DIMECRES 18 DE JUNY. SETZÈ (I ÚLTIM) DIA SENSE REI

Tocar el que no sona. Quines ganes que té ICV-EUA d’enredar la troca? Qui demana als diputats ecosocialistes que presentin una moció (o el que sigui) per a que el Parlament de Catalunya rebutgi al Rei?

Si s’accepta a tràmit i es debat al plenari del Parlament de Catalunya, em temo que més d’un sortirà retratat.

Entenent que els socialistes votaran en contra, es a dir, el seu vot serà favorable a la Monarquia, així com els grups del PPC i C’s i que els propis ecosocialistes, juntament amb ERC i les CUP hi votaran a favor, quedarà per veure que serà el que votarà el grup de CiU. En poques paraules: poden quedar en evidència.    

Caldrà estar expectant.

Gestora PSC. Josep Fèlix Ballesteros, president de gestora del PSC que ha de preparar el congrés extraordinari que es farà el proper juliol, ha dit que no creu que després del congrés el partit canviï d’opinió sobre el dret a decidir.

Aquest detall sense importància serà clau a l’hora d’aglutinar els diferents sectors del partit. Si d’entrada ja es posen portes al camp, el més fàcil és que el sector crític, el més catalanista i que precisament té el dret a decidir com un dels objectius a assolir, s’acabarà, sense dubte, desmarcant i, segurament, creant un nou partit que acabarà afeblit el PSC i de retruc, el PSOE.

Sembla mentida que no vulguin veure quin és l’origen del problema.

Reconeixement. Fa uns dies parlava amb els meus companys de treball dels premis Ebreliders que es van concedir el passat 6 de juny durant la gala que es va celebrar a Alcanar.

Els meus companys coincidien amb mi de que alguns reconeixements no són merescuts, degut a que tothom es pot inscriure sense haver de passar per una selecció prèvia. Fins i tot hi va haver qui va opinar que els premis estaven muntants per a satisfer l’ego personal d’alguns dels que es presenten.

Un d’aquests companys em va ensenyar ahir pel matí una notícia que, segurament no tindrà l’abast que es mereix.

La noticia feia referència a José Miguel Millan Igual, un tirador del Club de Tir Montsià d’Amposta que fa poc s’ha proclamat campió de la copa President.

Segurament el seu club passarà la notícia a la Revista Amposta que serà l’únic mitjà de comunicació del territori que se’n farà ressò.

Encara que Millan viu i treballa a Amposta és dels Valentins, popularment els Masets, un barri d’Ulldecona. El conec des de fa molts d’anys. Jo era un marrec i ell tenia uns anys més que jo i solia baixar a la Galera per festes majors. En aquell temps ja treballava de professor d’autoescola.

DIMARTS 17 DE JUNY. QUINZÈ DIA SENSE REI

Exaltació monàrquica. Fa uns dies, la delegada del govern de Madrid Cristina Cifuentes va prohibir una manifestació republicana per a dijous coincidint amb els actes de coronació del nou monarca Felip VI.

Ahir es va saber que l’alcaldessa de Madrid (i durant uns anys presidenta consort d’Espanya) va enaltí a la població madrilenya a donar mostres de suport al nou monarca col·locant estendards i altres símbols patris per a donar-li la benvinguda.

El primer que vaig pensar és que l’Ana Botella la pot armar grossa. I no perquè els madrilenys atenen les seves recomanacions puguin ornamentar les façanes dels seus habitatges, sinó perquè hi pot haver un rebot republicà d’aquells que van veure com es coartaven la seves llibertats (expressió, manifestació, reunió...) en una mostra més del autoritarisme que els govern del PP ve demostrant des de que Rajoy va prendre possessió de la presidència del govern d’Espanya.

Si dijous, a Madrid hi ha aldarulls entre monàrquics i republicans, la gran part de la culpa estarà compartida per l’alcaldessa i la delegada del govern, encara que, segurament (com sempre) els més perjudicats siguin aquells que seran detinguts per la Policia Nacional acusats de manifestar-se il·lícitament i tal vegada empresonats per ordre judicial. Això sí, tots del costat republicà, dels que mostrin un fervor monàrquic, per desmesurat que sigui, ja veureu com no els passa res.  

 

Tocata y fuga. Si esperpèntica va ser la fugida de l’Esperanza Aguirre de la policia local de Madrid a l’haver estat identificada quan va aparcar a un carril bus de la capital d’Espanya, no menys esperpèntica va ser la del fill d’Alberto Ruiz-Gallardón, Ministre de Justícia del Regne d’Espanya.

Efectivament, un fill del Ministre de Justícia va tenir un accident de transit al centre de Madrid i abans de que arribessin els municipals es va donar a la fuga, amagant-se a casa del seu pare. Per aquest motiu, la policia local, no va poder fer-li la proba d’alcoholèmia que es realitzar en casos d’accident.

No hi ha res com ser fill de papà. Vius a costa seva mitja vida i, al final, quan t’independitzes, si et surt cap problema, sempre pots acudir a ell per a que et tregui les castanyes del foc.

No patiu que no li passarà res al fill de Gallardón i si li passa, tranquils que es farà justícia: el seu papà l’indultarà. Això si, després de castigar-lo sense comprar-li el cotxe esportiu que li va demanar el darrer aniversari... Penós! 

 

Només Iceta. Amb l’eslògan Reconstrucció, el que va ser Vice-primer Secretari del PSC en tems de José Montilla, ha estat l’únic que, de moment, ha presentat candidatura per a dirigir el PSC.

De moment ha rebut el suport de l’aparell i d’Àngel Ros, l’alcalde de Lleida, que s’ha desmarcat del partit en temes com el de la consulta sobiranista.

En canvi, els sector crític, amb Joan Ignasi Elena, líder del corrent Avancem, al cap davant, ja ha mostrat les seves reticències a que Iceta encapçali el nou projecte socialista català.

Des del meu punt de vista no és la persona que necessita el partit actualment. Les seves simpaties amb el PSOE fan pensar que aplicarà una línia continuista i allunyada del que una bona part de les bases del partit està demanant: un gir catalanista i social.

Es remoreja que Elena pugui presentar també candidatura dintre de poc. Tampoc ho veig factible. Amb ell tampoc retornarà la unitat al si del partit, ja que durant aquest temps, hi ha agut massa desavinences internes per a que pugui ser possible la reconciliació de les parts.
Si ara per ara no existeix la persona ideal per a dirigir el partir, s’haurà d’inventar. Aquesta persona ha de representar i dirigir el canvi necessari que permeti remuntar el vol del partit.
Però molt em temo que hi ha massa fricció per a que aquesta missió es pugui portar a terme.

L’única solució passa per una refundació del partit, amb gent jove que puguin pujar des de les Joventuts Socialistes i que aportin aire fresc al clima enrarit que hi ha a l’actualitat.

DILLUNS 16 DE JUNY. CATORZÈ DIA SENSE REI

El vaixell del PSC fa aigües. El mestre Ferreres acostuma a presentar el PSC als seus acudits gràfics del Periódico com un autocar que s’ha estavellat. Qualsevol de les dues imatges gràfiques serveix. Ara mateix també es podria representar com un vaixell sense capità o un autobús sense conductor. El futur més immediat és molt fosc i el futur... Algú s’atreveix a vaticinar si hi haurà futur? Al menys futur al vell PSC, al que es va batejar com a Nou PSC després de l’arribada de Navarro.

