FAREM HISTÒRIA!!!

De vegades costa posar títol a un article o escrit. Altres, com avui, se’n podien ficar molts. Des del lema de la manifestació: “SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM”, al “ebrenc “SOM VEGUERIA. NOSALTRES DECIDIM o “DE L’11 DE SETEMBRE DE 1977 AL 10 DE JULIOL DE 2010”. Per remenar i triar...
Avui serà un dia històric, es diu que aquell 11 de setembre de 1977 la manifestació de Barcelona va aplegar un milió de persones. Avui, sense cap mena de dubte es superarà aquesta xifra. S’ha de superar! Ha de ser un dia històric de reconeixement, com dia el President Montilla, de “Un acte de catalanitat”, però també de “sobirania nacional”.

Davant les agressions exteriors, els catalans, els que “se’n sentin de cor” (els “altres” no els volem) hem d’estar més unit que mai. No hi ha d’haver fissures. Un país que aspira a ser gran ho ha de demostrar amb la unitat del seu poble!
Avui, 10 de juliol de 2010, ara que són les 6 de la tarda, físicament no puc estar al passeig de Gràcia de Barcelona, però hi estic de cor. Sento els comentaris dels locutors de TV3. Mai com avui he tingut el cap a un lloc, els dits a un altre i les orelles encara a un tercer...
Perquè som una nació ho hem de demostrar. Ara que ja s’ha fet públic la totalitat del text de la sentència del Tribunal Constitucional que retalla l’Estatut de Catalunya que fa aprovar en referèndum el pobla de Catalunya, hem d’expressar la nostra disconformitat.
Què ens escoltin els de “la caverna”! Els del PP i els que no són del PP. Els “nacionalistes espanyols” estiguin al sopluig del partit i de les sigles que vulguin. Nosaltres aquí, siguem del partit que siguem, també tenim una sola idea: clamar contra el que considerem una injustícia i un greuge sense precedents!
Diuen el entesos que la sentència “ha estat preventiva i defensiva”. Els “nacionalistes” espanyols no acaben de veure clar alguns aspectes de l’Estatut aprovat pel poble. Interpreten allò que no hi diu i afegeixen allò que no hi hauria de ser i que cap català va votar.
Uns membres del TC (alguns d’ells amb mandat caducat) van voler “reescriure” un text aprovat democràticament pel Congrés dels Diputats i el Senat i votat posteriorment pel poble de Catalunya. Qui són ells per anar en contra de la sobirania popular, la que, segons la Constitució, “emana del poble”.
El futur serà complicat. Caldrà veure ara com s’aplicarà “el que queda de l’Estatut”. Suposo que dependrà molt del govern de torn. Si és el PSOE pot ser una mica més benèvol i donar-nos més contrapartides. Si governa el PP ens caldrà suar la “cansalada” cada vegada que volguéssim incrementar el nostre autogovern.
Al final potser caldrà donar la raó a aquells que consideren que amb l’Estatut no es va en lloc, que el que cal és una Constitució catalana.
El que, finalment, queda clar, és que el pacte entre Catalunya i Espanya s’ha de revisar. No pot ser que cada vegada que aquí decidim (o vulguem decidir) alguna cosa, sigui Madrid qui tingui la darrera paraula. No és just. Ni democràtic.

El presidente Montilla y el Gobierno catalán llevan razón

Me apena pero no me sorprende que la llamada del Presidente Montilla y del gobierno de la Generalitat de Catalunya, a la movilización popular en Cataluña, en protesta por el dictamen del Tribunal Constitucional (TC), haya creado una respuesta de gran animosidad en sectores intelectuales basados en Madrid, no sólo entre las derechas, sino también en sectores del socialismo madrileño, que han definido tal llamada a la movilización popular como “desaforada”, “insensata” e “histriónica” (entre otros adjetivos) frente a una sentencia del TC que consideran “madura”, “equilibrada”, “sensata” y “ejemplar”, considerando a tal TC como un tribunal motivado única y exclusivamente por criterios jurídicos, deseosos de que cualquier ley en España encaje con la Carta Magna que “los españoles nos dimos en el año 1978”. Se juzga como desproporcionada tal respuesta, pues se asume que la sentencia del TC avala nada menos que el 90% del Estatuto de Cataluña, aprobado por el Parlamento catalán y por las Cortes españolas, y refrendado por el pueblo catalán. Y para añadir más fuego, se acusa al Presidente Montilla de tener una actitud “impropia” de un Estado de Derecho, pues lo que le toca hacer es acatar la sentencia y dejar de movilizar protestas contra el TC. Es más, tales voces insinúan que el Presidente Montilla tiene unas prioridades en su gobierno equivocadas, abandonando los problemas reales de la población en Cataluña entre los cuales el debate del Estatuto palidece en importancia frente a otras áreas algo descuidadas por su Gobierno.

Ante tantas críticas y observaciones insultantes, cabe preguntarse “¿de dónde viene tanto adjetivo descalificador?”. Y la respuesta es que viene de dos visiones muy distintas, no sólo de lo que es España, sino de cómo hemos llegado hasta aquí. No coincido con la idealización de la Transición que supone la frase “de que los españoles nos dimos la Constitución (como un regalo, por lo visto) en 1978”. La Constitución, como la Transición que la produjo, fue inmodélica, resultado de un proceso muy desigual en el que las fuerzas conservadoras controlaban el aparato del Estado y dominaban el proceso de la Transición. Las izquierdas salían de la clandestinidad y no eran pares en aquel proceso.

Ni que decir tiene que la gran conquista de las izquierdas (y muy en particular, de las movilizaciones obreras) fue que se aceptara en la Constitución que la soberanía viniera del pueblo. Pero, los elementos claves de como esta soberanía se refleja a través de los organismos del Estado, fue dictado por las derechas, bajo la supervisión del Ejército franquista, dificultando enormemente la expresión del poder popular. Desde la Ley Electoral hasta el establecimiento de la Audiencia Nacional, el Tribunal Supremo, y el establecimiento del Tribunal Constitucional (así como su composición) fueron resultado de aquellas influencias, siendo estas instituciones gestionadas por un cuerpo judicial enormemente conservador. Como consecuencia de ello, tales organismos están profundamente politizados, siendo utilizados por las derechas para parar las leyes resultado de la soberanía popular. Una ley, aprobada por los dos parlamentos, el catalán y el español, y refrendada por el pueblo catalán está ahora siendo recortada sustancialmente por un tribunal claramente politizado, además de desacreditado.

El PP está utilizando tal tribunal para conseguir lo que no ha conseguido a través de los parlamentos catalán y español, y está enojado además por el resultado del referéndum en Cataluña, que no deseaba. Leo hoy, por cierto, que está llevando al TC la ley del aborto y así un largo etcétera. No es la función de un Tribunal Constitucional hacer de tapón de la voluntad popular. Basado en esta experiencia, me parece una idealización de tal Tribunal definirlo como un organismo neutro y técnico. No lo es y ahí está parte del desacuerdo. Lo que el TC decide depende de la sensibilidad política de sus jueces, convirtiéndose así en una minicámara legislativa politizada. El sistema de selección de sus miembros es único y no se reproduce en otros tribunales de semejante responsabilidad en otros países. De ahí que tal tribunal ha sido utilizado predominantemente por el PP, el cual ha estado dividiendo a los españoles como parte de su estrategia política. Partido enraizado en una dictadura, que justificó su existencia “apelando a la defensa de la unidad de España” frente a lo que llamaba comunistas y separatistas, el PP ha utilizado el TC para parar el Estatuto de Cataluña. La mejor prueba de ello es que llevó al Tribunal Constitucional, muchos elementos que han sido aprobados en otros estatutos (como el andaluz y el valenciano) sin que lo recurrieran.

La movilización del 10 de julio no es contra España, y el Presidente Montilla ha clarificado este punto en su llamada. Dejó muy claro que la protesta no es contra España (de la cual Cataluña es parte), sino en contra del dictamen del TC. Y por razones, además, que exigen una protesta. Fuera de Cataluña, País Vasco y Galicia no se entiende el genocidio cultural que la dictadura intentó hacer sobre las culturas y lenguas catalanas, vascas y gallegas. La primera vez que tuve problemas con la policía nacional fue a la temprana edad de siete años cuando uno de ellos me abofeteó por hablar en catalán (mi lengua materna) insultándome y gritándome que no “hablara como un perro sino como un cristiano”. Le escupí en la cara, por lo que me detuvieron y me llevaron al cuartelillo, llamando a mis padres. Mi padre, que luchó en varios frentes defendiendo a la República española y a la Generalitat de Catalunya, me acarició en la cara y le oí susurrar “tan joven ya”. Y mi madre me dio el beso más grande que me dio en su vida. Los dos fueron antifascistas hasta el último día de su vida, y amaban profundamente a Cataluña y a España, por lo cual fueron brutalmente represaliados. Y parte de la humillación que sufrieron fue por su defensa de la identidad catalana. Sólo aquellos que sufrimos estas humillaciones pueden entender la intensidad de nuestro interés en defender nuestro idioma y nuestra cultura. Cataluña es además un país pequeño que puede fácilmente quedar absorbido y perder su cultura y su lengua, tal como ha ocurrido en la Cataluña francesa, donde se ha dejado de hablar catalán y las nuevas generaciones ni siquiera lo reconocen. Muchos jacobinos en España desearían que esto ocurriera también en Cataluña. Pero una persona de izquierdas no puede aceptar esto. De ahí la importancia de que sea una lengua preferente y no sólo igualitaria, pues hoy, por mucho que sorprenda, el catalán es todavía el idioma minoritario en los medios en Cataluña. Para que haya dos idiomas en iguales condiciones se requiere, paradójicamente, que, entre iguales, el catalán sea el preferente, es decir, el primero. Ello no implica una discriminación en contra del castellano, sino la necesidad de potenciar el catalán.

