UN ESCARMENT DEFINITIU (relat)

 

Antonio Casas era gallec i com molts altres d’aquella terra va anar a buscar feina i potser alguna cosa més a Veneçuela.

Com que era aparellador (estic parlant en passat perquè el vaig conèixer l’any 1976 i des del 77 no n’he sabut res més) va trobar feina a una empresa constructora d’aquell país com a encarregat.  

Com era tradicional per aquell temps, els operaris solien cobrar tots els divendres i no com ara que hem d’esperar que s’acabi el mes per a fer-ho.

Antonio era l’encarregat de lliurar la paga als treballadors i cada divendres havia d’escoltar les queixes d’un d’ells. Sempre trobava que li pagaven menys del que es mereixia.

Un dia, Antonio, va idear una manera d’escarmentar-lo per sempre més. En arribar el següent divendres, la filera de treballadors anaven passant, per ordre, pel barracó on estava Antonio i els diners de les nòmines. Tothom rebia el sobre sense posar-hi cap problema, però en arribar el que es queixava sempre, com era lògic, ho troba inapropiat:

-“Crec que us heu equivocat”, va dir sense pràcticament mirar el contingut del sobre.

Però l’estratègia que havia ideat Antonio, seria definitiva. Aquell dia havia posat, expressament, més diners dintre el sobre. Antonio fa com que ho revisa i li diu:

-“Efectivament, t’he posat més diners”. I els hi va prendre.

A partir d’ençà, aquell treballador ja no es va tornar a queixar mai més.

EL PREU JUST (relat)

El “preu just” és aquell que es paga sense passar-se. Com el programa que es feia fa anys a Televisió Espanyola i que presentava Joaquín Prats.

Però si un dia, algú, ve a casa a fer-vos un treball i en demanar-li quan val, decideix fer-ho en negre i us diu:

-“Dóna’m la voluntat”.

Què faries?

Mira de tenir una quantitat de diners en monedes o bitllets petits, depenent del tipus de treball. Llavors li vas donant d’un en un i cada cop que li dipositis un a la seva ma, li mires la cara. Quan ell creurà que li estàs donant més del que pensava, posarà un somriure. Quan això passi, li retires el darrer bitllet o moneda. Sense dubte, serà el “preu just” pel seu treball.

UNA DECLARACIÓ D’AMOR UNA MICA...TÈTRICA (relat)

Avui, dia de Sant Jordi, us vull explicar un petit relat sobre una declaració d’amor potser molt original, però com dic al títol, una mica tètrica.

Eren anys de la postguerra espanyola (dècada dels 40) i la gent dels pobles de l’interior, quan se’ls acabava l’època de recol·lecció de les olives i abans de que arribés la verema i la recollida de les garrofes, sé les havien d’anar a buscar (“les garrofes” –i valgui la redundància) a altres poblacions no molt llunyanes però que tenien d’altres conreus. M’estic referint a Amposta o Sant Jaume, el que es coneixia i es coneix com la Ribera. Allí era temps de l’arròs: plantar, repartir garbes, birbar... I més tard segar, batre, etc.

. . .

Un dia la Rosa i una de les seves filles, la Carmeta anaven per la vora del canal a comprar fins a Amposta quan de sobte es van trobar amb un jove, molt trempat ell, que conduïa un carro i que anava en direcció contrària. El jove, es va fixar en la Carmeta i, apreciant la seva bellesa, es dirigir a la mare amb aquestes paraules:

“Tia, si em guarda a sa filla, el dia que es morirà, tindrà un ‘enterro’ de primera”.

LA DESTRAL (relat)

Rafel viatjava a Barcelona cada quinze dies i ja portava fent-ho uns quants mesos. Anava a donar sang per al seu nebot, greument malalt. El seu grup era compatible i no escatimava sacrificis per poder veure un dia al seu nebot totalment restablert de la seva malaltia renal.

Un dissabte anava amb la seva dona cap a Barcelona amb el seu SEAT 124 de color blanc. Els 124 era un dels millors models que fabricava l’automobilística espanyola.

