NO HI HA COLOR!!

Avui li estava donant voltes per veure com enfocar el tema del que parlar-vos. Tenia bastant clar que volia fer-ho sobre el Partit Popular, però posats a pensar n’hi havia un parell: la censura per part de la Diputació de València a l’exposició organitzada per la Unió de Periodistes amb el títol de Fragments d'un any i les manifestacions ahir en contra y a favor de l’avortament.
Però quan he vist avui la portada del Periódico, he exclamat: “No hi ha color!!”.
Al centre de la portada hi ha una foto de cadascuna. A la de l’esquerra s’hi veu un grup de noies amb els pits nus i amb eslògans a favor del dret a decidir. A la foto de la dreta (com no podia ser d’una altra manera) s’hi veu un grup de manifestants en contra de l’avortament entre els quals hi destaquen dues monges d’alguna de les congregacions més ortodoxes ja que van totes tapades fins les orelles i el cap.
Mentre col•lectius “pro vida” es manifestaven en contra de Zapatero més que d’una altra cosa, encara que ho disfressen en contra de l’avortament, altres col•lectius feministes es manifestaven a favor del lliure dret a avortar.
Vull recordar una vegada més que la llei de l’avortament no OBLIGA ningú a interrompre l’embaràs. L’única cosa que fa és ampliar els supòsits que hi havia fins ara i afegir-hi quan es tracti de determinades situacions socials.
Hi van haver dues manifestacions: una a Madrid i l’altra a Barcelona. La de Madrid va ser la més nombrosa i va congregar uns 10.000 participants (a la de Móra d’Ebre en contra del cementiri nuclear en va aplegar 5.000 i la primera era pràcticament de nivell nacional i l’altra purament territorial) Segons les fonts periodístiques, entre els assistents de Madrid hi havia dues cares conegudes del PP: l’eurodiputat Mayor Oreja i la regidora de Madrid i esposa de l’expresident Aznar Ana Botella. Totes dues persones representen la versió més ultradreta dintre del PP. l’Ana Botella és membre de los “Legionarios de Cristo”. Mayor Oreja dia que la llei d’avortament no era progressista, sinó més pròpia dels temps dels bolxevics”.
Mentre, divendres passat, a València, el diputat de Cultura Salvador Enguix inaugurava una exposició fotogràfica on hi havia una petita part que mostrava les relacions dels conservadors valencians amb la trama Gürtel que, com tothom sap, es tracta d’operacions fraudulentes on hi ha implicats diversos càrrecs del PP valencià, entre els que es troba el propi President Camps.
És evident que es tracta d’una flagrant vulneració de les llibertats d’expressió i d’informació. Per aquest fet els periodistes van decidir cancel·lar-la.
Situacions com aquesta, a València, no sobten gens ni mica tractant-se del PP i, sobre tot de Camps. Encara que a la llunyania tots coneixem la manipulació existent al País Valencià (perdó Comunitat Valenciana, no sigui que s’empipin) i sobre tot al primer canal de la seva televisió pública (Canal 9)
Avui, el director del museu (Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat), Alfonso Rus, ha presentat la dimissió.
Què passarà si dintre de dos anys guanya el PP amb Rajoy al cap davant?
Segurament que l’Espanya que veure’m no tindrà res a veure amb l’actual i no em refereixo a l’economia precisament.
Mentre, em quedo amb la foto del Periódico. Aquest matí un company meu ja preguntava si tenen prevista fer alguna manifestació per aquí. L’assistència de públic sobre les voreres, seria notable.

LA "MANI" DE MÓRA D'EBRE

Aquest matí, en arribar a Mora d’Ebre, la primera persona coneguda que m‘he trobat ha estat Antonio Recio, d’Amposta, membre de la Plataforma Anti-cementiri Nuclear de Catalunya. Hem parlat principalment de dues coses: de la participació prevista y de la climatologia.
Li he dit que pujant, per la ràdio deien que els organitzadors de la manifestació de Móra d’Ebre d’avui en contra del Magatzem Temporal Centralitzat (Cementiri Nuclear9 esperaven una participació de unes 5.000 persones. Recio m’ha respost que “era un desig i “una crida” a la participació i que pareixia que el temps acompanyaria”. També m’ha dit que hi havia un 60 % de possibilitats que plogués i això calia tenir-ho en compte a l’hora de convocar la manifestació per avui i no per un altre dia, però que d’altres dies encara era pitjor”.


Cal dir que el temps s’ha aguantat mentre ha durat la manifestació u que, la participació d’avui ha superat les expectatives de la organització.
Com sempre hi ha hagut ball de xifres i, mentre Josep Sabaté, des de la tribuna d’oradors deia que érem 10.000 persones, els Mossos d’Esquadra rebaixaven la xifra a 3.000. Com sempre i, segurament, la xifra exacta estaria entre aquestes dues quantitats. Si a Ascó en varem ser 2.000, avui, us ho asseguro, n’erem bastants més, força més. Aquell dia, sobre tot en arribar a la plaça de l’Església es podia veure a quasi que tota la gent que hi havia participat. Avui, durant el trajecte entre el por vell de l’Ebre fins arribar a la plaça de Dalt, era impossible arribar a veure tota la manifestació. I quan s’ha arribat a la plaça, encara menys, ja que aquesta s’ha quedat petita.


Com sempre passa moltes cares conegudes. Aviat he vist a l’alcalde de Batea i diputat al Parlament Joaquim Paladella acompanyat per la seva esposa i quasi que immediatament a “l’altre” Joaquín, el que va ser alcalde de Vilalba dels Arca i també membre de l’UPTA. Mentre em retrobava amb companys, a pocs metres es col•locaven els membres de la PDE am Manolo Tomàs i Joan Antoni Panisello al cap davant, però també altres membres destacats com els amics Paco Curto de l’Aldea i Joan Panisello de Jesús. I així he anat robat amics i familiars amb qui “fer-la petar” una mica.


Entre tanta gent també he pogut veure al pintor Joan Rebull, al periodista i escriptor Xavier Garcia, al també escriptor i professor de la Rovira i Virgili Josep Sánchez Cervelló i, al començar els parlaments al novel•lista Andreu Carranza, fill d’un alcalde antinuclear d’Ascó.
Mentre parlava Carranza he decidit marxar. El viatge de retorn fins a casa era d’una hora aproximadament i, com que la manifestació ha començat amb més de mitja de retard, ja eren ¾ de dues de la tarda. Però encara em trobaria amb 2 coneguts més: Toni Borrell, alcalde de Miravet i Joan Ferrando portaveu de la Plataforma en defensa de les Terres del Sénia.


Encara he pogut fer algunes fotos pel poble.
Quan ja me’n anava cap a Móra la Nova (per cert no he vist al seu alcalde a la manifestació ni tampoc a cap convergent) on havia deixat el cotxe i caminava pel pas de vianants del pont vell, he trucat a la meva dona i m’ha dit que a Amposta plovia.
Per finalitzar vull repetir un dels crits que he escoltat avui: “L’alcalde d’Ascó, de cap al reactor”.

LES DUES ESPANYES

La història d’Espanya està plena de referències a les “dues Espanyes”. Hi ha qui parla que el “mite de les dues Espanyes” apareix per primer cop l’any 1808 quan s’inicià la guerra del Francès, també anomenada la Guerra de la Independència Espanyola on el poble es va alçar en armes contra Napoleó. En aquell moment hi havia partidaris de Carles IV, però també del seu fill Ferran VII.
I aquesta situació s’ha anat vivint, com he dit abans, al llarg de la nostra història: monàrquics i lliberals, monàrquics i republicans, dretes i esquerres, etc. Hem podríem posar més d’exemples, però ja aniran sortit en el transcurs de l’escrit.
En aquests darrers temps hi tornem a trobar exemples d’aquesta divisió interna. Aquesta mateixa setmana, al parlament de Catalunya s’està debatent si cal suspendre les corrides de toros o bé mantenir-les. La reacció immediata (allò que se’n diu “ efecte acció-reacció” va estar a càrrec de Dña. Esperanza Aguirre que va declarar la “fiesta nacional” bé d’interès cultura i, per tant, que cal protegir. Sense esperar gaire temps, de fet el dia següent, van ser els presidents de València i Múrcia que van imitar a la presidenta de Madrid i van fer el mateix. Curiosament les tres comunitats autònomes governades pel Partit Popular.
Sé de la gran tradició taurina que hi ha a Madrid (Feria de San Isidro) i també conec la valenciana, sense anar més lluny a Vinaròs n’hi ha una plaça i, al menys una penya “Pan y toros”. Però també hi ha afició a Catalunya amb diverses places: la Monumental de Barcelona, i les de Tarragona, Girona, Figueres, Lloret de Mar, etc. Algunes d’elles convertides més en un espectacle turístic que no una altra cosa.
Amb aquesta posició, el PP es torna a desmarcar a la manera d’entendre de molts cap a l’Espanya més “cañí” i casposa.
Ja sé que molts del que podeu llegir aquest escrit pensareu que “Catalunya no és Espanya...”. Molt bé, però a l’hora d’anar a votar a unes generals i dipositar el vostre vot, segurament ho feu per algun partit nacionalista o que fins i tot demana la independència de Catalunya i que també es presenta a les eleccions encara que “no hi cregui”. I de vegades aquestes situacions hi ha que tenir-les en compte per articular, si més no, un discurs coherent.
L’altre exemple clar és l’atac frontal que està fent el PP al jutge Garzón. Quan Baltasar Garzón va començar a destacar, Felipe González ja portada diverses legislatures al cap davant del govern espanyol. En aquells moments jo vaig arribar a afirmar: “Si Garzón es presentés de cap de llista, segurament guanyaria les eleccions”. Felipe va ser viu i va ficar-lo de número dos per Madrid, just pel darrera seu. Però Garzón no va ser Ministre Justícia (contra tots els pronòstics) i al cap de poc temps va abandonar de forma definitiva la carrera política. Una mica com li va passar a Pizarro dintre del PP que, de ganxo electoral als ostracisme total, hi ha menys passos del que un de vegades es pensa.
Garzón va tornar a la carrera judicial i va ser una mena de “valedor” de causes perdudes: va voler jutjar a Pinochet pel cop d’estat a Xile, també a d’altres militars de dictadures sud-americanes, etc. Però finalment Garzón va “tocar” coses que a l’Espanya dels segle XXI, quan ja fa està a punt de fer 35 anys des de la mort del dictador Franco, encara no es poden tocar i menys remoure.
Els casos Gürtel que afecta alts càrrecs del Partit Popular (hereus fins que es demostri el contrari del regim dictatorial de Franco) y voler obrir les fosses comunes dels ajusticiats republicans de la Guerra Civil Espanyola, li han comportat querelles criminals que ara el Tribunal Suprem té la responsabilitat de dictaminar. Serà, a la meva manera de veure les coses, si finalment s’acaba jutjant i condemnant a Garzón, una de les vergonyes més grans que haurà patit la democràcia espanyola.
Per cert, una idea per a Dña. Espe. Aa que ja ha declarat el “toros” com a bé d’interès cultura, el proper pas que podria fer és declarar també bé d’interès cultural el Real Madrid CF. La majoria de catalans no podem ni veure’ls ni en pintura (posats sobre una bàscula, crec que hi ha més anti-madridistes que no detractors de les corrides de toros)
i després de que el Barça ve de guanyar 6 (+1) títols la passada temporada i el Madrid fer un ridícul espantós i per mirar-nos de posar-se a la nostra alçada s’ha gastat més de 300 milions d’euros, la idea de “protegir-los” faria feliços a molts dels seus seguidors. Fins i tots a alguns d’aquí que no els agraden les corrides de toros.

TOROS I BOUS

Aquests darrers dies, al Parlament de Catalunya s’ha fet una roda de compareixences. Si tenim en compte les professions dels compareixents, amb prou feines, hi trobarem un nexe comú que ens acabi per revelar el motiu. Hi ha de diverses professions : filòsofs, polítics, empresaris, etc. Però si d’entre tots ells en seleccionem uns quants, llavors potser si podrem descobrir-ne el motiu. També hi han passat veterinaris, ramaders i gent relacionada molt directament amb el món de la tauromàquia. Evidentment, tots ells estan d’una manera o d’altra relacionats amb els braus.
Dimecres va venir a “veure’m” el ramader “santjaumero” Pedro Fumadó, “mundialment conegut com “lo Xarnego”. Abans que res va dir que el dia següent havia d’acudir al Parlament de Catalunya a defensar els toros. Jo li vaig dir que entenia que a la gent de l’Ebre (en general) ens agradessin els bous i que havia de conservar les tradicions, però en el cas dels toros braus no pensava el mateix. Llavors ell va aprofitar l’avinentesa per a fer una defensa aferrissada de la “festa nacional”. Fins i tot va suggerir que “si el que molestava era el nom, el podrien canviar”. A partir d’aquí ens va dir el nombre d’hectàrees dedicades a la cria de braus i el nombre exacte de caps de bestiar censats i el paper que feien aquest a l’hora d’ajudar a la prevenir incendis forestals ja que, sempre segons el Xarnego, després de la cabra és l’animal que millor s’enfila per la muntanya.
També va dir que hi ha molta gent que viu gràcies als toros i, fins i tot va exaltar la figura de l’alcalde d’Arles que havia de venir de França per a defensar la “festa nacional espanyola”.
Cadascú defensa les seves “garrofes” i també les seves aficions. Fumadó ens deia que dimecres que la seva política eren els mesos de “juliol i agost” (la majoria de festes majors es concentren en aquests dos mesos) i que “no guanyava diners i ho feia per afició”.
Fent un parèntesi i per aquell que no ho sap, la finca on té la ramaderia està la partida del barranc de Lloret, entre el Mas de Barberans i Roquetes. I allí hi ha fins i tot una plaça de toros. Recordo que a principis dels anys 80, quan Pasqual Maragall era alcalde de Barcelona, els socialistes d’aquí van convidar-lo i van fer una festa. Els meus pares hi van anar. No tinc constància que, actualment, s’hi faci res. Al costat de la plaça hi ha una estàtua amb un avantpassat seu (no sé si l’avi o el rebesavi) i que va ser l’iniciador de la nissaga de ramaders.
Després del parèntesi, vull explicar que des de menut, jo sempre havia sentit parlar dels “bous”. La paraula “toro” em pareixia una “castellanada”, fins que vaig saber que era correcta en català. Ambdues paraules són tant diferents com la diferència que hi ha entre els nostres « bous » i les « corrides de toros ». En el segon cas hi ha tortura i mort i tot (i això és el que és més greu) davant d’un públic enfervorit i de vegades (com ha pasta a Tarragona i han denunciat les associacions en defensa dels animals), fins i tot menors d’edat.
De totes formes, jo seria una mica més tolerable i con deia un dels compareixents, el filòsof Francis Wolf, “Les corrides desapareixeran quan no despertin cap passió. Fins aquell moment és prudent deixar cadascú amb la seva passió i fer valer el principi de llibertat”. Penso que té tota la raó. Sinó se’n parla, els toros, com passa amb quasi tot, poc a poc anirà perdent l’interès de la gent i les places aniran tancant irremeiablement.
Llavors tots aquest que viuen del món de toro s’hauran de reciclar i fer altres activitats. La “el pla de reconversió” no seria cap invent, ja que fa molts d’anys que, desgraciadament per a molts, s’està emprat al nostre país i, malgrat tots els sotracs, segueix endavant.

LA VISITA DEL PAPA I LES ELECCIONS

Ahir la meva dona em va preguntar si me’n havia assabentat de la propera visita del Papa a Barcelona. Li vaig dir que si, però que era un tema que no m’importava gens.
Ahir no havia pensat en escriure res d’aquest tema, però, de vegades, els esdeveniments son imprevisibles i tot pot canviar en un obrir i tancar d’ulls.
Les declaracions de Joan Rigol, exconseller de Treball i Cultura de la Generalitat amb els governs de Pujol i president del Parlament de Catalunya entre 1999 i 2003 i, que ara ostenta el càrrec de president del Patronat de la Sagrada Família, m’han fet canviar d’idea.
Mesclar política i religió pot arribar a ser un còctel molt explosiu. I això és el que pretén fer Joan Rigol.
Si en el seu dia ja va mostrat reticències sobre el traçat de l’AVE que ha de passar molt prop del temple de Gaudí i en va demanar informes i que les obres es fessin amb les màximes garanties de seguretat (la qual cosa em sembla molt llegítima), ara ha demanat a Montilla que no convoqui les eleccions al Parlament de Catalunya per al proper 7 de novembre, la data escollida para que el Papa beneeixi el temple de Barcelona. I pareix que el President li ha donat garanties de que no serà així.
Montilla, com a President de la Generalitat de Catalunya té la potestat de dissoldre el Parlament i convocar les eleccions autonòmiques quan vulgui, dintre dels terminis marcats per la llei. S’ha parlat de diverses dates sense concretar res. De fet, més que dates, períodes de temps: a la tardor i amb tota probabilitat el mes de novembre, però també pot exercir el dret que té d’endarrerir-les un mes i convocar-les per al desembre y, també, d’avançar-les i convocar-les per abans de començar l’estiu i, en aquest cas, es farien durant el mes de juny.
Dintre d’aquests períodes Montilla les podria convocar qualsevol diumenge. Però ep! el 7 de novembre no que ve el Papa!
És evident que seria tota una casualitat de que Montilla penses, exactament, en aquest dia. Però si tenim en compte que el President Maragall les va convocar el dia 1, el 7 seria, molt probablement la data més factible.
Ja ho va dir Sancho Panza. “Amb l’Església hem topat!”. El Quixot era ficció, però ara no ho és i penso que és una intromissió per part de Joan Rigol (per cert, democratacristià) dir-li a Montilla quan “no pot” convocar eleccions. I els motius, dubto, que siguin tots religiosos.
Potser el que tem Rigol és que molts creients (dels quals d’esquerres n’hi ha pocs) prefereixin veure el Papa abans que anar a votar i, això, seria contraproduent per a la formació nacionalista que lidera Arturo Mas.
Però entre les 9 del matí i les 8 del vespre hi ha hores suficients per aquells que vulguin dipositar el vot a la urna. Si no ho fan, ells sabran el perquè, però, en tot cas, que no donin excuses.