Navarro ha volgut marxar matant. Donant les culpes als crítics, però sense fer autocrítica de la seva gestió. Navarro va equivocar l’estratègia i també es va equivocar amb el seu comiat. Algú en dóna més?

Si Navarro s’hagués vist arropat pels seus propers, no se’n hauria anat. Però ni aquells que li van donar suport confiaven ja en el seu líder.

Però si Navarro va ser un problema, el problema gros arriba ara. Normalment quan un cabdill cau, sempre hi ha algú que, ràpidament, ocupa el seu lloc. Fins i tot és fàcil que l’oposició interna pugui acabar per desbancar-lo (tal com va passar a Itàlia fa només uns mesos)

Però ha d’estar molt malament la nau (tornem amb les metàfores) per a que sigui tant difícil trobar un recanvi. L’única que va sonar per liderar un nou projecte va ser Núria Parlon, alcaldessa de Santa Coloma de Gramanet. Però ni tan sols ella s’hi va postular. Simplement va sonar el seu nom, però no sé sap ben bé d’on va sortir. Abans del Consell Nacional d’ahir, es va autodescartar. Demostra que Núria Parlon és una dona intel·ligent. El motiu per a renunciar-hi és que no podria compaginar els càrrecs d’alcaldessa i diputada amb la primera secretaria.

Està clar que la secretaria general requereix una dedicació pràcticament exclusiva. Però té els seves contrapartides. Normalment, el càrrec va lligat amb la candidatura de la presidència de la Generalitat. Què no és poca cosa! La situació actual és massa convulsa com per mirar el futur amb optimisme i aquest i no un altre, és el motiu pel que la direcció del partit no tingui més nuvis.

Miquel Iceta ha estat l’únic que s’ha ofert per a ocupar el càrrec de primer secretari. Ara mateix no sabria dir si per ambició, per valentia, per inconsciència o una mica de tot. Recordo que fa anys una companya del partit el va definir com un trepa. Però a Iceta li manca fusta de líder. A part d’això també té un passat i des del meu punt de vista, no és la persona ideal per a encapçalar un nou projecte que il·lusioni per a recuperar els milers de vots perduts durant el darrers anys.

Tot aquest embolic encara es pot embolicar una mica més amb una frase feta(no sé si en català és exactament així): El desembolicador que ho desemboliqui, bon desembolicador serà.

Sabeu quin és el titular del Periódico d’avui referit al PSC? Pitjor Impossible. I tothom coincideix que el problema no és de noms, és molt més gran. Digueu-li idees, ideologia, estratègia. M’és ben bé igual, però està clar que de solució només n’hi ha una: la refundació del partit. El dia 13 de juliol s’haurà de votar el nou secretari general. La meva pregunta a hores d’ara és la següent: Hi haurà un bon candidat que pugui capgirar la situació? Sóc escèptic. Evidentment, sinó ho veig clar, no votaré.

I mentre, els crítics que s’ho miren amb expectació des de la distància. Si finalment són ells els que decideixen donar el pas, està clar que també els hi falta un director d’orquestra potent. Tampoc ho tindran fàcil, però al menys tenen una cosa clara: el retorn al catalanisme militant, per a mirar d’apropar-se a tots aquells que han abandonat el partit durant els darrers mesos i als que, tot hi haver conservat el carnet, ho hem fet més per nostàlgia que no per afinitat a Navarro i els seus assessors.   

   

Indult intolerable. Sovint em pregunto a quin país vivim. Crec que l’actual situació política i social, ara per ara, està molt més prop de una república bananera que no d’un país d’Europa, que és el lloc on teòricament estem situats.

Encara que se’n ha parlat bastant, no ha estat suficient. Coses com aquesta haurien de ser capçalera de telediaris i portada de diaris, per veure si algú se’n dóna vergonya del que està passant a Espanya.

Resulta ser que el govern del PP ha indultat a un guardia civil que havia estat condemnat per gravar amb el seu mòbil una agressió sexual sense parar de riure. El seu pare, regidor del PP d’una localitat asturiana, va organitzar una recollida de signatures per a demanar l’indult que, finalment, s’ha produït.
No hi ha hagut tracte de favor? A mi em sembla que sí, ja que hi ha d’altres casos segurament molt més justificables que aquest on se’ls hi ha denegat l’indult.
A les properes eleccions, tornar a votar el PP i anuncia-ho per tot arreu. Així, quan necessitis alguna cosa d’ells només cal que els ho demanes.  

DISSABTE 14 DE JUNY. DOTZÈ DIA SENSE REI

Demà. Per a demà diumenge està previst el Consell nacional del PSC, el màxim òrgan de direcció del partit entre congressos.

Demà s’ha de fer efectiva la dimissió del fins ara primer secretari Pere Navarro i l’anunci de Núria Parlon que serà candidata a la primera secretaria del partit.

Mentre, el sector crític amb Navarro, el més catalanista i el que estava a favor del dreta a decidir, entre d’altres coses, es manté al marge, com si els esdeveniments no anessin amb ells. Abans de prendre una decisió volen saber quina línia marcarà la candidata. Està clar que moltes coses han de canviar, però un gir catalanista i manifestar-se a favor del dret a decidir, és fonamental. Fins i tot imprescindible, diria jo.

Mireu, Marina Geli, una de les veus díscoles del PSC ja ha dit públicament que a ells els dóna igual Navarro com Parlon. I encara més: què no han estat convidats al Consell Nacional de demà. No diria que comencem bé, perquè els que hi ha encara són els antics, però l’acabament de la vella executiva no podria ser pitjor. Navarro va marxar criticant-los i quan plega definitivament, en lloc de mirar de reconciliar-se, se’ls oblida. Molt em temo que el Nou Nou PSC serà una còpia exacta del que ha estat aquests darrers anys sota la direcció de l’exalcalde de terrassa.  

Pallissa. Què os va semblar el partit d’anit? España-1, Holanda-5. I és que no es pot vendre el blat abans d’estar al sac i ben lligat. Quan ja anaven 1-4 o 1-5, un dels comentaristes van dir que els jugadors ho tenien molt clar i que haver estat campions del món fa 4 anys no els garantia res. Tenien ben present l’eliminació de França a les primeres de canvi després d’haver guanyat també el mundial anterior.

El que em sembla que no ho tenien tan clar eren els comentaristes. Abans de començar el partit, a la SER, un es va atrevir a dir que jugador per jugador, España era superior. Pot ser si, però el futbol és un esport d’equip i si l’equip no funciona, per molt bons que siguin els jugadors, el més normal és que perdin el partit.  

Ahir Holanda va donar una llissó d’humilitat a la Roja. La subcampiona, la que havia perdut la final de Sudàfrica, precisament contra España, va demostrar tenir molt d’ofici i va esmicolar els sistema plantejat per l’entrenador espanyol. Pobre Del Bosque!

Però el que més mal me sap del resultat d’anit és que fos Van Gaal l’entrenador rival. Quan estava al Barça el vaig prendre avorrit. Tant que fins i tot vaig renunciar als meus colors de sempre i em vaig fer del Mallorca. Potser només l’innomenable em produeix més animadversió que l’holandès.

