NÚVOLS DE PLATA

Segurament hem sentit a dir que, quan hi ha tronades, i amb la finalitat de desfer-les, es llencen sobre aquestes amb coets o bé escampat amb avionetes, una substància química anomenada iodur de plata.
Però que hi ha de veritat i que hi ha de mite amb aquests fets?
Encara que en alguns llocs es diu que aquesta pràctica va començar a partir de la dècada dels 50, sobre tot en zones de la Catalunya central (el Solsonès, l’Anoia, el Segrià o la Noguera), a les comarques de l’Ebre, se’n parla des de fa més de cent anys.
Tots coneixem els perjudicis que poden causar les tronades de pedra sobre l’agricultura. Si temin en compte que quan aquestes solent ser més abundoses són els mesos de l’estiu, no cal pensar molt per adonar-se que una pedregada sobre els conreus de la fruita dolça a punt de collir o sobre l’arròs a punt de segar, poden causar danys irreversibles. Ni tant sols les assegurances agràries poden, en molts de casos, pal•liar els efectes destructius de les turmentes de pedra.
Però el que per a uns significa salvar les seves collites, per a altres pot significar perdre les seves. M’explicaré. Està clar que no tots els conreus agraris produeixen la collita al mateix temps: mentre uns recol•lecten a l’estiu, els altres ho fan a la tardor (mandarina, raïm...) o l’hivern (taronja, oliva...) Així, dissipar una tronada per evitar una pedregada, pot significar salvar la collita de qui promou aquesta acció sobre els núvols, mentre que per als altres pagesos, la manca de pluges, pot voler dir perdre la seva, o minvar-la el suficient fins al punt de que els costos de producció superin l’import de les vendes del producte.
Però tornant a l’Ebre, he de dir que jo, des de ben petit, n’havia sentit a parlar. Quan hi havia una tronada d’estiu i es sentien esclatar coets, tothom coincidia a dir que eren els pagesos d’Amposta qui els tirava amb la finalitat ja explicada de desfer-les i evitar així que la pedra (de vegades de gruix considerable, quasi com un ou de gallina) caigués sobre els arrossars a punt de collir i malmetés la collita. En els temps moderns són les avionetes que s’enlairen des de un petit aeròdrom que hi ha situat al terme de Camarles (Baix Ebre) i penetrant fins al propi cor de la turmenta deixant anar el iodur de plata (d’estructura cristal•lina semblant a la del gel) per liquidar la possible calamarsa.
Tinc una amic a Tortosa que afirma amb tota rotunditat la veracitat dels fets. Ell viu prop del nucli de Campredó i explica que quan el cel s’enfosqueix i amenaça calamarsada, sent passar per sobre de la seva casa, les avionetes procedents del aeròdrom de Camarles. Aquestes vivències les ha intentat explicar un parell de cops assistint com a públic a debats televisius emesos per TV3, la televisió autonòmica de Catalunya, que ha fet monogràfics sobre el tema. Cal dir que el meu amic no ha tingut massa èxit en les seves exposicions, ja que ha estat tallat pel moderador o pels experts i polítics que debatien sobre la certesa o no d’aquestes pràctiques.
Fa uns anys, jo mateix, vaig parlar amb qui va ser alcalde de la Sénia, Josep Martí, ja difunt, que va ser nomenat pel consell Comarcal del Montsià, com a representant dels pobles de la comarca, per a iniciar una investigació sobre el tema. Martí em va dir que va demanar al Parlament de Catalunya una investigació sobre certesa d’aquests “tractaments”. Mai va obtenir una resposta satisfactòria per par del legislatiu català, llavors controlat per CiU.
Acabaré amb la lletra d’una cançó del grup folklòric tortosí Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, que van composar ja fa uns anys, i que apareix al seu disc “Si no fos”. La lletra parla d’una vegada que els habitants de Tortosa van baixar a Amposta a demanar-los responsabilitats per la manca de pluges. D’aquest fet s’acaba de complir just un segle:
“Ja baixen los tortosins! Ara va de bo. I en escopetes i dalles! Ara va de bo. Ja baixen los tortosins! Ara va de bo, que de bo va. Perquè els hi tirem coets espantant-los les tronades. Ja baixen los tortosins. I les dones tanquen portes amagant-se dins de casa a que arribe l’esbrafada. La sang no arribarà al riu però sí algun tortosí, i així la gent ho diu. I es va produir un miracle: que va ploure nit i dia i d’aigua ningú en patia. I aquí s’acaba la història dels coets i les tronades, acabant-se a barrades”.
(Aquest article ha estat publicat a Vinaròs News)