LES NOVES MESURES ANTICRISI

Aquests dies el govern central ha tornat a “oferir” un paquet de mesures contra la crisi. Més que “contra” jo diria que és per a pal•liar-la.
Entre aquestes n’hi ha dues que destaquen: habilitar l’ICO per a concedir ajuts directes a les empreses i rebaixar el tipus de l’IVA (del 16 al 8 %) a l’hora de fer rehabilitacions d’habitatges.
Evidentment hi ha qui s’ha mostrat favorable a aquestes mesures i, els més, han mostrat la seva disconformitat.
Avui, el Periódico, publica l’opinió de diversos especialistes en la matèria que també matisen les mesures.
Però una de les respostes m’ha donat que pensar. Xavier Vives, professor de l’IESE deia que “Poden tenir efecte, però són pegats”. Evidentment!! Algú ho pot entendre d’una altra manera?
Un exemple clarificador. Un té una casa vella i vol reformar-la. El que farà no seran pedaços? Ha de ser una reforma molt “integral” per a que la casa pugui lluir amb tot l’esplendor.
Per a sortir del forat de la crisi caldria donar un daltabaix a l’actual model d’economia de mercat i capitalista. Es a dir, destruir-ho tot i tornar a començar! Potser això possible? Rotundament no. Per tant, qualsevol mesura que es prengui, més o menys contundent, només seran remeis parcials i puntuals per mirar de curar les ferides visibles. “Una aspirina o una tireta”, una cosa així.
La vareta màgica de la solució no la té ningú. Si algú hagués trobat “la pedra filosofal”, tot seria tant fàcil com copiar-la. A la resta de països passa igual: han pres unes mesures que han estat o no efectives. Alguns se’n estan sortint, d’altres no.
També s’acusa el govern central de voler crear una altra bombolla immobiliària. Falç!
La bombolla immobiliària la va propiciar l’especulació del sòl i la posterior construcció desmesurada i insostenible. De sobte pareixia que tothom tingués la necessitat d’invertir en una vivenda nova (i de vegades vella) És a l’extrem que porta el consumisme!
Per a rehabilitar una casa i poder acollir-se a les avantatges fiscals, caldrà, primer, que sigui la seva vivenda habitual. Aquí ja no s’especula en res...
No sé si s’arribaran a crear els 350.000 llocs de treball que va anunciar la vicepresidenta econòmica Elena Salgado, però dels actuals 4 milions i pico d’aturats, molts venen de la construcció. Els uns (els menys) són oficials amb qualificació professional. Però la majoria són operaris (manobres) sense cap tipus de qualificació. Què fas amb tota aquesta gent, sobre tot amb els no qualificats.
Penso que la idea de trobar per a molts un lloc de treball d’allò que saben fer és una solució prou adient.
Sobre el tema del finançament directe de l’ICO, cal dir que davant les dificultats d’obtenir-lo de les entitats financeres, potser sigui la millor solució. Diumenge em deia un amic que treballa a la banca que “en aquests moments no s’està demanant com a garantia, res més del que s’ha demanat sempre”. Potser aquest és el problema. Jo puc entendre que els bancs que han de presentar beneficis als seus accionistes no vulguin tancar els seus exercicis amb pèrdues, però les caixes (que van néixer, precisament, per ajudar als que menys recursos tenien), des de ja fa molt de temps actuen com els bancs i, en lloc de flexibilitzar les condicions per l’obtenció de préstecs, segueixen aplicant les mateixes mesures que abans de la crisi. Què passaria si per uns anys les caixes d’estalvis no obtinguessin beneficis? Potser molts ho agrairien!
De totes formes, algú troba millor les propostes de la CEOE, “amics” de la dreta espanyola?

(L'acudit és de Faro que, normalment, publica a Diari de Tarragona)

LES REFLEXIONS DEL CONSELLER HUGUET

Les declaracions fetes ahir pel Conseller Huguet, les interpreto des de la ràbia i la impotència de veure con la gestió que s’està fent des del Consell Executiu de la Generalitat no té el ressò que hauria de tenir en el ciutadà del carrer.
El Conseller va denunciar una campanya mediàtica de minimitzar l’acció de govern i, en canvi, exagerar els conflictes interns entre els socis del govern tripartit.
Anem a pams. Per una part és cert que el govern tripartit ha fet més que ningú al camp de la protecció social. També ha invertit en infrastructures i en altres àrees. Però als pobles qui s’emporta els èxits de tot el que es fa és l’alcalde.
A la gent del carrer, sobre tot la gent gran, són de fàcil manipulació. I són els que voten! Si se’ls hi diu que se’ls hi farà un casal o una residència per a la gent gran, qui els hi acaba fent és l’alcalde, per molta subvenció oficial que tinguin. I així passa amb moltes coses.
Un bon exemple el tenim quan a les passades fires (a Amposta es fan per la Puríssima) Estàvem entrant a la fira i ens trobarem amb unes senyores de més de setanta anys. Totes contentes I orgulloses ens van dir que venien de veure les obres del canal de la Ràpita que feia el “sinyor ancalde”. Eren obres del “pla Zapatero”.
A Amposta, gràcies a aquest pla (que alguns convergents desprecien) aquest darrer any s’han fet diverses coses: arranjament de carrers, piscina descoberta, cobriment de pistes poliesportives, etc. De vegades penso si s’acabaran inaugurant... La idea de “portar” càrrecs socialistes no els deu d’agradar ni gens ni mica a l’actual equip de govern. No sigui que després es facin la foto amb els socialistes locals i surtin a la portada dels Quatre Cantons i li prengui protagonisme al “sinyor ancalde”.
El segon tema és el dels mitjans de comunicació. És cert que un dels “poders” que encara té CiU és la influència a diversos mitjans de comunicació. No diré TV3 i Catalunya Ràdio, però els partits avui al govern ja haurien volgut un tracte com el que rep ara CiU quan aquests estaven a l’oposició. Però n’hi ha d’altres. Ahir el Conseller Huguet va dir que “tenien nom i cognoms”.
Un d'ells és, evidentment, el diari la Vanguardia. No us heu fixat que els convergents compren la Vanguardia? De vegades em pregunto com unes persones tant catalanistes com ells poden llegir un diari escrit amb “l’idioma de l’imperi”...

7.000 ASSITENTS A LA CARXOFADA!!

Creieu que m’he passat? Potser sí, però no us cregueu que per molt!
La Revista Amposta (de lectura obligada per aquell que es consideri més ampostí que els altres), l’any passat va anunciar que hi van participar més de 6.000 persones! (mireu la revista de la 1a quinzena del mes de març) Per tant, es suposa, que aquest anys hem anat a més i hem hagut d’arribar (o quasi) a la xifra de 7.000 assistents.
Ma mare em deia aquest matí que quan fan l’acte dels jubilats de la Caixa (on aquest any pareix que només van convidar al “sinyor ancalde”), el pavelló està ple i es diu que hi ha “més” de 1.000 persones.
Suposo que ahir, les xifres reals estaran molt per sota de les oficials que es donaran des de l’ajuntament.


I com per a mostra només cal un botó, sabeu que vaig llegir l’altre dia al diari el Punt? Que es prepararien 12.000 racions de degustació. Fent números ràpids, si per cada tiquet tenies dret a 8 degustacions, el resultat serien 1.500 persones! Evidentment amb xifres rodones. El que no s’ho van menjar tot, per aquelles racions que van poder sobrar als diferents restaurants.
Parlant de restaurants, aquest any hi van participar el Ciutat d’Amposta, els Xiribecs, els Ullals, la Gramola, el Gatsby, l’Estany, la Pastisseria Pous, la Pizzeria Moré, l’Antic, el Blanc de Blancs, el Petit Cafè, la Portella, Mèxic i Entre Pa i Pa.


A apart hi havia degustació de “fruit del mar” i també de “fruits de la terra”. Encara que potser podria dir-se millor “suc de raïm” o sigui, de vi.
S’hi van poder veure alguna innovació, com per exemple el lloguer de cadires i la distribució interior dels estants de venda.
En quan al lloguer de cadires, penso, que hauria d’anar inclòs al tiquet. Fins ara hi havia gent que sé els portava de casa i d’altres, perquè venien de fora o, simplement no hi pensaven, no en portaven.
Aquest any si volies llogar una cadira calia pagar 1 € suplementari. Em sembla un xic car per un parell d’hores que et passes al pavelló.


En quan a l’animació, es nota que hi ha crisi. A part de la xaranga que posa el toc musical, d’altres anys hi havia un grup d’animació. Potser l’any passat ja no hi va ser, però penso que tot ajuda a la festa i caldria mirar de “rescatar-ho”.
Si sempre s’acaba fent el mateix es cau en la rutina i deixa de ser atractiu per als visitants. Sobre tot per als de fora.
Potser també caldria buscar-hi alguna innovació més. Hi va haver uns anys que es feia una demostració de tast de vins i que es va suprimir per l’època participació de públic. Ja no s’ha intentat més.


No sé si va ser coincidència, però quan vaig anar a comprar els tiquets per als meus amics i em van preguntar “d’on era” (?), la majoria dels que els passaven a recollir en aquell moment, declaraven ser de Ripollet. Segurament que hi va arribar algun autocar d’aquella localitat barcelonina. No sé si això passa tots els anys o no, però és evident que, en quinze anys que fa des de que s’inicià la festa, la “fama” ha traspassat fronteres, encara que siguin les provincials.

Més informació sobre el tema la podeu llegir al Punt d'avui dilluns.

COMERÇ, INDÚSTRIA...

