PP: ENTRE EL FINANÇAMENT IRREGULAR I L’EXERCIT DE SALVACIÓ

Feia dies que no tocava el tema de l’entramat de Gürtel que afecta a càrrecs del PP. I és que no s’hi produeixen novetats importants. Ahir sí. Ahir, el jutge Garzón, ja va donar proves de la imputació dels dirigents del PP Luis Bárcenas, tresorer del partit i Gerardo Galeote, diputat europeu. Entre tots dos, segons consta a la documentació, van cobrar una quantitat propera als dos milions d’euros.
Tot fa pensar que els cobraments anaven destinats al finançament il•legal del PP en temps de José Maria Aznar. Però Barcenas va continuar en el seu càrrec a l’arribada de Rajoy. Suposo que va ser una imposició de l’anterior i funest president del govern espanyol.
Rajoy calla. I la seva actitud contrasta amb les exigències als membres del govern sobre les formes de governar. Només al recordar que el Ministre Bermejo va caure, en bona part, per la pressió que va exercir el PP. També ha fet moltíssima pressió al Jutge Garzón però sense èxit, al menys fins ara.
Però a les files del PP quasi ningú mou fitxa. S’han limitat a expulsar del partit a alcaldes i altres de rang inferior. Però amb els “peixos grossos”, n’hi tocar-los! A part dels dos esmentats n’hi ha un d’excepcional: Francisco Camps, President de la Comunitat Valenciana...
Segurament que “la caiguda” d’alguns d’aquest càrrecs deixaria en una situació molt incomoda al president nacional del partit. Fins i tot podria forçar la seva dimissió. Per això i mentre puguin lluitaran per salvar-se i si fa falta, s’aferraran a un “clau ardent”, com es diu vulgarment.
Mentre, des de la Comunitat Valenciana s’ha llançat un repte al govern central (igual com va fer fa uns anys Dña. Esperanza Aguirre amb l’assignatura d’Educació per la Ciutadania), però en aquest cas contra la llei d’avortament que vol aprovar el govern Zapatero. Diu Camps que faran la seva pròpia llei d’avortament i que un grup de voluntaris miraran de convèncer a les noies que vulguin avortar que no ho facin. Em recorda l’Exercit de Salvació (potser l’heu vist en algunes pel•lícules americanes recaptant fons pels carrers) que tenen cura de les bones costums de la població americana (de fet mundial, ja que estan per molts països) i miren d’adoctrinar-nos.
Camps, amb l’Educació per la ciutadania també va voler fer un invent (d’aquells que es diu ‘amb gasosa’) i va voler que s’impartís en anglès. Al final un desastre!
Esperem també que amb la ‘pròpia llei d’avortament’ es torni a equivocar com en tantes altres coses, encara que els votants del PP no se’n adonen de la ‘biga a l’ull’ que tenen.

DE DEBÒ LA GUERRA VA ACABAR AVUI FA 70 ANYS?

Avui es commemora el 70è aniversari de l’acabament de la guerra. Avui fa 70 anys de la programació d’aquell comunicat de “Caido y desarmado el ejercito rojo...” des del quarter general de Franco a Burgos.
La darrera zona en caure va ser Llevant (València i Alacant) Precisament avui a la SER escoltava un testimoni molt esfereïdor. Una dona explicava com estaven esperant al port d’Alacant que els recollís un vaixell per anar-se’n (segurament cap a Mèxic o l’Argentina) En veure un barco que s’apropava per la línia de l’horitzó, van pensar que ja estaven salvats. Finalment van veure que era franquista i els va entrar el desànim. Un senyor que estava al seu costat es va seccionar la jugular allí mateix. Va preferir morir que caure en mans dels nacionals. També de la SER podeu escoltar aquest altre testimoni.
Certament dels darrers dies de la guerra i dels anys de la postguerra, tinc molt poca informació. Mon pare encara no havia fet 11 anys i ma mare en tenia 7. Els records són llunyans i, segurament, més pels que els han contat que no per les experiències viscudes. A la guerra es va situar la línia de la reraguarda franquista. Des d’allí es subministrada el menjar a la tropa del front i el poble va estar “envaït” durant uns mesos per l’exercit feixista.
Després d’uns anys de passar gana (ma mare diu que en va passar, en canvi mon pare disposava fins i tot de blat per a fer pa) i tenir com aliment bàsic les llentilles, els soldats “nacionals” els oferien llet de pot i cigrons.
Mon tio Leonardo (ja us en he parlat més vegades) em va explicar que ell, quan se’n va adonar que el front de l’Ebre estava a punt de caure, va poder fer arribar un missatge als seus pares i els va dir que marxessin lluny. Com a molt prop Barcelona. Es pensava que la resistència de la capital catalana seria heroica, com la que va fer-se a Madrid. Però la realitat va ser una altra. I després l’exili...
Quantes famílies trencades! Quantes vides truncades!
La padrina de mon pare (ma tia Consuelo) va marxar amb els seus pares i el seu fill Pepín (de 3 u 4 anys) El seu marit no va voler marxar. A França va haver de refer la seva vida amb un altre home de Cervià de les Garrigues (Lleida) de nom Francisco.
Mon tio Leonardo que va ser de la lleva del biberó es va casar amb una noi del Port de la Selva: Rosita.
Sobre tot els primers anys van ser molt durs. La repressió a les ciutats grans i mitjanes va ser forta. Als pobles petits no es va notar tant, però es va notar.
L’any 61 vaig anar per primer cop a l’escola amb 4 anys. El primer mestre que vaig tenir va ser Don Pedro que era fill del poble. Crec recordar que amb ell parlàvem català. Als 7 anys vaig passar a la “classe dels grans”. Allí em vaig trobar amb D. Francisco, fill de Santa Bàrbara i republicà convençut. Mon pare em va explicar que va tenir que “convertir-se” per a poder exercir. Molts d’anys després va ser ell mateix qui em va desvelar la seva ideologia. Quan ens dirigíem a ell, ho havíem de fer en castellà i, evidentment, tot l’ensenyament de l’època havia de ser en aquest idioma.
Les primeres classes de català (voluntàries) no les vaig rebre fins principis dels anys 80.
Darrerament s’han produït notícies que fan pensar que la guerra no fa tant que va acabar. Fixeu-vos amb l’acudit de Ferreres al Periódico d’ahir mateix... Carlos Fabra “el pirata de la Diputació de Castelló” publica un llibre lloant el Franquisme amb el beneplàcit del seu partit que no és la Falange, sinó el Partit Popular! A Itàlia, Berlusconi s’apareix cada cop més a Mussolini i aconsegueix reunificar la dreta baix el seu control.
l'Església surt al carrer i vol tenir cada cop més força i fa un pols al govern socialista de Zapatero.
70 anys? Pareix ahir mateix...

IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI (II)

Dintre de l’apartat de idees imaginatives per a superar la crisi, he d’informar-vos sobre una que apareix avui el Periódico de Catalunya: una espècie de caixer automàtic per a subministrar llet al detall.
Amb aquesta idea, que ja s’ha posat a la pràctica, s’aconsegueixen dues coses: abaixar el preu (ja que no es cobra l’envàs) i, precisament, al no anar envasada, no cal reciclar-lo. És una de les tres ‘R’ per evitar el consum d’envasos: Reducció, reutilització i reciclatge.

LA CAMARGA

Ahir vaig veure el documental “La Camarga” del realitzador ampostí Santi Valldepérez. Encara que feia molt de temps que n’havia sentit parlar, fins ara no havia tingut l’ocasió de poder gaudir d’un documental excepcional. I ho vaig poder fer perquè el mateix autor me’l va fer arribar, cosa que li agraeixo públicament el detall.
Per aquells que no coneguin la Camarga, cal dir en primer lloc que aquesta zona s’ubica a la desembocadura del riu francès Roine que forma un delta molt paregut al de l’Ebre. Fins ara no coneixia molts de detalls del documental. Una mica l’argument que va de famílies originàries del delta de l’Ebre que van anar a treballar a França, sobre tot a plantar arròs i es van quedar a viure allí. I també que hi sortia un jove cantant jotes en francès. Quan li vaig explicar a mon pare, aquest em va dir de seguida: Vicent! I és veritat, era Vicent Muñoz, fill de Valer (Valeriano) de la Galera i Rosita d’Amposta.
El documental té com a punt de partida el delta de l’Ebre. El “cavero” Amado Cebolla entrevista a dones i homes que van anar a treballar i que després de “fer la temporada” retornaven a casa. Era el grup més nombrós de la gent que marxava a França a treballar. I acaba a França entrevistant als que s’hi van quedar i van arrelar en terres franceses. Va ser el cas dels pares de Vicent i del seu germà gran, Homer.
Però al mirar-lo, les sorpreses anaven sortint un darrera de l’altra. Moltes de les persones que hi sortien, sobre tots els d’Amposta, eren gent que coneixia i als que havia parlat en innumerables ocasions, sobre tot de política. Alguns d’aquests, com ara Juan José Fuster, fill de Cervera del Maestre i casat a Amposta, més conegut per Calaix, ja són morts. També a les fotografies de l’època hi vaig poder reconèixer gent vinculada a la Galera, un poble que no es cita, però que també hi es present encara que de forma “passiva” al documental.
Algunes de les coses que es contàvem en resultaven familiars i les comparteixo totalment. També em sonaven alguns indrets, fins i tot, hi vaig estar en un dels llocs que s’esmenta: Domaine de Boisviel.
Boisviel, en la seva època d’esplendor (queda clar al documental que tots aquests llocs avui estan abandonats), era un mas dividit en dues parts: el Nord i el Sud. L’antic propietari l’havia repartit entre els seus dos fills. Els meus pares anaven en una colla de Santa Bàrbara i treballaven per al patró del N. En canvi al S hi anava gent de la Galera. Pareixia un poble! Hi havia quasi de tot: escola, cantina, camp de futbol, sirena per anunciar l’hora de posar-se a treballar i plegar, etc. Unes furgonetes equipades proveïen de menjar a la gent. Recordo una que venia queviures que al seu propietari li deien Tito i parlava castellà, que era una cosa important per entendres. Però n’hi havia que portaven carn, pa... Fins i tot un carnisser musulmà portava carn “especial” per als de la seva confessió. Alguna vegada hi havíem comprat. I de tant en tant alguna parada ambulant que venia productes de marroquineria...
També hi vaig reconèixer gent a les fotografies que hi sortien. En una d’elles s’hi poden veure els germans Homer i Vicent i la seva cosina de la Galera, Tere.