Un dels temes que més se’n parla aquest dies és sobre la possibilitat de que el Parlament Europeu pugui aprovar la jornada laboral de 65 hores setmanals. Una cosa així com treballar 12 hores diàries de dilluns a divendres i el dissabte fer les 5 hores restants.
Per al treballador de la “vella Europa” és, diguem-ho clar: una animalada.
És evident que l’estat del benestar que gaudim avui en dia, ha estat fruit de molts anys de lluita amb vagues generals, manifestacions i fins i tot violència i morts. Sindicats com la UGT ja han donat la seva opinió de forma contundent: És com retrocedir fins al segle XIX! A l'època de la primera revolució industrial!!
I la pregunta és: Què ens ha portat fins aquí? Només fa uns dies no se’n parlava gens i, pareix ser que la cosa ve de lluny, però qui devia de donar la notícia, la devia veure tant poc provable, que devia pensat que se’n riurien d’ell.
I la resposta és el capitalisme salvatge de les grans empreses (multinacionals) i l’ambició ferotge de voler guanyar més mils de milions d’euros o de dòlars més. Sinó, fixeu-vos bé. Tot va a base de beneficis empresarials que, a la vegada, s’han de repartir entre els accionistes que, la majoria de vegades, són els propis directius de la companyia. Així no és d’estranyar que al món cada cop hi hagi menys justícia social: els rics, cada cop més rics i els pobres més pobres. I al mig, la classe mitjana (ni xixa ni limonà) que, sense ser els que menys perdem, tampoc ni ha, ni molt menys, per tirar les campanes al vol i, evidentment, notem la crisi de forma considerable.
Però anem al tema principal: perquè es volen fer 65 hores setmanals? I, a sobre, no volen comptabilitzar els temps de descans (!) Per culpa de la globalització. Fa uns anys, el capital, ens va “vendre” que la globalització acabaria beneficiant al primer món i a la llarga s’ha vist el que “ells”, ja sabien: que els països que més han guanyat són els emergents de l’Àsia. Potser per això els van donar l’Olimpíada a Xina sense avaluar altres coses com el poc respecte als drets humans, la contaminació, etc.
Bona part de les indústries de l’Europa occidental al anat a parar a l’Europa oriental i l’Àsia. És el que se’n diu la deslocalització. Però a l’entrar a la Unió Europea, aquest països nous, se n’han donat compte de que la seva època de vaques magres s’està acabant i temen que les indústries establertes als seus països ens els darrers anys, també es puguin deslocalitzar d’allí. Es per això que un d’aquest països, Eslovènia, hagi estat l’impulsor de la súper jornada de 65 hores. Què vol aconseguir amb això? Poder competir amb més igualtat de condicions que els països asiàtics, on les jornades són llargues, els sous minsos i no disposen de seguretat social. Les contraprestacions a canvi de fer una jornada tant prolongada faltarà veure-les. De moment ningú en parla. Algú pot pensar que els sous creixeran en la mateixa proporció? No, de forma rotunda. Serà una forma de legalitzar els hores extres, d’abaratir el cost que significa per a les empreses la despesa de la ma d’obra, etc. De totes formes, amb igualtat de sous, arribarem millor a final de mes, ja que no tindrem temps per anar-lo a gastar, sobre tot en oci !
Però això té els seus perills. Primer, que els països asiàtics no es quedaran parats i encara faran més precaris els llocs de treball i, possiblement, més explotació infantil i, perquè no, més esclavitud. Després pot passar que hi hagi una superproducció a nivell mundial. Què passarà amb l’excedent? O és que s’intensificarà més l’agricultura? No fa gaires dies van dir que ha d’augmentar un 50 % abans de 25 anys...
Aquestes macrojornades crearan al treballador més fatiga i com a conseqüència més accidents laborals. Però per a l’empresari les condicions de treballa dels seus operaris, tenen poca importància. L’operari és una peça més de l’engranatge de producció, quasi una màquina. Si un d’aquest elements cau degut a un accident o una malaltia, immediatament es substituirà per un altre i punt!
Què passarà? Primer cal aprovar-ho i després aplicar-ho cada país, ja que no és d’obligat compliment, però de voler-se posar en pràctica, els sindicats s’oposaran i tot quedarà en mans dels governs. Si els empresaris tenen la complicitat dels governs, bé poden anar a contractar en origen “esclaus” que vulguin fer aquestes feines.
Sentia venint amb el cotxe que Foment de Treball, la patronal catalana, està que se’n surt de contenta que això pugui ser així. El govern socialista, de moment, s’hi oposa, però molt em temo, que si la majoria de països d’Europa adopten aquesta mesura, acabarà claudicant!