... i Navegació... No, no us parlaré de la Cambra de Comerç de Tortosa, Sabeu? A Amposta, el “pensament oficial”, tant del grat de CiU, no veu bé que es parli de la capital del Baix Ebre. Així que us parlaré de la capital del Montsià.
Dissabte 13 de febrer, mentre dinàvem a un bar de Tortosa (és la darrera vegada que la nomeno, de veritat), el propietari de l’establiment que, curiosament (o no), viu a Amposta, em va pregunta què opinava jo de la nova zona comercial on, de moment, pareix que només està assegurada la vinguda del Carrefour.
Li vaig dir diverses coses. La primera que pensava que seria un fracàs, com també ho ha segut la zona lúdica de les Tosses. En segon lloc que, m’estranyaria molt que la cadena francesa d’hipermercats acabés instal•lant un centre com el que hi ha a Vinaròs i que, segurament, acabaria posant un Carrefour Exprés con ho ha fet a d’altres indrets (no us diré on!) I, tercera, el comerç no crea nous llocs de treball. Si algú s’ha de comprar alguna cosa, se’n compra només una, no se’n compra dues i si l’acaba comprant a la nova zona comercial que s’està fent, no ho comprarà a Amposta o a un altre lloc, en detriment d’aquesta segona opció. Possiblement per això, els propietaris de comerços (votants amb la seva majoria de CiU), no veuen amb bons ulls l’arribada de més centres comercials i pensen (amb raó) que la competència serà molt gran.
El propietari del bar de qui us parlava abans em va dir que pensava igual que jo i que, de vegades, escoltava converses de gen que acudeix al seu establiment, també en aquest sentit.
Els llocs de treball, el progrés d’un poble o d’una ciutat arriben de la ma de la indústria. El serveis també creen ocupació “neta”, però la indústria crea més riquesa.
Amposta ha estat, tradicionalment un poble agrari. Per tant, es prou normal que la seva indústria hagi girat en torn del seu principal producte: l’arròs. La Cambra Arrossera (abans d’Amposta i ara del Montsià en unir-se amb la de Sant Jaume d’Enveja), ha esta un dels motors econòmics de la ciutat i més llocs de treball ha creat. L’altra gran industria Ampostina ha estat la dels cartonatges. I si parlem d’envasos de cartró, hem de parla de DAPSA (Daniel Aguiló Panisello, SA) Però aquesta empresa, ubicada a la ciutat d’Amposta durant molts i molts d’anys, al final va traslladar la seva producció a l’altre costat de l’Ebre, al que avui és terme de l’Aldea i, quan ho va fer, encara no (?) Si bé la majoria de la plantilla de treballadors són ampostins, els altres beneficis, con l’Impost d’Activitats Econòmiques, són per al ajuntament aldeà.
Durant el mandat de l’únic alcalde socialista que ha tingut Amposta en la seva historia i que, per voluntat del poble només hi va ser-hi 4 anys, es van establir les bases de l’Amposta que coneixem avui. Segurament han estat els quatre anys més prolífics de la història de la nostra ciutat. Es van comprar molts de terrenys on avui podem gaudir d’una sèrie d’instal•lacions que són l’enveja d’altres poblacions veïnes: zona esportiva i firal, biblioteca pública i escola d’art, etc. També és va fer el primer pla general urbanístic i el polígon industrial de Tosses on, després, per la manca d’arribada de noves empreses, es va decidir ubicar-hi els cinemes, la discoteca i la resta de locals d’oci nocturn. La majoria de les empreses ubicades al polígon de les Tosses són ampostines. Encara que hi ha indústria (n’hi ha alguna que es dedica al cartonatge), també hi ha comerç i tallers mecànics.
Al cap dels anys, els governs de CiU van engegar un nou polígon industrial: el de l’Oriola. No sé si els “convergents” ja ho portaven al seu programa o la idea els hi va donar Anselmo Cano, un empresari fill de Sant Mateu i que a les municipals de 1995 va encapçalar la llista d’Iniciativa per Catalunya, en la que jo anava de número 2.
A pesar de que l’ajuntament d’aquell temps va donar facilitats per a la ubicació d’empreses de fora, la resposta va ser escassa. Fins i tot, l’empresa italiana de pintures Mapei va acabar instal•lant-se fora de dit polígon.
I que podem dir sobre la “navegació”? Ja que ho he dit al començament, no puc de deixar-vos de parlar d’aquesta activitat. Els empresaris ampostins no han tret mai “rendiment” a l’Ebre. Així com més cap a la seva desembocadura, a Deltebre, hi ha diverses empreses que es dediquen turísticament al transport pel riu fins arribar a la Mediterrània, Amposta no ha gaudit quasi que mai d’embarcacions recreatives que permetessin veure el riu des de dintre i contemplar el bosc de ribera, els arrossars i l’hora des de les embarcacions.
És veritat que a principis del segle passat hi havia transport fluvial amb els anomenats vaporets i, fins fa uns anys, al moll d’Amposta hi atracava el vaixell restaurant Santa Susanna (on precisament es va fer l’acte de presentació d’Anselmo Cano com a cap de llista de les municipals de 1995) Però, cal suposar, que la manca de públic va fer que, també aquest vaixell, acabés ancorant al moll de Deltebre.

FAVORITS O FAVORITISME?

L’any passat TV3 va emetre un programa que portava per nom “El paisatge favorit de Catalunya”.
Catalunya és un petit país ple de contrastos i de paisatges diversos. Tenim alta muntanya, platges i mar, boscos frondosos i esplanades immenses (bé no tan). Ciutats grans i cosmopolites i petis pobles plens de racons insòlits. Art romànic i també gòtic i modernista. Tenim per remenar i triat...
Artur Gaya, més conegut en el paper de Quico el Celio va ser qui va defensar el paisatge del Delta de l’Ebre, l’espai que “ens” representava al programa esmentat. Sinó recordo malament quedarem en segon lloc i això que a Artur el coneix qui el coneix i, en canvi per a d’altres territoris es contava amb gent important i influent com l’expresident Pujol, Josep Cuní, etc.
També hi va participar el "nostre" Port (o els Ports, com us doni la gana dir-ho) Mostra de la diversitat de la que us parlava abans.
Ara els DVD del programa es poden comprar juntament amb el Periódico de diumenge al preu simbòlic de ½ euro.
Segurament que heu vist l’anunci que es passa per TV3 on hi surt la presentador Helena Garcia Melero. No em pregunteu el perquè, però quan acaba l’anunci diu que els seu paisatge favorit és Cadaqués.
No tin res en contra de Cadaqués. El poble de l’Alt Empordà és preciós. Hi he estat un parell de vegades i si no fos per la tortuosa carretera que has de recórrer per arribar-hi i la distància de les nostres comarques, no m’importaria anar-hi sovint.
Però... I els altres paisatges? És que no hi són?
O és que només ha pagat Cadaqués per a sortir diverses vegades al dia?
Si no es així, s’està discriminant a tota la resta, inclòs, evidentment, el Delta de l’Ebre.
Això és el paisatge favorit? O el favoritisme a un paisatge?
Serà veritat que només se’n recorden de nosaltres quan han de fer una central (nuclear, tèrmica, me és ben bé igual), un cementiri nuclear o necessiten la nostra aigua quan Barcelona està patint la sequera...
De moment que segueixi plovent, però és injust i discriminatori.

EL PLE DE DILLUNS PASSAT

Potser us preguntareu perquè us parlo avui del ple de dilluns passat si he tingut quasi tota una setmana per davant. Hi ha sobre tot una raó: ahir per la tarda, a Amposta Ràdio, es tenia que gravar el debat sobre el ple amb tres representants dels partits amb representació al consistori ampostí. Encara que els arguments que devíem de defensar els uns i els altres estaven prou clars, no calia donar arguments a “l’oponent”. En aquest cas, CiU, evidentment, ja que tant ERC com el PSC varem votar igual i en el sentit oposat del grup que governa.
Era un ple sense gaire transcendència i que hauria passat amb més pena que glòria si el senyor alcalde no hagués decidit incloure un punt a l’ordre del dia sobre la ratificació d’un acord de la Junta de Govern Local. El punt en qüestió, el 13è, deia literalment així: “Ratificació de l’acord de la Junta de Govern Local sobre l’aprovació del projecte de llei de vegueries”. I què és el que havia acordat la Junta de Govern Local? Demanar per Amposta la seu del consell de vegueria.
Quan la JGL va aprovar aquesta acord, feia molts pocs dies que els tres grups (aquest cop per unanimitat) havíem aprovat una moció presentada per CiU que demanava la cocapitalitat per Amposta.
Des del PSC ens felicitàvem pel canvi d’actitud de CiU que, des de feia molts d’anys (tres legislatures) d’una manera o d’una altra venia reclamant la “capitalitat” per Amposta. Es clar que en principi podries preguntar-te: “la capitalitat de què?”. Les Terres de l’Ebre era una denominació més turística que una realitat política. Ha estat en aquests darrers mesos quan s’ha començat a parlar de veritat de la Vegueria de l’Ebre o de les Terres de l’Ebre.
Des del PSC d’Amposta sempre havíem defensat la cocapitalitat. De fet solíem afirmar que, de facto, ja ho érem, en quan teníem la seu de dues delegacions de govern de la Generalitat: la de Medi Ambient i Habitatge i la d’Acció Social i Ciutadania.
El debat va estar tens i dur. Fins al punt que, l’alcalde, pressionat pels arguments dels dos portaveus (Antoni Espanya per part del PSC i Marta Cid per part d’EA-ERC), es va quedar sense arguments. Tan lluny va arribar el tema que el portaveu de CiU, Pere Vidal, va tenir que sortir-ne al rescat. No és que el portaveu de CiU introduís nous elements, però al menys va servir de via d’escapada per a un alcalde que, per una vegada, es va quedar sense arguments.
Després d’aquest punt, se’n va debatre una moció d’EA-ERC que demanava la tramitació en via d’urgència de la creació de la Vegueria de les Terres de l’Ebre.
Com que la rabieta als de CiU encara els hi durava i com era més que previsible, van votar-hi en contra, per la qual cosa, la moció, no va ser aprovada. Recordo una vegada més que CiU ostenta la majoria absoluta del ple i que amb els seus volts té potestat d’aprovar o rebutjar els punts de l’ordre del dia.
Però encara hi hauria un altre punt “calent”. Aquest ja us el explicava ahir. Va ser quan el portaveu del PSC va preguntar a l’alcalde per la intervenció de la regidora d’Ensenyament a Amposta Ràdio d’aquell mateix matí.
Quan governava CiU, qualsevol cosa que es fes o es digues sobre Amposta era presentat com a una de les fites més grans assolides mai per la ciutat. Ara, bé el conseller Nadal a signar un protocol de “bones intencions” que permetrà sufragar les despeses de les escoles de música de la Lira Ampostina i la Unió Filharmònica i “ens posen a parir tractant-nos de mentiders”. Una actitud totalment reprovable per part de la senyora regidora que, tal i com va fer CiU amb la incorporació del punt que us he parlat amb anterioritat, actuen més de cara a la galeria que significa el seu propi electorat que no en un sentit de govern responsable per Amposta.
Per acabar un detall de l’actitud de l’alcalde. En un moment donat, des del banc d’ERC, un regidor va intervenir (simplement va fer un comentari) i va senyalar amb el dit de cara la taula presidencial. Ràpidament va ser reprimit per l’alcalde i li va recordar que “no tenia la paraula” i, sobre tot, que “no senyales amb el dit”.
Potser alguns dels lectors que em seguiu habitualment pensareu que l’alcalde va actuar bé reprovant l’actitud del regidor d’ERC, però jo pregunto: “Perquè no fa el mateix amb els seus regidors quan es mostren desconsiderats davant les intervencions dels portaveus de l’oposició? La resposta, al menys per a mi, és ben senzilla...

