La Generalitat de Catalunya va anunciar en el seu pla de transports 2009-2015, la construcció d’un aeroport per a les Terres de l’Ebre que es situaria al terme municipal de Roquetes.
Les lògiques expectatives que pot crear una infrastructura així, contrasta amb l’opinió d’alguns agents socioeconòmics del territori que no el veurien en bons ulls. Segons l’opinió d’aquests ‘experts’, un dels principals motius d’oposició seria que hi ha d’altres prioritats abans de construir una infrastructura aèria. Ràpidament va sortir el Delegat del Govern a les TT.E. per a dir què, efectivament, hi ha d’altres prioritats i que ningú ha dit que un aeroport ha de ser la primera.
Jo voldria dir diverses coses. La primera és que si el govern ens vol construir un aeroport, benvingut sigui. Tot allò que pugui arribar al territori i que signifiqui una millora substancial, penso, és positiu.
Els 27 milions d’euros d’inversió en que s’ha xifrat el cost de la infrastructura, sense haver vist el projecte, crec que es tractaria d’un petit aeròdrom per a petits avions particulars o aerotaxis, sense capacitat, lògicament per a avions comercials.
També penso que, avui per avui, un aeroport no és necessari. Per a ser-ho, caldria tenir un estudi sobre possibles usuaris. I per a crear usuaris, a més a més d’haver una necessitat, cal que hagin unes expectatives.
Però caldria fer una pregunta: Les Terres de l’Ebre, volem créixer realment? I si la resposta és afirmativa, una altra: A quin cost?
Per més que ho penso, les Terres de l’Ebre no disposem d’una indústria forta que faci que puguin arribar possibles compradors, ja siguin de la resta d’Espanya o de l’estranger per a fer negoci amb els nostres empresaris. També es podria destinar a persones acomodades que vinguessin al nostre territori per passar-hi una temporada de vacances. Però més enllà d’uns pocs hotels (ara mateix se me’n acudeixen un a Xerta, un a Alcanar Platja, un altre a Ulldecona i un a Tortosa), no tenim la capacitat d’absorbir gaire turisme i més si parlem d’u n turisme que vingui demandant una oferta pròpia de qualitat.
I no és que les Terres de l’Ebre no tinguéssim potencial (jo sempre ho he defensat), sinó la oferta necessària i diferencial que no puguin donar uns altres indrets. Més enllà d’algunes rutes locals i alguns esforços que s’estan fent des dels consells comarcals, ens trobaríem amb els mateixos tòpics de sempre: sol i platja. I per això només ens cal fixar on es concentren la majoria d’allotjaments turístics: al litoral. Poblacions com l’Ametlla de Mar, l’Ampolla, Deltebre o la Ràpita, concentren la major part de les places hoteleres disponibles. Manca potenciar el turisme interior. En donaré uns pocs exemples: la ruta del vi de qualitat centrada, en part, amb l’arquitectura de César Martinell. La de les pintures rupestres amb la construcció de més centres d’interpretació, lligada a una xarxa de museus que puguin complementar amb altres troballes, la vida quotidiana dels nostres avantpassats.
El mateix passaria amb la indústria. Caldria implantar una indústria lligada a les noves tecnologies (I+D+I: investigació científica, desenvolupament i innovació tecnològica)Però per tot això manca una inversió pública i privada que, ara per ara, no tenim.
Llavors, el futur aeroport, ja no seria una infrastructura que plantegés dubtes. Seria una solució per aquells que voldrien venir al nostre territori i, segurament, d’aquells d’aquí que voldrien oferir les nostres marques de qualitat per tot el món!