Constitució sí, però... Em sorprèn molt quan comparen a Pablo Iglesias II amb Hugo Chávez. És una manera de desprestigiar-lo. Ahir mateix li vaig escoltar dir a un senyor que afirmava que els seus pares van marxar de la dictadura franquista cap a Veneçuela i ell va fugir de la Veneçuela de Chávez cap a Espanya.

No tots els que van marxar d’Espanya durant la guerra Civil eren d’esquerres. Només havien de ser republicans. I com s’afirmava l’altre dia al Facebook, republicans de dretes també n’hi ha.

Sé li va preguntar a Pablo Iglesias II si acatava la Constitució: Evidentment que sí, però fins a que els ciutadans la canvien –va dir- Una resposta contundent i intel·ligent. La Constitució del 78 ha quedat superada pels esdeveniments que hi ha hagut durant tots aquests anys i, per tant, cal una remodelació profunda. L’Estatut no era tan vell i Pasqual Maragall en va voler fer un de nou ja fa 10 anys. Si no es canvia, aviat quedarà tant antiquat com l’Església . És això el que vol la ciutadania espanyola?          

DIVENDRES 13 DE JUNY. ONZÈ DIA SENSE REI

Cerimònia. Aprovada la llei que regula l’abdicació del Rei per part del Congrés, el proper pas és la proclamació del nou monarca el proper dijous 19 de juny en una cerimònia solemne però austera (així l’han definit) on el futur Felip VI serà ascendit a general del l’Exèrcit de Terra i lluirà l’uniforme corresponent. Tot aquest acte es farà al Congrés en un acte conjunt de les dues càmeres, és a dir, del Congrés dels Diputats i el Senat.

El Rei ha anunciat que no hi assistirà. Oficialment perquè no vol treure gens de protagonisme al seu fill. Però no serà l’única absència de la Casa Reial. La germana petita del nou monarca, Cristina, l’esposa d’Iñaqui Urdangarin, tampoc hi assistirà, la qual cosa fa pensar que el seu marit, tampoc hi assistirà.

Entre el populatxo, també hi haurà absències destacades: tots els diputats que van votar en contra de la llei d’abdicació. El portaveu d’Esquerra Plural Cayo Lara va dir que ningú els trobaria a faltar i que si no assistia el Rei, tampoc passava res de que no assistissin els diputats disconformes amb la Monarquia.

Status. Com que el Rei no ha mort, simplement ha abdicat, ara sé li està buscant l’encaix dintre de l’organigrama de la reialesa. Juntament amb la Reina consort, sembla ser que seguiran sent Reis, però sense haver de fer res... Com sabeu, ara, entre les feines que té el Rei, està la de sancionar les lleis, així com escoltar els líders dels diferents grups parlamentaris a l’hora de forma govern i proposar el que li sembla que té més suports.

També continuaran amb l’status d’aforat i persona inviolable. Es a dir, a la pràctica es jubilarà amb totes les prebendes que té ara. Espero que al menys se li disminueixi el sou i que la pensió que li correspongui estigui en consonància amb la base reguladora de la seva cotització a la Seguretat Social. Ah! No? Així que sé li seguirà mantenint un sou elevat que no tindrà res que veure amb els 8.000 euros que cobren per exemple mons pares?

I no hi ha cap plaça vacant més de Rei? Diuen que allà on n’hi ha dos n’hi poden haver tres, no?

Sense candidat a la vista. Avui fa dos dies que va dimitir Pere Navarro. A diferència del que va passar al PSOE on ràpidament es va començar a apuntar noms per a succeir-lo, al PSC, el tema va molt més espai. Sembla que ningú vol ara per ara la patata calenta que significa la primera secretaria del partit. I és que el nou líder socialista català tindrà una difícil tasca per davant. Mentre els socialistes espanyols reconvertits en federalistes continuaran sent monàrquics (per la G. De Déu), els catalans hauran de deixar anar molt de llast. Per molt que vulgui acontentar tots els sectors, segurament l’ombra de la ruptura seguirà planant per la seu del carrer Nicaragua de Barcelona.

Si el nou secretari general surt d’entre els més sobiranistes del partit, el sector més espanyolista sé sentirà incòmode i a hores d’ara no descartaria que poguessin crear una federació catalana del PSOE. Però si és a l’inrevés, qui marxarà serà l’altre sector, el que ja fa mesos que estaven planificant la sortida i la creació d’un nou partit.

Per això es fa necessària una refundació del PSC que passi per redefinir les línies mestres que haurà de tenir el nou PSC i de les que mai se’n hauria d’haver apartat.

De moment, sembla que hi hauria una candidata de consens: Núria Parlon, l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramanet. De moment ella encara no ha dit res. Caldrà esperar per veure si dóna el sí o s’autodescarta. Personalment la seva opció em sembla bona a l’espera de que en puguin sortir més.

És jove, se’n ha sortit bé a l’alcaldia de Santa Coloma, té experiència i el que és més important: no està cremada.    

DIJOUS 12 DE JUNY. DESÈ DIA SENSE REI

I el primer sense Pere Navarro. Efectivament, el fins ara Primer Secretari del PSC va anunciar ahir que plegava, que ja n’hi havia prou, que tirava la tovallola...  

Els motius que han portat a Navarro ha presentar la dimissió han estat diversos: mals resultats electorals (en cada elecció es perdien suports), discrepàncies internes, dimissió de Rubalcaba, pèrdua de confiança fins i tot de la gent més propera...

Recordareu que vaig anunciar-vos dimarts que m’havien dit que la presentació d’un nou partit socialista a Catalunya era imminent (entre dues i tres setmanes em van dir) Imagino que aquest fet, que suposava a la pràctica la ruptura del PSC va ser determinant. A ningú li agrada que durant la etapa de direcció al front d’un partit polític (o qualsevol tipus d’associació, entitat, etc.), aquest acabi fracturat en dos.

Navarro va dir que segurament s’havia equivocat en moltes coses, però que també havia fet coses bé. L’etapa de Navarro s’ha caracteritzat per haver tingut més ombres que llums. Durant el seu comiat vaig trobar a faltar l’autocrítica, però en canvi si que va carregar contra aquells que, segons ell, havien aprofitat la democràcia interna del partit per a discrepar obertament fins i tot incomplint els acords presos pels estaments de govern.

Sobre aquest darrer tema es podria obrir un debat intens i interessant, ja que el programa amb el que el PSC va concórrer a les eleccions s’acceptava el dret a decidir dels ciutadans de Catalunya. No obstant això i després d’un temps de certa indefinició, es va acabar per renunciar-hi i optar per renunciar-hi i treure del barret l’opció federalista que havien estat madurant i intentant vendre al PSOE, sense que aquest li fes massa cas al principi. Al final i veient que era l’única opció que els hi quedava, van decidir fer bandera junts, però es van topar amb una Constitució massa hermètica i que impedeix fer canvis significatius a les estructures de l’estat.