EL "PAMFLET" QUE NO AGRADA A L'ALCALDE

Darrerament diferents càrrecs de CiU d’Amposta han qualificat de “pamflet” la “publicació informativa del PSC d’Amposta". Primer ho va fer el senador d’Espanya i dilluns passat, durant el ple, també ho va fer el “sinyor” alcalde.
En resposta al senador ja vaig dir que els qualificatius en aquest cas, sobraven. El Quatre Cantons és el mitjà de comunicació de l’agrupació local socialista i com a tal, el mitjà d’expressió del nostre partit. Ni més ni menys. No hi busqueu imparcialitat que no la trobareu per enlloc!
L’ús que se’n fa és, evidentment, partidista. Mentre per un costat s’explica l’acció de govern dels governs de la Generalitat i Central referent a les actuacions a Amposta i el territori, per l’altra es critiquen les accions del govern municipal en aquells aspectes que tenim discrepàncies. Però també (i aquest és el motiu que més mal els ha fet a nivell d’agrupació local de CiU) la publicació de notícies aparegudes a diferents mitjans de comunicació (fent referència especial al diari el Mundo) que no deixen “gaire” ben parats a certs polítics de CiU de la nostra ciutat.
Dilluns passat van trucar al nostre cap de files diverses afiliades posant el crit al cel per la declaracions que va fer una regidora de l’equip de govern de la nostra ciutat. Al més pur estil de l’anterior alcalde (i avui senador espanyol) ens va dir mentiders pel que dèiem a la nostra publicació. A la primera plana de la nostra darrera revista s’hi podia llegir: “Acord històric entre la Generalitat i la Lira i la Filha”. Com tothom sap aquestes són les dues principals entitats musicals de la ciutat: La Lira Ampostina i la Unió Filharmònica. L’acord consistia en que a partir de la signatura del conveni i en efectes retroactius de principi de curs, el departament d’Educació de la Generalitat se’n farà càrrec del sou dels professors de música. És per això que el conseller Ernest Maragall va visitar Amposta el passat 11 de desembre.
En cap cas dèiem que el conveni ja s’havia signat i sempre parlàvem “d’acord” que és el que es va signar: “un protocol de bones intencions” .
Però al “nostre” equip de govern la publicació d’aquesta notícia li va molestar i, evidentment, amb la intervenció de la regidora per Amposta Ràdio, diluïa l’acció de govern de la Generalitat respecte a la nostra ciutat.
Per la nit hi va haver ple i, evidentment, no podíem passar per alt preguntar sobre la intervenció de la regidora. Allí va voler minimitzar les seves paraules i va dir que havia dit que “allò que dèiem, era mentida” (jo no ens deia ”mentiders” directament, però el sentit de les seves paraules era el mateix. (Al finalitzar el ple, regidors d’ERC confirmaven les dures paraules que ens va dirigir la regidora de l’equip de govern)
Mentre, el debat sobre el tema va anar creixent de to, sobre tot per part de l’alcalde que va voler prendre part a favor de la seva regidora. En un moment donat va tornar qualificar la nostra publicació de “pamflet”. El nostre portaveu li va demanar que rectifiqués i va dir: “D’acord, la seva publicació no és un “pamflet”, però està en consonància amb la manera de ser dels socialistes ampostins”.
Cóm som els socialistes ampostins? Evidentment no del seu grat, però és que ell (l’alcalde) tampoc és del nostre! Sabeu quina frase em vaig dependre i m’agrada dir-la quan és necessari? “Sí el que pensa mal de mi sabés el que jo penso d’ell, encara pensaria pitjor1”.
Al “nostre” alcalde li agrada sortir molt a les fotos de la Revista Amposta (que aquesta no, no és un pamflet..., és una revista pagada amb diners públics i utilitzant recursos públics en benefici de CiU d’Amposta) i, potser per això també li agradaria aparèixer a la nostra publicació d’una altra manera.
Imagineu-vos encara que només sigui per un instant que a la portada dels Quatre Cantons hi sortís l’alcalde saludant els ampostins i ampostines i explicant la seva “extraordinària” acció de govern. I a les pàgines interiors més fotos d’ell i del seu equip de govern inaugurant obres o bé acompanyat pels consellers que visiten Amposta, etc. I els socialistes només tindríem un petit espai on donar la nostra opinió. Segurament que aquesta publicació ja no seria un pamflet i seria dels seu grat. El que passa és que no és així. La suposició d’abans és ni més ni menys que la Revista Amposta. Tenint una revista així per a que necessita CiU fer cap publicació? Per això mentre els socialistes en traiem diverses al cap de l’any (4 o 5) CiU només en treu una davant de les eleccions...
Per cert, temps enrere us parlava de l’escrit que ens va dedicar el senador espanyol i que no podia enllaçar-ho. Ara ja es pot. Ho pots veure “clicant” aquí (2a de gener de 2010)O bé reproduit:


Les misèries dels
socialistes ampostins

Segurament més d’una vegada m’heu
sentit dir, o heu llegit la meva voluntat
de no contestar, ni escriure sobre
informacions d’algun particular o
d’algun partit polític (bàsicament els
socialistes) sobre la meva persona.
Però avui, és el dia de Reis per la tarda,
estic raonablement content perquè
els reis m’han portat una ampolla de
colònia, he dinat més que bé a casa
dels consogres i un accident familiar
que hauria pogut ser molt greu,
el podem contar, encara espantats,
però tan feliços com si ens hagués
tocat la loteria.
És en aquest context i en aquest dia
tan especial quan arriba a les meves
mans aquest pamflet que editen els
socialistes d’Amposta i que s’anomena
Quatre Cantons.
És un verdader compendi de misèries,
de mentides, de mediocritats
i d’irresponsabilitat política, que per
el meu esperit, per la trajectòria, pel
compromís amb Amposta i la seva
gent i per l’oportunitat que em brinda
l’estupidesa dels socialistes ampostins,
no puc deixar de contestar.
Efectivament, els nostres socialistes
ampostins menteixen, quan
tergiversen la informació sobre una
sentència d’un jutge de Barcelona
que excusa de responsabilitats a
dos periodistes del Mundo que van
mentir sobre unes informacions urbanístiques
d’Amposta. Els socialistes
s’obliden que vam ser Daniel Rius
jo mateix els que vam presentar la
querella contra els periodistes. Els
socialistes ampostins saben que no
es va cometre cap irregularitat ni
administrativa ni ètica en la nostra
gestió. Saben perfectament que mai
vaig tenir res a veure amb l’operació
Montsianell legítimament impulsada
per dos ciutadans ampostins, que
encara crec que volien tirar endavant
un projecte beneficiós per Amposta.
Saben perfectament que Tosses va
ser una gran operació per a l’Ajuntament
d’Amposta urbanísticament,
socialment i també econòmicament
(l’Ajuntament d’Amposta hi va guanyar
molts diners) Els socialistes
ampostins saben perfectament que el
senyor Rius es va construir una casa
en terrenys qualificats com urbans
anys abans de la seva construcció.
Però el més important de tot, si
tenen dubtes, si creuen que s’ha produït
alguna il•legalitat, per què no ho
denuncien, per què no van als jutjats.
Els jutges també s’equivoquen en
algunes sentències, però els nostres
socialistes, a més de ser mediocres
són tremendament covards.
Tot això que esmento fa referència
a temes personals, però el pamflet
Quatre Cantons té alguns aspectes
polítics que crec que és necessari
comentar.
A la portada una fotografia dels
regidors socialistes amb la Consellera
Geli, anunciant l’increment de places
sociosanitàries a l’Hospital Comarcal
d’Amposta. Quin cinisme! I quina
poca memòria la dels socialistes ampostins.
No recorden que si fóra per
ells la Clínica i l’Hospital Comarcal
no existirien, no recorden que va ser
l’acció decidida de l’Ajuntament d’Amposta,
presidit per mi mateix i amb
la direcció de l’actual alcalde Manel
Ferré, el que va salvar la situació
sanitària d’Amposta. Si fóra per ells
l’Hospital Comarcal no existiria.
Algunes perles més del pamflet.
Em sembla extraordinari el conveni
signat entre La Lira Ampostina i el
Consell Comarcal. La Lira no cal
que es preocupi més de les seves
finances, el conveni ho arregla tot.
Quina cara!
El delegat d’Agricultura diu que
el sector primari pot absorbir part
dels desocupats de l’Ebre. Ignorants?
Simplement mentida? No ho sé.
Però que ningú es preste a engany,
el sector primari no absorbirà els
aturats del sector de la construcció,
dels serveis i del sector industrial
com Lear o el moble. I menys amb la
nefasta política agrària del govern de
la Generalitat.
No cal fer massa comentaris sobre
l’extraordinària notícia de la inversió
de més de 20 milions d’euros als ajuntaments
de l’Ebre per part del Fons
estatal para el empleo y la sostenibilidad..
Li vaig dir al ministre Chaves
personalment que aquest Pla no era
la resposta a la precarietat laboral, ni
a la dinamització de l’economia (que
s’ha de fer a través de les empreses i
dels empresaris)
Els socialistes treballen pel territori!
Diuen! I això ho signa l’agrupació
local d’Amposta o de Tortosa? Perquè
la gran proposta que ens presenten
és l’Hospital de Tortosa i el desdoblament
de l’Eix de l’Ebre des de Tortosa
a Lleida. I jo que sempre havia pensat
que l’Eix de l’Ebre anava des d’Amposta
a Lleida.
Finalment vull comentar la contraportada,
tot un compendi d’hipocresia,
de falsedat i, fins i tot, de
frivolitat. Els socialistes, que han
destruït la nostra economia, que
han abandonat a les empreses i als
treballadors, que han fet possible que
centenars de ciutadans d’Amposta
hagin de fer cua a Creu Roja i Càritas
per rebre aliments, que han deixat
caure La Lear, que no han fet res pel
sector de la construcció, que deixen
que un sector tan potent com el del
moble pateixi ara greus problemes,
que han fet possible que els crèdits
de la banca i caixa no arribin amb
normalitat a empreses i famílies. En
definitiva, que han arruïnat el país.
Ara es vanaglorien de crear 1200 llocs
de treball. Presumptes mentiders!.
Acabo perquè en podia escriure un
llibre (i potser algun dia ho faré), però
no volia deixar passar l’oportunitat
per denunciar aquesta situació.
La nostra gent continuarà recordant
quan durant els governs de Pujol la
nostra economia (la d’Amposta i el
Montsià) creixien per sobre la mitjana
de Catalunya, quan la nostra acció de
govern permetia portar a Amposta
noves empreses, quan es creaven llocs
de treball, quan l’atur estava més baix
del 5% (ara estem al 20%), quan es
creava riquesa.
Ara els socialistes, tant a Espanya
com a Catalunya han portat la recessió,
l’atur, el tancament d’empreses i la
gent i les famílies amb problemes.
I els socialistes ampostins? Bé, gràcies!
Fent pamflets carregats de mentides
i defensant qualsevol capital de
vegueria que no sigui Amposta.
Joan Ma Roig, Ex Alcalde - Senador

SABEU LA "PENÚLTIMA" D'AZNAR?

