 |
| Foto: El Periódico de Catalunya. |
Continuar embolicant la troca. A hores
d’ara, algú sap que farà Duran i Lleida? Potser la resposta més intel·ligent
seria: Ni ell mateix sap el que farà.
De la interpretació de les darreres declaracions
efectuades per ell mateix sembla donar entendre que ell mai ha dit que
plegava.
Mireu, em remetré a la tertúlia de Divendres
de dilluns passat. Antonio Franco, el que va ser el primer director del
Periódico de Catalunya va dir si fa o no fa això: De tant en tant Durant
necessita ser protagonista i que es parli d’ell i com que darrerament
no se’n parlava ha hagut d’anunciar que plegava per a desdir-se posteriorment.
Aquesta situació d’incertesa creada
per Duran al si de la Federació de CiU ha posat a més d’un neguitós i
fins i tot, des de Convergència sé li va dir que si plegava com a número
dos de la federació, ho havia de fer també com a portaveu parlamentari
del seu grup al Congrés, la qual cosa faria perdre l’estatus del que gaudeix
en l’actualitat. I com Duran no hi està disposat, al final, sembla que
no plegarà, encara què igual torna a canviar d’opinió dintre d’uns pocs
dies.
L’edició d’avui del Periódico de Catalunya
revela una entrevista que el propi Duran va fer per al diari francès Le
Monde i on hauria expressat el seu malestar per la consulta independentista
del 9-N, encara que en públic defensi el dret a decidir del poble català.
Qui l’entengui que el compri.
Candidats. La margarida socialista
no para de perdre pètals. D’ençà de la renuncia de Rubalcaba molts han
estat els noms que han sortit com ha possibles candidats a dirigir el PSOE.
Però sembla que ara com ara, la direcció del principal partit de l’oposició
sigui una patata calenta que ningú acaba de voler. Primer va ser Carme
Chacón, després Patxi López i més tard Susana Díaz. Ara com ara, els únics
que sembla que encara podrien presentar candidatura són Eduardo Madina
i Pedro Sánchez, de qui tinc que confessar que fins dilluns no n’havia
sentit parlar.
Podria ser Madina el favorit i Sánchez
el tapat? De poder, podria ser. Recordeu que quan Zapatero va arribar a
la secretaria general quasi no el coneixia ningú i va guanyar davant Bono,
el candidat oficial.
Només dos veus discrepants. Ha transcendit
que només dues veus del grup parlamentari socialista al Congrés han discrepat
a l’hora de votar favorablement la llei l’abdicació que es fa avui. Personalment
em semblen molt poques. Potser sigui allò de qui es mogui no sortirà
a la foto. I és que hi ha molts que tenen por a no repetir les properes
eleccions, unes eleccions que haurien de ser dels canvis i dels recanvis:
canvis de noms i idees, però també un recanvi de garanties a l’actual
govern del PP.
Una veu que desentona. Darrerament
he criticat les declaracions que ha fet Felipe González. No sé si se’n
adonen del mal que li estan fent al partit on cada vegada sembla que hi
ha més distància entre els càrrecs i la militància. Darrerament qui també
desentona és Rubalcaba. Si vol votar a favor de que continuï la
monarquia, que ho faci, però no cal que ens doni excuses.
Primer va dir que ho feia en nom del
pacte constitucional que hi va haver durant la transició i ara que ho fa
perquè la Constitució així ho determina.
La Constitució, com totes les lleis poden
tenir interpretacions diverses, per això existeix el Tribunal Constitucional
que, com tots sabeu, està format per magistrats que, sovint, també discrepen
i es té que acabar imposant el vot de la majoria, un vot quasi sempre més
ideològic que jurídic.
He anat dient durant els darrers dies
que, segons la Constitució, el poder emana del poble. Per tant, en uns
moments tan transcendentals com aquests hauria de ser el poble sobirà qui
parlés sobre si vol que continuï la monarquia o vol una república. Si no
es fa així, el debat s’haurà tancat en fals.
Sobre la renuncia de Pere Navarro en parlaré demà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada