindrem culebrot per a dies...        

DINS O FORA?

Si ens atenem al que es diu als mitjans de comunicació, sembla que un dels punts que més controvèrsia estan generant en aquestes eleccions al Parlament és si Catalunya quedarà dins o fora de la Unió Europea.

Deia l’altre dia Mas durant l’entrevista de l’Ana Pastor que Europa no pot expulsar a 7,5 milions de ciutadans europeus... I li replicava Borrell davant el Gran Wyaming que no cal que els expulsin si opten per anar-se’n.  

Alguns líder europeus s’han dit que si Catalunya s’independitza d’Espanya, immediatament quedarà fora d’Europa i, en contrapartida, els de Sí que es pot, diuen que això no ho posa en lloc...

No cal ser jurista, només cal ser lògic. El tractat bilateral d’adhesió amb l’antiga Comunitat Econòmica Europea el va signar el Regne d’Espanya. Molt diferent hauria estat si, a part, l’haguessin signat totes i cada una de les comunitats autònomes. Però no va ser així.

Si Catalunya se’n va, per pura lògica, quedarà fora de la UE, ja que no tindrà l’empara de cap conveni i, per tant, si es vol continuar dintre, s’hauria de signar un conveni que la faria nació de ple dret.

Aquest tràmit no seria ràpid. Primer Catalunya hauria de demanar-ne l’entrada i, de reunir tots els requisits (sé suposo que sí), els països membres (inclòs Espanya), haurien de votar si accepten o no un nou membre.

Espanya no es ho posaria fàcil. Per posar un símil, seria com un matrimoni malavingut que acaba en divorci. Quan això passa, a l’hora de repartir els bens comuns, sempre hi ha divergències i sovint el tema no acaba bé. Tant un govern del PP com amb un de socialista, ens ho posarien ben difícil. És més, la diplomàcia espanyola actuaria com ho està fent ara, mirant d’influir en els altres per a que tampoc accedissin a deixar-nos entrar. Curiosament, la regió de l’Espanya actual més europeista quedaria fora de la UE, mentre que la resta seguiria dintre.

Ara bé, us vaig a formular una pregunta: Interessa a Catalunya estar a la Unió Europea? Igual  resulta que no ens interessa i per tant, de quedar fora no passaria absolutament res.

Aquests dies ha circulat per les xarxes un comentari on es diu que Andorra no està a la Unió Europea, però sí a d’altres organismes internacionals i que no passa res... Sí, és cert, però Andorra està fora de la UE per pròpia voluntat, a part que, fins fa poc, el seu govern era més propi d’un règim feudal que no d’un país avançat.

Una de les coses que va dir Borrell a la seva entrevista va ser: Digueu als pagesos de Lleida que d’un dia per l’altre deixaran de rebre els ajuts comunitaris... A veure que diuen...  

També és de pura lògica. Si Catalunya (al menys temporalment), queda fora de la UE, automàticament quedarà fora de les polítiques agràries comunes i deixarà de rebre les subvencions a l’explotació de les oliveres, als fruits en closca, les agroambientals que perceben els productors de l’arròs...

En quan al comerç exterior, un dels motors de desenvolupament de qualsevol país, si uns mercats es tanquen, altres se’n obriran... Però s’hauran d’anar a buscar i tan el nou govern com els empresaris els vindrà feina extra.  

Però ha de ser el poble qui es pronunciï al respecte. Però per a fer-ho ho ha de saber tot. Si encara així decideixen optar per l’opció independentista, perfecte. Però que no es diguin mentides o mitges veritats.

No obstant, penso, que la ciutadania espanyola és molt madura políticament i que sabrà avaluar els pros i contres abans de prendre una determinació i que sabran identificar perfectament a aquells que només actuen per interès propi de la resta de formacions.  

Votar a favor de la independència no passa exclusivament per votar a la llista de Junts pel sí. Hi ha una altra formació (la CUP) que no pretén enganyar ningú. S’hi estarà o no d’acord, però al menys anomenen les coses pel seu nom.  

MASSA CONDICIONALS

Ara fa 8 anys que vaig començar a col·laborar a Vinaròs News a raó d’uns 25 articles/any (25 x 8= 200 articles) A part s’ha de tenir en compte que abans ja escrivia cartes al director i, a més, ja ho sabeu el que em segui des de fa anys, cada dia, des de que vaig obrir la Via Augusta, intento escriure alguna cosa, normalment articles d’opinió d’anàlisi política. Per tant, trobo, puc parlar en propietat sobre el tema d’avui.  