Però Navarro no ha estat només víctima dels seus rivals, també ho ha estat del seu equip. Així ho va assegurar anit Marina Geli al programa de Cuní de 8TV i també l’edició d’avui del Periódico. L’exconsellera de Sanitat dels diferents governs del Tripartit va dir que fins i tot Josep Mayoral, alcalde de Granollers i Secretari de Política Municipal, que va ser qui el va proposar, li hauria perdut la confiança.

Ara ca esperar esdeveniments. Caldrà veure si el sector crític crearà un altre partit socialista o s’espera al congrés extraordinari que, segons algunes veus, s’hauria de fer a molt tardar a principis del mes d’agost, una vegada passat el del PSOE.

No cal dir que aquest congrés hauria de ser el de la refundació del partit i s’haurien de marcar les línies mestres del socialisme català de cara al futur més immediat, però també a llarg termini per a que una situació com l’actual no tornés a passar.

Els PSC té profundes arrels catalanistes i el que no es pot fer mai és renunciar als principis pels que va ser creat.

Em deia l’altre dia un amic, precisament una de les persones que em va avalar per entrar a militar que el PSC va començar a perdre l’essència l’any 1982 quan va tolerar perdre el grup parlamentari del Congrés i integrar-se plenament al PSOE.

Ara, s’apunta que el nou PSC (no el de Pere Navarro, sinó el que surti del congrés extraordinari) podria marcar distàncies amb el PSOE fins al punt de que els socialisme espanyol acabés per desembarcar a Catalunya i constituir la federació catalana del PSOE, on, de en segur, anirien a parar una bona part dels companys de viatge de Pere Navarro, uns polítics sense data de caducitat, però que el temps i els esdeveniments han acabat superant.    

http://www.eltemps.cat/article/2446/Pere-i-els-llops

DIMECRES 11 DE JUNY. NOVÈ DIA SENSE REI

Foto: El Periódico de Catalunya.

Continuar embolicant la troca. A hores d’ara, algú sap que farà Duran i Lleida? Potser la resposta més intel·ligent seria: Ni ell mateix sap el que farà.

De la interpretació de les darreres declaracions efectuades per ell mateix sembla donar entendre que ell mai ha dit que plegava.

Mireu, em remetré a la tertúlia de Divendres de dilluns passat. Antonio Franco, el que va ser el primer director del Periódico de Catalunya va dir si fa o no fa això: De tant en tant Durant necessita ser protagonista i que es parli d’ell i com que darrerament no se’n parlava ha hagut d’anunciar que plegava per a desdir-se posteriorment.  

Aquesta situació d’incertesa creada per Duran al si de la Federació de CiU ha posat a més d’un neguitós i fins i tot, des de Convergència sé li va dir que si plegava com a número dos de la federació, ho havia de fer també com a portaveu parlamentari del seu grup al Congrés, la qual cosa faria perdre l’estatus del que gaudeix en l’actualitat. I com Duran no hi està disposat, al final, sembla que no plegarà, encara què igual torna a canviar d’opinió dintre d’uns pocs dies.

L’edició d’avui del Periódico de Catalunya revela una entrevista que el propi Duran va fer per al diari francès Le Monde  i on hauria expressat el seu malestar per la consulta independentista del 9-N, encara que en públic defensi el dret a decidir del poble català. Qui l’entengui que el compri.

Candidats. La margarida socialista no para de perdre pètals. D’ençà de la renuncia de Rubalcaba molts han estat els noms que han sortit com ha possibles candidats a dirigir el PSOE. Però sembla que ara com ara, la direcció del principal partit de l’oposició sigui una patata calenta que ningú acaba de voler. Primer va ser Carme Chacón, després Patxi López i més tard Susana Díaz. Ara com ara, els únics que sembla que encara podrien presentar candidatura són Eduardo Madina i Pedro Sánchez, de qui tinc que confessar que fins dilluns no n’havia sentit parlar.

Podria ser Madina el favorit i Sánchez el tapat? De poder, podria ser. Recordeu que quan Zapatero va arribar a la secretaria general quasi no el coneixia ningú i va guanyar davant Bono, el candidat oficial.

Només dos veus discrepants. Ha transcendit que només dues veus del grup parlamentari socialista al Congrés han discrepat a l’hora de votar favorablement la llei l’abdicació que es fa avui. Personalment em semblen molt poques. Potser sigui allò de qui es mogui no sortirà a la foto. I és que hi ha molts que tenen por a no repetir les properes eleccions, unes eleccions que haurien de ser dels canvis i dels recanvis: canvis de noms i idees, però també un recanvi de garanties a l’actual govern del PP.

Una veu que desentona. Darrerament he criticat les declaracions que ha fet Felipe González. No sé si se’n adonen del mal que li estan fent al partit on cada vegada sembla que hi ha més distància entre els càrrecs i la militància. Darrerament qui també desentona és Rubalcaba. Si vol votar a favor de que continuï la monarquia, que ho faci, però no cal que ens doni excuses.

Primer va dir que ho feia en nom del pacte constitucional que hi va haver durant la transició i ara que ho fa perquè la Constitució així ho determina.

La Constitució, com totes les lleis poden tenir interpretacions diverses, per això existeix el Tribunal Constitucional que, com tots sabeu, està format per magistrats que, sovint, també discrepen i es té que acabar imposant el vot de la majoria, un vot quasi sempre més ideològic que jurídic.

He anat dient durant els darrers dies que, segons la Constitució, el poder emana del poble. Per tant, en uns moments tan transcendentals com aquests hauria de ser el poble sobirà qui parlés sobre si vol que continuï la monarquia o vol una república. Si no es fa així, el debat s’haurà tancat en fals.

Sobre la renuncia de Pere Navarro en parlaré demà.  

DIMARTS 10 DE JUNY. VUITÈ DIA SENSE REI

No plega! Què no, què no... Què tot era un engany... Duran i Lleida no plega!!!! Després d'anunciar-ho, després de que els seus socis de govern especulessin sobre la seva sortida... Ens ha deixat a tots amb un pam de nas. I, pel que sembla (o al menys això diuen) perquè ha vist que la majoria no li donàvem més importància. Duran!! Què al món no hi ha ningú imprescindible!!!  
 

Convulsió. D’ençà de l’abdicació del Rei, el panorama polític espanyol continua convuls. Mentre els del PP sembla que no tenen cap tipus de problema, es declaren monàrquics i, per tant, votaran favorablement la llei d’abdicació del Rei, d’altres formacions ho tenen una mica més complicat.

Potser els que més, el socialistes on hi ha opinions per a tots els gustos. La postura oficial del partit no agrada a una bona part dels militants i simpatitzants i fins i tot, alguns càrrec públics han anunciat les seves discrepàncies.

La direcció del partit havia convocat per avui una reunió per a mirar de tancar files i, en el cas contrari, imposar la disciplina de vot. Personalment em crida molt l’atenció de que partits que diuen que són democràtics, de portes cap endins la democràcia no es precisament el seu punt més fort.

En votar la coronació del nou monarca el PSOE renunciarà de forma voluntària a les seves arrels més profundes. És un despropòsit més del que acumula darrerament i, per tant, una raó més per a que els seus votants més incondicionals canviïn progressivament de partit a l’hora de votar.