Entiendo que se pueda estar en desacuerdo con esta postura que sostengo, pero tal desacuerdo no puede basarse en una situación de imposición y fuerza. El castellano se impuso en Cataluña (y el bofetón del policía es un ejemplo entre miles). De ahí que mis amigos castellanos y del centro de España tienen que ir con pies de plomo y ser súper cautos en sus comentarios, pues son vulnerables de ser acusados de defender intereses que se impusieron por la fuerza en su día en Cataluña. Esta es una realidad, que fue habitualmente utilizada por la derecha nacionalista catalana por causas electorales. Pero el éxito de sus campañas se debía a que había una base real sobre la que se edificaba la protesta. Referirse a esto como meramente victimismo es semejante a desmerecer la causa sindical por querer corregir injusticias laborales. En España, la dictadura se basó en una imposición de clase y de nación. Esto está ampliamente concienciado en las izquierdas catalanas, cuya proclama en la lucha antifascista durante la clandestinidad era “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”.

La gran sorpresa del socialismo centrado en Madrid fue que cuando ganaron las izquierdas, éstas fueron incluso más exigentes en su demanda de autogobierno y reconocimiento identitario, olvidando que fueron las izquierdas (y no las derechas nacionalistas, con notables excepciones) las que, durante la dictadura, defendieron la identidad catalana. Para colmo, hoy tal demanda la lidera un catalán nacido en Andalucía, un “charnego” como decían las derechas catalanas. De ahí el odio que recibe dentro y fuera de Cataluña. Unos lo consideran un impostor, otros un traidor (o, como dijo un socialista establecido durante treinta años en Madrid, un socialista contaminado de nacionalismo). Montilla es, como millones de catalanes, un catalán que se siente español, pero que se indigna por la falta de sensibilidad que se tiene en Madrid hacia la redefinición de lo que es España.

Durante cuatro años se ha ido desarrollando el estatuto sin que España se rompiera. Pero las derechas y algunas izquierdas no quieren que se redefina esta España. Y el TC es uno de ellos. Esta redefinición incluye la sustitución de una España radial centrada en Madrid por una España plurinacional en que, como en EEUU, algunos órganos del Estado central están ubicados en Madrid y otros en Barcelona, Bilbao, Valencia, Sevilla, Badajoz, y otras capitales de España, con pérdida del excesivo protagonismo que tiene Madrid y que es lo que explica, en gran parte, la resistencia del establishment político y mediático madrileño a esta redefinición, sea del color que sea. Y esta plurinacionalidad tiene que respetar las especificidades de cada componente, y no tratar de frenar o inhibir la diversidad que enriquece España.

Ni que decir tiene que estas resistencias a redefinir España están azuzando el independentismo, que ha crecido enormemente. El 25% de la población catalana se muestra favorable a la independencia. Esta lucha ideológica la tenemos que llevar a cabo en Cataluña y se vencerá o perderá en Cataluña. Pero pediríamos a nuestros amigos del resto de España que ayudaran en lugar de animar al independentismo que es lo que hacen cuando insultan y muestran su enorme incomprensión.
Una última observación referente a la supuesta falta de atención del gobierno de izquierdas a los problemas de cotidianeidad del pueblo catalán. El gobierno catalán ha sido uno de los gobiernos en las CCAA que ha mostrado mayor compromiso social (disminuyendo considerablemente el déficit de gasto publico social en Cataluña con el promedio de la UE-15), habiendo sido el primero en aumentar los impuestos de las rentas superiores, algo que no ha hecho el gobierno español socialista, y sobre el cual, las izquierdas socialistas madrileñas han guardado un silencio ensordecedor. Ganarían credibilidad en sus críticas si mostraran mayor protagonismo en la defensa de las clases populares de las distintas naciones y regiones de España, y menos en su defensa del TC.

Vicenç Navarro es Catedrático de Políticas Públicas. Universitat Pompeu Fabra

Blog de Vicenç Navarro: http://www.vnavarro.org

POBLET SEGUEIX EN AVANTATGE

Fa uns mesos us parlava del candidat de CiU per Tarragona a les properes eleccions autonòmiques de la tardor, que no és altre que Josep Poblet, president de la Diputació i li demanava la dimissió com a tal, ja que el seu càrrec li permet fer campanya per tots els pobles de la demarcació. Una situació d’avantatge que no té cap altre més candidat (de fet, els altres, encara ignoro qui seran, no recordo ara que cap més formació els hagi anunciat)
Durant aquest temps, Poblet, no només no ha dimitit, sinó que ha intensificat la campanya. Ahir per exemple, entre les pàgines del setmanari l’Ebre vaig poder veure tot un dossier amb el títol inequívoc de “Diputació de Tarragona” de 24 pàgines (fins ara es limitava a inserir una pàgina el alguns diaris de la premsa provincial) Entre les 24 pàgines hi ha 13 fotografies en que hi surt Poblet, des de la institucional a la pàgina 3 fins on surt en plena inauguració o altres tipus d’actes institucionals. Això sí, al final del dossier, a la darrera pàgina, com si de la Revista Amposta es tractés, han deixat un petit espai per als diferents partits polítics (CiU i PP inclosos, tots dos conformen el govern provincial) Del PSC surt el seu portaveu, Josep Guasch Luján i per ERC també el seu portaveu Tomàs Bigorra i Munté.
A part d’aquesta propaganda, Poblet segueix fent de pregoner a un bon grapat de municipis (sempre allí on governa CiU), així com és, també, qui, sense cap mena de dubte, més fires sectorials inaugura arreu dels territoris del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre.
El que m’estranya és que, fins ara, cap polític, dels considerats de “primera fila” hagi posat el crit al cel i li hagi demanat a Poblet el que jo li vaig demanar ja fa temps: la dimissió com a president de la Diputació de Tarragona.

LES CARTES DEL PRESIDENT DEL PP D'AMPOSTA

Quan avui m’ha arribat la Revista Amposta (2a quinzena de juny, núm. 811) la primera cosa que he fet és donar-li una ullada i m’he aturat a la carta signada per Guillermo Martínez, president del PP d’Amposta i que titula: “Ni solidari, ni progressista i sense idees”.
La veritat és que abans de llegir-la em pensava que l’argumentació seria diferent. Tots coneixem la situació de crisi per la que està passant el nostre país i quines són les “solucions” que dóna el PP a nivell estatal.
Però a l’hora de llegir-la he vist que els “trets” no anaven per on m’esperava. Una vegada més, Guillermo Martínez demostra que només té una visió de la realitat: la dels petits empresaris i autònoms.
Aquests, com els treballadors que estan aturats o cobrant una prestació mínima, o els funcionaris que sense saber com hem vist com ens rebaixaven el nostre sou o els joves que han acabat d’estudiar i no aconsegueixen trobar la primera ocupació, s’ho estan passant malament. Alguns molt malament.
Però Guillermo Martínez, el que fa, és defensar les seves “garrofes”. I no és que em sembli malament, però ens casos com aquests, quan diu que és el president del PP d’Amposta, quan escriu ho hauria de fer pensant en tots aquests col•lectius i no només d’un de sol.
Una cosa és tenir un blog, com jo, on m’esplaio i dic allò que sento depenent de la inspiració diària. Però a l’hora d’escriure una “carta al director” (i sé el que dic, ja que n’he escrit unes quantes – avui mateix me’n publica una el Punt-), l’argumentació quan es tracten temes generals, ha de ser general i no concretar-les a un fet concret.
Es queixa Martínez de que els petits empresaris i autònoms sofreixen l’impagament per part d’altres empresaris i que han d’afrontar igualment les liquidacions de l’IVA. Però és que això és per llei i és així des de que va entrar en vigor la llei de l’IVA l’1 de gener de 1986! Només després d’una demanda i una resolució judicial favorable, el Tresor Pública podrà retornar les quantitats ingressades per dit impost i que no s’hagin pogut cobrar. Ell demana que sigui l’Administració qui embargui els deutors. Bon suggeriment. A veure si el seu partit ho porta al programa de les properes eleccions i canvia la llei.
També parla dels certificats necessaris per a poder obtenir subvencions, cobrar de tercers, etc. Gràcies a aquesta mesura, l’Agència Tributaria aconsegueix recaptar molts diners que abans eren incobrables. I això va en benefici de la societat, no en contra dels petis autònoms i empresaris.
També parla de la banca que no facilita crèdits. Potser serà per l’ús que se’n va fer per part d’alguns quan no hi havia cap problema per aconseguir-los... O no?
Però eludeix parlar del món empresarial “en majúscules”. De les grans empreses on, el seu president, Gerardo Díaz Ferran s’omple la boca de lloances cap a Mariano Rajoy.
Tampoc no parla dels casos de corrupció que afecten el PP per més de mitja Espanya (el darrer s’ha sabut aquesta mateixa setmana i està implicat directament el líder del PP d’Alacant que, al mateix temps és el president de la Diputació!
Espero que, com ja apuntava abans, totes aquestes coses canviïn quan governi el PP. Personalment, ja ho sabeu, espero que trigui encara molts d’anys en fer-ho.

PD. Per cert, res sabem de les mesures que aplicaria el PP si estigués governant. És la millor manera de que ningú té les critiqui!

RETRATS

“Retrats” és el darrer documental del “faldut” Pau Itarte i del barceloní Quim Fuster que un altre cop han decidit treballar plegats després dels èxits anteriors com "Sin piedras" i "Somos viento", amb el grup Amparanoia.
El documental es passarà dissabte dia 10 de juliol a partir de les 19:30 de la tarda a l’Orfeó Ulldeconenc (Carrer Major núm. 147), evidentment, d’Ulldecona.
Personalment penso que no és el millor dia, ja que coincidirà amb la manifestació en defensa de l’Estatut que es farà a Barcelona, pràcticament a la mateixa hora, no obstant desitjo que tingui un gran èxit de públic i d’acollida.