Durant tot aquest temps, he aprés que si alguna cosa no la sé segur, he d’utilitzar el condicional:suposo què, presumiblement..., tot i que això et porti cap a la divagació, tal com em va acusar temps enrere un al·ludit pels meus comentaris. Tampoc ho vaig negar...

Des de fa setmanes (probablement mesos), llegeixo als diaris frases com: Si som independents tindrem més benestar; quan tinguem la independència, podrem apujar les pensions... I si no ho som?

Algú dels que forma part de la llista de Sí què es pot, em pot respondre a la pregunta. La torno a formular: I si no ho som (independents)?

Què passarà llavors amb les pensions dels jubilats? Què passarà amb l’estat del benestar? Seguirem amb les retallades (i privatitzacions) a l’educació, a la sanitat, en serveis socials, a les infraestructures (sí, les infraestructures també es privatitzen), al Transport, a la cultura, a la investigació?  

Si això passa, el nou govern català de segur que ja té un culpable: Madrid. Per culpa de Madrid hem de seguir retallant... I això no és cert. Tots els governs tenen les seves prioritats i depenent de quines siguin aquestes, gastes més aquí que allà. Ara podria fer demagògia i dir que el que gasten en el procés i en obrir ambaixades a l’exterior (per posar dos exemples), bé es podrien destinar a ajudar els col·lectius més febles. Però no cal que els diner surtin d’aquestes partides. Segur que el nostre govern gasta en algunes coses que, molt possiblement (veieu, ja estic usant un condicional) un altre govern no consideraria prioritàries i les destinaria a d’altres què, al seu entendre, ho serien més.

Podria seguir fent més demagògia i dir que els sobrecostos que han tingut durant dècades bona part de l’obra pública feta a Catalunya, hauria permès poder destinar més diners a tot allò què he enumerat abans. Però igual no és així...

En lloc d’explicar-nos totes les bondats que, segons els qui la promouen, ens comportaria la independència (i què ja fa temps que les coneixem), potser s’haurien de parar ni que fos per un moment, en explicar-nos els inconvenients. Si és que els hi ha, es clar... Igual resulta que no n’hi ha cap i aquí estic jo perdent el temps en fer-vos entendre que no tot seran flors i violes...  

És evident (encara que no volen que ho veieu així) que una declaració unilateral d’independència comportarà, al menys en un primer moment, més inconvenients que avantatges. El més raonable seria una sortida negociada amb Espanya i, perquè no el que ja deia jo l’any 1986: una Catalunya independent dintre de una Europa unida políticament... Però tampoc crec que la majoria dels estats d’Europa vulguin perdre la independència que tenen ara en una gran part de els seves polítiques.  

No em digueu incrèdul, digueu-me simplement pragmàtic.  

AIGUA PER A LES SEVES PATATES

Dilluns, el Gran Wyoming i Sandra Sabatés entrevistaven a qui va ser Ministre d’Economia i Hisenda d’uns del governs de Felipe González i també president del Parlament Europeu.

L’excusa per a fer-ho va ser l’ajornament per part de TV3 de la presentació del llibre, escrit conjuntament amb l’economista Joan Llorac: las cuentas y los cuentos de la independencia.  

L’excusa que va donar la televisió pública catalana per ajornar l’acte, va ser per considerar el llibre massa polític (!?) Caldria esbrinar que volen dir amb l’adjectiu massa. Massa contrari als interessos de Junts pel sí?

Vaig escolar atentament a l’exministre i ja sé sap, sempre que s’escolten els raonaments d’un gran comunicador (i Borrell ho és), sembla que tinguin raó. L’argumentació i les dades que va donar si no es poden contrastar de forma immediata, sonen a verídiques i només del grau d’empatia que puguis tenir amb la persona que ho explica (en aquest cas Borrell) farà que t’acabis creient o no els seus arguments.

Cal dir també que Borrell va emprar les dosis de teatralitat necessàries per a reforçar les seves tesis i, de passada, tirar per terra els motius que donen tots aquells que defensen l’opció independentista.

En finalitzar l’entrevista vaig treure a la meva gosseta en la que va ser la darrera sortida del dia. Els veïns de casa encara surten a la fresca, un costum que s’ha anat perdent, però que encara hi ha qui el conserva. Ràpidament un dels veïns em va dir:

-Has escoltat el teu col·lega...?