Avui més que mai desitjo una jubilació anticipada... si és que puc cobrar la pensió...
dimarts, 10 de juny del 2008
diumenge, 8 de juny del 2008
NÚVOLS DE PLATA
Segurament hem sentit a dir que, quan hi ha tronades, i amb la finalitat de desfer-les, es llencen sobre aquestes amb coets o bé escampat amb avionetes, una substància química anomenada iodur de plata.
Però que hi ha de veritat i que hi ha de mite amb aquests fets?
Encara que en alguns llocs es diu que aquesta pràctica va començar a partir de la dècada dels 50, sobre tot en zones de la Catalunya central (el Solsonès, l’Anoia, el Segrià o la Noguera), a les comarques de l’Ebre, se’n parla des de fa més de cent anys.
Tots coneixem els perjudicis que poden causar les tronades de pedra sobre l’agricultura. Si temin en compte que quan aquestes solent ser més abundoses són els mesos de l’estiu, no cal pensar molt per adonar-se que una pedregada sobre els conreus de la fruita dolça a punt de collir o sobre l’arròs a punt de segar, poden causar danys irreversibles. Ni tant sols les assegurances agràries poden, en molts de casos, pal•liar els efectes destructius de les turmentes de pedra.
Però el que per a uns significa salvar les seves collites, per a altres pot significar perdre les seves. M’explicaré. Està clar que no tots els conreus agraris produeixen la collita al mateix temps: mentre uns recol•lecten a l’estiu, els altres ho fan a la tardor (mandarina, raïm...) o l’hivern (taronja, oliva...) Així, dissipar una tronada per evitar una pedregada, pot significar salvar la collita de qui promou aquesta acció sobre els núvols, mentre que per als altres pagesos, la manca de pluges, pot voler dir perdre la seva, o minvar-la el suficient fins al punt de que els costos de producció superin l’import de les vendes del producte.
Però tornant a l’Ebre, he de dir que jo, des de ben petit, n’havia sentit a parlar. Quan hi havia una tronada d’estiu i es sentien esclatar coets, tothom coincidia a dir que eren els pagesos d’Amposta qui els tirava amb la finalitat ja explicada de desfer-les i evitar així que la pedra (de vegades de gruix considerable, quasi com un ou de gallina) caigués sobre els arrossars a punt de collir i malmetés la collita. En els temps moderns són les avionetes que s’enlairen des de un petit aeròdrom que hi ha situat al terme de Camarles (Baix Ebre) i penetrant fins al propi cor de la turmenta deixant anar el iodur de plata (d’estructura cristal•lina semblant a la del gel) per liquidar la possible calamarsa.
Tinc una amic a Tortosa que afirma amb tota rotunditat la veracitat dels fets. Ell viu prop del nucli de Campredó i explica que quan el cel s’enfosqueix i amenaça calamarsada, sent passar per sobre de la seva casa, les avionetes procedents del aeròdrom de Camarles. Aquestes vivències les ha intentat explicar un parell de cops assistint com a públic a debats televisius emesos per TV3, la televisió autonòmica de Catalunya, que ha fet monogràfics sobre el tema. Cal dir que el meu amic no ha tingut massa èxit en les seves exposicions, ja que ha estat tallat pel moderador o pels experts i polítics que debatien sobre la certesa o no d’aquestes pràctiques.
Fa uns anys, jo mateix, vaig parlar amb qui va ser alcalde de la Sénia, Josep Martí, ja difunt, que va ser nomenat pel consell Comarcal del Montsià, com a representant dels pobles de la comarca, per a iniciar una investigació sobre el tema. Martí em va dir que va demanar al Parlament de Catalunya una investigació sobre certesa d’aquests “tractaments”. Mai va obtenir una resposta satisfactòria per par del legislatiu català, llavors controlat per CiU.
Acabaré amb la lletra d’una cançó del grup folklòric tortosí Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, que van composar ja fa uns anys, i que apareix al seu disc “Si no fos”. La lletra parla d’una vegada que els habitants de Tortosa van baixar a Amposta a demanar-los responsabilitats per la manca de pluges. D’aquest fet s’acaba de complir just un segle:
“Ja baixen los tortosins! Ara va de bo. I en escopetes i dalles! Ara va de bo. Ja baixen los tortosins! Ara va de bo, que de bo va. Perquè els hi tirem coets espantant-los les tronades. Ja baixen los tortosins. I les dones tanquen portes amagant-se dins de casa a que arribe l’esbrafada. La sang no arribarà al riu però sí algun tortosí, i així la gent ho diu. I es va produir un miracle: que va ploure nit i dia i d’aigua ningú en patia. I aquí s’acaba la història dels coets i les tronades, acabant-se a barrades”.
(Aquest article ha estat publicat a Vinaròs News)
Però que hi ha de veritat i que hi ha de mite amb aquests fets?
Encara que en alguns llocs es diu que aquesta pràctica va començar a partir de la dècada dels 50, sobre tot en zones de la Catalunya central (el Solsonès, l’Anoia, el Segrià o la Noguera), a les comarques de l’Ebre, se’n parla des de fa més de cent anys.
Tots coneixem els perjudicis que poden causar les tronades de pedra sobre l’agricultura. Si temin en compte que quan aquestes solent ser més abundoses són els mesos de l’estiu, no cal pensar molt per adonar-se que una pedregada sobre els conreus de la fruita dolça a punt de collir o sobre l’arròs a punt de segar, poden causar danys irreversibles. Ni tant sols les assegurances agràries poden, en molts de casos, pal•liar els efectes destructius de les turmentes de pedra.
Però el que per a uns significa salvar les seves collites, per a altres pot significar perdre les seves. M’explicaré. Està clar que no tots els conreus agraris produeixen la collita al mateix temps: mentre uns recol•lecten a l’estiu, els altres ho fan a la tardor (mandarina, raïm...) o l’hivern (taronja, oliva...) Així, dissipar una tronada per evitar una pedregada, pot significar salvar la collita de qui promou aquesta acció sobre els núvols, mentre que per als altres pagesos, la manca de pluges, pot voler dir perdre la seva, o minvar-la el suficient fins al punt de que els costos de producció superin l’import de les vendes del producte.
Però tornant a l’Ebre, he de dir que jo, des de ben petit, n’havia sentit a parlar. Quan hi havia una tronada d’estiu i es sentien esclatar coets, tothom coincidia a dir que eren els pagesos d’Amposta qui els tirava amb la finalitat ja explicada de desfer-les i evitar així que la pedra (de vegades de gruix considerable, quasi com un ou de gallina) caigués sobre els arrossars a punt de collir i malmetés la collita. En els temps moderns són les avionetes que s’enlairen des de un petit aeròdrom que hi ha situat al terme de Camarles (Baix Ebre) i penetrant fins al propi cor de la turmenta deixant anar el iodur de plata (d’estructura cristal•lina semblant a la del gel) per liquidar la possible calamarsa.
Tinc una amic a Tortosa que afirma amb tota rotunditat la veracitat dels fets. Ell viu prop del nucli de Campredó i explica que quan el cel s’enfosqueix i amenaça calamarsada, sent passar per sobre de la seva casa, les avionetes procedents del aeròdrom de Camarles. Aquestes vivències les ha intentat explicar un parell de cops assistint com a públic a debats televisius emesos per TV3, la televisió autonòmica de Catalunya, que ha fet monogràfics sobre el tema. Cal dir que el meu amic no ha tingut massa èxit en les seves exposicions, ja que ha estat tallat pel moderador o pels experts i polítics que debatien sobre la certesa o no d’aquestes pràctiques.
Fa uns anys, jo mateix, vaig parlar amb qui va ser alcalde de la Sénia, Josep Martí, ja difunt, que va ser nomenat pel consell Comarcal del Montsià, com a representant dels pobles de la comarca, per a iniciar una investigació sobre el tema. Martí em va dir que va demanar al Parlament de Catalunya una investigació sobre certesa d’aquests “tractaments”. Mai va obtenir una resposta satisfactòria per par del legislatiu català, llavors controlat per CiU.
Acabaré amb la lletra d’una cançó del grup folklòric tortosí Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, que van composar ja fa uns anys, i que apareix al seu disc “Si no fos”. La lletra parla d’una vegada que els habitants de Tortosa van baixar a Amposta a demanar-los responsabilitats per la manca de pluges. D’aquest fet s’acaba de complir just un segle:
“Ja baixen los tortosins! Ara va de bo. I en escopetes i dalles! Ara va de bo. Ja baixen los tortosins! Ara va de bo, que de bo va. Perquè els hi tirem coets espantant-los les tronades. Ja baixen los tortosins. I les dones tanquen portes amagant-se dins de casa a que arribe l’esbrafada. La sang no arribarà al riu però sí algun tortosí, i així la gent ho diu. I es va produir un miracle: que va ploure nit i dia i d’aigua ningú en patia. I aquí s’acaba la història dels coets i les tronades, acabant-se a barrades”.