dilluns, 2 de febrer del 2009
diumenge, 1 de febrer del 2009
DEROGACIÓ DEL DECRET DE SEQUERA (Aquest article ha estat publicat avui a Vinaròs News)
Després de quasi dos anys d’haver entrar en vigor, el passat dimarts 13 de gener, el Govern de la Generalitat de Catalunya, va derogar el decret de sequera. Les abundoses pluges que van caure sobre Catalunya a partir del maig passat (just quan ho havia de fer per a que no es portessin a terme les mesures de la interconnexió de xarxes entre els dos sistemes d’aigües de Catalunya) i en la resta de l’any i que han continuat aquest 2009, fa que la situació d’exepcionalitat hagi passat. Encara que els pantans de les diferents conques internes del Principat fa temps que estan en un límit més que raonable, la zona de Girona (pantà de Boadella, conca del riu Muga –l’Alt Empordà-), era deficitària perquè les pluges, allí, no havien estat tant beneficioses. Però les darreres aportacions hídriques fan que, finalment, s’hagi pogut derogar el decret. A principis d’aquest anys, la mitjana d’aigua que acumulaven els pantans catalans s’apropava al 80 % de la seva capacitat, mentre que el maig passat era al voltant del 15 %. Actualment, destaquen el de Susqueda (el que té una major capacitat d’emmagatzement) amb un 79,79 %, seguit del de la Baells amb un 95,66 %, del de Sau amb un 67,21 i el de la Llosa del Cavall amb un 88,20 %.
Si a més, tenim en compte que als Pirineus la pluja ha estat en forma de neu i que els gruixos són més que considerables (equivalen a 561 Hm3 d’aigua), quan arribi el desglaç de la primavera, els rius portaran un cabal abundant que faran pujar un altre cop les reserves d’aigua de Catalunya. Cal esperar que, al menys, en aquests propers dos anys, no hi hagi cap amenaça de transvasament de l’Ebre i que, per llavors, les dessaladores previstes estiguin ja funcionant amb normalitat per garantir aigua suficient al Camp de Tarragona i, sobre tot, a Barcelona i la seva àrea d’influència.
Pel que fa a la valoració de la derogació del decret, he de dir que, si l’aigua està garantida, no es necessari que estigui més temps en vigor. O sigui, n’estic d’acord amb que es doni per enllestit el decret. Un altre tema és l’ús que faci d’aquest aigua. És trist veure com fonts com les de Montjuïc de Barcelona o d’altres poblacions, estiguin seques i no compleixin la seva funció ornamental, atractiu turístic, recreatiu (com és el cas de la que està al parc de la Ciutadella de Barcelona), etc. També resultava una mica xocant que no es poguessin rentar cotxes particulars amb aigua potable i en canvi si es pogués fer als rentadors de les empreses que es dediquin a aquest tipus de negoci. Ara, amb la derogació del decret, totes aquestes prohibicions, quedaran sense efectes i per tant, ja es podrà regar jardins, omplir piscines, rentar cotxes, etc.
El que no em sembla bé és l’oportunitat perduda, sobre tot pels d’alguns ajuntaments, de no prendre mesures per emmagatzemar l’aigua de pluja que es pogués utilitzar per a substituir l’aigua potable en tots aquests casos. No seria, per exemple el cas de Barcelona que, segons anunciava el Periódico de Catalunya del dia 29 d’agost, la capacitat de recollida i emmagatzematge creixerà un 83 % en tres anys (en la actualitat passa dels 400.000 m3) La sequera de l’any pasta va ser un toc d’atenció important a les administracions, però també als particulars de que l’aigua és un be escàs i que qualsevol dia podem tenir problemes. I era, precisament ara, quan la gent havia pres més consciència sobre l’estalvia i la reutilització, quan calia adoptar mesures complementàries als tradicionals pantans i desaladores.
Una d’aquestes mesures que caldria prendre, és l’aprofitament de l’aigua de la pluja que cau a les ciutats i als pobles. Paris seria un exemple a seguir. Els primers passos per a guardar l’aigua es remunten al segle XIII. Per tota la ciutat funciona un sistema de drenatge per a recollir l’aigua de la pluja i, després, per un complex sistema de canals existent sota les principals avingudes, porta l’aigua fins a grans dipòsits on s’emmagatzema. En la actualitat hi ha més de 2.000 quilòmetres de túnels. Part d’aquest aigua acabarà sent aigua potable per al consum humà i la resta es podrà utilitzar per al rec de jardins i neteja de la via pública.