ESTIMAT ENEMIC

Feia dies que no realitzava cap immersió per l’anomenada “política nacional” (espanyola), però el PP (sempre el PP) m’ha donat peu a fer-ho.
Ves per on, enemic irreconciliables del PP valencià, zaplanistes i “campspistes” (o serà camperos?), ara, de sobte, formen una pinya i critiquen (com no!) al govern de Zapatero.
El motiu? La detenció i la imputació del líder del PP a Alacant, José Joaquín Ripoll. Una altra vegada, la policia, ha detingut un líder “pepero” immers en un presumpte cas de corrupció. La revista digital el Plural l’anomena, simplement, “Gürtel 2.
Al fons, és més del mateix: un contracte de serveis fet per una ajuntament a una empresa “propera” amb la mediació del líder territorial, l’home d’influència del partit.
A partir d’aquí, allò que és previsible. Una ordre judicial per a fer els corresponents escorcolls i detencions als presumptes imputats.
També més que previsibles les reaccions dels afectats: conspiració del Ministeri de Interior, innocència dels detinguts, etc.
El que més crida l’atenció és la negativa del TSJCV (o del TSJV, encara no ho tinc clar), l’alt tribunal de justícia al País Valencià, que nega que hi hagi cap ordre judicial (permeteu-me ???!!!) És insòlit que el màxim òrgan judicial pugui negar una cosa certa. Potser primer hagués calgut assabentar-se? Possiblement, abans de quedar en ridícul, sí! Va ser el Jutjat de Primera d’Instrucció núm. 3 d’Oriola qui va dictar les ordres oportunes per investigar els presumptes fets. Però els jutjats no dicten aquesta mena d’ordres (escorcoll, detenció, etc.) si no hi ha proves policials suficients per a portar-se a terme. Llavors, una pregunta als senyors del PP: Hi ha independència Judicial, sí o no? O només la hi ha quan a vostès els convé?
Però si les reaccions del Tribunal Superior de Justícia “criden” l’atenció, també la crida veure enemics (que fins avui em pensava irreconciliables) fent pinya i intentant defensar allò que és indefensable: un altre cas de corrupció política al País Valencià.
I mentre, Rajoy, imagino, farà com sempre, eludirà respondre les preguntes que, directament, sé li faran sobre els cas i, quan pugui, davant dels seus, atacarà el govern de Zapatero que és, segons ells, el mal de tots els mal que sofreix el país.
Déu ens agafi confessats si un dia tornen a manar aquesta gent(ola)

DARRERE DE LA SENYERA

¿Què passaria si fos Pujol (o Mas) el president de la Generalitat i el PSC qui no volgués manifestar-se darrera de la senyera?
A més de tractar els socialistes de “poc catalans”, des de CDC, s’engegaria una campanya parlant de “deslleialtat cap a la primera institució de Catalunya i d’estar en contra de la unitat dels partits catalans”.
Ara és a l’inrevés. És CiU que no vol manifestar-se darrera de la senyera (ells que n’han fet ús i abús) i que, amb la seva actitud, no ajuden gens ni mica a que dissabte hi pugui haver una manifestació multitudinària com caldria esperar d’un acte reivindicatiu de la sobirania nacional catalana com el que ha estat convocat.

SEMIFINALS

Des de que va el mundial de futbol de Sud-àfrica, ja fa quasi que un mes, és el primer cop que hi dedico unes poques línies.
Recordo que quan ja es va entrar a la fase de quarts de final (8 equips) les televisions parlaven de l’èxit del futbol americà que, de les 8 seleccions n’havia aconseguit “posar-ne” 4: Brasil, Argentina, Uruguai i Xile. Mentre Europa només en tenia 3: Alemanya, Holanda i Espanya, Àfrica es quedava només amb un sol representant, Ghana.
Però a l’arribar a les semifinals, ja era una altra cosa. L’èxit americà s’extingí de sobte. Dues de les seleccions més llorejades (Brasil i Argentina) i també Paraguai, van quedar eliminades i, com es sol dir, “van haver de fer les maletes i marxar cap a casa”.
Ahir ja es deia que, per primer cop, una selecció no sud-americana guanyarà un mundial no jugat al vell continent, ja que, la darrera representant del futbol de Sud-amèrica, la bicampiona Uruguai va queda també eliminada per Holanda.
Holanda ja està a la final. Serà la tercera de la seva història. Ara ja no té a Cruyff, ni Neeskens, té a Robben i a Snejder que, al meu parer, no tenen la qualitat futbolística d’aquells. Ahir li dia al meu fill que si Robben encara jugués al Madrid, aquest, hauria de jugar amb 3 pilotes: una per a Robben, l’altra per a Cristiano Ronaldo i l’altra per a tots el altres.
Aquesta ni es sabrà qui serà l’altra selecció finalista. Personalment vull que guanyi “la roja”. No és que tingui una especial devoció per la selecció espanyola, però menys la tinc per Alemanya i, si passen a la final, tampoc per Holanda.
Espanya té, a l’entendre de molts, els millor conjunt. Però també molt bones individualitats. Recordo que, des de sempre, quan et miraves la llista de seleccionats espanyols, pensaves que faltava un “director d’orquestra”. Un jugador que marqués les diferències. A totes les seleccions importants n’hi havia. A Espanya mai. I ara el tenen: Xavi. I si Xavi no està bé, Iniesta i també Cesc podria ser el que marqués les diferències. Però pel que es veu, del Bosque no té el mateix tracte cap a Fàbregas que cap a Fernando Torres, a qui li deu de ser padrí, pel tracte de favor que li dispensa.
Segurament, aquest, serà el meu darrer escrit parlant de la copa del món de futbol.

EL DRET A DECIDIR

Si finalment dissabte puc anar a Barcelona a manifestar-me, em sentiré igual de còmode darrera d’una senyera que simbolitza la meva nació (sense estat) que darrera d’una pancarta més reivindicativa que digui: “Som una nació. Nosaltres decidim”.
Però em refermo en allò que deia l’altre dia: “Amb 30 anys hem avançat molt poc!”.
A finals de la dècada dels anys 70 l’únic vehicle que teníem a casa era una Siata comprada a José María Pegueroles Caudet de Tortosa. Darrera de l’espill retrovisor de l’interior, ben visible i en un lloc on ningú me les pogués arrancar, hi portava dues enganxines. A una hi posava “En català si us plau” i a l’altra “Volem l’Estatut”. Llavors en comptes de “tenim el dret a decidir” demanàvem “l’autodeterminació” del poble de Catalunya que, si fa o no fa, és el mateix. I la manifestació de l’11 de setembre de 1979 de Barcelona l’obria una gran pancarta que hi deia: “Som una nació”. On està la diferència entre aquells temps (finals dels 70 i principis dels 80) i ara on també reivindiquem un Estatut “sense retallades” (això sí), encara ens preocupem pel foment de la nostra llengua (no podríem aplicar allò de “En català si us plau” al cinema, a l’administració Central i de Justícia, etc.)
De totes formes, la manca d’entesa entre Òmnium Cultural i el President Montilla (o el PSC, més igual), si que em preocupa. Em preocupa perquè la manifestació de dissabte hauria de ser multitudinària. Totes aquelles i tots aquells que ens sentim catalans hi hauríem de ser, en un clima reivindicatiu i d’unitat nacional, més enllà de lemes i símbols...

I si “el dreta a decidir” és “intocable”, llavors, perquè ho ha de tenir “el dret a decidir” el president Montilla si vol anar darrera de la senyera?, sense altres lemes? És lògic, no?
Evidentment, dels partits polítics que formen el Parlament de Catalunya, dos no acudiran a la cita de dissabte. Parlo del PP i de C’s. Ni tant sols a títol personal... (què també ho podrien fer) El PP perquè des de fa anys s’oposa a tot allò que soni a català o vingui de Catalunya, sense importar-los si aportarà beneficis a la ciutadania (ells inclosos) o no. I C’s perquè són més del mateix. Al fons el discurs d’uns i els altres no divergeix en res. Dilluns vaig escoltar un portaveu de C’s que criticava a Montilla per voler anar darrera de la senyera, un símbol català que ell considerava representatiu de “tots els catalans”.
Sóc del parer que de catalans no n’hi ha ni de primera ni de segona ni de tercera i, no és català aquell que vol i ho diu, sinó aquell que s’hi sent. No es pot dir que “la senyera és el símbol” de tots els catalans si després no en fas l’ús que cal. Quants militants i simpatitzants hi ha al PP i C’s que tinguin una senyera a casa? I que la treguin al balcó l’11 de setembre, Sant Jordi, festes majors, etc.?
Davant de casa meva hi ha un militant del PP que el 12 d’octubre treu al balcó l’ensenya nacional ESPANYOLA. O com es sol dir en argot, “el barrut” o “l’estanquera”. Mai li he vist la senyera. En canvi, el seu veí, d’ERC, si que posa la senyera estelada els dies que “toca”.
Què no em vingui ningú a donar-me lliçons de catalanisme, perquè jo sempre li puc preguntar: On erets quan jo ja ho reivindicava?

(Els acudits són de Ferreres i s'han publicat al Periódic de Catalunya)

LA DRETA

Si alguna cosa m’ha quedat clar, és que la dreta d’aquest país (més ben bé igual si parlem d’Espanya, de Catalunya, del PP o de CiU), és que sempre té raó. Ells (tots, tota la dreta) mai s’equivoquen, tot ho fan bé i la culpa sempre és dels altes, mai d’ells. O al menys això es creuen.
Llegia diumenge al Periódico que “El Tribunal Constitucional va retreure al PP la manca de rigor a l’hora de presentar el recurs d’inconstitucionalitat de l’Estatut de Catalunya”. Es veu que no van tenir en compte la jurisprudència dictada sobre diversos apartats de l’Estatut. I això és bàsic a l’hora de presentar un recurs...
Entre el PP estatal i CiU hi ha poques diferències. Però una de substancial. Mentre el PP és nacionalista espanyol, CiU és nacionalista català. Però a l’hora de fer, els dos van a la seva i quan convé, bé que s’entenen (per exemple a la Diputació de Tarragona)
Ahir va ser el dia que van haver de comparèixer diversos càrrecs de CiU a la comissió d’investigació del cas Palau que es porta a terme al Parlament de Catalunya.
Us citaré les frases ressaltades pel Periódico i us faré un petit comentari.
D’entrada cal dir que tot va ser molt previsible. L’actitud i les declaracions del convergents van anar el la línia d’allò que m’esperava. O algú es pensava que sortirien dient “Sí, som culpables i CiU es fa finançar il•lícitament”? És evident que no. Si davant d’un jutge no s’accepta la culpabilitat al menys que hagi un pacte de reducció de sentència o d’altres beneficis penitenciaris, menys s’hi declararan davant d’una comissió parlamentaria constituïda per polítics que, a sobre, son els seus rivals.