Llegiu el que publicava ahir el Periódico sobre Aznar:
(Després podeu llegir els comentaris de la gent)
Aznar, en fred
JOSEP MARIA URETA
L’expresident José María Aznar no sempre perd la seva actitud gèlida. Dimecres passat, viatjava en primera classe del pont aeri. Un passatger, Josep Maria Serra, president de Catalana-Occidente, se li va acostar per saludar-lo amb cortesia. Per refrescar-li la memòria, Serra li va recordar que era un dels propietaris de Vaquèira-Beret, on Aznar va anar alguns anys per practicar l’esquí de fons amb l’objectiu de rebaixar l’atenció sobre la família reial. Però l’expresident no va donar cap mostra d’interès per saludar-lo. Sorprenent, si se sap que Aznar i senyora, en aquella època, van sopar dos o tres anys seguits, l’1 de gener, a casa de Serra a Vaquèira junt amb altres coneguts empresaris com Mariano Puig, Emilio Cuatrecasas o Isak Andic.

EN DEFENSA DE LES PENSIONS. NO A LA JUBILACIÓ ALS 67 ANYS

Tortosa va ser escenari ahir de la manifestació sindical convocada per la UGT i CCOO en contra d’allargar l’edat de jubilació als 67 anys. Cal dir que va ser l’única ciutat de Catalunya que no fos capital de província en la que es fa ver manifestació.
La manifestació va sortir a les 7:30 de la tarda des de la plaça del Carrilet del barri del Temple i va recórrer l’avinguda Generalitat fins al carrer Metge Vilà on va girar cap a la plaça de l’Ajuntament. Va ser allí on es va llegir el manifest i es van fer els parlaments per part dels respectius secretaris generals de la demarcació. Per part de la UGT, Wifredo Miró.
Polítics pocs i els que hi érem vol vinculats al món sindical. Jo vaig poder veure a Maria José Beltrán, alcaldessa de Tivenys, Valentí Marín, regidor de Medi Ambient de l’Ajuntament de Tortosa en qualitat de 1er secretari de la FSP, Jaume Forcadell, líder d’ICV i també regidor de Tortosa, Jordi Bonilla, regidor tant mateix de l’Ajuntament tortosí, Marc March, regidor d'ERC de Santa Bàrbara i Moises Fabra exalcalde i regidor de Xerta.
Cal dir però, que la participació va ser molt poc nombrosa. In situ vaig calcular que hi havia unes 500 persones. Aquest matí, a la SER, han dit que sobre 400.
Crida l’atenció com una manifestació per a protestar en contra de la “hipotètica” allargada del temps d’activitat laboral i que, acabarà afectant a tots els treballadors i treballadores d’aquest país.


Els que fa molts d’anys que estem afiliats a sindicats coneixem bé l’actitud de bona part dels nostres companys. Sabem el que costa afiliar-se i, encara més, mobilitzar-se quan es tracta de fer alguna reivindicació.
Ahir mateix, el secretari general del meu sindicat (la Federació de Serveis Públics –FSP- de la UGT) que una coneguda li havia dit que perquè no es convocava una vaga general ja... Que l’acció d’ahir era molt poc contundent. I ell li va respondre que “Cal començar poc a poc per a veure la resposta que donarà el govern i si es veu voluntat de negociació no. De veure un govern intransigent, llavors caldria pensar en prendre mesures més contundents, com per exemple la vaga general”. I va continuar dient: “Avui no li venia bé per l’hora i, de fer-se la vaga general, diria que no la fa perquè li descomptaran el dia”.


Però no he conegut mai a ningú que, quan gràcies a les negociacions i reivindicacions per part dels sindicalistes, acudeixi a la patronal i li digui” Miri, jo això no ho vull; si ho hagués volgut ja hauria fet vaga com els sindicalistes que la van fer”.
Quan hi ha millores, “benvingudes siguin”. Però normalment no es pensa que darrera d’això hi ha hagut molts d’anys de lluita sindical a la recerca de millores socials i econòmiques. I com més forts són els sindicats, més en condicions estan de negociar amb la patronal i obtenir millores més substancials.

Fem-ho possible: per TV3 i la llengua catalana

Des de “la Via Augusta” també m’adhereixo a l’editorial conjunta que han publicat avui diversos mitjans de comunicació (entre ells el Punt i l’Avui) a favor de que TV3, la televisió pública de Catalunya es pugui veure sense cap mena d’impediment al País Valencià.
La iniciativa, que és d’Òmnium Cultural del País Valencià pretén unir esforços i fer pressió al govern de Francisco Camps per a demanar dues coses: llibertat d’informació per a tots els valencians i la segona reciprocitat respecte a la Televisió Valenciana que no troba traves a l’hora d’emetre a Catalunya.

EDITORIAL
El passat 2 de febrer, el Parlament de Catalunya va aprovar una declaració d'adhesió a la iniciativa legislativa popular (ILP) «Televisió sense Fronteres» amb els vots favorables de CiU, PSC, ERC, ICV i PP. En la declaració, s'afirmava que «es tracta d'una iniciativa legislativa que respon a la necessitat d'adaptar el marc legislatiu vigent als canvis tecnològics i d'emissió i distribució de continguts comunicatius que s'estan produint al conjunt de l'Estat espanyol» i que l'acord es prenia «valorant la conveniència que l'Estat intervingui legislativament per garantir amb caràcter general i estable, i amb condicions tècniques i d'intercanvi equiparables, el compliment dels objectius de protecció de les llengües oficials, regionals o minoritàries en la implementació final de la televisió digital».

L'argumentació no pot ser més clara, i amb la seva declaració el Parlament s'afegeix al cada vegada més unànime consens entorn d'aquesta iniciativa impulsada per Acció Cultural del País Valencià (ACPV). Pocs dies abans van ser els rectors de les 20 universitats membres del Consell General de la Xarxa Vives els que aprovaven l'adhesió a la mateixa ILP, com també ho han fet tots els sindicats de tots els territoris dels Països Catalans, els partits polítics i les principals entitats i associacions, des de la Federació Llull (que reuneix Òmnium Cultural, Obra Cultural Balear i la mateixa Acció Cultural) fins al FC Barcelona. Tots units per un mateix objectiu: fer possible la legalització de les emissions de TV3 al País Valencià i el reconeixement del marc nacional de comunicació.

Però una ILP implica molt més que una sèrie d'adhesions i declaracions favorables més o menys entusiastes: implica, concretament, en aquest cas, la necessitat d'aplegar 500.000 signatures vàlides de ciutadans i ciutadanes majors d'edat.

I és en aquest punt que s'ha de concretar tot aquell consens: perquè el futur del català (que ens ateny al conjunt de la comunitat lingüística) passa, en el segle XXI, molt particularment perquè sigui possible crear el que s'ha anomenat «un marc nacional de comunicació».

Per això, i afegint-nos al consens articulat al voltant de la declaració del Parlament de Catalunya, diversos mitjans hem acordat de publicar aquest editorial conjunt com una crida a la ciutadania perquè estigui a l'alçada del repte i col·labori activament en la recollida de signatures –que ja és en el seu tram final– per fer possible un pas endavant. Per TV3 i per la llengua catalana.

TENIR PODER

Després de donar-li moltes voltes per a trobar el títol més adient, finalment he optat per aquest.
Ferreres, el gran humorista gràfic que publica habitualment al Periódico de Catalunya després de fer-ho durant molts d’anys a la Vanguardia, sovint pinta els dirigents de CiU fent la travessia pel desert.
Això no és ben bé cert. Si bé fa set anys “van perdre” la Generalitat, encara els queda molt poder a altres administracions més petites: diputacions, consells comarcals i molts d’ajuntaments.
Però aquesta vegada, Arturo Mas, vol evitar per tots els mitjans possibles que es torni a formar un govern d’Entesa (digueu-li tripartit si voleu) Per això fa una oposició de desgast a l’actual govern (“d’acoso y derribo”, que dirien els castellans)
I a sobre, ha passat d’anar al notari a signar que no pactaria al el PP (per a mi l’enemic número 1 de Catalunya –i ho dic així de clar i català-) a dir que hi pactaran si es dóna el cas. Tot indica que serà un pacte sense condicions, ja que, de moment Mas no les ha posat i no creu que ho faci en el futur.
Avui no voldria passar per alt la declaració (i les manifestacions) que van fer els caps de GRAF (el grup d’elit dels bombers) de Barcelona que van comparèixer ahir al Parlament de Catalunya.
Aquest bombers tenen nom i cognoms (jo només citaré el primer, que és el que surt als diaris) i que voldria destacar per a que ningú se’n oblidés mai: Juan Herrera, Moisés Galán i Ricard Espósito. Crec que per primera vegada van criticar (i amb tot el mereixement) als polítics de com s’ha usat el cas de l’incendi d’Horta de Sant Joan del juliol passat. Avui, aquest bombers són portada de diaris i també per la ràdio (a la Cadena SER i suposo que a moltes més) se’n ha parlat aquest matí. Voldria destacar el titular del Periódico: “No som aquí per l’incendi d’Horta, sinó per a parlar d’un altre incendi que sembla intencionat: les eleccions de 2010”. Aquestes paraules les va dir el coordinador de l’incendi d’Horta (un dels tres compareixents) Ricard Expósito.
I qui va fer que s’obrís aquesta comissió d’investigació? CiU d’Arturo Mas i el PP de l’Alicia Sánchez Camacho. Com veieu he tornat a posar noms i cognoms. Aquest cop també per a senyalar amb el dit els dos màxims responsables de voler, per una part, fer reviure el dolor als familiars de les víctimes i, per l’altre costat, intentar desgastar el govern presidit per Montilla.
Possiblement al començar a llegir la segona part us devíeu pensar que abandonava el tema de la primera. Res més lluny, com veieu, l’una i l’altra estan estretament lligades i amb la segona justifico plenament el que dic a la primera.
Voldria acabar amb les reflexions que va fer (crec) el cap del GRAF de Barcelona quan va demanar permís al Parlament per a retirar-se quan hi hagi greu perill de perdre vides humanes.
Penso que cal anteposar sempre la vida humana al dany material, encara que aquesta sigui la Natura. Ha seguit dient el bomber que, mentre la serra cremada ja s’està regenerant i es veuen brotar nous pins i que tampoc ha estat aquest la primera vegada que s’ha cremat, ja que ha citat diversos incendis al mateix lloc, la vida dels 5 companys seus, ja està perduda per sempre.
Una reflexió digna de ser tinguda en conte. Si se’ls va escoltar i se’n treuen les conclusions adients, al menys, la comissió, haurà servit per alguna cosa de profit.

(La imatge, com la d'ahir, és de Nando i l'ha publicat el Priódico de Catalunya)

LES MESURES ANTICRISI DEL PP

Finalment Rajoy va desvelar les mesures del PP per a sortir de la crisi.
Fins el que jo sé, aquestes mesures són laborals i fiscals. Relacionat amb el món del treballa estaria la “flexibilitat” proposant una indemnització progressiva segons l’antiguitat del treballador: els treballadors amb pocs anys a l’empresa serien indemnitzats en pocs dies que s’aniran incrementat en el transcurs dels anys treballats a la mateixa empresa.
També demana Rajoy que no s’apugi l’IVA. a partir de l’1 de juliol tal i com té previst el govern.
El primer cas suposa un retallada en els trets dels treballadors i no podria fer-se de forma unilateral, en tot cas, caldria obrir negociacions amb l’altra part implicada: els sindicats. I no crec que des de la part social vegin amb bons ulls que, l’empresari, amb “quatre rels” pugui acomiadar els treballadors. Això suposaria, des del meu punt de vista, la possibilitat per part dels empresaris d’anar “renovant” la plantilla constantment amb la inseguretat que pot arribar a crear als treballadors.
Sempre he pensat que els treballador que no té garantit el seu lloc de treball s’està de moltes coses, com per exemple comprar-se un habitatge i, fins i tot, independitzar-se dels pares.
En quan a la moratòria de la pujada de l’IVA, perquè segons ells, perjudicarà el consum, tinc els meus dubtes que sigui així. És evident que a ningú ens agrada que ens apugin els impostos, però la majoria de la gent no saben si paguen un 4, un 7 o un 16...
El públic en general, a l’hora de comprar el que mira és el preu final i no el tipus de l’IVA aplicat.
I encara una altra cosa. A Grècia, el país de la UE dintre de la zona euro que més i més greus problemes té, sé li ha recomanat la pujada dels tipus de l’IVA per a poder així reduir la despesa pública.
L’economia espanyola, sense estar tant malament com la grega, també té un dèficit públic molt alt i cal mirar de contenir-lo, fins i tot d’abaixar-lo. És lògic que si a Grècia sé li demana apujar els tipus, apujar-los aquí no deu de ser tant dolent... Impopular, sí.
Però a part de les mesures fiscals i laborals, encara n’hi ha unes altres per a mi més importants: les financeres. Dissabte el president Zapatero es queixava de la poca implicació del món financer a l’hora d’aplicar mesures per a sortir de la crisi.
I això no ho cal que ho digui Zapatero, ja que la sensació que es transmet a l’opinió pública és aquesta. La banca no està fent el suficient a l’hora a donar crèdit a les empreses i a les famílies per a reactivar l’ocupació i el consum.
I això només és política empresarial pura i dura. És per a ells prioritari mantenir els beneficis que ajudar al país a sortir de la crisi. Durant els anys de les “vaques magres”, sovint llegies als diaris els enormes beneficis del sector bancari. També és, no hi ha que oblidar-ho, un dels sectors que paga millor als seus alts càrrecs que són, a la fi, els qui marquen les línies a seguir de les entitats.
Quan Zapatero demana “ajuda” al PP per a que Espanya pugui sortir de la crisi, realment no sé que els hi està demanant. En teoria, el govern de l’estat pot prendre les mesures que cregui més adients. Però el PP té molta influència en diversos estaments de la societat. La setmana passada us parlava dels judicials, però també als camps financer i empresarial.
Possiblement el que necessita Zapatero és precisament això, encara que dubto que ho acabi obtenint. Aquests sectors tenen interessos comuns amb el PP de Mariano Rajoy i el que volen és que no se’n surti per a poder governar ells. Que les classes mitjanes i baixes segueixen passant-ho malament, els importa ben poc.

F C BARCELONA 80 - 61 REAL MADRID

El Barça campió de la copa del Rei de basquet!! El resultat ho diu tot. O quasi tot. Tret del principi on el Madrid s’ha col•locat per davant en diverses ocasions (no més enllà de 3 punts de diferència), el Barça ha estat el clar dominador del partit. Al tercer quart fins i tot li treia 28 punts. El quart i definitiu quart, vulguis que no, han acabat afluixant i al final la diferència ha estat de 19 punts! Això fa que sigui la màxima diferència en una final de la copa del Rei des de que existeix l’ACB.
Degut a que avui em fet una escapada al Priorat (Poboleda i Escala Dei), el partit l’he tingut que seguir per la ràdio (la ràdio nacional de Catalunya) Fer-ho per aquest mitjà té inconvenients, però també té avantatges. L’inconvenient principal és no poder gaudir de la vistositat del joc: de les assistències, de les esmaixades, dels taps...
Però en canvi t’expliquen moltes més coses que a les retransmissions per televisió. Així, al principi, explicaven que Xavi Pascual (l’1 –el 2 és el de handbol-) feia constants rotacions i canviava sovint de base. Explicaven que el Barça i el Madrid es coneixen molt bé i que d’alguna manera s’havia de sorprendre al rival.
Poc a poc el joc del Barça s’anava apoderant de la canxa i els de Messina (un dels entrenadors més ben pagats del basquet), no sabien que fer per a contrarestar el vendaval de joc de l’equip català.
Es parlava molt del Madrid que, com passa amb el futbol, s’ha reforçat molt per mirar de guanyar el màxim de títols possibles. Però Florentino pareix que acabarà fracassant (aquí sí –al futbol ja ho veure’m-) El Barça es mostra com l’equip a batre a Espanya i també a Europa i pareix (a hores d’ara tot apunta a això) que el Madrid passarà una temporada del color de la seva samarreta.
Una altra cosa que han dit per la ràdio és que el Madrid té 5 o 6 jugadors que poden jugar de 2 (escoltes) i, en canvi, de 3 (alers) quasi que no en té. Això fa que sigui un equip descompensat. El Barça és més complert. I a sobre, tenim un entrenador de casa i diversos jugadors d’aquí. No com al futbol, però també n’hi ha força: Grimau (el capità), Navarro, Sada, Trias i també Ricky Rubio i Fran Váquez (aquest darrer ha estat elegit el millor jugador del torneig)
Una altra dada: al Barça tot els jugadors han anotat punts.
Però millor que el resultat és haver guanyat al Madrid. Ja ho he confessat alguna vegada que, “mira que sóc culer, però crec que encara sóc més anti-madridista!”
Felicitats al Barça i als aficionats culers d’aquest esport!!

(La foto és de la portada de la pàgina oficial del F C Barcelona a Internet)

LES 10 MENTIDES DE LA CRISI

A la pàgina de la UGT de Catalunya podreu veure les 10 mentides de la crisi. Jo en vaig tenir constància al rebre la revista “Les Notícies” del mes de gener que publica el sindicat.

Us les vaig a enumerar:

Mentida núm. 1: Els qui ens han portat a la crisi ens trauran d’ella.
Mentida núm. 2: Hem estirat més el braç que la màniga.
Mentida núm. 3: la Seguretat Social fa fallida.
Mentida núm. 4: Paguem molts impostos.
Mentida núm. 5: Hi ha que privatitzar els serveix d’ocupació.
Mentida núm. 6: Treballem poc.
Mentida núm. 7: El mercat de treball és rígid.
Mentida núm. 8: El preu de l’acomiadament és car.
Mentida núm. 9: Cobrem massa.
Núm. 10. La gran mentida: Els sindicats no fem res.

Et recordo que a 2/4 de 7 de la tarda, del dimarts dia 23 de febrer, des de la plaça del carrilet de Tortosa, sortirà una manifestació en contra de perllongar l’edat de jubilació als 67 anys i la retallada de la protecció social.

LLORENÇ SALES, MEDALLA DE BRONZE ALS ESTATALS D'ATLETISME

Avui he llegit a la Veu de l’Ebre que l’atleta galerenc Llorenç Sales va ser medalla de bronze als 1.500 llisos els passats campionats d’Espanya d’atletisme en categoria promesa que es van celebrar a Sevilla. Llorenç competeix amb el club Agrupació Atlètica Catalunya.
La marca de la final va ser de 4.01.04. Com sol passar va ser una final tàctica la qual cosa fa baixar el ritme de la carrera. En canvi, a la semifinal va fer un temps de 3.55.95.
Llorenç Sales és fill de Lluís Sales un corredor amateur de curses de llarga distància com per exemple la Marató.

Felicitats campió!!