Vaig comprendre que parlava de Borrell i li vaig dir que sí.

A ell no li havia agradat. Abans era de CDC i darrerament s’ha apropat a ERC i el dia 27, amb tota seguretat votarà a Junts pel sí.

-Els altres tampoc ens diuen tota la veritat –li vaig respondre-.

-Això està clar, però a Borrell l’he vist massa arrogant.

També en aquest sentit s’hauria d’analitzar les actituds d’una bona part dels candidats que es presenten aquesta vegada. L’entrada en escena de nous partits i la possibilitat que ha donat la candidatura de Mas d’integrar persones de la societat civil i polítics més o menys apartats de la primera línia, ha fet protagonistes a persones que, segurament, no ho haurien estat en altres circumstàncies. I a alguns d’aquests candidats els hi agrada ser protagonistes de tot allò que passa pels seu voltant.

Aquesta situació es va poder constatar en el debat de candidats de Tarragona que va emetre TV3 dimarts a la nit, en el qual hi havia moltes cares desconegudes per a la majoria dels telespectadors. Però a l’hora de la veritat semblava que quasi tothom volia tenir el seu minut de glòria. Així no és d’estranyar que una gran part del públic que va seguir el debat, hagi quedat decebut i així ho hagi piulat a Twitter.

I és què sense ànim d’ofendre a ningú, a part de ser o no un estat independent, en aquestes eleccions ens hi juguem alguna cosa més?

Des del meu punt de vista sí i molt! Primer que res fer fora a Mas i a la seva política de retallades. Llegia diumenge al Periódico que Mas supeditava l’estat del benestar a la independència de Catalunya. Clarament d’això se’n diu xantatge.

Em reafirmo amb el que dia més amunt: ni uns ni els altres no ens diuen tota la veritat, simplement perquè no els interessa...

Bé, potser no tots... Tampoc cal ser tan contundent.

QUAN NO ES POT FER PITJOR

Si sé li hagués d’explicar a un que desconeix totalment la situació actual entre Catalunya i Espanya sé li hauria de fer pràcticament un tractat d’història.

De com Catalunya va tenir el segon parlament més antic del món després d’Anglaterra, de com va conservar les seves lleis fins i tot més enllà dels Reis Catòlics, culpables de la unitat de les Espanyes, de com els reis de la Casa d’Àustria van respectar les lleis així com el grau d’autonomia que tenia Catalunya respecte als altres territoris d’Espanya, de com després de perdre la guerra de Successió, Felip V va eliminar tots els privilegis dels catalans i no només això, sinó que va imposar un repressió com no s’havia vist mai (l’aquarterament de la Ciutadella en lloc de defensar Barcelona, reprimia els seus habitats), de com Catalunya va tornar a perdre en la seva defensa de la II República a la guerra Civil Espanyola, d’enganys, de promeses incomplides, de rebaixes a l’Estatut de Miravet promogut pel president Maragall, aprovat en referèndum pels catalans i posteriorment retallat gràcies a un acord entre el president Zapatero i Mas, llavors cap de l’oposició a Catalunya... Només així, explicant des del començament, es pot arribar a entendre el com i el perquè s’ha arribat a una situació de total desenteniment entre les dues parts.

Si a tot això sé li sima una nul·la capacitat de diàleg del govern d’Espanya que, a sobre busca el conflicte permanent en Catalunya, potser el desconeixedor de la situació acabi per comprendre els motius (que en són molts) del perquè Catalunya vol esdevenir un estat independent dintre de la Unió Europea. Perquè aquesta és una altra. Catalunya és, de llarg, la regió espanyola (anomenem-la així) amb més vocació europeista. Segurament perquè és una de les més properes, però també una de les més avançades socialment parlant. És evident que, ara per ara, les autoritats espanyoles han de fer costat el govern d’Espanya i dir coses com: Una Catalunya independent quedaria fora d’Europa. Segurament seria així en un primer moment, però el pes específic que té el nostre país és prou important per a que, immediatament, s’obrissin negociacions per a que Catalunya s’integrés a Europa com un estat membre més. I potser aquest fet acabaria transformant Europa en allò que hauria de ser i no és: un federació d’estat com són, per exemple, els Estats Units.