Joaquim Ferrer (president de CATDEM): “Una relació “lògica” entre dues entitats catalanes”. Un argument molt simple per a justificar els cobraments milionaris de la Trias Fargas.

Antoni Vives (exdirector de la Trias Fargas): “La fundació no suggeria les donacions, eren “lliures”. Ningú dóna res per res. En política (fixeu-vos amb les campanyes presidencials dels EE.UU. per exemple) quan algú aporta diners a un partit polític és perquè espera alguna contraprestació a canvi. Per això es volen suprimir les donacions anònimes (PP i CiU són qui més en reben i a molt distància dels altres partits)

Agustí Colomines (director de CATDEM): “Un cap a qui no li importa l’origen dels diners que gestiona”. Sobra qualsevol comentari. Els gest de parar la ma i no mirar d’on venen els diners, diu molt poc de qui ho fa. De totes formes és falç que no espigui qui ha fet les donacions dineràries. Es evident que ho sap1 I les ha acceptades sense cap mena de problema...

Daniel Osàcar (Tresorer de CDC) “Ultratjat, difament i vexat” per dir-se Daniel. Es veu que a les anotacions que van trobar als ordinadors de la secretaria de Fèlix Millet apareixien pagament a nom d’un tal “Daniel”. Va negar en tot moment que fos ell. Ja he dit abans que no m’estranyen gens ni mica aquestes actituds de negar-ho tot. Segons els compareixents de CiU, “cal demostrar la culpabilitat, no la innocència” . Hi estic d’acord, però davant de tot els que sé sap amb seguretat, també es pot aplicar allò de “La dona del Cèsar, a part de ser honrada, ho ha d’aparentar” i CiU ho aparenta molt poc.

A FAVOR DE LA CANDIDATURA DE L'INEFC

Amposta, com altres poblacions de les comarques de Tarragona (Cambrils, Vandellòs...) opta a ser seu de l’Institut Nacional de Educació Física de Catalunya. O el que és el mateix, seu d’una facultat universitària que dependria de la Universitat de Lleida.
Assolir aquest objectiu significaria una de les millors fites que mai ha aconseguit Amposta en tots la seva història. Personalment penso que és més important que l’atorgament del títol de ciutat per Alfons XIII i que tant hem celebrat (i celebrarem) les ampostines i ampostins. Però allò només va ser un títol honorífic. La facultat d’INEF ens reportaria altres beneficis molt més tangibles.
De moment es crearien noves infraestructures, arribaria gent a viure (ni que fos temporalment), donaria prestigi a la ciutat, etc. Però el que és més important per a mi, seria la creació de molts llocs de treball i no només de professorat, sinó una sèrie de places directes i indirectes (personal administratiu, de serveis, restauració, etc.)
Qui ha tingut l’oportunitat de veure’s els dossiers de les altres candidates, diu que, sense cap mena de dubte, els arguments de la candidatura d’Amposta són els millors.
Amposta, a part de tenir unes molt bones instal•lacions construïdes des de ja fa un grapat d’anys, disposem d’un centre de tecnificació esportiva, que no disposa cap altra ciutat de la província i, evidentment, cap dels municipis candidats.
Però com l’esport no només el fan les instal•lacions, a Amposta també hi tenim uns molt bons esportistes. Entre tots ells, cal destacar els següents clubs: El Club Nàutic, un dels que millors resultats treu a nivell nacional (espanyol) i, fins i tot internacionals, en rem; la Sala d’Esgrima, amb un campió del món i d’altres títols que també li donen prestigi; el Club de Handbol, amb un equip sènior femení que competeix a la divisió de plata i que ha estat campió de Catalunya i amb una pedrera que és l’enveja de molts; el Club de Futbol que milita a la Tercera Divisió estatal i que és el tercer de la província després del Nàstic i el Reus Esportiu; el Club d’Atletisme, amb diversos medallistes als campionats d’Espanya; el Club d’Hoquei Patins, també amb molt bona cantera, el Club de Natació; el Club de Tir, també amb un campió d’Espanya en diverses vegades; el Club de Bàsquet, en clara progressió ascendent, etc., etc.
Pareix que l’única candidatura que li fa ombra a l’ampostina és la de Cambrils. Diuen que hi ha dues coses que hi juguen a favor de la candidatura de la capital del Baix Camp: la proximitat amb Tarragona (per la qual cosa, podria donar servei a una major població i la mar.
Sense entrar a valorar la influència que hi poden tenir els polítics (Cambrils és el poble natal de Carod Rovira), la candidatura d’Amposta, de la que ja he dit que, pareix, que tècnicament és la millor i, segurament, és la que disposa de més bones instal•lacions esportives, té a favor (ja s’ha dit, però vull remarcar-ho perquè penso que és molt important) la descentralització del territori. Allò que tantes vegades se’n parla i que mai s’acaba concretant en res... Si Cambrils té la mar (vela), Amposta té el riu (piragüisme, rem i d’altres esports nàutics) I també la proximitat amb el N de la província de Castelló on Vinaròs i Benicarló ens aportarien el complement “humà” necessari per arrodonir els mèrits d’Amposta.
Segons em van dir ahir per la tarda, avui, a Tortosa, el grup municipal del PSC presenta una moció al ple demanant recolzament a la candidatura d’Amposta. Qui m’ho explicava retreia a l’equip de govern Tortosa (CiU i ERC), però sobre tot als convergents, de no haver estat el propi equip de govern el que presentés la moció de suport. “I això que tant Tortosa com Amposta tenen l’alcalde del mateix color”, va matisar.
Per finalitzar, voldria destacar (sense anomenar ningú, cadascú d’ells, si ho llegeix, ja sap a qui em refereixo) a tots aquells que treballen, des de les seves responsabilitats per aconseguir que l’INEFC Amposta sigui una realitat dintre ja de molts pocs dies.

AMPOSTA A LA BATALLA DE L’EBRE

El coronel Manuel Coco Rodríguez (conegut com ‘el Abuelo’) havia establert el seu quarter general al poble de Santa Bàrbara, prou allunyat dels hipotètics bombardejos de l’artilleria de l’exèrcit republicà que dominava l’altre costat de l’Ebre i suficientment prop per a desplaçar-hi ràpidament les tropes davant d’un eventual atac enemic.
Això és el que precisament va passar la nit del 25 de maig de 1938. A ¼ d’una, la XIV Brigada Internacional de la 45èna Divisió de Lister, anomenada la Marsellesa i més concretament el Batalló “Comuna de París” va intentar sense massa èxit travessar el riu des de la zona de Font de Quinto (Campredó) fins la llera dreta (zona de Mianes i la Carrova), a tocar d’Amposta. La infanteria franquista, a més de comptar amb una situació més avantatjosa, estratègicament parlant, també va tenir el suport de la Legió Còndor de l’aviació alemanya que donava suport a Franco i que tenia com a seu el camp d’aviació de la Sénia.

En poques hores, l’exèrcit rebel, va causar més de 1.000 morts a les forces republicanes, alguns d’ells ofegats o tirotejats dintre del propi riu. La majoria dels morts van ser francesos, però també n’hi havia d’espanyols i d’altres nacionalitats.
Els llibres d’Història parlen de que l’atac republicà només era una maniobra de distracció per preservar les altres escomeses que s’anaven a fer de forma simultània riu amunt: la primera per la zona de Gandesa i l’altra per Faió (Saragossa) Però és evident, que també es buscava l’èxit que, qui sap, sinó hauria pogut canviar el curs de la guerra...

El passat diumenge 6 de juny, organitzat per la secció local d’Esquerra Republicana de Catalunya, es va fer a Amposta una visita guiada pels espais on va tenir lloc la inclusió republicana d’aquell dia de Sant Jaume del 38. Com a guia comptarem amb la presència de Màrius Pont, president del Centre d’Estudis Planers de Santa Bàrbara.
Així, només sortir d’Amposta, per l’antiga carretera de Masdenverge, darrera del cementiri, poguérem veure els dos darrers búnquers que encara queden i que foren construïts per l’exèrcit republicà per a protegir les seves tropes en el cas de retirada quan encara ocupaven el marge dret de l’Ebre. Després visitàrem l’antic molí fariner de Barrín, al costat del canal, allí per on el pont de l’autopista creu l’Ebre, a menys d’un Km de la capital del Montsià. A la paret que dóna al riu encara s’hi poden veure impactes de bala i, en alguns forats, els més elevats, la munició hi és present i visible.
De tota la visita, el cim des d’on el coronel Coco Rodríguez, ‘el Abuelo’ va comandar el sagnant episodi, és, sense cap mena de dubte, el lloc més emblemàtic. Es troba just sobre la torre de la Carrova i va caler passar per la cantera d’en Simó per a poder-hi accedir. Des d’aquest punt, la vista del riu, el traçat de l’antiga línea fèrria de la Val de Zafan, el canal de la dreta de que també va servir com a defensa dels soldats rebels, els ponts del canal on hi havia metralladores per impedir l’avanç republicà, els arrossars, les hortes i la resta de conreus, és impressionant. Llunyana, a l’altre costat del riu, es pot veure la torre ‘bessona’ de Campredó, envoltada de tarongers. De les explicacions d’en Màrius et podies fer una idea prou acurada de com es va desenvolupar el combat.