Com ja vaig dir la setmana passada, l’excusa del pacte constitucional de la transició no em serveix. Si fos un contracte de lloguer, a la renuncia del llogater, per molt que el seu fill volgués seguir amb el local, el propietari intentaria modificar les condicions contractuals.
Joan Carles I va ser investit a finals de 1975 i la Constitució es va aprovar 3 anys més tard. D’acord que en aquell temps hi va haver un compromís que s’ha mantingut amb el temps, però la seva durada no potser infinita, ni tan sols indeterminada. 
 

El poder emana del poble. Ho diu la Constitució de sobrenom la Intocable. Però al menys, el que hi ha escrit s’hauria de respectar. Si el poder emana del poble, en uns moments tant transcendentals de la història d’Espanya, hauria de ser el poble qui s’hauria de pronunciar si vol seguir tenint rei o vol optar per un altra forma de govern. L’única alternativa que li veig, evidentment, es diu república.

Molt possiblement guanyaria la majoria silenciosa a la que es refereix Rajoy, ja que les manifestacions a favor de la Monarquia estant tenint molta menys participació que les favorables a la República, però al menys el nou monarca tindria una legitimitat que ara, moralment, no tindrà.  

PRESENTACIÓ DE PACO MIRÓ COM A CANDIDAT A L’ALCALDIA D’AMPOSTA PEL PSC

Tal com estava previst, ahir dilluns (aprofitant la festa local d’Amposta), Francesc (Paco, Sisco) Miró va fer pública la seva candidatura a l’alcaldia d’Amposta davant els mitjans de comunicació.

La compareixença es va fer a la barraca del restaurant l’Estany de Lluís Garcia, al costat de la llacuna de l’Encanyissada.

Miró no estava sol. A la seva dreta sé situava Antoni Espanya, primer secretari del PSC d’Amposta i cap de llista durant les dues darreres legislatures. I a la seva esquerra Josep Fèlix Ballesteros, alcalde de Tarragona i amic de Miró des de l’època en que tots dos van començar en la política, un de la ma de Josep Maria Simó i l’altre del recordat Josep Maria Recasens, el primer alcalde socialista des de la restauració de la democràcia A Espanya.

Miró ha escollit com a lema el canvi tranquil i diu tenir 2.246 raons o més per a presentar-se com a cap de llista del PSC l’alcaldia d’Amposta. La xifra no ha estat escollida a l’atzar, ja que aquest número coincideix amb el nombre d’aturats que té la ciutat d’Amposta.

Simó va dir que volia treballar per a què Amposta exercís de referent del territori. Segons Miró, no pot ser que algú que vulgui anar a Amposta en autobús des de l’interior del Montsià (Godall, la Galera...) tingui que fer transbordament a Santa Bàrbara.  

Miró també va anunciar que, de ser alcalde, crearia una oficina d’atenció al ciutadà per donar resposta a les necessitats dels ciutadans d’Amposta com per exemple els aturats, els afectats per les primes úniques, els que pateixen pobresa energètica...

Durant la intervenció que va fer a l’hora de dinar (que es va fer al mateix lloc amb militants i simpatitzants -la majoria d’Amposta, però també vinguts d’altres pobles com Godall, el poble d’on Miró encara és alcalde-), es va comprometre a atendre els ciutadans d’Amposta personalment i el mateix dia i no com passa ara que se’ls fa esperar durant setmanes i no sempre els rep l’alcalde perquè, aquest, treballa de metge i també és empresari del sector de la sanitat durant 3 dies a la setmana, en referència a Manel Ferré que és president del Consorci de Salut i Social de Catalunya.  

Mentre, Josep Fèlix Ballesteros, davant la petició de Miró de que Amposta fos subseu dels Jocs Olímpics del Mediterrani que s’han de celebrar a Tarragona l’any 2017, es comprometia a tenir-la en consideració i mirar quina disciplina es podria arribar a fer a Amposta. Per manca d’instal·lacions esportives no serà...

Des del meu punt de vista, els periodistes representats dels diferents mitjans que van cobrir la roda de premsa, estaven més interessats en esbrinar temes aliens als que tocava, com per exemple la possibilitat de que Marc Mur es presenti a Flix amb una candidatura aliena al PSC o si Miró continuarà com alcalde do godall fins al final de la legislatura o bé renunciaria al càrrec i donaria pas a un membre del seu equip.  

DILLUNS 9 DE JUNY. SETÈ DIA SENSE REI

Teories. Ahir, abans de començar la intensa diada castellera de l’ermita d’Ulldecona, un militant comunista en va formular una teoria.

Durant aquets dies s’afirma que l’abdicació del Rei farà moure més d’una estament de l’Estat. Una d’aquestes teories seria que el nou monarca faria dimitir a Rajoy i, per tant, amb ell tot el govern i imposaria un govern de tecnòcrates. Sembla que també hi podria haver una amnistia generalitzada que trauria de les presons a personatges com Barcenas o del Nido i, per a compensar també gent propera a la banda terrorista ETA com Otegui. Serà o no serà veritat, però aquí queda...

Plega. Imagino que després de rumiar-ho molt, Durant i Lleida ha anunciat que plega. Però ho farà poc a poc. Sin prisas pero sin pausas, com diu la dita castellana. De moment ha dimitit com a número 2 de la federació de CiU i ha anunciat que no repetirà com a cap de llista al Congrés. Des de CDC ja sé li ha contestat. Li diuen que si se’n va no hauria de ser el portaveu del grup de CiU al Congrés.

És una situació que ja es veia venir. Les discrepàncies entre UDC i CDC ja fa anys que duren, però en els darrers mesos s’havien incrementat considerablement. Durant, tot i estar a favor del dret a decidir, no val que Catalunya s’independitzi de Catalunya i, després de l’abdicació del Rei, ja va anunciar que assistiria a la coronació del nou monarca Felip VI. Mentre, Mas, aposta pel sí, sí i en un principi va anunciar que no assistiria a la sessió d’entronació per problemes d’agenda, encara que al final, els seus assessors li van recomanar que hi assistís, ja que de moment Catalunya segueix dintre d’Espanya i en un futur proper, ja ho veurem...   

  

Enquestes electorals. Diversos mitjans de comunicació publiquen avui una enquesta on Podemos es convertiria en tercera força política de l’estat. A la del Periódico sé li donen entre 56 i 58 diputats, mentre que eldiario.es ho rebaixa fins a 28-32.

Evidentment l’ascens electoral del partit de Pablo Iglesias II és a costa del PSOE per un costat, però també de IU.

Per tant, és lògic que el partits de l’esquerra tradicional estigui neguitosos davant l’hipotètic panorama que els espera.

Per a dintre de poc. Diuen que els animalets no parlen, però avui m’ha dit un moixonet que per a dintre de dues o tres setmanes, els considerats díscols del PSC presentaran el nou partit. No confien amb Pere Navarro i opinen que un congrés la propera tardor no solucionarà els mals que pateixen ara per ara els socialistes catalans. Per tant, haurà que estar a l’aguait.   

UNA NOTÍCIA, DOS VERSIONS

La primera informació que vaig tenir sobre que l’agressora del Primer Secretari del PSC Pere Navarro havia anat a una llista electoral  d’Aliança Popular (més tard Partit Popular) la vaig llegir al Facebook. L’havia enllaçat un dels meus contactes de la Nació Digital. Quan ho vaig veure hi havia un contacte que aprofitava l’ocasió per a desacreditar els socialistes i fins i tot usava alguna paraula malsonant.

Tal com estava redactada la notícia, es podia entendre que l’agressió a Pere Navarro no tindria res a veure amb el procés sobiranista perquè sembla ser que anar a una llista del PP els anys 80 i ser independentista en l’actualitat, seria del tot incompatible.

El setmanari el Triangle portava la mateixa notícia però citava com a font la publicació la Torre de Terrassa que seria del mateix grup de Nació Digital com també ho és l’Aguaita.  

En canvi el Periódico, ampliava la notícia i afirmava que en l’actualitat, aquesta senyora seria, efectivament independentista i els seu gendre regidor de CiU de Sant Cugat del Vallès.

Encara que no sigui normal, les persones podem evolucionar ideològicament al llarg de la vida.

Uns exemples. Jorge Verstrynge, de activista de Cristo Rey (un grup ultradretà) va passar a ser la ma dreta de Fraga ostentant la Secretaria General d’Aliança Popular. Després va abandonar el partit i es fa afiliar al PSOE sense haver ocupat mai càrrec orgànic ni representatiu i, darrerament, sembla que ha deixat la militància socialista i s’ha decantat cap a d’altres partits molt més sensibilitzats socialment.

L’advocada i contertuliana Magda Oranich. Un dels seus pecats de joventut va ser militar al PSUC que abandonaria anys després per acabar afiliant-se a CDC.

L’economista Ramon Tamames. Un cas molt semblant a l’anterior. Del PCE al CDS, el partit que va fundar Adolfo Suárez després d’abandonar la UCD.

Federico Jiménez Losantos. Va començar sent comunista militant a Bandera Roja. Durant la transició va passar pel PSOE per a evolucionar finalment cap a l’extrema dreta.

I finalment un personatge molt més proper al nostre territori: Manuel Milian Mestre. Nascut a Morella, el seu tio va estar capellà del Perelló mentre ell estudiava teologia al seminari de Tortosa. Finalment es va trasllada a Barcelona i es va donar a conèixer participant com a contertulià al programa de Josep Cuní. També ha col·laborat en diversos diaris escrivint articles, com per exemple al Periódico. Des de l’any passat, col·labora quinzenalment amb Vinaròs News.

Manolo, con se’l coneix popularment, sempre ha presumit d’haver fundat Aliança Popular juntament amb Fraga i d’altres. Després va militar al PP però es va enemistar amb José Maria Aznar de qui sempre parla malament. Darrerament ha evolucionat cap a posicions més catalanistes i fins i tot s’ha mostrat partidari de fer el referèndum pel dret a decidir.

Com veieu, haver fet una cosa al passat no treu de fer tot al contrari en l’actualitat. I, per acabar, demanaria a la gent una mica més de respecte a l’hora d’opinar, sobre tot quan no es té tota la informació.    

DISSABTE 7 DE JUNY. QUINT DIA SENSE REI

Sense glamour. Ahir divendres dia 6 al Centre Cívic d’Alcanar es va celebrar l’acte d’entrega dels premis Ebreliders 2013.

Ja sabeu els meus seguidors que el curtmetratge la Fatarella 1936 optava a un dels premis en la categoria cultural. Com el seu realitzador Pau Bertomeu no hi va poder assistir per problemes d’agenda, em va demanar si hi podia anar jo. Però no hi vaig anar sol. En van acompanyat Tiffani Guarch i la meva dona.

L’acte d’ahir va sor molt semblant al de l’any passat a l’Ametlla de Mar. El pitjor és la duració: 2 hores i mitja. Mentre l’any passat a l’Ametlla va amenitzar la nit el grup los Sirgadors que lidera el polifacètic ampollenc Mario Pons, ahir ho va fer un jove grup local de jazz. Al final es van quedar sense tocar un dels temes i també cal dir que els que van escollir van ajudar a allargar l’acte. El primer tema va durar més de 10 minuts.

L’any passat, la Diana Mar i la Tere González van aportar molt més glamour que aquest any la senienca la Clara Tena.

Entre el públic assistent molt de convergent, començant per Paco Sancho, Ferran Bel, Lluís Soler, Núria Balagué... Però també estaven l’alcalde d’Alcanar Alfonset Montserrat o l’alcaldessa de la Sénia Marutxi Ballester.

Moltes felicitats als guanyadors, però sobre tot al meu company i amic Paco Túnez que va ser elegit ebrenc de l’any 2013 i a Jeroni Castell, propietari del restaurant les Moles d’Ulldecona.

Un forat a l’agenda. Després de que Arturo Mas anunciés que no assistiria a la coronació del nou Rei Felip VI, ara ha anunciat que ho farà. Segons sembla Mas té previst viatjar als Estats Units amb una comitiva formada majoritàriament per empresaris catalans. L’abdicació va agafar a tothom per sorpresa, també a Mas. Però finalment sembla que s’ho podrà arreglar per a poder assistir a l’acte. No cal dir que els sectors més sobiranistes l’han criticat per aquest decisió.

També Puig. Felip Puig per la seva banda ha declarat que no confia amb el nou rei, però que no es poden tancar portes... I si l’hipotètica independència de Catalunya fos un fiasco?     

Rosa Díez, liberal. UPyD, el partit creat per l’exsocialista Rosa Díez, ha demanat l’ingrés al grup Liberal Europeu. Allí es trobarà amb els convergents i els del PNB. Ja sabeu que Unió s’integra al grup Popular.

Sembla ser que la que va intentar liderar el PSOE va mostrant poc a poc els seu veritable rostre. Al menys ja sabem que de socialista tenia ben poc.  

Recordatori. Ja sabeu que demà a les 12 del migdia la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta. L’acte està organitzat per Òmnium Cultural i es farà simultàniament a diverses capital europees i moltes ciutats i pobles de Catalunya reivindicant el dret a decidir del poble català.

Per la tarda, a les 19:30 actuació al mateix lloc per a donar el tret de sortida a les 7enes jornades musicals de l’Ermita. No hi podeu faltar.

Per cert, encara no hi ha fotos de la gala d'anit. Els que en van fer sembla que sé les guarden...  

DIA 5 DE JUNY. QUART DIA SENSE REI

Temps nous, formes velles. Sorprèn que en ple segle XXI encara s’ordeni retirar l’edició una revista satírica com el Jueves. La revista que surt els dimecres (tal com es diu a la portada des de fa dècades), es va editar puntualment però, segons sembla, el grup editorial els hi va fer canviar la portada on hi sortia el Rei portant una corona bruta amb unes tenalles amb la intenció de passar-la a l’encara Príncep d’Astúries. Finalment la revista va sortir dijous amb una portada on sortia Pablo Iglesias II.

Davant d’aquest acte de censura, 8 col·laboradors habituals del Jueves (alguns de històrics)ja han anunciat que pleguen. No només la figura del rei és inviolable, sinó que, fins i tot, no es pot satiritzar.

Anem a pams, em sembla que el primer que hauria de donar exemple és el propi Rei i en reiterades ocasions el seu comportament no ha estat a la altura del càrrec. Després de l’accident que va patir caçant elefants, un Rei no pot sortir i dir: M’he equivocat, no tornarà a passar. En aquell moment hauria d’haver estat més valent i abdicar. Segurament s’hauria entès millor.

