Avui, dia de Sant Jordi, us vull explicar un petit relat sobre una declaració d’amor potser molt original, però com dic al títol, una mica tètrica.
Eren anys de la postguerra espanyola (dècada dels 40) i la gent dels pobles de l’interior, quan se’ls acabava l’època de recol·lecció de les olives i abans de que arribés la verema i la recollida de les garrofes, sé les havien d’anar a buscar (“les garrofes” –i valgui la redundància) a altres poblacions no molt llunyanes però que tenien d’altres conreus. M’estic referint a Amposta o Sant Jaume, el que es coneixia i es coneix com la Ribera. Allí era temps de l’arròs: plantar, repartir garbes, birbar... I més tard segar, batre, etc.
. . .
Un dia la Rosa i una de les seves filles, la Carmeta anaven per la vora del canal a comprar fins a Amposta quan de sobte es van trobar amb un jove, molt trempat ell, que conduïa un carro i que anava en direcció contrària. El jove, es va fixar en la Carmeta i, apreciant la seva bellesa, es dirigir a la mare amb aquestes paraules:
“Tia, si em guarda a sa filla, el dia que es morirà, tindrà un ‘enterro’ de primera”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada