El PP va recusar ahir al magistrat de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón per haver-se trobat en una cacera amb el Ministre de Justícia Mariano Fernández-Bermejo. Garzón és l’instructor contra les causes de corrupció del PP (així, directament i sense embolics!)
A la cacera, organitzada per un exregidor d’un poble de Jaén, van coincidir les dues personalitats, però, segons els testimonis, quasi ni van parlar i menys sobre el tema del PP.
Així, perquè el PP, sense tenir proves de que, en un moment donat, haguessin pogut parlar sobre les corruptel•les populars. En un estat de dret, que tan defensen els peperos quan es tracta de les “seves garrofes”, sense aportar proves no és pot acusar ningú i ha una màxima en dret que “tothom és innocent fins que es demostri el contrari”. Evidentment, quan he parlat abans de corrupció, ho he dit, perquè de proves contra dirigents populars i el seu entorn, n’hi ha!
La suposada parcialitat de Garzón es deuria a que es va presentar de núm. 2 per Madrid, immediatament darrera de Felipe González l’any 1993!
Per aquella època, Baltasar Garzón era un jove jutge que va arribar a l’Audiència Nacional i que portava la majoria dels casos més sonats (més o menys com ara) Jo vaig arribar a dir d’ell: “Si es presentés per a president del govern espanyol, segur que guanyava!”. Felipe González va ser molt llest i el va saber portar allà on podia ser-li més útil. Sé suposa que li va oferir el Ministeri de Justícia. Finalment, Garzón es va quedar sense res: de jutge “estrella” a diputat “ras”. Allò no anava amb la forma de ser del jutge.
En l’etapa més difícil de Felipe González, on el PP de José Maria Aznar i IU de Julio Anguita feien la coneguda “pinça”, en els temps de “Váyase, Sr. González”, Baltasar Garzón va “descobrir” la trama GAL (Grupo Armado de Liberación, per aquells que no sàpiguen el que volia dir...)
Es va dir que Garzón estava ressentit amb Felipe González perquè, finalment, no el va arribar a fer ministre i, es clar, un càrrec així mola molt i queda molt bé als currículums (encara que ja no caldrà que el presentes en lloc)
Però d’això ja fa molts d’anys, el president del govern és José Luis Rodríguez Zapatero i l’etapa actual no té res a veure amb la darrera legislatura de González. Encara que als del PP ja els va bé recordar-ho per a intentar “treure-li els colors” al PSOE.
Però quan Zapatero va arribar al poder, es va parlar d’una nova etapa. “L’infern” particular, els socialistes ja l’havien passat. Fins i tot, Aznar ho va arribar a fer també duran la primera legislatura (per a bona part dels espanyols) que va treure majoria absoluta el segon cop que es va presentar. Després va arribar l’etapa “de petit dictador” de Josemari que va acabar amb els atemptats de l’11-M de Madrid, dos dies abans de la jornada electoral. La conducta dels membres del govern d’Aznar van portar-los al fracàs electoral i una victòria, impensable uns dies abans, de Zapatero.
Però el PP no es va saber renovar prou. El llast dels Zaplana, Acebes, Mayor Oreja, Esperanza Aguirre, etc., van trigar molt a començar a deixar-lo anar. I com s’ha acabat demostrant, encara en queda molt! Segons el propi Garzón, hi ha trama que ja fa 10 anys que va començar! Així no és d’estranyar que Ana Botella surti defensant l’etapa del seu marit!!... Abans que algú l’acabi assenyalat amb el dit! És allò de “prevenir abans de curar”.
Garzón només és una excusa. Un intent de desviar l’atenció. Igual que la foto de família de família que es va fer Rajoy amb el barons populars. No cal seguir molt la política per a saber que, molts dels que van sortir a la foto, són els que ja fa temps estan intentant fer-lo fora de la presidència del partit. La “foto” del Sant Sopar (la última cena), la van fer abans de que Crist fos traït per Judes. La diferència és que a la que es va fer al carrer Gènova, de judes n’hi ha més d’un!
divendres, 13 de febrer del 2009
dijous, 12 de febrer del 2009
MANDA HUEVOS!
Federico Trillo va ser Ministre de Defensa amb el primer govern de José Maria Aznar i President del Congrés dels Diputats al segon. De l’etapa de ministre se’l recorda per l’arenga que va fer als soldats espanyols desplaçats a l’Iraq i d’origen salvadorenc amb un: ¡"Viva Honduras!” I de l’etapa de president del Congrés, per aquella vegada que, tenint el micròfon obert va dir: “¡Manda huevos!” Frases curtes, però contundents...
Com contundent va ser ahir la seva intervenció duran la compareixença del Ministre de Justícia Mariano Fernández Bermejo a qui, entre altres coses, li va dir que el PP trencava el pacte nacional per la Justícia i va acabar demanant-li la seva dimissió. (Manda huevos!)
Però sense cap mena de dubte, l’episodi més greu que li va tocar viure a Federico Trillo va ser en la seva etapa de Ministre de Defensa. Ho recordareu, l’exercit de Terra va llogar un avió (un Iakolef-42) per a transport d’oficials i suboficials destinats a l’Afganistan de retorn a Espanya. L’avió, que reunia unes condicions pèssimes per volar, va estavellar-se a Turquia i hi van morir 62 persones. L’episodi d’identificació dels cadàvers va ser llarg, feixuc i molt deficient per voler tancar ràpidament l’episodi. Amb les presses no es va identificar bé a bona part dels morts i les famílies, en lloc dels seus, van acabar enterrant no sé sap qui... L’oposició va demanar la dimissió de Trillo, però ell, ferm i marcial, va continuar al seu lloc. Ara, demana la dimissió de Fernández Bermejo... Manda huevos!!
I tot arranca al assabentar-se la direcció nacional del PP que el mes passat van coincidir en una cacera el ministre i el jutge Baltasar Garzón, que instrueix algun dels casos en que dirigents del PP i persones vinculades, han estat imputats. Per cert, també ha estat recusat... No hi ha proves, l’organitzador de la cacera ha dit que els va convidar personalment i per separat i que un cop allí pràcticament no es van parlar... Manda huevos!!
Sóc de l’opinió que aquesta estratègia, igual que la “foto de família” de tots els que “pinten alguna cosa al PP” (Ruiz-Gallardon em consta que no hi volia sortir), que van fer-se ahir, és una cortina de fum per desviar l’atenció (o ràfegues de disctració, si ho preferiu així) sobre els conflictes interns i externs que estan vivint. De moment han aconseguit que dels casos d’espionatge a Madrid, que quasi no en parli els mitjans de comunicació.
Tot apunta que és molt greu. Tres dels implicats ja estan a la presó per decisió del jutge Garzón i, algun d’ells està estretament vinculat amb els negocis de l’Alejandro Agag, el gendre de José Maria Aznar... Ara s’expliquen moltes coses. Manda huevos!!
Per si o per no, a partir d’ara, quan algú em convidi a un àpat (no sóc caçador, ni pescador...), per si de cas, li demanaré la llista de convidats, no fos el cas que també hi anés algun dels membres del PP implicats en escàndols urbanístics i em poguessin vincular a mi... Manda huevos!!
(Els acudits són de Ferreres al Periódico de Catalunya)
Com contundent va ser ahir la seva intervenció duran la compareixença del Ministre de Justícia Mariano Fernández Bermejo a qui, entre altres coses, li va dir que el PP trencava el pacte nacional per la Justícia i va acabar demanant-li la seva dimissió. (Manda huevos!)
Però sense cap mena de dubte, l’episodi més greu que li va tocar viure a Federico Trillo va ser en la seva etapa de Ministre de Defensa. Ho recordareu, l’exercit de Terra va llogar un avió (un Iakolef-42) per a transport d’oficials i suboficials destinats a l’Afganistan de retorn a Espanya. L’avió, que reunia unes condicions pèssimes per volar, va estavellar-se a Turquia i hi van morir 62 persones. L’episodi d’identificació dels cadàvers va ser llarg, feixuc i molt deficient per voler tancar ràpidament l’episodi. Amb les presses no es va identificar bé a bona part dels morts i les famílies, en lloc dels seus, van acabar enterrant no sé sap qui... L’oposició va demanar la dimissió de Trillo, però ell, ferm i marcial, va continuar al seu lloc. Ara, demana la dimissió de Fernández Bermejo... Manda huevos!!
I tot arranca al assabentar-se la direcció nacional del PP que el mes passat van coincidir en una cacera el ministre i el jutge Baltasar Garzón, que instrueix algun dels casos en que dirigents del PP i persones vinculades, han estat imputats. Per cert, també ha estat recusat... No hi ha proves, l’organitzador de la cacera ha dit que els va convidar personalment i per separat i que un cop allí pràcticament no es van parlar... Manda huevos!!
Sóc de l’opinió que aquesta estratègia, igual que la “foto de família” de tots els que “pinten alguna cosa al PP” (Ruiz-Gallardon em consta que no hi volia sortir), que van fer-se ahir, és una cortina de fum per desviar l’atenció (o ràfegues de disctració, si ho preferiu així) sobre els conflictes interns i externs que estan vivint. De moment han aconseguit que dels casos d’espionatge a Madrid, que quasi no en parli els mitjans de comunicació.
Tot apunta que és molt greu. Tres dels implicats ja estan a la presó per decisió del jutge Garzón i, algun d’ells està estretament vinculat amb els negocis de l’Alejandro Agag, el gendre de José Maria Aznar... Ara s’expliquen moltes coses. Manda huevos!!
Per si o per no, a partir d’ara, quan algú em convidi a un àpat (no sóc caçador, ni pescador...), per si de cas, li demanaré la llista de convidats, no fos el cas que també hi anés algun dels membres del PP implicats en escàndols urbanístics i em poguessin vincular a mi... Manda huevos!!
(Els acudits són de Ferreres al Periódico de Catalunya)
dimecres, 11 de febrer del 2009
POLÍTICA SENSE POLÍTICS?
He sentit moltes vegades dir a la gent que “estan desenganyats de la política”. Més que de la política, penso, la gent està desenganyada dels polítics o de la “classe política” que és el mateix. Però jo sempre els dic: “els polítics han d’existir!”
En casos molt extrems (dictadura i anarquia) els polítics podrien ser prescindibles, encara que en la pràctica tampoc ho serien. Franco és declarava personalment “no polític”, però estava envoltat de ministres, secretaris d’Estat, subsecretaris, procuradors en Corts, etc. I a un país com Albània, on existia una dictadura del proletariat, també hi havia un president de la república, ministres, etc. També els sindicats d’ideologia anarquista tenen els seu secretari general, els secretaris sectorials, etc.
O sigui, podríem definir que “polític és aquella persona que fa política” i, segons Aristòtil, “l’home (i la dona) era un animal polític per naturalesa”.
Però és veritat que el polític (en un sentit molt ampli de la paraula) degrada la política (en majúscules) I també és cert que polítics corruptes n’hi ha tot arreu. Una afirmació de collita pròpia: “Al partit que no hi ha polítics corruptes és perquè no han arribat a tenir poder”. No obstant això, no vull dir, ni molt menys, que tots els polítics siguin corruptes. Només una minoria ho és, però aquest són prou per desprestigiar a tot un partit.
Posem, per exemple, el cas del Partit Popular, per actual, no per una altra cosa. De moment, Baltasar Garzón n’ha detingut una trentena. Ni que en fossin 300 (com la pel•lícula)... Què són si el PP té a centenars de milers d’afiliats i quasi 10 milions de votants? Evidentment, molt pocs...
Al partit socialista de l’època de Felipe González, que va ser quan més casos de corrupció van sortir, algú em podria enumerar tots els imputats? Quants en surten... 5?, 10? Molt pocs per a que algú se’n recordi dia sí, dia també d’aquells casos. El que passa és que quan surten a la llum casos de corrupció, tothom pensa que, els que hi estan per sobre, també ho han de saber o tolerar. És possible...
Per al ciutadà de peu, aquell que segueix la política, majoritàriament per televisió, li resulta increïble veure els líders dels dos partits majoritaris (PSOE i PP) tirant-se els plats al cap abans d’arribar a grans acords.
A la sessió d’ahir al Congrés dels Diputats, Zapatero, va allargar la ma al PP i col•laborar plegat per a treure Espanya de la crisi. Rajoy s’hi va negar.
Segurament, Rajoy, està molt més preocupat de com sortir de la crisi interna que pateix el seu partit, amb casos d’espies i corrupció per mitja Espanya, que de col•laborar amb el govern. És evident que, en casos així, com ho va fer abans en la lluita contra el terrorisme, a Rajoy li manca sentit d’Estat i li sobra partidisme.
Ara mateix està molt més preocupat no sortir esquitxat de tots els escàndols en que s’ha vist involucrat el PP que no de donar idees per tornar a fer rutllar l’economia espanyola.
Ah! I que no doni tant la culpa al govern sobre la pèrdua d’ocupació que bona part de la mateix la té el món empresarial i la gran banca. I la majoria d’empresaris (com els dirigents financers no són, precisament, socialistes)
Per molt que ho vulgui justificar Rajoy, ara mateix té un munt de problemes i no sabria dir quin de tot és més gros. Abans de “llançar merda” cap al PSOE ha de mirar de treure-se-la de casa!
Pot ser seria un bon moment, però davant d’un panorama així, potser caldria avançar les eleccions i buscar formar un govern amb un suport ampli de la majoria de partits, inclòs el PP, però sense Rajoy ni tots els qui ara l’envolten!
He sentit moltes vegades dir a la gent que “estan desenganyats de la política”. Més que de la política, penso, la gent està desenganyada dels polítics o de la “classe política” que és el mateix. Però jo sempre els dic: “els polítics han d’existir!”
En casos molt extrems (dictadura i anarquia) els polítics podrien ser prescindibles, encara que en la pràctica tampoc ho serien. Franco és declarava personalment “no polític”, però estava envoltat de ministres, secretaris d’Estat, subsecretaris, procuradors en Corts, etc. I a un país com Albània, on existia una dictadura del proletariat, també hi havia un president de la república, ministres, etc. També els sindicats d’ideologia anarquista tenen els seu secretari general, els secretaris sectorials, etc.
O sigui, podríem definir que “polític és aquella persona que fa política” i, segons Aristòtil, “l’home (i la dona) era un animal polític per naturalesa”.
Però és veritat que el polític (en un sentit molt ampli de la paraula) degrada la política (en majúscules) I també és cert que polítics corruptes n’hi ha tot arreu. Una afirmació de collita pròpia: “Al partit que no hi ha polítics corruptes és perquè no han arribat a tenir poder”. No obstant això, no vull dir, ni molt menys, que tots els polítics siguin corruptes. Només una minoria ho és, però aquest són prou per desprestigiar a tot un partit.
Posem, per exemple, el cas del Partit Popular, per actual, no per una altra cosa. De moment, Baltasar Garzón n’ha detingut una trentena. Ni que en fossin 300 (com la pel•lícula)... Què són si el PP té a centenars de milers d’afiliats i quasi 10 milions de votants? Evidentment, molt pocs...
Al partit socialista de l’època de Felipe González, que va ser quan més casos de corrupció van sortir, algú em podria enumerar tots els imputats? Quants en surten... 5?, 10? Molt pocs per a que algú se’n recordi dia sí, dia també d’aquells casos. El que passa és que quan surten a la llum casos de corrupció, tothom pensa que, els que hi estan per sobre, també ho han de saber o tolerar. És possible...
Per al ciutadà de peu, aquell que segueix la política, majoritàriament per televisió, li resulta increïble veure els líders dels dos partits majoritaris (PSOE i PP) tirant-se els plats al cap abans d’arribar a grans acords.
A la sessió d’ahir al Congrés dels Diputats, Zapatero, va allargar la ma al PP i col•laborar plegat per a treure Espanya de la crisi. Rajoy s’hi va negar.
Segurament, Rajoy, està molt més preocupat de com sortir de la crisi interna que pateix el seu partit, amb casos d’espies i corrupció per mitja Espanya, que de col•laborar amb el govern. És evident que, en casos així, com ho va fer abans en la lluita contra el terrorisme, a Rajoy li manca sentit d’Estat i li sobra partidisme.
Ara mateix està molt més preocupat no sortir esquitxat de tots els escàndols en que s’ha vist involucrat el PP que no de donar idees per tornar a fer rutllar l’economia espanyola.
Ah! I que no doni tant la culpa al govern sobre la pèrdua d’ocupació que bona part de la mateix la té el món empresarial i la gran banca. I la majoria d’empresaris (com els dirigents financers no són, precisament, socialistes)
Per molt que ho vulgui justificar Rajoy, ara mateix té un munt de problemes i no sabria dir quin de tot és més gros. Abans de “llançar merda” cap al PSOE ha de mirar de treure-se-la de casa!
Pot ser seria un bon moment, però davant d’un panorama així, potser caldria avançar les eleccions i buscar formar un govern amb un suport ampli de la majoria de partits, inclòs el PP, però sense Rajoy ni tots els qui ara l’envolten!
dimarts, 10 de febrer del 2009
D’AMPOSTA CAPITAL A L’AMPOSTA DESCAPITALITZADA
Convergència Democràtica de Catalunya d’Amposta, ja fa uns quant anys (en plena lluita contra el transvasament de l’Ebre), va idear un eslògan per cridar l’atenció i incidir en l'opinió dels seus militants i simpatitzants per contrarestar “la marea blava” i tot allò que emanava del moviment.
Aquest lema era “Amposta Capital”. El seu màxim líder, l’alcalde d’aquella època, se’l va fer ràpidament d’ell i va fer-ne bandera de la seva reivindicació. Aquell any, el dia del bou capllaçat, alguns membres de CDC exhibien samarretes gorges amb el lema. Unes samarretes que prèviament havien repartit de forma gratuïta entre ciutadans i empresaris del municipi. No obstant, hi ha que dir-ho, predominava el color blau sobre el groc!! I això que les camisetes eren de pagament!!
També van fer dessuadores que van lluir les xiques del handbol. Igualment grogues i amb el lema d’Amposta Capital.
De vegades, l’anterior alcalde, havia de matisar que “capital” no devia entendres al peu de la lletra com a reivindicació de la “capitalitat” d’Amposta; què capital també significava “important”: Amposta, (ciutat) important!
Tanta va arribar a ser l’obsessió del avui senador d’Espanya que, al cap dels anys, i una vegada va deixar de ser alcalde, que, juntament amb un empresari de la ciutat, va constituir una empresa que portava el mateix nom: AMPOSTA CAPITAL.
Encara eren temps de bonança econòmica, on la construcció d’edificacions era la principal activitat econòmica. Els empresaris del sector, la majoria, guanyaven diners, com es diu vulgarment, “a palades”. Així no és d’estranyar que Amposta Capital, pràcticament abans de començar a desenvolupar l’activitat, ja va patrocinar el Club de Futbol Amposta.
L’edició de divendres passat del periòdic gratuït Més Ebre, publicava una entrevista amb Josep Lluís Tarazona, president del Club de Futbol Amposta i, ja fa unes quantes legislatures, regidor d’esports amb Roig d’Alcalde. Es queixava Tarazona de que el club de futbol s’havia quedat sense esponsorització, malgrat la promesa de l’actual alcalde i d’una persona que “abans era amic” (no citava el nom, però es podia entendre que parlava de Roig), els havien deixat, literalment “amb el cul al aire”. L’import per portar a les samarretes l’eslògan, era de 60.000 € anuals. La conseqüència d’això havia estat que, l’entitat, havia tingut que baixar el pressupost de la temporada amb un 30 % i, evidentment, també les fitxes dels jugadors del primer equip. I no només havia deixat de fer publicitat la principal marca, també la majoria de les empreses petites que hi destinaven 1.500 euros.
Amposta està "descapitalizada" i la conseqüència d’això la pateix l’equip de futbol, però també molts de treballadors que s’han quedat al carrer per “expedients de regulació d’ocupació” (ERO’s) u altres mesures presents pels empresaris de la ciutat.
Estem davant del final del model capitalista convergent d’Amposta?
Aquest lema era “Amposta Capital”. El seu màxim líder, l’alcalde d’aquella època, se’l va fer ràpidament d’ell i va fer-ne bandera de la seva reivindicació. Aquell any, el dia del bou capllaçat, alguns membres de CDC exhibien samarretes gorges amb el lema. Unes samarretes que prèviament havien repartit de forma gratuïta entre ciutadans i empresaris del municipi. No obstant, hi ha que dir-ho, predominava el color blau sobre el groc!! I això que les camisetes eren de pagament!!
També van fer dessuadores que van lluir les xiques del handbol. Igualment grogues i amb el lema d’Amposta Capital.
De vegades, l’anterior alcalde, havia de matisar que “capital” no devia entendres al peu de la lletra com a reivindicació de la “capitalitat” d’Amposta; què capital també significava “important”: Amposta, (ciutat) important!
Tanta va arribar a ser l’obsessió del avui senador d’Espanya que, al cap dels anys, i una vegada va deixar de ser alcalde, que, juntament amb un empresari de la ciutat, va constituir una empresa que portava el mateix nom: AMPOSTA CAPITAL.
Encara eren temps de bonança econòmica, on la construcció d’edificacions era la principal activitat econòmica. Els empresaris del sector, la majoria, guanyaven diners, com es diu vulgarment, “a palades”. Així no és d’estranyar que Amposta Capital, pràcticament abans de començar a desenvolupar l’activitat, ja va patrocinar el Club de Futbol Amposta.
L’edició de divendres passat del periòdic gratuït Més Ebre, publicava una entrevista amb Josep Lluís Tarazona, president del Club de Futbol Amposta i, ja fa unes quantes legislatures, regidor d’esports amb Roig d’Alcalde. Es queixava Tarazona de que el club de futbol s’havia quedat sense esponsorització, malgrat la promesa de l’actual alcalde i d’una persona que “abans era amic” (no citava el nom, però es podia entendre que parlava de Roig), els havien deixat, literalment “amb el cul al aire”. L’import per portar a les samarretes l’eslògan, era de 60.000 € anuals. La conseqüència d’això havia estat que, l’entitat, havia tingut que baixar el pressupost de la temporada amb un 30 % i, evidentment, també les fitxes dels jugadors del primer equip. I no només havia deixat de fer publicitat la principal marca, també la majoria de les empreses petites que hi destinaven 1.500 euros.
Amposta està "descapitalizada" i la conseqüència d’això la pateix l’equip de futbol, però també molts de treballadors que s’han quedat al carrer per “expedients de regulació d’ocupació” (ERO’s) u altres mesures presents pels empresaris de la ciutat.
Estem davant del final del model capitalista convergent d’Amposta?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)