Prop de Barcelona, Rafel anava pel tercer carril a 120 Km/h. Sense presses, però sense pauses. De sobte, pel retrovisor veu com un altre cotxe li venia al darrere fent-li ràfegues amb els llums per a que s’apartés. Rafel així ho va fer. Però quan l’altre cotxe el va avançar, el seu conductor no parava de recriminar-li fent ostensibles gests. Potser perquè el cotxe de Rafel portava la matrícula “CS”...

Llavors, Rafel, “picat”, va començar a accelerar i ràpidament va posar el seu 127 a 140. Mentre l’altre conductor, seguia mirant pel retrovisor i fent gests amb les mans i amb el cap. 

Veien Rafel que l’estava mirant, de sota el seient va treure una petita destral de ma que usava quan anava al camp els caps de setmana i sé la va mostrar a l’altre conductor. A partir d’aquí, el conductor del darrere va deixar de preocupar-se de Rafel i va passar a preocupar-se més per la seva integritat física.

Canviant de carrils, ara cap a la dreta, ara cap a l’esquerra, tots dos cotxes anaven avançant a la resta en una carrera impossible, ja que aviat, Rafel va perdre l’altre cotxe de vista en un tres i no res.

Imagino que durant molt de temps tots dos se’n van recordar d’aquell fet. Rafel segur que sí, ja que va ser qui m’ho va explicar.     

LA PRIMAVERA (relat)

Feia molts dies que Paco passava per davant d’aquella botiga d’articles de broma i es quedava uns instant mirant-ho. Dubtatiu, sempre acabava per marxar.

Però aquell dia estava disposat a entrar i comprar-la.

-Bon dia. Voldria un excrement humà.

-Bé. –Li respon el venedor- M’ho subministren dos fabricants. Un d’ells anomena l’article, directament “mierda” i l’altre “primavera”.

...

Arriba el dia de la parella de l’ermita. Aquell dia Paco, la seva núvia i un grup d’amigues i amics decideixen anar de romeria i acabar degustant la típica paella cuinada per mans expertes. Com era costum, mentre els nois l’anaven a buscar mentre les noies es quedaven i preparaven els entrants.

Mentre es mengen l’amanida i els altres aperitius, decideixen tapar amb unes estovalles la paella per a que no es passi.

Quan arriba l’hora de menjar-la, dos nois s’alcen i l’agafen de les nanses. La posen sobre la taula i amb un “taxin, taxin”, aparten les estovalles i deixen al descobert el suculent àpat.

Llavors, allà apareix ella, al bell mig de la paella, sobre un petit tovalló de paper: “la primavera”.   

PER ON? (Relat)

Pepe de Nelo era un pobre home,  no gaire lúcid, però sense cap mala fe. Vivia amb la seva dona Carme al carrer Amposta, en temps de la dictadura General Mola.
Un dia que no es trobava bé va acudir a la consulta de D. Vicent, el metge de capçalera.

Després de visitar-lo li va estendre la corresponent recepta.

En aquells anys a la Galera no hi havia farmàcia i s’havia de desplaçar fins Santa Bàrbara a la de D. Pepe. Allí, la Margarita, la germana de D. Pepe, després de llegir la recepta li va donar una caixa de supositoris.
En arribar a casa i veure el contingut de la caixa, es van quedar sorpresos en descobrir un objecte estrany que mai abans havien vist.
 
-I això com es deu de prendre –pregunta Pepe- 
 
-No ho sé –li respon la Carme- Potser cal que li preguntis a D. Vicent. 
 
Pepe torna a la consulta de D. Vicent i després de preguntar-li com s’ho havia de prendre, el facultatiu li respon: 
 
-Per l’anus.   
 
Pepe arriba a casa i li mostra la seva preocupació a la Carme, ja que no acaba de veure clar la forma d’empassar-s’ho. La Carme li suggereix que torni al metge i Pepe se’n hi torna anar. 
 
-Pel conducte –li insisteix D. Vicent. 
 
En arribar a casa, tornen a discutir sobre com s’ha de prendre: primer l’anus, després el conducte... La Carme li torna a demanar que retorni a casa el metge i que, per una vegada li deixi clar la manera de com s’ho ha de prendre. Però Pepe es resisteix a tornar, ja que pensa que, finalment, li dirà que pel “cul”.    

AVUI MICRORELAT: UNITS PER LA ADVERSITAT

Era una solejada tarda del mes d’octubre. Carmelo, amb el seu camió Pegaso (però igual podria haver segut un Leyland o un Barreiros) mirava de sortir de la plaça d’Espanya de Barcelona per a continuar per la Gran Via de les Corts Catalanes per a enfilar-se de cara Cervera del Maestre, on vivia. El trànsit era intens en hora punta. De sobte se’n adona que diversos camions i cotxes li feien senyals amb els llums. A la dreta, un grup de vianants alçaven les mans en senyal d’avís i després les baixaven fins tocar-se el cap. Carmelo no entenia res del que estava passant. Finalment, davant tanta insistència va optar en fer-se a un costat i aturar el seu Pegaso.

En baixar del camió, ràpidament se’n va adonar del que passava. Amb la part dreta del seu para-xocs anava enganxat un Seat 600 que portava estona “ballant al ritme del Pegaso” sense que el seu conductor pogués fer res per evitar-ho.
Quan el conductor del 600 va baixar estava blanc com una paret i a dures penes es podia mantenir en peu o com es diu col·loquialment: “les cames li feien figa”.

“PATATAS DE SIEMBRA”

A la Galera, el tio Joaquín de Damián i la  tia Primitiva, la seva dona, venien pinso per animals, adobs, llavors i planters agraris.

Tenien la botiga al carrer Sant Llorenç i quasi al davant, però a l’altre costat del carrer Sant Isidre, un magatzem on el tio Joaquín també tenia una petita oficina on feia de corresponsal del Banc Popular.

Durant l’època de sembra, pintava en guix sobre una petita pissarra negra: “PATATAS DE SIEMBRA- ARRAN BANNER-KENNEBEK”.

Durant molts d’anys, a les entitats financeres, hi havia un cartell on, al costat de la bandera de diferents països, hi ficava: Cambio (castellà), Change (francès) Échange (anglès) Wechselgeld (alemany) Valuta (italià)

Sempre que passava pel davant del magatzem del tio Joaquín, em pensava que al cartell hi ficava “patatas de siembra” en diferents idiomes...

Finalment vaig saber que es tractava de varietats de patates.   

“UN, UN I DEU”: EL PRIMER PLAT COMBINAT

Ja fa uns quants anys (jo en tenia 17), anàvem a dinar al restaurant que hi havia a l’estació d’autobusos de la HIFE del carrer Despuig de Tortosa. “El Cap de Ball” del primer pis encara no s’havia fet.

Érem quatre amics molt ben avinguts. Amb dos ja em coneixia d’abans, amb el tercer no. Cada un de nosaltres érem d’un poble diferent (tots del Montsià), però semblava que érem amics de tota la vida. A part de mi, el quartet estava integrat per:

 

-Paco Itarte, d’Ulldecona, a qui coneixia del meu pas per l’institut “Ramón Forcadell i Prats”. Feia peritatge mercantil a l’acadèmia Cots.
 
-Ginés Gas, de la Sénia. Amb Ginés havíem coincidit a Tarragona, a l’institut “Martí i Franqués”. Com jo fèiem estudis de banca a l’acadèmia Cots.  
 
-Arturo Ferré, d’Alcanar. Estudiava a l’antiga “escola de maestria industrial”, avui IES de l’Ebre. A Arturo era l’únic que no coneixia, però teníem un amic comú amb qui estudiava. 
 
En arribar l’hora de dinar, sovint, sempre hi havia qui demanava un “Un, un i deu”. Què era un “un, un i deu”? Un tall de llom, un ou ferrat i 10 pessetes de patates fregides.
Sense saber-ho havíem inventat el primer plat combinat.

EL XIULET (microrelat)

Un grup de xiquets, mentre jugaven al carrer, van escolar una conversa de majors: 
 
-”Mira, la setmana que ve tinc que anar a Barcelona” –Li deia un a l’altre-.


Això va passar en un temps on viatjar més lluny de Tortosa era tota una aventura. Molts no arribaven a conèixer mai Tarragona. I els xiquets jugaven amb qualsevol cosa que trobaven abandonada. Només calia posar-hi una mica d’imaginació.  

Un dels xiques s’adreça al viatger i li diu: 

 

-“Em portarà un xiulet de Barcelona?”
 

-“Per suposat que sí” li respon. 
 