Es diu que el procés català ha tingut molt a veure amb l’abdicació i que es va esperar que passessin les Eleccions Europees per a fer-ho. A sobre, l’any que ve és un any electoral amb unes municipals i autonòmiques en algunes comunitats a la primavera i unes generals molt probablement a la tardor. El tomb electoral tan en unes com les altres pot ser important i els dos partits grans que fins han donat suport a la Corona, potser pateixen una pèrdua important de vots, la qual cosa podria fer canviar molt la situació política espanyola i tal vegada complicar la governabilitat d’algunes institucions.

Els reis de la pilota. Es futbolistes d’elit no son reis però s’hi assemblen. Sobre tot amb els seus sous. La polèmica ha esclatat al donar-se a conèixer la prima extra que rebran en l’hipotètic cas de que guanyin el mundial de Brasil: 720.000 euros per barba, es a dir més de 120 milions de pessetes de les d’abans. La meitat per arribar a la final, 180.000 per assolir les semifinals, etc. Per guanyar el mundial de Sud-àfrica, cada jugador va cobrar 600.000 euros que van tributar allà mateix per que les hi sortia millor que fer-ho a Espanya.

Izquierda Plural ha tornat a posar el crit al cel per aquest fet. En un país on cada dia hi ha més pobres i on s’han de prendre mesures per a que molts de xiquets en edat escolar puguin tenir un àpat en condicions durant les vacances d’estiu, els futbolistes d’elit (i d’altres professionals) guanyen quantitats desorbitades i com diu un conegut meu, difícil d’escriure-les.  

El grup pretén posar un topall per aquests tipus de retribucions. Les dues vegades anteriors que ho va intentar, els grups majoritaris li van tombar la proposta.

Mentre, la Reial Federació Espanyola de Futbol (veieu com són reis!) es justifica dient que no són diners públics. Em dóna igual. Em sembla una immoralitat i, a sobre, miren de tributar fora d’Espanya per estalviar-se diners, ja que la llei els hi permet. Al menys, si tributessin aquí, dels seus impostos es podrien millorar moltes coses. Els jugadors haurien de ser els primers de ser conscients d’aquesta situació i fer algun gest important per a netejar la seva imatge.

Però mentre hi hagi babaus que paguin per a veure’ls jugar, m’ensumo que la situació no canviarà gens.

GUARDAAGULLES, UNA PROFESSIÓ DE FUTUR

Durant les jornades econòmiques de Sitges del passat cap de setmana, va dir el President del Govern Espanyol Mariano Rajoy que si es produeix el xoc de trens entre Catalunya i Espanya és que algú va per la via equivocada...  

Desgraciadament, des de fa alguns anys, són mols els que van per la via equivocada: el govern central per suposat, el govern de la Generalitat, la Troika, bona part dels partits polítics... Podríem seguir.

Cada dia em costa més prendre part bé pel interessos de Catalunya, bé pels interessos de l’Estat Espanyol, perquè cada dia aquests interessos és prenen més en clau de partit que no mirant pel bé dels ciutadans.

Quan Pascual Maragall va voler reforma l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, el feixuc tràmit va acabar per cansar a la ciutadania. Molt em temo que ara acabarem esgotats.

En boca dels polítics una paraula és la que més sona: diàleg. Però a l’hora de la veritat ningú dialoga amb ningú i quan ho han fet, ningú s’ha mogut ni un mil·límetre de la seva posició inicial. Malament anem! Vulgarment d’això se’n diu diàleg de besucs i, quan aquests terme l’hem d’utilitzar amb els polítics que governen... Malament anem! (Per segon cop)

Comprenc que molts de catalans estiguin desenganyats amb Espanya i vulguin marxar passant, prèviament, per una consulta d’autodeterminació. Però igual com s’ha creat el clima ideal per a que sigui així, també comprenc que una majoria social estigués indignada per les retallades que s’estan aplicant a tots els nivells: econòmics i socials. Què tot està llegit? Sí segur que sí, però, els diners, sempre, es poden gestionar d’una altra manera i no només atenent els interessos de les minories més poderoses. El govern de la Generalitat i qui li dóna suport, tenen tota la responsabilitat de com es gestionen els recursos que disposa Catalunya. Què no en ensarronen més.

Sobre el centralisme que s’exerceix des de Madrid, podria escriure un tractat, però segur que us cansaria. L’actitud de Rajoy cap a Catalunya és del tot intolerant i hipòcrita. Si ja fastigueja a bona part dels ciutadans espanyols, molts d’ells persones de bona de bona fe que fins i tot entenen el procés que s’ha engegat a Catalunya, imagineu-vos com hem ens de sentir els catalans que sabem amb certesa que els peperos no ens estimen ni per compromís. Si durant la campanya del nou Estatut van recollir signatures en contra i, finalment, el van recórrer davant del Tribunal Constitucional, com han de mostrar-se ara partidaris de convocar una consulta sobiranista?

Rajoy va dir que estava conforme en impulsar una reforma de la Constitució, però que no s’esperés cap novetat important. I ho va dir a Catalunya davant una majoria de mitjans de comunicació catalans. Us imagineu que deu de dir a Madrid durant les reunions del seu partit?

Després de les eleccions europees del passat 25 de maig, tothom va dir que s’havia de canviar. Els responsables de les institucions europees van anunciar canvis en les polítiques econòmiques que s’apliquen i que han resultat totalment errònies. Des del PP, com a tota crítica interna després dels resultats adversos (tot i haver guanyat), només han sabut dir que han de millorar la comunicació amb els seus votants i han anunciat noves mesures fiscals: rebaixar la tributació de les societats. Malament anem! (Per tercer cop)

Potser ara enteneu perquè he dit que tothom circula per via equivocada. Perquè no hi ha ningú (o casi ningú) que estigués fent el que calia. Per tant, si seguim parlant de trens i de vies, segurament, ara per ara, una professió en alça és el de guardaagulles per a facilitar les institucions i partits els canvis que han anunciat aquests darrers dies.

Les arribarem a veure? Permeteu-me que sigui incrèdul. Molt em temo que tot quedarà en paraules. Com sempre.  

DESPRÉS DE PRAT

Dilluns de la setmana passada va renuncia el director dels Mossos Manuel Prat. Ho va fer quan tot just havien començat els fets de Can Vies. Segurament, i tal com sé li va recordar des del PSC, fins i tot es va equivocar en el moment escollit, ja que la magnitud que va prendre la revolta popular arran del desallotjament del immoble ocupat era tan gran, que, al menys (i ja que s’havia esperat tant) hauria d’haver marxat una vegada solucionat el problema (per anomenar-lo de alguna manera)

Segur que quan passen fets com els que van passar durant els nits de la setmana passada al barri de Sants de Barcelona, signifiquen veritables maldecaps per als comandaments policials que son els responsables de garantir la llei i l’ordre a tots i cadascun dels indrets de Catalunya.

Vistos els resultats segurament s’hauria de parlar de fracàs, ja que no es va poder impedir els aldarulls que hi van haver amb cremes de vehicles, contenidors de brossa, trencadissa d’aparadors i mobiliari urbà, tot i les detencions i les identificacions efectuades cada dia.

