EL DRET A DECIDIR

Si finalment dissabte puc anar a Barcelona a manifestar-me, em sentiré igual de còmode darrera d’una senyera que simbolitza la meva nació (sense estat) que darrera d’una pancarta més reivindicativa que digui: “Som una nació. Nosaltres decidim”.
Però em refermo en allò que deia l’altre dia: “Amb 30 anys hem avançat molt poc!”.
A finals de la dècada dels anys 70 l’únic vehicle que teníem a casa era una Siata comprada a José María Pegueroles Caudet de Tortosa. Darrera de l’espill retrovisor de l’interior, ben visible i en un lloc on ningú me les pogués arrancar, hi portava dues enganxines. A una hi posava “En català si us plau” i a l’altra “Volem l’Estatut”. Llavors en comptes de “tenim el dret a decidir” demanàvem “l’autodeterminació” del poble de Catalunya que, si fa o no fa, és el mateix. I la manifestació de l’11 de setembre de 1979 de Barcelona l’obria una gran pancarta que hi deia: “Som una nació”. On està la diferència entre aquells temps (finals dels 70 i principis dels 80) i ara on també reivindiquem un Estatut “sense retallades” (això sí), encara ens preocupem pel foment de la nostra llengua (no podríem aplicar allò de “En català si us plau” al cinema, a l’administració Central i de Justícia, etc.)
De totes formes, la manca d’entesa entre Òmnium Cultural i el President Montilla (o el PSC, més igual), si que em preocupa. Em preocupa perquè la manifestació de dissabte hauria de ser multitudinària. Totes aquelles i tots aquells que ens sentim catalans hi hauríem de ser, en un clima reivindicatiu i d’unitat nacional, més enllà de lemes i símbols...

I si “el dreta a decidir” és “intocable”, llavors, perquè ho ha de tenir “el dret a decidir” el president Montilla si vol anar darrera de la senyera?, sense altres lemes? És lògic, no?
Evidentment, dels partits polítics que formen el Parlament de Catalunya, dos no acudiran a la cita de dissabte. Parlo del PP i de C’s. Ni tant sols a títol personal... (què també ho podrien fer) El PP perquè des de fa anys s’oposa a tot allò que soni a català o vingui de Catalunya, sense importar-los si aportarà beneficis a la ciutadania (ells inclosos) o no. I C’s perquè són més del mateix. Al fons el discurs d’uns i els altres no divergeix en res. Dilluns vaig escoltar un portaveu de C’s que criticava a Montilla per voler anar darrera de la senyera, un símbol català que ell considerava representatiu de “tots els catalans”.
Sóc del parer que de catalans no n’hi ha ni de primera ni de segona ni de tercera i, no és català aquell que vol i ho diu, sinó aquell que s’hi sent. No es pot dir que “la senyera és el símbol” de tots els catalans si després no en fas l’ús que cal. Quants militants i simpatitzants hi ha al PP i C’s que tinguin una senyera a casa? I que la treguin al balcó l’11 de setembre, Sant Jordi, festes majors, etc.?
Davant de casa meva hi ha un militant del PP que el 12 d’octubre treu al balcó l’ensenya nacional ESPANYOLA. O com es sol dir en argot, “el barrut” o “l’estanquera”. Mai li he vist la senyera. En canvi, el seu veí, d’ERC, si que posa la senyera estelada els dies que “toca”.
Què no em vingui ningú a donar-me lliçons de catalanisme, perquè jo sempre li puc preguntar: On erets quan jo ja ho reivindicava?

(Els acudits són de Ferreres i s'han publicat al Periódic de Catalunya)