La mesura, en petita escala, també es podria aplicar en urbanitzacions i cases particulars. L’ús de cisternes per acumular l’aigua de pluja era habitual a moltes cases fins la segona meitat del segle XX. Aquest aigua serviria per usos domèstics no de boca, es a dir, per rentar els plats i la roba, dutxar-se, regar els jardins, etc.
Si a més, tenim en compte que als Pirineus la pluja ha estat en forma de neu i que els gruixos són més que considerables (equivalen a 561 Hm3 d’aigua), quan arribi el desglaç de la primavera, els rius portaran un cabal abundant que faran pujar un altre cop les reserves d’aigua de Catalunya. Cal esperar que, al menys, en aquests propers dos anys, no hi hagi cap amenaça de transvasament de l’Ebre i que, per llavors, les dessaladores previstes estiguin ja funcionant amb normalitat per garantir aigua suficient al Camp de Tarragona i, sobre tot, a Barcelona i la seva àrea d’influència.
Pel que fa a la valoració de la derogació del decret, he de dir que, si l’aigua està garantida, no es necessari que estigui més temps en vigor. O sigui, n’estic d’acord amb que es doni per enllestit el decret. Un altre tema és l’ús que faci d’aquest aigua. És trist veure com fonts com les de Montjuïc de Barcelona o d’altres poblacions, estiguin seques i no compleixin la seva funció ornamental, atractiu turístic, recreatiu (com és el cas de la que està al parc de la Ciutadella de Barcelona), etc. També resultava una mica xocant que no es poguessin rentar cotxes particulars amb aigua potable i en canvi si es pogués fer als rentadors de les empreses que es dediquin a aquest tipus de negoci. Ara, amb la derogació del decret, totes aquestes prohibicions, quedaran sense efectes i per tant, ja es podrà regar jardins, omplir piscines, rentar cotxes, etc.
El que no em sembla bé és l’oportunitat perduda, sobre tot pels d’alguns ajuntaments, de no prendre mesures per emmagatzemar l’aigua de pluja que es pogués utilitzar per a substituir l’aigua potable en tots aquests casos. No seria, per exemple el cas de Barcelona que, segons anunciava el Periódico de Catalunya del dia 29 d’agost, la capacitat de recollida i emmagatzematge creixerà un 83 % en tres anys (en la actualitat passa dels 400.000 m3) La sequera de l’any pasta va ser un toc d’atenció important a les administracions, però també als particulars de que l’aigua és un be escàs i que qualsevol dia podem tenir problemes. I era, precisament ara, quan la gent havia pres més consciència sobre l’estalvia i la reutilització, quan calia adoptar mesures complementàries als tradicionals pantans i desaladores.
Una d’aquestes mesures que caldria prendre, és l’aprofitament de l’aigua de la pluja que cau a les ciutats i als pobles. Paris seria un exemple a seguir. Els primers passos per a guardar l’aigua es remunten al segle XIII. Per tota la ciutat funciona un sistema de drenatge per a recollir l’aigua de la pluja i, després, per un complex sistema de canals existent sota les principals avingudes, porta l’aigua fins a grans dipòsits on s’emmagatzema. En la actualitat hi ha més de 2.000 quilòmetres de túnels. Part d’aquest aigua acabarà sent aigua potable per al consum humà i la resta es podrà utilitzar per al rec de jardins i neteja de la via pública.
La mesura, en petita escala, també es podria aplicar en urbanitzacions i cases particulars. L’ús de cisternes per acumular l’aigua de pluja era habitual a moltes cases fins la segona meitat del segle XX. Aquest aigua serviria per usos domèstics no de boca, es a dir, per rentar els plats i la roba, dutxar-se, regar els jardins, etc.
dissabte, 31 de gener del 2009
BARÇA, ESPANYOL I TV3
Per als aficionats “culers”, veure el Barça-Espanyol de dijous passat per un canal diferent a TV3se’ns va fer estrany. I és que aquest any estàvem molt mal acostumats, ja que la televisió pública de Catalunya els havia emès pràcticament tots.
Potser alguns, els que menys segueixen l’actualitat, la noticia es va sorprendre. A d’altres com jo, molt més seguidors de l’actualitat diària, fins i tot, quan em vaig assabentar de la possibilitat que la Televisió de Catalunya no emetés el partit, fins hi tot vaig endevinar el motiu.
Tot ve d’una sentència judicial que condemnava al Barça a pagar a pagar una milionada a Sogecable pels drets televisius. Si no recordo malament, amb el que va cobrar de la UEFA l’any passat, no en tenia prou. Al fer-se pública la sentència, Jan Laporta, va anunciar que al Barça no li costaria ni un euro. El motiu és que “ja havien fet ‘calaix’ de la part que, suposadament, els hi pertocava”. L’altra part l’havia de posar Televisió de Catalunya. I aquí comença tot l’enrenou: les dues parts no s’hi posen d’acord. El Barça demana pagar el 50 % cadascuna de les parts i Televisió de Catalunya, s’hi nega. A partir d’aquí, total prohibició per part del Barça per a que TV3 pugui retransmetre els partits de futbol (no sé si també els altres esports on juga algun equip del club)
Es d’esperar que s’haurà d’arribar més aviat o menys a un acord. Jo no puc imaginar que TV3 no tingui donar, d’una manera o un altra els partits del Barça. Durant molts d’anys, arreu del món, s’ha identificat el Barça amb Catalunya, sobre tot quan ha anat per Espanya. I fora d’aquí, el Barça, ha estat el millor ambaixador. I TV3, per la seva part, ha fet molt per la normalització lingüística del català i tothom, amb més o menys estimació, la reconeix com la televisió de casa nostra.
I l’Espanyol, què hi pinta amb tot això? L’Espanyol, avui per avui és un equip a la deriva. Tothom parla de l’angoixa que va passar al Barça per a superar l’eliminatòria de copa, però no diu ningú que, l’Espanyol, amb Pochettino d’entrenador, encara no ha estat capça de guanyar. O sigui, porten una mitjana si fa o no fa, com els altres dos entrenadors que l’han precedit aquest any. Si res no hi posa remei, aquest any, l’Espanyol baixarà a la segona divisió. I tot gràcies a un president no que ha sabut estar a l’altura que mereix una entitat com l’altre gran equip de Barcelona. Sánchez Llibre, és per a mi, una ombra de president. Un president que ha volgut mantenir unes relacions tenses amb el Barça per una rabieta que va agafar quan no va poder aconseguir-ne el traspàs de Saviola. Des de llavors, que va trencar unilateralment les relacions amb el Barcelona, que no ha fet més que “deambular” d’allà cap a aquí, sense saber exactament cap a quin indret anar. Quan hi ha dos equip, un de gran i un de petit i, entre ells, no hi ha una bona relació, hi té més a perdre el petit que el gran.
La directiva del Barça, de la ma de Laporta, va convidar a la de l’Espanyol al dinar de germanor que sempre s’havia fet davant d’un derbi. La resposta de Sánchez Llibre, una vegada més va ser que no. És un lleig que no diu gaire gran cosa del president de l’Espanyol. Sánchez Llibre hauria d’haver plegat ja fa molt de temps (una cosa com va fer Ramón Calderón al Real Madrid) I si no ho ha fet, és per que vol sortir a la foto del dia de la inauguració del nou estadi de l’Espanyol. Una foto que, ho Pochetino li posa remei, o sé la tindran que fer des de la segona divisió.
Una de les causes per les que no ha dimitit, segurament, és per que, al darrera, tampoc no hi ha gaire gent capacitada o amb ganes de fer-se càrrec d’un Espanyol en hores baixes!
