CADA DIA, MÉS MORT A LES CARRETERES

Després de l’eufòria inicial (continguda o no) per la caiguda de les morts a la carretera per la entrada en vigor del carnet per punts, s’ha passat a que, en els darreres mesos, les víctimes per accidents de vehicles a motor, s’han incrementat de forma ostensible superant les de 2006. Alguns experts afirmen que es degut al retard a l’hora de retirar els carnets, així, qui ha perdut tots els punts segueix circulant sense ser conscient del greu error que això comporta i de la seva poca irresponsabilitat. Però jo en donaria un altre motiu, la baixada de la vigilància de les nostres carreteres per part dels agents. Per la carretera que solc circular per anar a treballar, abans s’hi veia dia si dia també el radar mòbil i a més posat a diversos punts de la carretera, no sempre al mateix. Ara es fa estrany veure’l i només apareix una vegada cada 5 o 6 mesos! Així, els que son temeraris, segueixen conduint amb les mateixes imprudències: excés de velocitat, avançaments arriscats, parlar pel mòbil, etc. I a les ciutats no respecten els passos de vianants, aparquen allí on els dona la gana, surten des d’una cruïlla sense mirar res... Tot això amb la impunitat que comporta el saber que no se’ls sol multar. Una pregunta: quan veieu un policia municipal, el veien sovint posant multes? I de ben segur que no fa gaire estona, potser sigui de forma simultània, que heu pogut veure algun vehicle fent alguna de les coses que he nomenat abans. O no?

CULPABLE O INNOCENT

Un jutge va decretar la innocència de l’home du Sudanell (comarca del Segrià) que va matar a trets dos intrusos que van entrar a casa seva i van agredir el seu fill. Les famílies dels morts apel·laran a una instància superior. Fins aquí la notícia. La reflexió seria si la decisió que va prendre el jutge ha estat o no encertada. Per la poca informació que tinc, jo n’estic d’acord amb el jutge. Primer: el domicili particular és inviolable i la policia només pot entrar amb ordre judicia. Segon: els intrusos, suposadament amb intenció de robar, no només hi van entrar que a més van agredir el fill que els van enxampar “amb les mans a la massa”. Per a fer-se una opinió només cal posar-se per uns instants a la pell de l’afectat. Què hauríeu fet vosaltres en aquest cas? Què faríeu si a casa vostra us trobéssiu a dos individus pegant el vostre fill? Espero no trobar-m’hi mai amb una situació així i a més, no tinc arma de foc, però amb la primera defensa que hi trobés, de ben segur que actuaria per ajudar el meu fill.
Les famílies hi tenen tot el dret d’apel·lar, però penso que la raó no està del seu costat.

TOPONÍMIA MUNICIPAL

Acabo d’escoltar per Catalunya Ràdio que l’oficina d’onomàstica de la Generalitat tindrà enllestit per a la tardor un estudi sobre la toponímia municipal dels pobles i llocs de Catalunya. Els treballs s’han iniciat diverses vegades. El primer data del temps de la Mancomunitat i durant la II República es va donar un gran impuls. Durant els anys de foscor de la dictadura, el treball se’n va anar en orris i el franquisme va escriure els noms com els hi va rotar: Vich, Cherta, San Baudilio de Llobregat, en serien uns exemples il·lustratius. Sempre m’he preguntat que va passar amb Tivenys, segurament no van saber trobar-li cap traducció adient o simplement els hi va passar per alt.
Encara avui en dia s’hi poden trobar pobles on la seva toponímia no és la correcta, però malgrat els seus ajuntaments ho volen així: Roda de Barà en lloc de Roda de Berà o Cabacés en lloc de Cabassers.
No m’imagino el resultat final del treball però crec recordar que hi ha més de 55.000 topònims i segurament hi hauran curiositats i opinions per tots els gustos.
A tall d’exemple en posaré uns quants que, tot ignorant si hi seran o no presents, me’n vull fer ressò: la Galera del Pla, que encara no sé el motiu en que un dels primers ajuntaments democràtics va decidir “acurçar” el nom; i altres dos molt més significatius i que van usar-se en temps de la II República: Les Planes del Montsià en lloc de Santa Bàrbara i la Ràpita dels Alfacs en lloc de Sant Carles de la Ràpita.

EL GARROFER COM ALTERNATIVA

He enviat aquest escrit a la premsa.

He llegit que es vol promocionar el garrofer coma alternativa a l’olivera. El garrofer és un arbre mediterrani de secà molt arrelat a la nostra terra. Les avantatges que té sobre altres conreus son evidents: no li cal molta aigua ni massa atenció (per exemple es poda una vegada cada 25 anys o més, no cal fer-li cap tractament, etc.) Dels seu fruit se’n pot aprofitar tot: de la garrofa se’n fa pinso per al bestiar i de la llavor, el garrofí, una farina que serveix com espessant per l’alimentació humana (farinetes per a nadons i gelats) i també les càpsules de determinats medicaments. Per a que sigui rendible la producció hi ha que fomentar des de Brussel·les una política agrària que afavoreixi la seva expansió al mercat, sobre tot, el de la nutrició animal, en detriment dels actuals pinsos que contenen una part important de subproducte animal. Si no és així, es pot anar a una superproducció que no garanteixi la seva sortida i es tornarà a un nou fracàs. Quan el pagès ha volgut canviar el tipus de cultiu tradicional a la llarga s’ha demostrat un error. El sector de la taronja sofreix una greu crisi per la competència de la producció del Marroc i fa uns anys, recordem-ho, va passar el mateix amb el préssec fins al punt que la UE va tenir que subvencionar l’arrancada dels arbres. Ara bé, el garrofer, tal i com sempre ho ha fet, pot conviure amb perfecta harmonia amb l’olivera i no ha de significar-li una alternativa, sinó dels conreus més necessitats d’aigua i que han fet canviar els nostres paisatges en els darrers anys.

Amposta, 1 de setembre de 2007