Però abans de que això passi, el govern espanyol seguirà posant tots els pals a les rodes que estiguin al seu abast (i perquè no en té més!) Mentre la majoria del membres del govern amb Rajoy al capdavant diuen que Catalunya no serà independent mentre governi el PP, sempre hi ha algun capsigrany (per dir-ho d’una forma cordial) que se’n hi va l’olla i solta alguna bajanada, com per exemple Morenés, el ministre de Defensa, que va dir alguna cosa així com: si tothom compleix amb el seu deure, no caldrà cal intervenció... Sense dir-ho explícitament, tothom va entendre que estava parlant de l’exèrcit espanyol. Al meu poble, quan algú parla així , es diu que està posant llenya al foc, però encara es pot dir d’una altra manera: voler apagar el foc amb gasolina.

El govern del PP s’està equivocant des del principi. No és que el govern de Mas ho hagi fet molt millor, però quan hi ha d’haver un enteniment entre dues parts i no l’hi ha, sempre és més culpable la part forta (en aquest cas el govern d’Espanya que té tots els estaments de l’Estat al seu favor) que la part dèbil (que només té –i no és poc- la força de la raó)

No sé si fins el dia 27-S les veurem de tots els colors (tal com v dir Mas fa uns dies en un intent de voler tapar les seves pròpies vergonyes) o no; ni tampoc puc predir que passarà després de la jornada electoral segons sigui el resultat. Però si que puc afirmar que el govern del PP no ho ha pogut fer pitjor (és impossible!)

El PP amb Rajoy al capdavant ha governat tot el malament que ha sabut (perquè una cosa així s’ha de fer de forma totalment intencionada), tant si ens referim al procés català com en la gestió del seu govern en general.

Efectivament el 27-S tenim una data transcendental. Però passi el que passi aquest dia, el 20-D o el dia que sigui, en tenim una altra i, de cap manera, el PP ha de continuar davant del govern d’Espanya.  

DIARI DE L’AGOST. DIVENDRES DIA 7

Barcelona.

Ahir vaig haver d’anar a Barcelona. És el camí que he de recórrer al menys un cop al mes des de l’agost de l’any passat. Ja sé sap, quan has patit algun problema de salut després tens que fer un viacrucis que sembla que no ha d’acabar mai.

Per això ahir no vaig poder publicar el meu diari.

Per cert, per a la sorpresa de tots els viatgers (i quan dic tots, dic tots) que ahir anàvem a Barcelona, el tren, en lloc d’agafar-lo a la segona andana (tal i com era habitual), el varem agafar a l’andana principal (molt més lògic, ja que des d’aquesta andana quasi mai se’n agafa cap, de fet, jo no recordo haver-lo agafat mai) Sembla ser que aquesta mesura ja ve funcionant des del passat dilluns. Això sí, en arribar per la tarda ens va deixar al lloc habitual, es a dir a la segona andana... Si pel matí vaig poder escriure al meu compte de Facebook que al·lucinava en colors, per la tarda ja no vaig poder escriure el mateix... I és que la felicitat mai pot arribar a ser completa!

Buscant al votat rar.

Mentre feia el recorregut d’Amposta a l’Aldea anava escoltant la SER. Parlaven de l’enquesta del CIS de la que ja us vaig parlar dimecres. Ja sabeu que aquestes enquestes, a part de preguntar per qui votaran, també pregunten quin govern els agradaria més. Bé, un 1,5% dels enquestats volen un govern del PP amb... (tatxín, tatxín) Podemos!

O bé no saben el que diuen o bé s’han begut l’enteniment. I és que hi ha gent per a tot.

També demanen que es valori als principals líders polítics. Sobre aquells pels que van preguntar, no n’aprova ningú. La qui treu una millor puntuació és la presidenta navarresa Uxue Barkos. Suposo que com ningú sap qui nassos és aquesta, la va valorar al tum-tum: posa-li un 5! Però com he dit, no aprova, ja que es queda amb un 4,72. El segon a la classificació és Pedro Sánchez amb un 3,84. I sabeu quina puntuació li donen a Rajoy? Un 2,61, menys encara que a Rosa Díez (2,97)

Si jo fos un polític de nivell nacional, aquests resultats em donarien que pensar...

Barça i Messi. 

Dimecres per la nit, el Barça i la Roma es van disputar el trofeu Joan Gamper que des de fa 50 anys organitzar el club blaugrana. A aquesta efemèride se’n ha d’afegir una altra, tal vegada més important: a l’edició de fa 10 anys (encara que no coincideixi exactament amb la data), va arribar l’eclosió del qui, segurament és, el jugador més gran de la història del futbol i, sense cap mena de dubte, el millor jugador que ha tingut al Barça amb els més de 100 anys d’existència.  

No te’n refiïs de Convergència.

Ahir vaig veure circular pel Facebook un post on només consideraven bons els vots que anirien a parar a la candidatura de Mas o a les CUP. Tota la resta, anava a dir, seria com si anessin a parar a la paperera...

Evidentment si un té clar que ha de votar per la independència, només té dues opcions, però hi ha d’altres candidatures que sense ser obertament independentistes són favorables al dret a decidir i, per tant, posteriorment s’hauria de fer un referèndum pactat amb l’Estat per a veure quin és el veritable posicionament dels ciutadans de Catalunya, com per exemple la de Catalunya Sí que es pot.

Fins aquí podeu estar en més o menys acord o desacord amb mi, tot depèn del vostre posicionament polític, però vull fer una advertència a tots aquells que encara no tenen clar si votaran a les CUP o, finalment es decantaran per la llista de Junts pel sí.

I el que us vaig a dir no fa sinó reafirmar el que penso i expresso de Mas i els convergents. Felip puig, l’inefable Felip Puig, considera que votar a les CUP és igual que fer-ho per Catalunya Sí que es pot, en una clara al·lusió a que la llista de Mas és l’única opció que garanteix que després del 27-S es donaran tots els passos per assolir l’estat sobirà. En canvi, ves per on, jo penso tot el contrari, què l’única formació que tindria pebrots per a proclamar (ni que fos unilateralment) la independència seria la CUP, mentre que Mas i els seus acòlits s’arronsaran i posaran qualsevol excusa per a no fer-ho.

Ah1 I el millor de tot: aquells que ara se’ls creuen i els segueixen sense dir ni piu, donaran per vàlids els seus arguments.     

DIARI DE L’AGOST. DIMECRES 5

Estic més content que un gínjol! Igual aquesta espontània reacció d’alegria us sorprèn, però és que no n’hi ha er a menys!!! Segons els Pressupostos Generals de l’Estat per al 2016 tinc el mateix increment salarial que el Rei!! No hem direu que no és per estar content?

Ah! Què només és d’un 1%?... I que mentre el Rei guanya més d’un centenar de milers, jo només guanyo uns pocs milers? Però segur que això es mira així i no com jo ho he fet? Sabeu que us dic? Què ja meu fotut el dia a l’aire... I ara què faré jo fins que me’n vagi a dormir? Gràcies, moltes gràcies pel vostre gest... Aneu a prendre pel... Ja està bé!! Quina manera d’amargar-li la tarda a un!!!

I parlant de pressupostos, dels pressupostos de la recuperació... O els de la recuperació ja eren els del any passat i aquests són els de la consolidació? Ja no ho sé...

El que sí que ser (o al menys n’estic segur) és que digui el que digui Rajoy i el seu govern o faci o que faci, tot és mentida.

Per a sortir d’una gran estafa com la que ens van posar a partir del 2008, no hi ha ningú que disposi d’una vareta màgica. Si existís, segur que ja l’hauria apadrinat la Coca-Cola i que se’n beneficiaria el gran capital i, per tant, ens quedaríem al punt d’origen.

Rajoy per a quadrar els grans números de l’estat fa servir tota mana d’estratagemes, com per exemple no apujar ni un duro (uns 30 cèntims d’euro) al que destina l’Estat per a la Llei de la Dependència (que no, que la dependència no és l’invers de la independència, que per a decidir això hauràs d’esperar-te al proper 24 de setembre) o sostreure més 6.000 euros del fons de reserva (popularment l’anomenen la guardiola de les pensions) de les pensions (des del 2011 ja n’ha usat fins a 44.000 per a destinar-los a tapar forats) Veieu com no hi ha res més fàcil que ser economista! Que et falten uns diners d’aquí... Els treus d’allí... Què no saps d’on treure’ls... De la guardiola de les pensions... Què encara t’has quedat curt... Emets més deute públic o demanes un préstec al Fons Monetari Internacional... El què costa és arribar a final de mes, però quadrar els grans números, de la manera que ho està fent el PP, és un joc de nens... A què sí?

Mentre el xuleta de Mas i el bordeline de Rajoy segueixen jugant al joc dels disbarats i despropòsits. Jo li aconsellaria a Rajoy (dubto que se’n assabenti) que dialectalment, amb Mas té totes les de perdre. Mentre Mas cada dia ens surt en alguna de nova, Rajoy fa mesos que sembla un disc ratllat. Ah! Què no sabeu que és un disc ratllat? Mireu, pregunteu als vostres pares, segur que ells si que ho saben i us ho explicaran.

Ahir va dir Mas: El PP diu que les eleccions del 27-S no són unes plebiscitàries... Si aquell dia guanya el no, serà Rajoy el primer de dir que ho eren... Què us hi jugueu?

Està bé, home, està bé, no s’empipi... Per la meva part li he de dir que ni ho són ara, ni ho seran el 27-S ni després del 27-S per molt que guanyi el sí... O el no. Ja veurà (si és que em llegeix) que no m’hi capficaré massa amb el tema.

Ara bé, hi ha una cosa que em porta capficat des de fa dies (i m’agradaria que algú em respongués): Per què per a declarar unilateralment la independència (que en aquest cas sí que pot ser el contrari de la dependència) n’hi ha prou amb un diputat més o amb un vot més i per aprovar l’Estatut feia falta una majoria de 2/3? Potser perquè l’Estatut d’autonomia és més important que la independència? Potser serà per això...

I el CIS? Què me’n dieu del CIS? Avui s’ha publicat la darrera enquesta d’opinió i sembla ser que el bipartidisme ressorgeix... Què, sí, què sí... Ara bé, sembla ser que finalment puja més el PSC que el PSOE... Però com qui no s’acontenta és perquè no vol, els dos partits estan més contents que un xiquet amb sabates noves. El PP, perquè sembla ser que tornaria a guanyar les eleccions (s’ha de ser burro per a tornar-los a votar (i si tu lector estàs en aquest grup, ho sento o no, que nassos!) i el PSOE, perquè va pel davant en intenció directa de vot, encara que a la meta pugui arribar segon.

I ja per acabar, ho faré amb Amposta. Aquest matí m’explicava un regidor de l’equip de govern que si li haguessin assegurat abans de les eleccions, no s’hauria cregut mai trobar-se amb tanta porqueria (com que no recordo el nom exacte que m’ha dit ell, la qualificació és meva) com la que s’han trobat. I tal com deia l’altre dia, estic segur que encara en trobaran més. Fins i tot pronostico que en trobaran, al menys, fins el final de la legislatura.

També me’n ha explicat una de bona, d’aquelles que fan gràcia. Durant anys, els grups de l’oposició varem reclamar un espai dintre de la casa consistorial per a reunir-nos ja que a part del despatx de l’alcalde, una petita sala de reunions al costat del saló de plens i la sala St Jean de la Rouelle, no hi havia res més. Ni els regidors de l’equip de govern tenien un espai en condicions on treballar o reunir-se. Finalment, al deixar els baixos de l’edifici consistorial la policia local, es va habilitar tot aquell espai per a poder-ne fer us els regidors. Evidentment, els regidors de l’equip de govern, que n’eren més i a més, eren els que s’hi passaven més hores, van tenir el més gran i el que millors condicions reunia. Per a la resta els van donar petits espais... Però millor allò que res.

Ara, el grup que havia estat al govern durant 28 anys (sí els de CiU –mentre no es digui el contrari-) han passat a l’oposició y també han vist com se’ls traslladava de local...

Sembla ser que a l’ocupar el nou espai algú va dir:

-Com és que a la resta hi ha aire condicionat i aquí només hi ha ventiladors?     

Espero de tot cor que el problema estigui ja resolt. I després diran que no els estimo... 

UN FET EXTRAORDINARI

Quants mesos fa que estem parlant de sobirania, de procés, d’independència?… De Mas, de Junqueras i de tots els altres?

No cal que us hi esforceu. No es tracta de cap pregunta d’examen, simplement ho dic perquè igual sé t’ha fet una mica llarg i, com diuen els castellans, Y la que te rondaré morena... El 27-S nomé serà una estació més, com havia de ser el 9-N, com seran altres dates que encara no estan a l’imaginari de ningú... Veure’m, veure’m que passa.

Mentre (i hi vull insistir en el tema), hi ha gent (tota la gent de l’ANC, d’Òmnium i d’altres) estan tant, però tant posats en el tema que sembla que el món s’acabarà si al final no s’assoleix la desitjada independència.

Vagi per davant que tot i no estar en aquest grup, comprenc i comparteixo moltes de les seves frustracions (comportament dels governs d’Espanya amb Catalunya), motivació, inquietuds i reivindicacions.

Vaig estar a Barcelona la Diada de 2012 i a la via Catalana de 2013 i, sinó vaig participar en els actes del 2014 va ser estrictament per problemes personals i de salut.

Però tot i aquest comprensió, hi ha coses que no entenc... Què voleu que us digui.

Mireu, durant la meva vida he participat en vagues, manifestacions de tot tipus (inclosa la de la LOAPA, tot i que el meu partit hi estava a favor), concentracions, actes de protesta i reivindicació, minuts de silenci... Però sempre he tingut mol clar qui eren els meus i qui no.

Sabeu que sóc un home d’esquerres que he defensat sempre que he pogut els meus ideals i el meu territori. Temps enrere li recordava a l’escriptor de Vilanova i la Geltrú, però que viu a Orta de Sant Joan Xavier Garcia que vaig estar (el també) a un acte que es va fer l’any 1999 als baixos del local sindical d’Amposta. N’érem uns vint mal contats. Va ser el primer acte de la lluita contra el transvasament de l’Ebre, abans de la primera assemblea i de la manifestació improvisada que hi va haver llavors.   

Durant anys varem tenir clar dues coses: qui eren els nostres amics i qui eren els nostres enemics. Cert?

Deixarem a banda el tema d’amics, perquè hi va haver alguna suspicàcia, més per raons ideològiques que per una altra cosa i ens centrarem amb els nostres enemics que n’eren dos: CiU i el PP.

Mentre el PP s’estava a Madrid aprovant lleis per a mirar de fer-nos la guitza (poques vegades es van apropar al territori –recordo el cas de la ministra Elvira Rodríguez que va anar a Vinaròs), els del govern català els teníem per aquí força sovint. Qui no recorda el dia que Pujol va anar a inaugurar les instal·lacions de MEDESA, a l’entrada d’Amposta per Santa Bàrbara?

La PDE tenia molt clar que el govern català (del qual Mas n’era el conseller en cap), ens havien venut i traït. I així els hi demostràvem cada vegada que venien al nostre territori.

Després va arribar el Tripartit, format pels partits que ens havien donar suport, en part, gràcies a la nostra lluita. I sí, també ens van intentar fer la guitza en el tema de la interconnexió de xarxes... De vegades no pots ni confiar ni en els teus... Llavors, alguns de CiU, els menys significats, van fer una petita aproximació al moviment. A la manifestació d’Amposta de 2008 s’hi van poder veure alguns regidor de l’equip de govern de la citat, però no hi eren els més significats.

Passen els anys i al final arribem al 2012. Mas és el President de la Generalitat i no acut a la manifestació de la dida. Però l’èxit de participació se’l fa seu, canvi el discurs i de la nit al dia se’ns fa independentista, convoca eleccions amb la intenció de treure una còmoda majora i se’ns presenta com el gran salvador... (recordeu els cartells?)

I va la gent i se’l creuen. I ara, alguns d’aquells membres de la PDE amb qui vaig coincidir en multitud de manifestacions, el defensen aferrissadament fins a límits insospitats només fa uns anys. És increïble! (Però cert)

El moviment que va significar la PDE encara és ben viu i té oberts diversos fronts. Els governs de Mas, tot i voler-ho aparentar, mai ha donat un suport clar al moviment de defensa de l’Ebre. Els seus interessos, es clar, són uns altres.

Com es pot mantenir aqueta doble militància? Per a mi no deixa de ser un fet extraordinari...    

I si tot fos més fàcil? I si tant rebuscar, analitzar i arribar a conclusions (equivocades?), la resposta fos una altra molt més senzilla?

Igual resulta que és una passa o bé que els ha picat algun bitxo d’aquests que de tant en ta apareixen pel delta per acabar de formar plagues...

Ja no sé que pensar! 

Vull recordar que més enllà de Mas i la seva llista hi ha més vida. A menys un altre partit que es presentarà a les eleccions del 27-S es declara independentista i és, sense dubtar-ho, molt més coherent. Sabeu de qui us estic parlant, no? Evidentment de la CUP. 