Finalment, travessant la carretera que va cap a Tortosa i el canal de rec, entràrem a la finca de Jordi Talarn. Jordi no va deixar passar l’ocasió de convidar els assistents en un petit aperitiu que ell mateix havia preparat. A la porta de la caseta (que lloga com allotjament rural) hi ha una placa metàl•lica que commemora l’efemèride i que fou inaugurada el 24 d’octubre de 2005 per Cecile Rol-Tanguy, esposa d’Henry Rol-Tanguy, comissari de 14èna Brigada, segons diu la inscripció. A més, ens va mostrar dues vitrines amb bales trobades dintre de les seves terres, allí on tants soldats hi van deixar la vida.
Encara faltava per veure algun altre mas, els ponts del canal i la desembocadura del barranc de la Galera on també hi son visibles els forats que van produir les bales ‘menys mortíferes’. Però el matí, com aquell que no vol, ja se’ns havia tirat a sobre i s’havia fet l’hora d’anar a dinar. Així que, sentint-ho molt, el grup on anava jo i també el meu amic Paco Itarte d’Ulldecona tinguérem que abandonar, molt al nostre pesar, la interessant visita.

ELS ARBRES DEL PORT

El Port és el massís més alt i gran de les nostres terres. El cim més alt és Mont Caro amb 1.447 metres d’altura. Personalment evito d’anomenar-lo Ports de Tortosa Beceit o senzillament els Ports. De petit el vaig conèixer com el Port i, per a mi, sempre serà així.
No sé si algú va veure anit la pel•lícula que va emetre TV3: “Elizabeth: l’edat d’or”. No us en faré la crítica, però sí que us explicaré una mica la trama. Es desenvolupa al segle XVI als temps en que l’Espanya de Felip II dominava el món conegut. Encara que un dels mals de la marina espanyola era la pirateria tolerada des del Regne Unit. Finalment, Felip II va decidir atacar les illes Britàniques. Per això va fer construir una gran flota de vaixells que sé la va anomenar “la Invencible”. Per a construir-la es van d’haver de desforestar molts de boscos de la Península Ibèrica, ja que la quantitat de fusta que es va necessitar va ser molt quantiosa.

I ara ve la connexió entre “la Invencible” i el Port. Em van dir una vegada que la part E del Port, la que està de cara al mar o la que és visible des de la comarca del Montsià i bona part de la del Baix Ebre, està sense arbres perquè es van tenir que tallar per a la flota de Felip II.
Mai ho he pogut confirmar, ja que no tampoc he trobat mai cap referència sobre aquest particular.
Algun dels lectors m’ho podria confirmar si és cert? El que pareix clar és que no hi ha massa motiu per a que no n’hi hagin. Aquesta part es situa al resguard del vent de Mestral i és la més solejada de tot els massís.
Al final de la pel•lícula van sortit algunes referències històriques sobre el que va suposar la derrota de “la Invencible” (1588). Entre altres coses es va dir que la ser la “derrota més humiliant mai soferta per l’Armada espanyola”. La victòria de referència va ser la batalla de Lepant (1571) on la flota espanyola comandada per Joan d’Àustria (germà bastard de Felip II) va derrotar a la de Turquia, evitant així el domini otomà per bona part del continent europeu.

LA RETALLADA DE L’ESTATUT: LES VEGUERIES

Ara resulta que des de Madrid ens volen fer creure que l’Estatut que ha sortit del TC “és un bon Estatut” i que “molts canviaran d’opinió quan s’hagin llegit la sentència integrament”. Si més no ho diu Rodríguez Zapatero i també d’altres, com per exemple Pérez Rubalcaba l’altre dia (ja us en vaig parlar)
Faríem bé els d’aquí, sobre tot els socialistes, de no deixar-nos ser atrets pels “cants de sirena” que ja han començat a arribar de Madrid i que, sense cap mena de dubte, ens seguiran arribant. Potser el PP, al que ja li va bé la sentencia, optarà més pel silenci al menys que se’ls hi pregunti directament. Però el PSOE ens voldrà vendre, de totes totes, que Catalunya hi surt guanyant. Cal recordar que l’actual Estatut va ser degut a la iniciativa del President Maragall i, només per això caldria defensar, al menys els text aprovat en referèndum pel poble de Catalunya fins on calgui i es pugui...
Evidentment tot és qüestió de números i, la matemàtica no sol fallar mai (o quasi que mai) Vull dir amb això que, encara que sigui un Estatut retallat em sortit guanyant respecte al de 1980, Faltaria més! L’altre dia en parlava el President Montilla contestant als de ICV-EUA pel referèndum que volen promoure: “És que volen que tornéssim a l’Estatut d’abans?” –deia- No, evidentment que no, que encara hi sortiríem perdent més. Però tampoc volem un Estatut com els que ens ha quedat!
Me dóna la sensació que, amb 30 anys, hem avançat molt poc en el camí cap a una autonomia plena que, en definitiva, era el que propugnava la constitució del 78. Ja no parlo d’independència (que també en podria parlar), sinó d’un autogovern real i sense dependre de Madrid en tot allò que afectés d’una manera directa amb els interessos de Catalunya i dels seus ciutadans. Pareix que només en el terreny del finançament (que era evident que calia revisar i millorar) i el de l’educació, s’hi sortia guanyant d’una manera evident.
Poc a poc es va coneixent tota la sentència. A les primeres hores ja es va parlar de la limitació que es va establir en el terreny de la Justícia i del Síndic de Greuges.
Avui, segons informa el Periódico de Catalunya, tampoc es podrà portar a terme la divisió territorial a la que s’aspirava.
Les províncies no variaran els seus límits geogràfics. Com a molt se’ls hi podrà canviar el nom pel de Vegueries. I, evidentment, les Diputacions no desapareixeran i, com a molt, es descentralitzaran. De fet la de Tarragona ja ho va fer obrint una seu a Tortosa. Amposta també aspira a albergar-ne una altra, però ja ho veurem...
Així que podem anar dient “adéu a les vegueries”. Tots aquells debats agres i acalorats que s’han portat a terme durant molts anys a algunes ciutats de Catalunya que aspiraven a ser “capital” o “cocapital” de vegueria (com és el cas d’Amposta), hauran estat del tot estèrils.
Ara caldrà veure quin debat s’inventaran aquells que per a governar, han aixecat sempre la bandera del “localisme” i la de “tots els mals ens arriben de fora”.
Més que de debats estèrils i “batalles locals”, ara és hora, més que mai, d’anar units. Al menys els tres partits que configuren l’actual govern de la Generalitat més CiU. De moment, pareix que sí, veurem quan dura... Més enllà de les eleccions de la tardor? Està per veure’s!

“ABSOLUTAMENT IMPECABLE”

Des de que estic a l’Ajuntament d’Amposta he hagut d’escoltar de boca dels seus màxims representats (i força vegades) que la seva gestió ha estat “absolutament impecable”.
Potser per això, gràcies a aquesta gestió i a l’aval que va fer el seu dia l’anterior alcalde mitjançant un decret d’alcaldia il•legal (ja que va tenir que ser ratificat pel ple a la següent legislatura), l’ajuntament ha de fer front a més de 550.000 euros que va deixar de forat l’empresa que explotava l’escorxador municipal.
Segurament que també gràcies a aquesta gestió “absolutament impecable”, els Multicinemes Tortosa, SL, l’empresa que gestiona els Cinemes Roquetes, ha presentat una querella contra l’ajuntament d’Amposta per haver permès que els multicinemes d’Amposta estiguessin 7 anys i mig sense llicència d’establiments infringint les ordenances municipals i les més elementals normes que reguen l’espectacle del cinema. La quantitat reclamada en concepte de danys i perjudicis s’eleva a uns 5 milions d’euros.
Però aquests són temes dels que alguna vegada ja n’he parlat, i més d’un cop diria jo. Potser ara caldria parlar d’altres exemples d’aquesta gestió “absolutament impecable”, com os deia abans, per part dels dirigents de la nostra ciutat.
Dilluns varem tenir ple. No us en he parlat abans, perquè la sentència del TC sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya, manava a l’hora d’expressar la meva opinió durant els dies precedents.
Dintre de l’apartat de precs i preguntes, el portaveu socialista li va preguntar a l’alcalde si l’empresa que està construint la nova zona comercial (Fururo Ciudad Amposta, SL) ja havia pagat la totalitat de la llicència d’obres i que, després de tots els terminis que sé li havien donat, el darrer finalitzava el 30 de juny (ahir)
En un principi, l’empresa que se’n feia càrrec de la urbanització i construcció era Castellania d’Amposta, SL, propietat de diversos empresaris ampostins. Més tard, un dels socis, valencià pera més dades, va acabar fent-se amb la majoria de l’accionariat i va constituir una nova empresa (Furuto Ciudad Amposta, SL, ja esmentada anteriorment) L’import de la llicència d’obres pujava a uns 400.000 euros, dels quals, quan encara era Castellania d’Amposta, se’n va pagar una petita quantitat (sobre un 10 % sinó recordo malament) i per la resta va demanar un ajornament a l’ajuntament. En una decisió sense precedents, l’equip de govern va autoritzar aquest ajornament. No cal ni dir que la majoria dels terminis es van anar incomplint sistemàticament. D’això no se’n diu ‘tracte de favor’?
Ara bé, després de tot això, la resposta de l’alcalde ens va deixar ‘al•lucinats’ (al menys a mi, ja que, l’altre dia, el diari el Punt, parlava de que les seves explicacions no ens havien convençut. Segons l’alcalde, l’Ajuntament, encara ELS HI DEU DINERS, ja que sobre el 30 % de les despeses d’urbanització, correspondrien ser pagades per l’Ajuntament com a propietari de part del sòl d’aquella zona.
Sobre la promotora valenciana que construeix “el futur comercial de la ciutat” encara voldria dir una cosa. La majoria dels qui hi treballen són valencians, ja que l’empresa constructora Font Gandia, SL són d’Alcoi (sinó ho recordo malament) En l’hipotètic cas de que fos un altre govern, ¿us imagineu con criticaria CiU què, amb l’atur que té la construcció a Amposta, es donés feina a treballadors de fora? Ara, no passa absolutament res!!