-“I a mi, què me’n portarà un altre?”
 

-“Es clar que sí”.
 

-“Jo també en vull un, què me’l portarà”. 
 

-“Evidentment que sí”. 
 

Finalment un altre xiquet es va apropar al viatge i li va donar 1 pesseta.
 

-A mi també em portarà un xiulet?”.
 

-Tu, xiquet, xiularàs.

LES SABATES NOVES (microrelat)

Toni i Ramon van passejant tranquil·lament pel carrer, quan al primer sé li acut que podria mirar-se unes sabates, ja que les que portava estaven una mica velles i passades de moda.
Però pensant, pensant, arriba a la conclusió que havia de fer alguna cosa per a que li sortissin de franc.


-“Escolta Ramon, mira... Ara jo entraré a aquella sabateria on hi vaig veure unes sabates que m’agraden molt. Tu t’esperes una estona aquí al carrer i dintre d’uns cinc minuts entres i em claves una bona bufetada; no em diguis res, només dóna’m una bona “plantofada”.  
 
-“Però...?”
 
-“Ja ho entendràs. Tu només has d’entrar i fer el que t’he dit”. 
 
Toni entra a la sabateria i li demana a la dependenta les sabates del aparador que tan li agraden. S’ha seu al ban, es treu la sabata del peu dret i s’emprova la sabata nova. S’ho mira, s’aixeca, s’apropa al mirall, mou el cap i murmura:
 
-“No ho sé, no ho tinc clar... No ‘m’acabo de veure’... A més són una mica cares per a la meva economia... Si pogués emprovar-me la del peu esquerre, potser així podré veure més l’efecte...”.
 
La dependenta accedeix amablement.
 
-“Cap problema, posis l’altra –allargant-li amb la ma- i s’ho mira bé. Personalment penso que li senten estupendament!” 
 
En aquell moment entra Ramon i tal com havien quedar, li clava una bona bufetada.

Toni, amb actitud de no entendre res del que estava passant, es dirigeix a la dependenta:

 

-“Ha vist, ha vist el què m’ha fet aquest energumen?”. En aquell precís moment surt esperitat en direcció al carrer, surt de la tenda i comença una simulada persecució com si volgués tornar-li la plantofada.
La dependenta surt darrera seu i l’anima:
 
-“Miri d’agafar-lo... I Torneu-li la bufetada...”      

PERSONES I ANIMALS (microrelat)

S’explica a la Galera que un dia s’havia de rebre la visita del bisbe de Tortosa. Per al poble va ser tot un esdeveniment i la majoria dels habitants van sortir al carrer per donar-li la benvinguda.

Els de Godall (per aquell que ho desconegui entre un poble i l’altre només hi ha 2,5 Km) van baixar a la Galera per poder compartir aquella jornada quasi que històrica. Per a desplaçar-se van d’haver d’utilitzar les cavalleries, normalment, carros.  

En acabar l’acte i retornar al poble, la gent que no va desplaçar-se, preguntaven als qui si que ho ha vien fet:
“Cóm a anat? D’on ha anat més gent de Godall o de la Galera?”
I sembla que algú va respondre:
 
“A persones ens han guanyat però a animals, no”. 
 
Bé, són aquelles coses de la rivalitat entre pobles veïns.

EL PROBLEMA D’AGUSTINET

Es conta que un dia estava Agustinet “lo cavero” dret davant la barra d’un bar.

Agustinet és un d’estatura petita, però de gran humanitat. A pocs metres d’ell, un altre home, considerablement més alt se’l mirava i remirava de cap a peus i de peus a cap. Finalment s’adreçà a Agustinent dient-li:

-Mano, mano, quan et miraràs tindràs problemes...
-Problemes jo, mano, perquè? –Li respongué Agustinet-
-Perquè si t’han de portar sobre les espatlles,mano, els qui et portin s’esgarronaran...

"UN AMOR PERFECTE"

Allà pels anys 70, una colla de joves d’Ulldecona, van sortir una nit de gresca. A l’hora de decidir la destinació, van pensar que Rossell estava bé, eren les festes majors i ja sé sap que, durant les festes, s’hi troba més ambient d’allò que és habitual.