Aquests tipus de fets, encara que remarcables, no signifiquen cap novetat, ja que amb més o menys mesura ja s’han donat en d’altres ocasions.

El que si que ha estat una novetat és la forma d’identificar els sospitosos que ha posat en pràctica la nostra policia: convidar-los a posar-se diversos tipus de roba i fer-los-hi fotografies. No era obligat fer-ho, però a tots aquells que s’hi negaven, se’ls detenia i se’ls portava a la comissaria.

Aquesta actuació està produint un gran debat en els àmbits jurídics catalans. La majoria opinen que s’han vulnerat drets i que no es va fer amb totes les garanties, com per exemple la presència d’un advocat.

Imagino que aquesta decisió no la va haver de prendre Prat, sinó algú que, encara que fos de forma interina l’havia substituït. No obstant, tampoc es pot descartar que, tot i ser-li acceptada la dimissió al que va ser director del Mossos, per motius organitzatius, encara no s’hagi acabat de marxar del tot...

Dit això, voldria recordar que els propis Mossos infiltren agents de paisà i sovint amb la mateixa estètica que els manifestants per tal d’identificar des de dintre els elements més violents.
Durant la darrera manifestació contra el transvasament de l’Ebre feta entre Sant Jaume d’Enveja i Deltebre el passat 30 de març n’hi havia al menys 3. I ho sé perquè en conec a un d’ells i, a part de saludar-lo, vaig veure’l en companyia de 2 més.

Els sectors més independentistes de la societat catalana volen veure una ma negra al darrere dels aldarulls de Sants. Creuen que algú podria estar interessat en la radicalització de les manifestacions per a obligar a la intervenció de no sé qui...  

Jo també hauria pogut dir el que tantes vegades s’ha dit dels agents infiltrats: que són ells els que comencen els aldarulls per tal d’incitar a d’altres elements a fer el mateix per a detenir-los posteriorment.  

Tan una cosa com l’altra son especulacions i fets no provats. Encara que tothom pot pensar el que vulgui. Faltaria més!

EL REI A MORT... VIVA EL REI!!

Amb aquest crit s’anunciava abans la mort del monarca i l’entronació del seu successor.

Però avui en dia ja ni es moren i si abdiquen, com ha estat en el cas del rei borbó, ho fan a destemps i, condicionat per les circumstàncies actuals. Cal recordar que el Rei, com a cap d’estat, no ha fet absolutament res per a intervenir en temes com el del procés sobiranista de Catalunya. No és que sé hagués demanat de forma reiterada, però hi va haver veus com la de Pere Navarro que ho va demanar públicament. Tampoc sembla que li afectessin temes preocupants per a una bona part de la ciutadania, com ara el tema de la pobresa, desnonaments, atur, pèrdua de drets, privatització de serveis essencials, corrupció generalitzada (inclòs membres de la seva família), indults a personatges de dubtosa reputació, etc.

Davant de tot això el Rei ha preferit guardar silenci. Ja sé que la Constitució diu que el Rei reina, però no governa, però hi ha casos que clamen al cel i on sembla que el Rei hagués pogut fer alguna cosa més. Tot això em fa pensar que potser no es mereix el sou que sé li està pagant (encara)  

Evidentment Joan Carles I d’Espanya i res d’Alemanya (tal com sé l’anomenava quan va ocupar el càrrec a la mort de Franco) es  va envoltat de tota mena d’escàndols. Possiblement el més sonat és el que explica Pilar Urbano en la seva obra La Gran Desmemoria, un llibre que, encara que una majoria dels dirigents polítics es fan afanyar en desmentir el que allí s’explica, jo li dono tota la credibilitat. De fet, quan Jordi Évole va anunciar el documental sobre tota la veritat del 23-F de 1981, vaig ser dels que vaig pensar que sortiria a la llum el veritable paper del Rei en aquell intent frustrat de cop d’estat. Frustrat o programat per a que fracassés?

Quan va sortir a la llum l’accident produït arran de la cacera d’elefants i aquella famosa frase M’he equivocat, no tornarà a passar, el borbó va perdre la poca credibilitat que li quedava després d’altres afers no confirmants però que van omplir pàgines de revistes i diaris.

Està clar que els sectors més republicans de l’estat aprofitaran ara per a demanar la instauració de la III República. Dissabte, Pablo Iglesias, el líder de Podemos i guanyador moral de les eleccions a la pregunta si monarquia o república, va contestar: Què Felipe es presenti a unes eleccions. Una cosa així va fer el deposat rei de Bulgària, que, en veure que la monarquia no seria establerta, va decidir formar un partit polític i presentar-se a les eleccions d’aquell país.

De totes maneres em sorprenc de la que jo considero incongruència de molts de ciutadans de Catalunya: per una part reclamen que Espanya es transformi en república i per l’altra la independència de Catalunya. Si finalment s’assoleix la independència, a mi m’importarà ben poc quina forma d’estat hi ha al país del costat.  

Recordeu que a hores d’ara encara no sé sap quina forma de govern hi hauria a Catalunya: si una monarquia parlamentària (com passa actualment a Espanya) amb un president del govern o una república amb president i primer ministre. Penseu que hi ha països anglosaxons on la Reina d’Anglaterra és el cap de l’estat.

República? Evidentment que sí, però catalana, espanyola o tetes dues? Aquesta és la qüestió!

CAN VIES

Fa dies que li dono voltes sobre les similituds i diferències entre el moviment 15-M i les manifestacions (amb aldarulls inclosos) per l’enderroc de l’edifici ocupat de Can Vives de Barcelona.

Possiblement la diferència més gran és que el moviment 15-M, des del principi, el van integrar grups de indignats diversos (inclòs el moviment ocupa) i, finalment va quedar consolidat i manté aquest nom després de 3 anys. En canvi, Can Vies estava integrat només pels ocupants de l’edifici, però que han rebut i reben el suport de tots els moviments d’indignats de Catalunya.

Sempre he pensat que les concentracions i manifestacions sorgides a partir d’aquell 15 de maig de 2011 van servir per a que el PP guanyés amb molta més comoditat del que ho hauria fet de no haver passat. Potser (això no ho sabrem mai) no hauria tret majoria absoluta i, per tant, molt possiblement no hauria pogut portar a terme les seves polítiques de retallades econòmiques i socials com tampoc Aznar va poder aplicar el seu programa durant els 4 primers anys de govern quan va haver de comptar amb l’ajut inestimable de CiU. La mateixa CiU que des de fa uns mesos i de forma espontània, s’ha tornat independentista.

Pot convertir-se Can Vies amb la tomba definitiva de CiU a Catalunya? De moment, la tarda de divendres van celebrar una roda de premsa on es va demanar la dimissió de l’alcalde de Barcelona Xavier Trias.

Governar mai és fàcil (i, de vegades, estar a l’oposició tampoc) Però per lògica sempre ha de tenir més desgast aquell que governa que qui s’oposa a l’acció de govern.

I posats a imaginar, imagino que des d’ERC s’estan fregant les mans esperant el seu moment per a donar a CiU la queixalada definitiva.

Diu la dita castellana que a río revuelto ganancia de pescadores i els pescadors, en aquest cas, són els republicans.