QUI S’HO CREU?

A la compareixença d’ahir davant la comissió d’investigació del Parlament de Catalunya del Cas Palau (o Millet, o ‘Pillet’ o ‘Bitllet ‘, digueu-li con vulgueu a aquest home) de Àngel Colom, exlíder de la Crida per la Solidaritat, exfundador i espresident del Partit per a la Independència i, actualment, militant de Convergència Democràtica de Catalunya, no va aclarir qui va ser el “seu avalador” davant l’expresident del Palau de la Música Catalana Félix Millet. En un moment, i davant la insistència dels diputats que l’interrogaven, va dir “H vaig avalar jo amb el meu patrimoni”. No senyor! No era això el que sé li preguntava i ell ho tenia clar. Si Colom no coneixia de res a Millet, algú els va haver de presentar i algú el va d’haver d’avalar per a que li deixés els diners per a poder liquidar el PI. Llavors, Colom, ja era militant de CDC. No ho va dir, ni crec que ho arribi a dir mai. Però tots ens ho pensem. Això sí, va exculpar Convergència i va voler “linxar” la comissió d’investigació fins al punt que el seu president el va tenir que cridar a l’ordre. Sorprèn l’evolució de certa gent...
Reitero. Ja va dir el president Maragall que CiU tenia un problema: el 3 %. L’altre dia dia, crec que Ridao, que es va quedar curt, ja que era el 4 %. En alguns casos segurament que més.
CDC, després del PP és qui més diners rep de donatius anònims i això està comprovat i publicat. Si volen evadir dubtes, que diguin qui són els seus “donants”, potser tindrem alguna sorpresa...
El problema de DCD es que es creuen “amos” de les institucions que governen. Només fa uns dies l’expresident Pujol, en un acte de partit, va visitar Amposta. Va presentar un llibre a la seu de la Comunitat de Regants de la Dreta i se’l va rebre a l’ajuntament. També es va organitzar un dinar amb diferents empresaris locals. Al ple de dilluns, un regidor d’ERC va preguntar a l’alcalde si la visita d’en Pujol havia estat organitzada per l’ajuntament o bé es tractava d’un acte de partit. L’alcalde li va confirmar que va ser un “acte de partit”. Llavors el regidor d’Esquerra li va dir que “a alguns empresaris se’ls havia trucat des d’un telèfon de l’ajuntament, en horari d’oficina i per un càrrec de confiança”. Mentre l’alcalde deia que ho esbrinaria (no sé que hi ha que esbrinar, si des de que governa CiU sempre s’ha fet així), donava per acabat el ple. Al mateix tems, el portaveu de CiU recriminava (acceptant implícitament que era cert) a ERC de fer els mateix ells des de les delegacions territorials que governen.

SOBRE LA SENTÈNCIA DE L’ESTATUT

Ahir va ser dia de declaracions. Suposo que també d’alguna reflexió. Però sobre tot molt d’empipament per part d’una bona part de la ciutadania de Catalunya. I no només de polítics confessos.
Les declaracions (o valoracions si voleu) fetes per la classe política de casa nostra van estar en la línia d’allò que s’esperava. El govern de la Generalitat, els partits que li donen suport (PSC, ERC, ICV-EUA) i el principal partit de l’oposició (CiU), es mostraven molt disgustats amb la sentència. Mentre, per l’altre costat, i com no podia ser d’una altra manera, el PP (sucursal de Catalunya) i C’s (Ciutadans Partit per la Ciutadania) es mostraven satisfets o molt satisfets (tal i com sé sol preguntar a les enquestes)
Però també a la “Villa y Corte” hi van haver declaracions per a tots els gustos. Mentre Alfredo Pérez Rubalcaba, Ministre d’Interior del govern declarava que la sentencia “havia estat contraria als interessos del PP”, ho dia de tal manera que costava entendre si n’estava o no satisfet. I mira que parla bé l’home! Finalment va dir que sí, que estava content amb la sentència, la qual cosa, no s’acaba d’entendre en un diputat que va votar al Congrés un altre text molt diferent al “retallable” que ha estat finalment l’Estatut català.
Però les declaracions de Mariano Rajoy van estar per a mi, força sorprenents. Més pròpies d’un polític mediocre ancorat al passat que no d’un líder polític que vol representar a un partit de dretes europeu.
Va dir “no voler fer més sang després de la sentència” i també que “es tenia que tornar al consens de la transició, un consens que mai s’hauria d’haver trencat” (???!!!) Certament reitero la meva sorpresa i em pregunto que volia dir exactament. Bé, el que volia dia ja ho sé, en aquest cas el vaig entendre perfectament. La transició democràtica va ser (ho dic per aquells joves que no la van viure o per als desmemoriats) un període de temps indeterminat (podria dir-se que des de 1976 a 1982, encara que hi ha qui fixa la data d’acabament encara uns anys després) fins que la democràcia espanyola va estar consolidada (i jo afegiria: “i normalitzada”, encara que sigui molt dir, perquè ja es veu que no!)
Després d’una dictadura de quaranta anys era més que evident que la jova democràcia espanyola necessitava d’uns anys de transició per anar canviant sense massa sobresalts les enquistades normes de l’època anterior. I calia fer-ho amb molt de diàleg i consens... Però 30 anys després, no! Malament anem sí en tot aquest temps no em avançat res o quasi que res! Però, realment, i vistos els resultats (i no puc de deixar de recordar com es va produir l’elecció de l’Esperanza Aguirre com a presidenta de la Comunidad de Madrid), sospito que tot aquests anys no han servit de res... O de ben poc...
Ara ERC demana la independència més que mai. L’actual president, Joan Puigcercós, reconeix, però, que si amb l’Estatut ha passat el que ha passat, des de Madrid no ens ho ficaran gens fàcil quan vulguem fer un referèndum independentista.
Finalment, aquest matí, l’expresident d’ERC, Carod-Rovira, quasi que posava al mateix sac les reaccions dels líders socialistes d’aquí i els “d’allí”. Mentre que el Periódico, pel contrari, titulava: “El ‘pla de rescat’ per a l’Estatut allunya PSC i PSOE”.
Afegia Carod: “El federalisme –què promulguen el socialistes catalans- comença amb Pi i Maragall i acaba amb Maragall. Més enllà no hi ha res... Quina comunitat d’Espanya vol federar-se amb Catalunya?” Preguntem-ho d’una altra manera: Quina comunitat d’Espanya vol la independència de Catalunya? Euskadi, segurament. Però n’hi ha alguna més. Voldrà “el centre de poder” donar-nos la independència. Tornant a Puigcercós. “No ens ho posaran fàcil”.

VOLEM UN ESTATUT SENSE RETALLADES

Al Vaticà, quan s’elegeix finalment Papa, es diu que hi ha “fumata blanca”.
Ahir, després de 4 anys, el Tribunal Constitucional del Regne de les Espanyes, finalment, va emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, però la “fumata”, que hauria pogut ser blanca, va resultar negra, força negra per als interessos de Catalunya i els catalans. Aquí, a casa nostra, només el PP se’n ha alegrat per la sentència.
Finalment “l’alt Tribunal” anul•la 14 articles i en reinterpreta 23 més! Com si estiguessin legitimats per a rectificar allò que havia aprovat el poble de Catalunya en referèndum i les Corts Espanyoles (Congrés dels Diputats i Senat) en sessions plenàries i solemnes!
Els magistrats que han acordat la sentència i tots aquells que s’han alegrat de que hagi estat en aquest sentit i no en altre (sobre tot els que van presentar recurs, es a dir PP per un costat i el Defensor del Pueblo Enrique Mújica, per l’altre), a part d’estar equivocats (segurament ells no se’n adonen, però és així), han comés un flac favor a l’estat de dret que representa, avui per avui, la democràcia espanyola.
Aquest matí, als Matins de TV3, en Josep Cuní ha entrevistat a l’Arturo Mas. En altres circumstàncies no l’hauria escoltat, però avui sí que ho he fet. A l’entrevista no ha dit res que no es vingués dient des de fa tems (jo tampoc aportaré res de nou, segur, però és una manera de desfogar-me del pa “part més rància de la societat espanyola”, d’aquells que els desaparegut Pepe Rubianes i també Labordeta, van enviar, literalment, “a la merda”) Tornant a Mas, i com no podia ser d’una altra manera, ha criticat el recurs presentat pel socialista Mújica i ha dit que “els socialistes volien l’Estatut com un formatge de ‘gruyere’: ple de forats per tots els costats”.
Mira per on, no li discutiré. Estic segur que entre aquests “espanyols rancis” n’hi ha molts de socialistes. Però també cal recordar (hi ha de quedar per a la història) que el propi Mas va acordar amb Rodríguez Zapatero una retallada (ja considerable!) de l’Estatut que havia aprovat per una àmplia majoria el Parlament de Catalunya. D’això no n’ha parlat, al menys, l’estona que l’he estat escoltat (que tot sigui dit, tampoc és que m’hagi estat massa temps escoltant-lo)
De la conversa mantinguda amb el Cuní, hi ha hagut una cosa que m’ha posat els pèls de punta: sinó recordo malament diu que han ficat, fins 14 vegades “la indisolube unidad de la nación española”. I en Mas ha dit que li recordava (sense especificar) altre èpoques. Jo ho diré més clar: A L’ÈPOCA DEL FRANQUISME!!
I ara què? A mesura que vagin passant els dies ens anirem assabentant de les iniciatives legals que prendran els partits polítics. De moment, el President Montilla ha convocat els catalans a una “multitudinària manifestació” per al (segurament) el dissabte 10 de juliol.
A falta de concretar-ho, jo ja us puc avançar que, si no hi ha cap impediment que m’ho impedeixi, hi assistiré. Com també ho farà la meva dona i, espero que els meus fills.
Davant de la injustícia cal una acció contundent de la societat catalana.
No ens podem quedar de braços creuats! De moment el dia 10 a manifestar-nos i, després, a donar tot el nostre suport a les nostres institucions per a que puguin esmenar (o fer recapacitar a qui sigui, si això és possible) un error “històric” derivat d’un Tribunal Constitucional deslegitimat, caducat, ranci i amb tuf de podrit!!