FRANCO DESPUÉS DE MORIR SIGUE REINANDO

Fent referència a una obra de teatre, dilluns, al programa la Ventana de la Cadena Ser que dirigeix Gemma Nierga, Santiago Carrillo va fer aquesta afirmació quan es parlava del jutge Garzón i el seu processament.
Si ho recordem, el sindicat ultradretà Manos Límpias va denunciar al jutge Garzón per prevaricació perquè, segons el sindicat, no té competència per a jutjat els crims del franquisme. Tal com recordava el propi Santiago Carrillo, a la denuncia s’hi va afegir el partit, també ultradretà, Falange Española.
Aquesta setmana també ens assabentat que l’Audiència Nacional va ordenar la reobertura del conegut com a “Caso Faisán” que tracta d’un presumpte “avís” que va arribar a la banda terrorista ETA en l’època de la darrera treva. Mentre el PP apunta (o millor dit, voldria apuntar) a la cúpula del Ministeri de l’Interior, les proves i els testimonis pareix que vagin cap a la direcció de que va ser la policia francesa qui els va alertar.
Quan la sala Penal de la pròpia Audiència Nacional mana redactar una resolució consensuada entre tots els magistrats que la formen, Enrique López, el redactor membre de la sala a proposta del PP introdueix frases a posteriori que, evidentment, no havien estat consensuades, creant un fort malestar entre els altres magistrats.
Qui va manar a Enrique López introduir aquestes frases? Va actuar per iniciativa pròpia?
Evidentment crida fortament l’atenció que quan Zapatero i el PSOE estan més contra les cordes que mai (encara que parlamentàriament parlant no estiguin aïllats) s’intenti des de la dreta extrema d’aquest país introduir nous elements de pressió en contra del govern. Aquesta dreta extrema es troba, sense cap mena de dubte, dintre del propi PP.
No s’entén d’una altra manera. Quan resulta que ens els darrers anys, a conseqüència de la immigració els partits d’extrema dreta europeus treuen bons resultats electorals, a Espanya segueix sense sortir un partit ultradretà de “garanties” per assolir representació al Congrés dels Diputats.
I això només confirma, a la meva manera de veure, que la majoria de l’extrema dreta està integrada dintre del partit de Mariano Rajoy.
Jo no ho puc entendre d’una altra manera. I com jo (i torno al començament) persones com Santiago Carrillo que amb 94 o 95 anys que té, encara demostra ser una de les persones més lúcides d’aquest país.

RAJOY NO ÉS L'ALTERNATIVA

Ni Rajoy ni l’actual cúpula del Partit Popular. Ni l’alternativa de l’alternança ni res que s’hi aparegui.
Crec que en el debat d’ahir va quedar prou demostrat que l’actual directiva nacional del PP, si a hores d’ara, encara no han ensenyat les seves cartes, ja no ho faran.
Rajoy va voler envoltar-se de cares noves. Possiblement més condicionat per les dimissions d’alguns pesos pesants de l’època d’Aznar que no per ganes de fer-ho. Moltes d’aquestes cares noves van ser dones i els hi va donar responsabilitat dintre del partit: Maria Dolores de Cospedal (la “bien pagá”, com l’anomena el Plural), Loyola Sáenz de Santamaría, etc.
La majoria dels espanyols que segueixen la política esperaven una mica més del debat d’ahir. Possiblement també ho esperaven de Zapatero, però sobre tot de Rajoy.
Ahir Rajoy va perdre l’oportunitat que “t’ofereix” una ocasió com aquesta per a “desvelar” els seu pla anticrisi. Tant demanar-li a Zapatero que ha de canviar radicalment de política i no va aportar propostes per a treure Espanya de la crisi econòmica. Llavors només pots pensar una cosa: que no en té cap!
L’oposició de l’actual PP de Rajoy em recorda molt la darrera legislatura amb Aznar de cap de l’oposició. On recordeu d’aquella frase: ¡Váyase señor González”. Llàstima que D. Mariano no pot dir: ¡Váyase señor Zapatero!, perquè ja tothom sabria per on va...


Però no es cansa de repetir que el problema d’Espanya és Zapatero, i d’una altra forma li demana que se’n vagi. Ahir li va tornar a dir i, encara més (que això ja és enrinxar el rínxol): demanar als diputats socialistes que li retirin la confiança.
La resposta de Zapatero va ser valenta: “Presenti vostè una moció de censura”. I després l’altre li diu que “ha estat el primer president de la democràcia espanyola en demanar una moció de censura”. Lamentable! I poruc!! Com també li va dir Zapatero.
No sé si Zapatero serà el proper candidat el PSOE a les eleccions d’aquí a dos anys. Suposo que en bona part dependrà de la recuperació econòmica. Si Espanya se’n surt de la crisi i, sobre tot, es torna a crear ocupació, no es descartable que Zapatero repeteixi per tercer cop. En canvi, si en dos anys no hi ha una millora substancial, molt probablement es buscarà un candidat en garanties sinó per a les properes, per a les següents. Avui diversos mitjans (com la Cadena SER) ja apuntaven un nom: José Blanco. Sió ben bé per a ser el proper candidat, si al menys, com un valor en alça dintre de l’actual govern.
En canvi el futur de Rajoy està per veure’s. Abans de les eleccions hi ha d’haver un congrés del PP que ratifiqui Rajoy o que elegeixi un nou líder. I avui per avui, Rajoy fa els suficients mèrits per a ser rellevat. El que passa és que no es veu un “delfi” amb garanties (segurament ja sortirà) i tothom torna a mirar la “vella guàrdia aznariana”.
Ara bé, qui pot ser l’elegit. Aznar, segurament que no. Amb gestos com el que ha fet avui a un grup d’estudiants d’Oviedo, no va en lloc. Menys cap a un nou mandat al seu partit i a Espanya.

TRIPARTIT, SÍ O NO? (2ana part)

Donada per tancada al si del PSC la polèmica sobre si el “tripartit” està o no cansat després de la reunió entre el President Montilla que és, a la vegada el primer secretari del partit i el conseller d’Educació Ernest Maragall i la resta de declaracions fetes al respecte (per exemple les de Miquel Iceta), potser el més prudent fos que no hi hagués “segona part” de l’escrit que vaig començar dijous passat 11 de febrer.
Però com que el cos m’ho demana i jo no formo part de la direcció nacional de cap partit ni tinc cap tipus de responsabilitat, exceptuant el càrrec públic que ocupo a l’ajuntament, comentaré el que em vaig deixar l’altre dia, ja que l’escrit, per ell mateix, hauria estat molt llarg.
En aquesta segona part volia opinar sobre la possibilitat de reeditar un tercer tripartit, properes ja les eleccions autonòmiques de la tardor vinent.
Encara que és evident, a priori, poder-ho fer (mai es té que tancar cap porta), penso que reeditar per tercer cop un govern entre PSC, ERC i ICV-EUA, és força més difícil que en les dues edicions anteriors.
El PSC, tal i com va dir (i ho recordava en la primera part) el seu secretari d’Organització Pepe Zaragoza, voldria governar en solitari. És legítim tenir aquesta aspiració. Si un gran partit com és el socialista que acostuma a guanyar quasi totes les eleccions (tret de les autonòmiques) no pensés així, malament aniríem. No obstant, jo mai tancaria la porta als ecosocialistes. Penso que han estat uns socis de govern fidels i, si alguna vegada s’han equivocat (com passa amb tots, encara que segons a qui li costa reconèixe-ho), potser és més fruit de la inexperiència i de la manca de gent més preparada. No vull dir que no tinguin gent molt vàlida, però al ser un partit petit hi són els que són i ja no n’hi ha més.
El tema més feixuc és el d’ERC. Les discrepàncies amb el PSC han estat constants, tant abans amb el govern de Pasqual Maragall com amb el de José Montilla. Cal reconèixer (i suposo que ells també ho veuran així) que governar amb ells és força difícil i complicat. I en el futur, amb Puigcercós, penso, encara ho serà més.
Aquest matí escolatava les manifestacions fetes per Miquel Iceta on deia que dintre del partit socialista “tots som socialistes i que quan parlem de nacionalistes, també tots ho som”. És cert, però uns podran sentir-se més que uns altres d’això o d’allò. Per exemple. A la dreta dels socialistes, s’instal•la històricament la social democràcia. Però hi ha països on la socialdemocràcia està integrada dintre dels partit socialista, com passa aquí. És tant socialista un socialdemòcrata que un socialista. Segurament que no. Per que si fos que sí, on estaria la diferència? Amb el nacionalisme (penso) passa ben bé el mateix. És allò de aquell que es sent més català que espanyol o igual o, fins i tot, d’espanyol no se’n sent gens...
ERC, no és socialista, encara que en alguns aspectes socials se hi assembli. Però sí que és nacionalista. En aquest cas, segurament, més que molts del PSC. És per això que igual pot arribar a pactar amb les partits d’esquerres, com ho ha fet en les dues darreres legislatures, com amb CiU.
Jo encara diria més. A la majoria dels afiliats d’ERC, el cos els hi demana més pactar amb CiU, sempre que la federació no assoleixi la majoria absoluta per a fer-ho. És el cas de l’actual direcció nacional del partit, una vegada semi-apartat el “clan de l’avellana” amb Carod al cap davant.
De totes formes, les aliances no es fan sempre per similitud d’idees, sinó per interessos comuns. És el cas de les dues edicions anteriors del tripartit i, també, per aquest motiu es podria tornar a reeditar el “tercer lliurament”. En aquest cas, com a socialista, demanaria als meus que, com a partit majoritari que seriem després de les eleccions de la tardor, deixéssim les coses molt més ben lligades que no les dues anteriors i assumíssim una quota de responsabilitat més gran.
ERC, que pot pactar amb CiU, sap, i ha de tenir present, que el pacte li pot arribar a passar una factura tant gran com ja els hi va passar després de 1980 amb el pacte entre Pujol i Barrera. I al PSC, formalitzar una sociovergència, podria ser força negatiu per al futur del partit. Qui és segur que no pactarà amb CiU és ICV-EUA, per això són els més interessats en defensar el tripartit.
Finalment, tampoc és descartable un pacte entre CiU i el PP, encara que els nacionalistes ho neguin i, de tant en tant vagin al notari. Ja van pactat el 1999, encara que el PP no entrés a formar part del darrer govern Pujol i, Mas, no tindria cap problema en tornar-ho a fer.
Mentre no governin els socialistes, a CiU li és ben bé igual amb qui tinguin que pactar.