En arribar, van buscar una taula per a seure al carrer d’un cèntric bar. En arribar el cambrer, cada un dels joves li va anar demanant el que volia consumir:

-“Jo una cervesa”.
-“A mi em portaràs un cuba-libre”.
-“A mi un cafè”.
....
Tot anava perfectament fins que va arribar a un dels joves. 
 
-“I tu que voldràs?” –Li demanar el cambrer-.
-“Jo? Una quinto San Miguel”.
-“No en tinc, ha de ser Estrella”.
-“No, Estrella no en vull, porta’m una Pepsi”.
-“Ha de ser Coca-cola”.
-“No, llavors portam una copa de Torres 5”.
-“Haurà de ser Magno”.
-“Tampoc. Un gin-tònic de Gordons...”
-“De Larios et va bé?”
-“No, de Larios no m’agrada...". 





Després d’unes quantes productes més, els quals el cambrer tampoc en tenia, el jove faldut li digué:
 


-“Un Parfait amour “.(*)
-“Un què?” - Li va demanar el cambrer-.
-“Un Parfait Amour .–insistir el jove- Si home, una amor perfecte...”.
 
El cambrer cansat li respongué.
 


-“Sí home, sí, un amor amb bicicleta...”. 
 


Li va acabar servint un got de llet.

(*) Un Parfait Amour era una beguda de color lila de la casa Marie Brizart.

JUAN DE LOS JUANES

Arribat el moment de pagar les contribucions, els ciutadans es desplaçaven a Tortosa on hi havia d’hisenda.
Aquell dia, Joan de Casa lo Pèsol, va llevar-se de bon hora, es va posar la roba dels diumenges, va junyir el matxo i va enfilar-se direcció Tortosa.
En arribar a l’alçada de Vinallop, on conflueixen les carreteres que van cap a Amposta i Santa Bàrbara (llavors camins), es va trobar amb un parell d’individus d’aspecte força sinistre. Li demanarem aturar-se i li preguntaren on anava. 
 
-Vaig a Tortosa, a pagar la contribució.

-No sabe usted, buen hombre, que nosotros también cobramos la contribucióny no hace falta que vaya hasta Tortosa. Los caminos están lleno de maleants...  No sea que le vayan a robar...

-Què bé! –Va respondre Joan de Casa el Pèsol- Així no caldrà arribar a Tortosa i m’estalviaré la cua –Va pensar-
-¿Quanto dinero lleva para pagar la contribución? –Li va preguntar un dels sinistres personatges-
-L’any passat vaig pagar quasi que 450 rals i per això, per aquest n’he agafat 500.
-500 está bien. –Li respongué el desconegut-
-Però em donaran vostès un paper conforme he pagat la contribució? –Els preguntà Juan.
-¡Por supuesto que se lo daremos! ¿Cómo se llama usted?
-Juan! Els digué orgullós. 
 
Llavors, un dels dos homes, evidentment malfactors, amb un tros de paper hi va escriure:
“Juan de los Juanes entrega la moneda a dos galipanes”.
Joan, què no sabia llegir ni escriure, va agafar el paper i el va guardar cuidadosament a una de les seves butxaques, va donar la vota al carro i va marxar satisfet de retorn

UNA “XV”

Als “Quatre Cantons” d’Amposta, on ara hi ha una sucursal de la Caixa, hi va haver la cafeteria Ebro, popularment coneguda com “el de Culderó”.

Un dia, a l’entrar, vaig veure al terra, al costat del taulell,  una caixa de cartró de cerveses de la marca San Miguel, concretament de la classe “Selecta XV”. Com feia temps que la volia provar, vaig decidir que aquell seria el moment de fer-ho. El meu amic Vicent va decidir que ell també la provaria.  

Ens varem seure en una de els taules, no gaire lluny del taulell, en uns típics bancs de fusta amb espatllera.

A l’hora de demanar, quasi tots els amics van optar per una Voll Damm. En arribar a mi, el cambrer va preguntar-me que volia i li vaig dir: “Una equits uve”. Llavors li va demanar a Vicent i li va respondre: “Jo també prendré  ‘una equits uve’”. El cambrer no ho tenia clar i em va tornar a preguntar:

 

-Tu que vols prendre?

-Una “equits uve”, -Li vaig respondre-

-I tu? –Li va preguntar a l’amic Vicent-

-També una “equits uve”. Li tornar a respondre.