BUSCAR CULPABLES

Quan l’altre dia vaig llegir al diari el Punt que l’empresa tortosina que explota els multicinemes Roquetes havia denunciat el ajuntament d’Amposta per “permetre que els cinemes Amposta estiguessin 7 anys i mig sense llicència d’establiments”, de seguida vaig pensar en diverses coses.
La primera d’elles el temps que ha passat des de que es va produir aquella situació fins ara: quasi dos anys!
I la segona i més important la reacció que tindrà l’equip de govern i la federació que li dóna suport, CiU.
A un gran nombre de gent d’Amposta (sobre tot els votants de CiU, però també a d’altres partits i abstencionistes), poc els importa si les coses que es fan a la nostra ciutat es fan malament, mentre se’n facin... A més, mai la culpa serà dels d’aquí i sí, en bona part, de Tortosa.
Així que, si a sobre, se’ls hi dóna arguments com el que parlava al principi, encarà amb més raó pensaran que “la culpa de tot el dolent que passa a Amposta és dels tortosins”.
Però a l’hora de buscar culpables també en trobaran dintre de la seva pròpia ciutat: els socialistes ampostins.
Aquests “dos mals” d’Amposta, Tortosa per un constat i els socialistes de casa per un altre, han estat des de fa un bon grapat d’anys un dels principals arguments de CiU per anar revalidant successives majories absolutes. El discurs victimista que sovint han emprat el líders locals de CiU sempre els ha donat un bon resultat electoral. Possiblement algun dels seus electors ja no s’arriba a plantejar si estan governant bé la ciutat o si, a part de la rendibilitat política, al darrera també hi ha una rendibilitat personal, simplement estan encantats amb el discurs populista que s’usa des de fa dècades pel líders locals de la formació que governa.
Possiblement, els “portaveus oficiosos” de CiU, es a dir, aquells militants que fan córrer falsos rumors entre la població i difamacions contra els socialistes locals, no trigaran gaire en dir que la culpa de la denúncia és dels dirigents del PSC, sobre tot del seu cap de cartell electoral o de qui tingui les més mínimes possibilitats de ser-ho.
Tenen l’estranya habilitat de convertir tot allò que els desfavorable en un arma “d’anar i tornar” contra qui han denunciat irregularitats o mala gestió de l’executiu local. Ja ha passat diverses vegades i, de ben segur, que encara en passaran més d’aquí al final de legislatura.
No vull arribar a pensar que diran si un dia (que segur que arribarà tard o d’hora) perden l’alcaldia d’Amposta. La frase que va dir la Marta Ferrusola quan Maragall va ser nomenat president de la Generalitat (En han furtat la Generalitat”), a Amposta pot quedar molt curta. I és que si a un poble s’ha seguit fil per randa (i tal vegada corregit i augmentat) aquest ha estat, sense dubtar-ho, Amposta.

DARRERA HORA. Al ple d’avui, el portaveu socialista, ha preguntat a l’alcalde si l’empresa Multicinemes Tortosa, SL reclamava alguna quantitat a l’ajuntament en concepte de “danys i perjudicis”. Sense arribar-ho a concretar, l’alcalde ha parlat que “li sonava que entre 3 i 4 milions d’euros...” (altres fonts parlen de quasi 5!) Si això se li hagués de sumar el deute generat per l’empresa (o empreses) que van gestionar l’escorxador, es podria parlar “d’una suspensió de pagaments tècnica per part del nostre ajuntament”.

NOU PROGRAMA PER A LA “GALERENCA” FLORA SAURA

Flora Saura es va donar a conèixer fa uns anys com a presentadora del programa Sexes de TV3. També ha presentat altres programes con “Hem de parlar” a Catalunya Ràdio.
A partir de dimecres presentarà conjuntament amb el periodista i escriptor Gaspar Hernández un nou programa de la graella de la televisió pública de Catalunya.
Portarà per títol “Bricolatge Emocional”, dirigit per Miquel Calzada (Miki Moto) començarà a emetre a partir del proper dimecres 30 de juny a les 21:50.
Els iaios materns de la Flora eren de la Galera i ella de petita hi solia passar les vacances de d’estiu. Sempre que en té l’ocasió recorda els seus dies jugant pels carrers del poble de la comarca del Montsià.

(La fotografia és la portada del suplement semanal del Periódico "Teletodo")

LA SÉNIA MUNICIPI TURÍSTIC

Vaig llegir al diari El Punt que s’havia atorgat a la Sénia la qualificació de municipi turístic.
Sense restar-li cap mèrit a un des pobles “frontera” amb el país Valencià, penso que no és més turístic que la veïna Ulldecona o Alcanar.
Ara bé, és evident que la denominació de la Sénia com a municipi turístic significa un valor afegit i, sobre tot, poder obrir les tendes en diumenge.
Aquesta denominació va ser llargament reivindicada pel seu ajuntament arran de que es prohibís obrir en diumenge.
La Sénia, com tot hm sap, és un poble que ha viscut sempre, principalment del sector del moble (fabricació i venda) Hi arriba gent de tota Catalunya buscant diversitat, qualitat, disseny i bon preu. En els darrers anys només es podia obrir dissabtes, la qual cosa limitava i molt les vendes.
A partir d’ara al poder obrir els caps de setmana es tornarà a una situació ja viscuda no fa gaires anys. Però la situació actual (on el sector del moble és u n dels que ha patit més la crisi), podrà veure’s, en part alleugerat al poder mantenir més hores les portes de les botigues obertes, amb la possibilitat de poder-hi fer més negoci.
I no només les botigues especialitzades en mobles podran veure incrementades les seves vendes, sinó, els establiments destinats a la restauració (restaurants, bars, etc.) i altres tendes de complements (làmpades, objectes de regal...)
Cal així felicitar al nostre govern per haver escoltat la petició dels seniencs.

REFLEXIÓ SOBRE UNES DECLARACIONS DE MANUEL CHÁVEZ

Ahir, el Periódico de Catalunya portava el següent titular “amagat” a la pàgina 27: “Chaves alerta contra la baixada dels sous dels alts càrrecs”.
No he pogut deixar de recordar quan es va posar en marxa l’Agència Estatal de Administració Tributària l'any 1992. Llavors ens la van “vendre” dient-nos que tothom hi sortiríem guanyant amb la creació d’aquell organisme autònom depenent del Ministeri d’Economia i Hisenda espanyol.
Però no ens van “advertir” que uns hi guanyarien més que els altres... O sigui, els Inspectors o grup “A”.
Efectivament, l’AEAT es va crear per evitar la fuga dels inspectors de finances cap als despatxos de consultors, economistes, advocats, etc. Un fet prou habitual ja que els despatxos professionals privats pagaven més que a l’administració pública. La resta dels empleats, si fa o no fa, ens varem quedar igual.
“L’alerta” de Chavez (el d’aquí) va en aquest sentit i, fins i tot, s’atreveix a dir: “... Pot facilitar l’arribada ‘d’analfabets’ a càrrecs de responsabilitat”. Una afirmació que, al meu entendre, crec que és desmesurada i que està fora de lloc”.
S’ha d’entendre, de les declaracions de Chavez, què hi ha que abaixar el sou a tots els funcionaris menys als alts càrrecs?
La vida m’ha ensenyat que l món no hi ha ningú imprescindible. Que quan algú ha faltat (per molt important que fos aquest) sempre h estat substituït per un altre i tot ha continuat ben bé igual.
A més, crec, que de vegades aquells alts càrrecs que estan ocupant els llocs més alts de l’escalafó de la funció pública, poden arribar a fer de “tap” i evitar que joves valors puguin accedir a ocupar càrrecs importants dintre de l’organigrama directiu.

AL DIC SEC

En termes mariners, estar al “dic sec” significa està en reparació, fora de servei... Sé li diu al vaixell quan està varat, normalment, per a ser reparat.
És una mica el que m’està passat a mi aquests dies.
Possiblement, els meus lectors més habituals, sobre tots el que us declareu seguidors del meu bloc, m’heu trobat a faltar. Concretament des del dia 15 de juny, fins ahir mateix, no havia penjat res.
El motiu és que precisament aquell dia va venir a buscar-me una ambulància al meu lloc de treball després de patir (suposadament) un episodi de vertigen. Vaig passar la nit a la residència sanitària de Tortosa on em van fer tota mena de proves. Bé, al menys se’n van deixar una: una ressonància magnètica que me la fan avui mateix.
Al dia següent, sense esmorzar (tot el que m’entrava per la boca tornava a sortir pel mateix lloc) em van enviar cap a casa. Des de llavors m’estic recuperant poc a poc.
No vaig obrir l’ordinador fins el dia de la revetlla i ahir vaig penjar l’article que, quinzenalment, em publica la revista digital Vinaròs News, dirigida per l’Emili Fonollosa.
Avui m’atreveixo a escriure aquesta mena d’explicació sobre les meves “vacances forçoses”, però encara no en garanteixo l’assiduïtat en que ho feia abans. Tot dependrà del meu restabliment.
Cal dir, però, que estic molt millor i, de fet, només em “pesa” el cap quan camino, la qual cosa em dóna una sensació d’inseguretat.

PUNT I SEGUIT?