DE BABAUS…

Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, la definició de babau és aquesta:  Que no té cap malícia, que no es malfia de res, que tot ho troba bé, que es deixa portar dòcilment per altri.

Ho dic perquè ahir, davant de les interpel·lacions del portaveus de l’oposició, el President va dir que si es pensaven que la seva llista estava plena de babaus...

Per cert, del poc que vaig veure, trobo que Mas estava molt més neguitós que de costum. Ell que sembla que sempre controla la situació, ahir pareixia que no... Però no em feu cas, igual és una apreciació meva.

Primer que res és que, ara per ara, només sé sap amb certesa 6 dels 85 membres (sense comptar possibles suplents) que aniran per la circumscripció de Barcelona, a saber: Raül Romeva, Carme Forcadell, Muriel Casals, Artur Mas, Oriol Junqueras (ens els 5 primers llocs) i Pep Guardiola que, simbòlicament, la tancarà. I prou, de moment no ha transcendit de manera certa cap altre nom, encara que n’hagi sonat algun com el de Germà Bel que podria encapçalar la candidatura del president per al 27-S.

Tret de Romeva que va causar certa estranyesa en un primer moments (sembla que Mas era reticent a que hi anés un ex ICV), el altres noms, són del tot lògics. Babau? Cap ni un, tot gent molt implicada en el procés i que ocupen càrrecs capdavanters en la vida política i social de la Catalunya actual. En falten 79...

Evidentment la candidatura no tindrà ni el més mínim problema per a trobar gent que la conformi. Si un gran partit no té problemes, imagineu-vos dos grans partits, més dues associacions cíviques que compten amb milers de persones, algunes d’elles desitjant que els hi preguntin si hi volen formar part (o si els volen acompanyar com li van proposar una vegada a un conegut de Santa Bàrbara...)

No cal ser babaus ni molt menys, només cal estar obsessionats (sí obsessionats -  Apoderament de l’esperit per una idea, una preocupació, persistent-) amb la idea de que Catalunya esdevingui independent com més aviat millor.

Vull aprofitar el moment per a sortir al pas d’alguns comentaris que em van deixar fa un parell de dies al meu Facebook. Igual no em vaig explicar bé, però jo també estic indignat amb el comportament dels governs de Madrid cap a Catalunya. Aquest mateix matí ho recordava Romeva a la SER. Deia que Zapatero va dir que donaria suport a l’Estatut que sortiria del Parlament i que després se’n va desdir. Molt cert, però també hauria d’haver dit que Mas va anar a parlar amb Zapatero i va acceptar una rebaixa a canvi de que els socialistes catalans permetessin que fos president el cap de la llista més votada, o sigui ell. Si dius una cosa has de dir-ho tot. No val ometre allò que no t’interessa. Per cert, Zapatero (a qui li van sobrar 6 mesos de mandat), ja no està, Mas sí i donant guerra. Sobre el que ha dit Romeva aquest matí, subscriuria (mireu que us dic), quasi el 100%. No estic en contra de que Catalunya sigui independent i si es compleixen les condicions, millor a curt que a llarg termini. El que estic en contra (i ho posaré en majúscules com si cridés) es de que SIGUI MAS I DARRERA SEU TOTS ELS CONVERGENTS, EL QUE S’HAGIN APROPIAT DE LA IDEA I, DE TOTES, TOTES, VULGUI SER-NE EL PRESIDENT. Ha quedat clar? Espero que a partir d’ara ja ningú em deixi opinions sobre coses que dono per fet i sabut.

Per cert. Quan he començat a escoltar a Romeva, l’entrevista ja anava. He trigat uns minuts en saber a qui estaven entrevistant. Sembla ser que l’exdiputat ecosocialista ha qüestionat que hagi de ser Mas (que recordem-ho, anirà de 4 a la llista) el president electe i que ell també ho podria ser.

A veure Raül. Resulta que et conviden a jugar a fer política amb majúscules. T’expliquen les regles del joc, tu acceptes i, després les vols canviar? No home, no! O és que no coneixes a Mas?

Per molt amagat que vagi a la candidatura, Mas aspira a ser President. I això ho saben la Muriel, la Carme i l’Oriol. No em direu ara que l’únic que desconeixia aquest detall era el Raül...

Si és així, potser sí, potser a la llista hi va algun babau... (torneu a llegir la definició del començament)