Potser alguns, els que menys segueixen l’actualitat, la noticia es va sorprendre. A d’altres com jo, molt més seguidors de l’actualitat diària, fins i tot, quan em vaig assabentar de la possibilitat que la Televisió de Catalunya no emetés el partit, fins hi tot vaig endevinar el motiu.
Tot ve d’una sentència judicial que condemnava al Barça a pagar a pagar una milionada a Sogecable pels drets televisius. Si no recordo malament, amb el que va cobrar de la UEFA l’any passat, no en tenia prou. Al fer-se pública la sentència, Jan Laporta, va anunciar que al Barça no li costaria ni un euro. El motiu és que “ja havien fet ‘calaix’ de la part que, suposadament, els hi pertocava”. L’altra part l’havia de posar Televisió de Catalunya. I aquí comença tot l’enrenou: les dues parts no s’hi posen d’acord. El Barça demana pagar el 50 % cadascuna de les parts i Televisió de Catalunya, s’hi nega. A partir d’aquí, total prohibició per part del Barça per a que TV3 pugui retransmetre els partits de futbol (no sé si també els altres esports on juga algun equip del club)
Es d’esperar que s’haurà d’arribar més aviat o menys a un acord. Jo no puc imaginar que TV3 no tingui donar, d’una manera o un altra els partits del Barça. Durant molts d’anys, arreu del món, s’ha identificat el Barça amb Catalunya, sobre tot quan ha anat per Espanya. I fora d’aquí, el Barça, ha estat el millor ambaixador. I TV3, per la seva part, ha fet molt per la normalització lingüística del català i tothom, amb més o menys estimació, la reconeix com la televisió de casa nostra.
I l’Espanyol, què hi pinta amb tot això? L’Espanyol, avui per avui és un equip a la deriva. Tothom parla de l’angoixa que va passar al Barça per a superar l’eliminatòria de copa, però no diu ningú que, l’Espanyol, amb Pochettino d’entrenador, encara no ha estat capça de guanyar. O sigui, porten una mitjana si fa o no fa, com els altres dos entrenadors que l’han precedit aquest any. Si res no hi posa remei, aquest any, l’Espanyol baixarà a la segona divisió. I tot gràcies a un president no que ha sabut estar a l’altura que mereix una entitat com l’altre gran equip de Barcelona. Sánchez Llibre, és per a mi, una ombra de president. Un president que ha volgut mantenir unes relacions tenses amb el Barça per una rabieta que va agafar quan no va poder aconseguir-ne el traspàs de Saviola. Des de llavors, que va trencar unilateralment les relacions amb el Barcelona, que no ha fet més que “deambular” d’allà cap a aquí, sense saber exactament cap a quin indret anar. Quan hi ha dos equip, un de gran i un de petit i, entre ells, no hi ha una bona relació, hi té més a perdre el petit que el gran.
La directiva del Barça, de la ma de Laporta, va convidar a la de l’Espanyol al dinar de germanor que sempre s’havia fet davant d’un derbi. La resposta de Sánchez Llibre, una vegada més va ser que no. És un lleig que no diu gaire gran cosa del president de l’Espanyol. Sánchez Llibre hauria d’haver plegat ja fa molt de temps (una cosa com va fer Ramón Calderón al Real Madrid) I si no ho ha fet, és per que vol sortir a la foto del dia de la inauguració del nou estadi de l’Espanyol. Una foto que, ho Pochetino li posa remei, o sé la tindran que fer des de la segona divisió.
Una de les causes per les que no ha dimitit, segurament, és per que, al darrera, tampoc no hi ha gaire gent capacitada o amb ganes de fer-se càrrec d’un Espanyol en hores baixes!
divendres, 30 de gener del 2009
MASSA PODER AL PP
Els cas dels espionatges de la comunitat de Madrid o l’Espegate, com ja anomenen alguns, pareix que va cap al no res o al menys això es dedueix de les darreres informacions periodístiques. Evidentment quan dic això em refereixo a la investigació interna que va manar la direcció del PP que, avui, encara encapçala Mariano Rajoy. Els que són investigats, evidentment, no volen que s’arribi a cap conclusió que pogués portar-los a depurar dintre del seu propi partit. Així, el titular del Periódico d’avui sobre aquest cas, és prou eloqüent: “Aguirre avisa Rajoy que la seva investigació perjudica tot el PP”. El que caldria saber abans que res és si la investigació que Rajoy va manar a la seva núm. 2, Maria Dolores de Cospedal, s’ha iniciat. Un té els seus dubtes...