(Aquest article ha estat publicat a Vinaròs News)
dissabte, 7 de juny del 2008
CINQUANTA DIES ENTRE DECRET I DECRET
Els diaris d’avui i també alguns noticiaris s’han fet ressò d’una notícia que no per esperada té menys importància: la derogació del transvasament de l’Ebre. Potser algú li preferirà dir “la derogació del decret que permetia la interconnexió temporal dels sistemes hídrics de Catalunya per a casos d’emergència” o alguna cosa semblant. La realitat és que la canonada entre el CAT i ATLL no es farà. Des de la publicació del decret que la permetia han passat només 50 dies. Un curt espai de temps que ha donat per a molt, entre altres coses per a demostrar que qualsevol partit quan està al poder s’oblida de promeses polítiques i pactes signats per a beneficiar el gruix dels seus votants!
El govern de la Generalitat diu que una canonada o un altra es farà. Sinó que farà amb els quilòmetres de tubs que es van comprar? I les vàlvules i les comportes...
Les Terres de l’Ebre demanem que ens deixen tranquils. Volem viure sense sobresalts i sense tenir que marxar del nostre territori. Volem que d’una vegada per totes se’ns tracti com a catalans de primera i es realitzin totes les promeses i projectes per al progrés del territori. I també per a la conservació, especialment del nostre Delta.
Per primer cop, en aquest 50 dies he sentit dir a molta gent que a les properes eleccions votaran en blanc o no aniran a votar. Molts diuen que han perdut el seu referent. Siguin del PSC, d’ICV o d’ERC. Si volen recuperar aquest vot, el govern català haurà de posar-se a treballar ja a l’Ebre. No s’hi valen més excuses!
El govern de la Generalitat diu que una canonada o un altra es farà. Sinó que farà amb els quilòmetres de tubs que es van comprar? I les vàlvules i les comportes...
Les Terres de l’Ebre demanem que ens deixen tranquils. Volem viure sense sobresalts i sense tenir que marxar del nostre territori. Volem que d’una vegada per totes se’ns tracti com a catalans de primera i es realitzin totes les promeses i projectes per al progrés del territori. I també per a la conservació, especialment del nostre Delta.
Per primer cop, en aquest 50 dies he sentit dir a molta gent que a les properes eleccions votaran en blanc o no aniran a votar. Molts diuen que han perdut el seu referent. Siguin del PSC, d’ICV o d’ERC. Si volen recuperar aquest vot, el govern català haurà de posar-se a treballar ja a l’Ebre. No s’hi valen més excuses!
AL JOAN PANISELLO CERAMISTA
No és el primer cop que porto al meu blog la notícia de que un ebrenc ha publicat un llibre o ha fet alguna cosa digna de menció. Avui li ha tocat a Joan Panisello, gran artista, persona compromesa amb el territori i millor amic.
Llegeixo al Diari de Tarragona que aquest dies exposa al Tinglado 1 del Moll de la Costa de Tarragona una mostra de la seva obra que, segurament, representa tota la historia de Juanito com a ceramista ja que s’hi poden veure peces des de 1975 fins a 2006. Joan també podria fer exposicions de fotografia, una altra de les seves grans passions. La història de la lluita contra els transvasaments de l’Ebre recollida per la seva càmera ompliria molts milers de metres quadrats de paret.
Ara que Juanito està jubilat, segurament realitzarà projectes que abans no podia fer per manca de temps, ja que la docència li ocupava una bona part de la vida.
Aquest blog, comparat amb la seva pàgina web és quasi insignificant i humil, però no per això deixo de dir-li: Joan bona sort en el futur i que els teus projectes puguin ser realitat. Felicitats!
Llegeixo al Diari de Tarragona que aquest dies exposa al Tinglado 1 del Moll de la Costa de Tarragona una mostra de la seva obra que, segurament, representa tota la historia de Juanito com a ceramista ja que s’hi poden veure peces des de 1975 fins a 2006. Joan també podria fer exposicions de fotografia, una altra de les seves grans passions. La història de la lluita contra els transvasaments de l’Ebre recollida per la seva càmera ompliria molts milers de metres quadrats de paret.
Ara que Juanito està jubilat, segurament realitzarà projectes que abans no podia fer per manca de temps, ja que la docència li ocupava una bona part de la vida.
Aquest blog, comparat amb la seva pàgina web és quasi insignificant i humil, però no per això deixo de dir-li: Joan bona sort en el futur i que els teus projectes puguin ser realitat. Felicitats!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)