Rafel viatjava a Barcelona cada quinze dies i ja portava fent-ho uns quants mesos. Anava a donar sang per al seu nebot, greument malalt. El seu grup era compatible i no escatimava sacrificis per poder veure un dia al seu nebot totalment restablert de la seva malaltia renal.
Un dissabte anava amb la seva dona cap a Barcelona amb el seu SEAT 124 de color blanc. Els 124 era un dels millors models que fabricava l’automobilística espanyola.
Prop de Barcelona, Rafel anava pel tercer carril a 120 Km/h. Sense presses, però sense pauses. De sobte, pel retrovisor veu com un altre cotxe li venia al darrere fent-li ràfegues amb els llums per a que s’apartés. Rafel així ho va fer. Però quan l’altre cotxe el va avançar, el seu conductor no parava de recriminar-li fent ostensibles gests. Potser perquè el cotxe de Rafel portava la matrícula “CS”...
Llavors, Rafel, “picat”, va començar a accelerar i ràpidament va posar el seu 127 a 140. Mentre l’altre conductor, seguia mirant pel retrovisor i fent gests amb les mans i amb el cap.
Veien Rafel que l’estava mirant, de sota el seient va treure una petita destral de ma que usava quan anava al camp els caps de setmana i sé la va mostrar a l’altre conductor. A partir d’aquí, el conductor del darrere va deixar de preocupar-se de Rafel i va passar a preocupar-se més per la seva integritat física.
Canviant de carrils, ara cap a la dreta, ara cap a l’esquerra, tots dos cotxes anaven avançant a la resta en una carrera impossible, ja que aviat, Rafel va perdre l’altre cotxe de vista en un tres i no res.
Imagino que durant molt de temps tots dos se’n van recordar d’aquell fet. Rafel segur que sí, ja que va ser qui m’ho va explicar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada