MASSA PODER AL PP

Els cas dels espionatges de la comunitat de Madrid o l’Espegate, com ja anomenen alguns, pareix que va cap al no res o al menys això es dedueix de les darreres informacions periodístiques. Evidentment quan dic això em refereixo a la investigació interna que va manar la direcció del PP que, avui, encara encapçala Mariano Rajoy. Els que són investigats, evidentment, no volen que s’arribi a cap conclusió que pogués portar-los a depurar dintre del seu propi partit. Així, el titular del Periódico d’avui sobre aquest cas, és prou eloqüent: “Aguirre avisa Rajoy que la seva investigació perjudica tot el PP”. El que caldria saber abans que res és si la investigació que Rajoy va manar a la seva núm. 2, Maria Dolores de Cospedal, s’ha iniciat. Un té els seus dubtes...
Potser el titular del Punt sigui encara molt més aclaridor: “El número dos d’Aguirre apunta la cúpula del PP com a responsable de l’espionatge” (o sigui, ja no és Esperanza Aguirre la possible instigadora, ara deu de ser Mariano Rajoy. I subtitula: “La direcció del Partit Popular estudia ‘tancar’ el cas sense exigir responsabilitats per salvar la imatge” (o sigui, més o menys el que deia jo no fa gaires dies)
I és que, com dic al títol, dintre del PP hi ha massa poder. En un partit d’esquerres, els seus dirigents, tenen poder fins que ocupen càrrecs rellevants ja sigui en el propi partit o de govern, parlamentaris, etc. Però fora d’aquí no deixen de ser professors, professionals liberals, funcionaris o fins i tot obrers. Pocs, molt pocs, segueixen tenint poder un cop retirats de la política activa.
Mentre, el PP, darrera dels polítics hi ha molt poder.: homes de negocis que ocupen diversos consells d’administració d’empreses multinacionals, banquers, empresaris, etc. Gent que té, a part de poder, grans fortunes personals. També entre els polítics n’hi ha d’aquest. Ara, per exemple, me venen al cap dos noms: Rato i Matues.
Els interessos, en tot els sentits, que sempre ha tingut la dreta d’aquest país per “manar”, ha fet que usi tot tipus d’argúcies, sense cap mena d’escrúpol i a costa del que faci falta. Per això, quan una cosa no els surt bé o, simplement la casualitat ha fet que se’ls giri en contra, la reacció immediata d’ells és donar la culpa als socialistes.
Hi ha una dita castellana que diu: “piensa el ladrón que todos son de su condición”. Dintre del seu partit, sí, fora d’ell, en trobes, segur, però molts menys...