Potser el titular del Punt sigui encara molt més aclaridor: “El número dos d’Aguirre apunta la cúpula del PP com a responsable de l’espionatge” (o sigui, ja no és Esperanza Aguirre la possible instigadora, ara deu de ser Mariano Rajoy. I subtitula: “La direcció del Partit Popular estudia ‘tancar’ el cas sense exigir responsabilitats per salvar la imatge” (o sigui, més o menys el que deia jo no fa gaires dies)
I és que, com dic al títol, dintre del PP hi ha massa poder. En un partit d’esquerres, els seus dirigents, tenen poder fins que ocupen càrrecs rellevants ja sigui en el propi partit o de govern, parlamentaris, etc. Però fora d’aquí no deixen de ser professors, professionals liberals, funcionaris o fins i tot obrers. Pocs, molt pocs, segueixen tenint poder un cop retirats de la política activa.
Mentre, el PP, darrera dels polítics hi ha molt poder.: homes de negocis que ocupen diversos consells d’administració d’empreses multinacionals, banquers, empresaris, etc. Gent que té, a part de poder, grans fortunes personals. També entre els polítics n’hi ha d’aquest. Ara, per exemple, me venen al cap dos noms: Rato i Matues.
Els interessos, en tot els sentits, que sempre ha tingut la dreta d’aquest país per “manar”, ha fet que usi tot tipus d’argúcies, sense cap mena d’escrúpol i a costa del que faci falta. Per això, quan una cosa no els surt bé o, simplement la casualitat ha fet que se’ls giri en contra, la reacció immediata d’ells és donar la culpa als socialistes.
Hi ha una dita castellana que diu: “piensa el ladrón que todos son de su condición”. Dintre del seu partit, sí, fora d’ell, en trobes, segur, però molts menys...
Potser el titular del Punt sigui encara molt més aclaridor: “El número dos d’Aguirre apunta la cúpula del PP com a responsable de l’espionatge” (o sigui, ja no és Esperanza Aguirre la possible instigadora, ara deu de ser Mariano Rajoy. I subtitula: “La direcció del Partit Popular estudia ‘tancar’ el cas sense exigir responsabilitats per salvar la imatge” (o sigui, més o menys el que deia jo no fa gaires dies)
I és que, com dic al títol, dintre del PP hi ha massa poder. En un partit d’esquerres, els seus dirigents, tenen poder fins que ocupen càrrecs rellevants ja sigui en el propi partit o de govern, parlamentaris, etc. Però fora d’aquí no deixen de ser professors, professionals liberals, funcionaris o fins i tot obrers. Pocs, molt pocs, segueixen tenint poder un cop retirats de la política activa.
Mentre, el PP, darrera dels polítics hi ha molt poder.: homes de negocis que ocupen diversos consells d’administració d’empreses multinacionals, banquers, empresaris, etc. Gent que té, a part de poder, grans fortunes personals. També entre els polítics n’hi ha d’aquest. Ara, per exemple, me venen al cap dos noms: Rato i Matues.
Els interessos, en tot els sentits, que sempre ha tingut la dreta d’aquest país per “manar”, ha fet que usi tot tipus d’argúcies, sense cap mena d’escrúpol i a costa del que faci falta. Per això, quan una cosa no els surt bé o, simplement la casualitat ha fet que se’ls giri en contra, la reacció immediata d’ells és donar la culpa als socialistes.
Hi ha una dita castellana que diu: “piensa el ladrón que todos son de su condición”. Dintre del seu partit, sí, fora d’ell, en trobes, segur, però molts menys...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)