POLÍTICA SENSE POLÍTICS?

He sentit moltes vegades dir a la gent que “estan desenganyats de la política”. Més que de la política, penso, la gent està desenganyada dels polítics o de la “classe política” que és el mateix. Però jo sempre els dic: “els polítics han d’existir!”
En casos molt extrems (dictadura i anarquia) els polítics podrien ser prescindibles, encara que en la pràctica tampoc ho serien. Franco és declarava personalment “no polític”, però estava envoltat de ministres, secretaris d’Estat, subsecretaris, procuradors en Corts, etc. I a un país com Albània, on existia una dictadura del proletariat, també hi havia un president de la república, ministres, etc. També els sindicats d’ideologia anarquista tenen els seu secretari general, els secretaris sectorials, etc.
O sigui, podríem definir que “polític és aquella persona que fa política” i, segons Aristòtil, “l’home (i la dona) era un animal polític per naturalesa”.
Però és veritat que el polític (en un sentit molt ampli de la paraula) degrada la política (en majúscules) I també és cert que polítics corruptes n’hi ha tot arreu. Una afirmació de collita pròpia: “Al partit que no hi ha polítics corruptes és perquè no han arribat a tenir poder”. No obstant això, no vull dir, ni molt menys, que tots els polítics siguin corruptes. Només una minoria ho és, però aquest són prou per desprestigiar a tot un partit.
Posem, per exemple, el cas del Partit Popular, per actual, no per una altra cosa. De moment, Baltasar Garzón n’ha detingut una trentena. Ni que en fossin 300 (com la pel•lícula)... Què són si el PP té a centenars de milers d’afiliats i quasi 10 milions de votants? Evidentment, molt pocs...
Al partit socialista de l’època de Felipe González, que va ser quan més casos de corrupció van sortir, algú em podria enumerar tots els imputats? Quants en surten... 5?, 10? Molt pocs per a que algú se’n recordi dia sí, dia també d’aquells casos. El que passa és que quan surten a la llum casos de corrupció, tothom pensa que, els que hi estan per sobre, també ho han de saber o tolerar. És possible...
Per al ciutadà de peu, aquell que segueix la política, majoritàriament per televisió, li resulta increïble veure els líders dels dos partits majoritaris (PSOE i PP) tirant-se els plats al cap abans d’arribar a grans acords.
A la sessió d’ahir al Congrés dels Diputats, Zapatero, va allargar la ma al PP i col•laborar plegat per a treure Espanya de la crisi. Rajoy s’hi va negar.
Segurament, Rajoy, està molt més preocupat de com sortir de la crisi interna que pateix el seu partit, amb casos d’espies i corrupció per mitja Espanya, que de col•laborar amb el govern. És evident que, en casos així, com ho va fer abans en la lluita contra el terrorisme, a Rajoy li manca sentit d’Estat i li sobra partidisme.
Ara mateix està molt més preocupat no sortir esquitxat de tots els escàndols en que s’ha vist involucrat el PP que no de donar idees per tornar a fer rutllar l’economia espanyola.
Ah! I que no doni tant la culpa al govern sobre la pèrdua d’ocupació que bona part de la mateix la té el món empresarial i la gran banca. I la majoria d’empresaris (com els dirigents financers no són, precisament, socialistes)
Per molt que ho vulgui justificar Rajoy, ara mateix té un munt de problemes i no sabria dir quin de tot és més gros. Abans de “llançar merda” cap al PSOE ha de mirar de treure-se-la de casa!
Pot ser seria un bon moment, però davant d’un panorama així, potser caldria avançar les eleccions i buscar formar un govern amb un suport ampli de la majoria de partits, inclòs el PP, però sense Rajoy ni tots els qui ara l’envolten!