En aquests moments, el tema de la nova concessió de l’escorxador municipal d’Amposta, està molt lluny d’haver-se acabat.
L’any passat, el començament de l’estiu astronòmic va coincidir amb un capítol més del tema de l’escorxador. Llavors us parlava de que l’equip de govern municipal (recordo una vegada més que està integrat només per regidors de CiU, ja que tenen majoria absoluta) va acordar concedir de forma provisional l’explotació de l’equipament a una empresa anomenada PC Golf, SL. Segons lalcalde es tractava d’una empresa de multiserveis què, entre els quals, hi figurava el sacrifici d’animals per al consum humà.
Però com què l’explicació per part de l’alcalde no ens va deixar satisfets, férem les nostres pròpies indagacions. De tot plegat ens assabentàrem de que es tractava d’una empresa “tapadora” que feia anys que no presentava els comptes anuals al Registre Mercantil de Barcelona (ja que tenia el seu domicili social a aquella província), i també tenia diverses irregularitats amb l’Agència Tributària. Finalment, un responsable d’aquesta empresa, manifesta a la persona que ens va fer la indagació dels cas, que, efectivament “actuava amb nom d’altres persones” i que qui realment seguia portant la gestió de l’escorxador, eren els mateixos a qui, a principis de la dècada del 2000, se’ls hi havia atorgat la concessió per 500.000 pessetes anuals (!) i que van acabar provocant un forat de 550.000 euros a les arques de l’ajuntament d’Amposta. I tot gràcies a la “impecable gestió” de l’anterior alcalde que va avalar el préstec que els havia concedir l’Institut Català de Crèdit Agrari.
Aquesta darrera concessió a l’empresa PC Golf SL era només per a 6 mesos i sense possibilitats de pròrroga i, al final del període, l’alcalde, ens va assegurar que trauria un nou concurs públic i que llavors, l’empresa a qui sé li acabarien concedint, es faria càrrec del deute acumulat pels anteriors gestors. Uns gestors que van començar denominant-se Ganados y Carnes Marí, però que després van canviar-se el nom i es convertien en Carnicas Tosses SL, sense que això signifiqués el més mínim problema per a mantenir la concessió de l’equipament industrial.
El passat dia 10 de maig, l’ajuntament d’Amposta va celebrar un ple extraordinari. Un dels punts de l’ordre del dia era “treure a concurs l’explotació de l’escorxador”.
Divendres anterior, i tal com és perceptiu en aquells ajuntaments que tenen constituïdes comissions informatives, se’n va convocar una de Serveis i Manteniment, exclusivament, per a informar-nos de la proposta de l’equip de govern sobre l’escorxador. El preu de sortida que establia el govern d’Amposta, després d’haver encarregat un estudi a un tècnic independent, es fixava en 9.000 euros mensuals. No obstant, donat els temps que estem passat immersos amb una profunda crisi econòmica, s’havia acordat fixar un nou preu a la baixa de 3.000 mensuals durant els 5 primers anys (o sigui, la mateixa quantitat que només 9 anys enrere s’havia establert per tot l’any!) Als 5 anys es revisaria i, en el cas de que el compte d’explotació de l’escorxador tingués benefici, el preu sofriria un increment igual al percentatge de benefici del concessionari. També aniria a càrrec de la nova empresa concessionària l’arranjament dels desperfectes que hi ha, sobre tot, la instal•lació d’una nova depuradora. Preguntat al regidor que presidia la comissió (que no era el titular, ja que aquest tenia un altre compromís) sobre si s’havia interessat algú per fer-se’n càrrec, ens va respondre que sí i que uns ramaders de la província de Lleida havia mantingut amb ell mateix un parell de reunions. Res se’ns va dir si acabarien fent-se càrrec del deute o no.
El ple de dilluns es presumia mogut en arribar al tema de l’escorxador. El portaveu del PSC va fer els seus propis números i hi va incloure els interessos de demorar generats pel deute durant tot aquest temps. Finalment va arribar a la conclusió de que el preu de sortida no podria ser inferior a 11.000 euros mensuals.
Com era d’esperar l’alcalde va rebutjar els arguments del portaveu socialista, però va acceptar estudiar altres usos alternatius per a fer viable una instal•lació sobredimensionada des d’un bon començament i de la que, els diferents governs municipals (tots amb alcaldes de CiU), mai han acceptat la més mínima responsabilitat política ni tant sols els successius errors que s’han comès pel camí.

Més informació: Blog d'Antoni Espanya.

"Viviremos de acuerdo con las necesidades, no con los deseos"

Santiago Niño Becerra, economista


IMA SANCHÍS - 25/05/2009

Tengo 58 años. Nací en Barcelona y vivo en Vilassar de Mar. Casado, tenemos un hijo. Doctor en Ciencias Económicas y catedrático de Estructura Económica del IQS, Universitat Ramon Llull. Políticamente, agnóstico. Creo en el interior de la gente, lo que destila la persona
¿Lo peor está por llegar?

A mediados del 2010 es cuando verdaderamente empezará la crisis, cuando veamos que las medidas que se están tomando no funcionan.

¿Es inevitable?

Así es. El nivel de deuda es brutal, las entidades financieras tienen unos agujeros tremendos aunque no se quiera admitir, los recursos van a la baja y la capacidad de absorción de nuevos televisores, electrodomésticos, etcétera, se ha agotado.

¿Estamos ante una crisis del sistema?

Sí, porque dará lugar a un cambio que afecta al modo de organización y producción.

Entonces, ¿muere el capitalismo?

No por el momento, pero el reajuste será grave, como en la crisis del 29. Tras la gran depresión, se puso en marcha un nuevo modo de funcionamiento que hizo que las cosas fueran a más; pero se cometió un grave error al suponer que la cantidad de recursos (petróleo, minerales...) era inagotable.

Y comenzó el gran desperdicio...

Sí, y ahora hemos llegado a una situación en que ese modo de funcionamiento se ha agotado, ya no podemos ir a más. La recuperación de la crisis estará basada en la productividad y en la eficiencia, lo que significa que sobra y sobrará sin remedio mano de obra.



Ese decrecimiento ¿será para todos o sólo a partir de la clase media para abajo?

Para todos. El realmente rico será el que cree valor, el que tenga una altísima productividad. Si ahora la sociedad está escindida entre ricos y pobres, a partir del 2010 lo estará entre los que generan valor y los que no.

Los que generan valor son comprables.

Creo que las altísimas remuneraciones de ciertos directivos van a desaparecer. Un dólar colocado en subprime en el 2003 se convertía en 80 en el 2007, y eso no es valor.

¿Las grandes corporaciones internacionales serán los reyes del mambo?

Sí, van a más.

Esto es muy peligroso.

En tanto en cuanto la política va a menos, sí.

Las compañías que controlan productos básicos como gas, agua, electricidad, teléfono ¿seguirán abusando?

Si nos estrujan, consumiremos menos. La renta media va a bajar. El problema es el despilfarro: en Badalona hay un punto en el que se pierde el 50% del agua, y hay zonas de Nueva York en las que se pierde el 40%. Vamos a tener que ser eficientes.

Puro desperdicio.

Con la energía eléctrica pasa lo mismo: se habla de contaminación lumínica de las ciudades y a la vez de falta de energía eléctrica.

Hágame una foto del 2011.

En España, un país muy dependiente, la crisis será durísima por la estructura del PIB basado en el ladrillo, el turismo, el automóvil y en infraestructuras baratas ya insostenibles. Ohay un cambio del modelo productivo capaz de absorber a toda esa población o vamos a una tasa de paro del 30%.

¿Cómo cambiar el modelo productivo?

Sin una cantidad impresionante de capital y un cambio de mentalidad brutal - que no se consigue ni en dos generaciones-,es imposible. Con el 2010 vamos a entrar en un parón de la actividad económica. No creo que quiebre ningún banco, porque el Estado los sostendrá, pero la gente no podrá sacar su dinero libremente porque si se vacían los bancos el Estado no podrá sostenerlos.

¿Y los servicios básicos?

Posiblemente, sostenidos por el Estado.

¿Regulación de consumo?

Sí, de materiales estratégicos, tanto a través del aumento de sus precios como de la restricción o denegación de su consumo. Cada persona podrá consumir un número determinado de litros de combustible al mes.

¿Se acabarán determinados productos en los supermercados?

No, porque un sector que irá a más será la logística. Los camioneros tendrán que estudiar sus rutas y se les facilitará combustible para cubrirlas, pero para salir el fin de semana no habrá. Es decir, la cultura del todo es posible a base de crédito se acabó, y eso tiene un impacto en el modo de vida.

No vivir endeudado es un gran cambio.

Entre 1997 y el 2007 los salarios reales en España crecieron sólo el 0,9%, y nadie protestó porque a la gente se le dio crédito. Esto se acaba.

Mucha televisión.

Sí, que la gente esté entretenida. En 1933 se levantó la ley seca, no me extrañaría que en el 2013 se legalizara la marihuana. Viviremos de acuerdo con las necesidades y no con los deseos. Impensable la renovación de vestuario cada temporada y ya está bajando el porcentaje de divorcios, todas esas cosas que antes generaban PIB.

¿Guerras por los recursos?

Se irá a un reparto mundial de los recursos.

¿Cuáles serán los sectores de futuro?

Biotecnología, logística, lo que yo llamo el sector R (recuperación, reciclaje, reparación) y la producción de ocio masivo. Tendrán trabajo los que realmente sean útiles, los que se hayan especializado, y habrá una megaélite con mentalidad gestora.

¿Y qué pasará con el tercer mundo?

La gente que consume y no genera lo tiene francamente mal.

¿Qué nos espera tras el capitalismo?

Estamos hablando del 2070. Hasta ahora, lo esencial ha sido el individuo. Vamos hacia un sistema grupal, consciente de que el todo es mayor que la suma de las partes, colaboraciones, asociaciones.

¿Para qué?
Ya lo dijo en el 2006: se avecina una megacrisis inevitable muy parecida a la de 1929, y lo llamaron alarmista. Hoy su libro, El crash del 2010 (Los Libros del Lince), va por la quinta edición. El resumen sería el siguiente: hundimiento de la economía entre el 2010 y el 2012. Estancamiento hasta el 2015 y una lenta recuperación hasta el 2020. "Pero al hipercrédito y al hiperconsumo no volveremos nunca". Se trata de un cambio de sistema y de mentalidad que implica una mayor consciencia de quiénes somos, dónde estamos, qué hacemos y qué valor estamos dispuestos a ofrecer; o eso o nos quedamos en casa viendo mucha televisión. A partir de ahora la pregunta básica será: ¿para qué?