L’empipament del cambrer anava creixent, davant del que considerava un intent de prendre-li el pèl per part nostra i entre amenaces de donar-nos una bufetada, encara ens ho va preguntar un parell de cops més.  

Finalment varem decidir prendre una Voll Damm.

AVUI MICRORELAT: L'APRENENT DE PERRUQUER

-On vas Alfons?
 
-Vaig al tallar-me el pèl!
 
-Al perruquer?
 
-Es clar: a qui, sinó... ?
 
-Mira, si vols, jo te’l tallo gratis. 
 
-Però tu saps tallar-lo?
 
-I tant, cada estiu, a Traiguera ajudo al mon tio que és barber...
 

Carlos va fer seure a Alfons a una cadira, al terrat de la residència que compartien a Tarragona. Va agafar les primeres tisores que va trobar, li va col·locar una tovallola al voltant del coll i va començar a tallar sense to ni so...

-Ja està, ja tens els cabells tallats. 
 

Llavors Alfons es va apropar a un mirall per veure’s com li havia quedat i va quedar-se estupefacte. Durant uns moments no podia articular paraula. Tot s’havia tractat d’una broma de Carlos i Alfons hi va caure com un passerell.

AVUI MICRORELAT: EL FARDELLET

La tarda començava a caure aquell 20 de gener, festivitat de Sant Sebastià, patró de Vinaròs.

“Generoso”, com cada any, havia anat a degustar la ració de paella que servien a l’ermita de Vinaròs a tots els visitats. La seva dona començava a estar preocupada i va sortir a buscar-lo cap a la carretera que porta a la capital del Baix Maestrat.

De sobte un cotxe que pujava cap a Ulldecona. La dona de “Generoso” li va fer evidents gestos amb els braços per a que s’aturés. Badoch, el taxista es va aturar al costat de la dona.

 

-“Has vist al meu home amb un fardellet?”
-“Amb un ‘fart de llet’?” Amb un ‘fart de vi”, anava.

(Foto Vinaròs News)  

EL XIQUET DEL GLOBUS

Corria l’any 1999. Maragall es presentava per primera vegada com a candidat del PSC a les eleccions autonòmiques.  

Aquell dissabte de tardor, pel matí, Jordi Pujol, el president i candidat per CiU, havia d’anar a la Ràpita a fer campanya aprofitant el mercat setmanal. El carrer Constitució era ple de parades i gent. La gent del PSC, molt més matiners, havien ocupat un lloc privilegiat al començament del carrer, a tocar amb el Sant Isidre. Quan van arribar els de CiU van haver de posar-se a un costat.

De sobte, pel moviment de la gent, es va intuir que Pujol havia arribat. Llavors d’entre els socialistes, un xiquet de 8 anys, va agafar un globus groc amb el lema “vota a Maragall” i es va dirigir cal al president amb la intenció de donar-li. Pujol, en veure’l, amb un gest amb la ma, li va rebutjar.
El nen, mon fill Albert, contrariat, va tornar cap on érem els socialistes: “No me l’ha volgut agafar”.
Pujol, que durant tota la seva trajectòria política sempre va presumir de “saber sobreposar-se a qualsevol situació”, en aquest cas, no va estar a l’alçada de les circumstàncies davant d’un xiquet de 8 anys.    

AVUI MICRORELAT: EL SERMÓ DE DIVENDRES SANT

De sobte es va posar a ploure a “bots i barrals”. Era Divendres Sant i la Pepa, com la majoria de les dones del poble, i també algun home, havien acudir a l’església per escoltar la missa.

En veure la quantitat de pluja que queia, la Maria, la germana de la Pepa li va dir a la Cinteta, la seva filla.
 
-“Filla, apropat fins l’església i porta-li el paraigua a ta tia Pepa”. 
 
Des del púlpit, el capellà estava fent el sermó del dia.
En entrar la xiqueta a l’església li va escoltar dir al capellà: 
 
-“¿A quién buscais?” –Sobre el fragment de quan Judes  arriba acompanyant als soldats romans de l’hort de les Oliveres i és aturat i interrogat per Pere.
I la Cinteta li respongué: 
 
-“A ma tia Pepa que li porto el paraigua”.