El coronel Manuel Coco Rodríguez (conegut com ‘el Abuelo’) havia establert el seu quarter general al poble de Santa Bàrbara, prou allunyat dels hipotètics bombardejos de l’artilleria de l’exèrcit republicà que dominava l’altre costat de l’Ebre i suficientment prop per a desplaçar-hi ràpidament les tropes davant d’un eventual atac enemic.
Això és el que precisament va passar la nit del 25 de maig de 1938. A ¼ d’una, la XIV Brigada Internacional de la 45èna Divisió de Lister, anomenada la Marsellesa i més concretament el Batalló “Comuna de París” va intentar sense massa èxit travessar el riu des de la zona de Font de Quinto (Campredó) fins la llera dreta (zona de Mianes i la Carrova), a tocar d’Amposta. La infanteria franquista, a més de comptar amb una situació més avantatjosa, estratègicament parlant, també va tenir el suport de la Legió Còndor de l’aviació alemanya que donava suport a Franco i que tenia com a seu el camp d’aviació de la Sénia.
En poques hores, l’exèrcit rebel, va causar més de 1.000 morts a les forces republicanes, alguns d’ells ofegats o tirotejats dintre del propi riu. La majoria dels morts van ser francesos, però també n’hi havia d’espanyols i d’altres nacionalitats.
Els llibres d’Història parlen de que l’atac republicà només era una maniobra de distracció per preservar les altres escomeses que s’anaven a fer de forma simultània riu amunt: la primera per la zona de Gandesa i l’altra per Faió (Saragossa) Però és evident, que també es buscava l’èxit que, qui sap, sinó hauria pogut canviar el curs de la guerra...
El passat diumenge 6 de juny, organitzat per la secció local d’Esquerra Republicana de Catalunya, es va fer a Amposta una visita guiada pels espais on va tenir lloc la inclusió republicana d’aquell dia de Sant Jaume del 38. Com a guia comptarem amb la presència de Màrius Pont, president del Centre d’Estudis Planers de Santa Bàrbara.
Així, només sortir d’Amposta, per l’antiga carretera de Masdenverge, darrera del cementiri, poguérem veure els dos darrers búnquers que encara queden i que foren construïts per l’exèrcit republicà per a protegir les seves tropes en el cas de retirada quan encara ocupaven el marge dret de l’Ebre. Després visitàrem l’antic molí fariner de Barrín, al costat del canal, allí per on el pont de l’autopista creu l’Ebre, a menys d’un Km de la capital del Montsià. A la paret que dóna al riu encara s’hi poden veure impactes de bala i, en alguns forats, els més elevats, la munició hi és present i visible.
De tota la visita, el cim des d’on el coronel Coco Rodríguez, ‘el Abuelo’ va comandar el sagnant episodi, és, sense cap mena de dubte, el lloc més emblemàtic. Es troba just sobre la torre de la Carrova i va caler passar per la cantera d’en Simó per a poder-hi accedir. Des d’aquest punt, la vista del riu, el traçat de l’antiga línea fèrria de la Val de Zafan, el canal de la dreta de que també va servir com a defensa dels soldats rebels, els ponts del canal on hi havia metralladores per impedir l’avanç republicà, els arrossars, les hortes i la resta de conreus, és impressionant. Llunyana, a l’altre costat del riu, es pot veure la torre ‘bessona’ de Campredó, envoltada de tarongers. De les explicacions d’en Màrius et podies fer una idea prou acurada de com es va desenvolupar el combat.
Finalment, travessant la carretera que va cap a Tortosa i el canal de rec, entràrem a la finca de Jordi Talarn. Jordi no va deixar passar l’ocasió de convidar els assistents en un petit aperitiu que ell mateix havia preparat. A la porta de la caseta (que lloga com allotjament rural) hi ha una placa metàl•lica que commemora l’efemèride i que fou inaugurada el 24 d’octubre de 2005 per Cecile Rol-Tanguy, esposa d’Henry Rol-Tanguy, comissari de 14èna Brigada, segons diu la inscripció. A més, ens va mostrar dues vitrines amb bales trobades dintre de les seves terres, allí on tants soldats hi van deixar la vida.
Encara faltava per veure algun altre mas, els ponts del canal i la desembocadura del barranc de la Galera on també hi son visibles els forats que van produir les bales ‘menys mortíferes’. Però el matí, com aquell que no vol, ja se’ns havia tirat a sobre i s’havia fet l’hora d’anar a dinar. Així que, sentint-ho molt, el grup on anava jo i també el meu amic Paco Itarte d’Ulldecona tinguérem que abandonar, molt al nostre pesar, la interessant visita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada