Avui es commemora el 70è aniversari de l’acabament de la guerra. Avui fa 70 anys de la programació d’aquell comunicat de “Caido y desarmado el ejercito rojo...” des del quarter general de Franco a Burgos.
La darrera zona en caure va ser Llevant (València i Alacant) Precisament avui a la SER escoltava un testimoni molt esfereïdor. Una dona explicava com estaven esperant al port d’Alacant que els recollís un vaixell per anar-se’n (segurament cap a Mèxic o l’Argentina) En veure un barco que s’apropava per la línia de l’horitzó, van pensar que ja estaven salvats. Finalment van veure que era franquista i els va entrar el desànim. Un senyor que estava al seu costat es va seccionar la jugular allí mateix. Va preferir morir que caure en mans dels nacionals. També de la SER podeu escoltar aquest altre testimoni.
Certament dels darrers dies de la guerra i dels anys de la postguerra, tinc molt poca informació. Mon pare encara no havia fet 11 anys i ma mare en tenia 7. Els records són llunyans i, segurament, més pels que els han contat que no per les experiències viscudes. A la guerra es va situar la línia de la reraguarda franquista. Des d’allí es subministrada el menjar a la tropa del front i el poble va estar “envaït” durant uns mesos per l’exercit feixista.
Després d’uns anys de passar gana (ma mare diu que en va passar, en canvi mon pare disposava fins i tot de blat per a fer pa) i tenir com aliment bàsic les llentilles, els soldats “nacionals” els oferien llet de pot i cigrons.
Mon tio Leonardo (ja us en he parlat més vegades) em va explicar que ell, quan se’n va adonar que el front de l’Ebre estava a punt de caure, va poder fer arribar un missatge als seus pares i els va dir que marxessin lluny. Com a molt prop Barcelona. Es pensava que la resistència de la capital catalana seria heroica, com la que va fer-se a Madrid. Però la realitat va ser una altra. I després l’exili...
Quantes famílies trencades! Quantes vides truncades!
La padrina de mon pare (ma tia Consuelo) va marxar amb els seus pares i el seu fill Pepín (de 3 u 4 anys) El seu marit no va voler marxar. A França va haver de refer la seva vida amb un altre home de Cervià de les Garrigues (Lleida) de nom Francisco.
Mon tio Leonardo que va ser de la lleva del biberó es va casar amb una noi del Port de la Selva: Rosita.
Sobre tot els primers anys van ser molt durs. La repressió a les ciutats grans i mitjanes va ser forta. Als pobles petits no es va notar tant, però es va notar.
L’any 61 vaig anar per primer cop a l’escola amb 4 anys. El primer mestre que vaig tenir va ser Don Pedro que era fill del poble. Crec recordar que amb ell parlàvem català. Als 7 anys vaig passar a la “classe dels grans”. Allí em vaig trobar amb D. Francisco, fill de Santa Bàrbara i republicà convençut. Mon pare em va explicar que va tenir que “convertir-se” per a poder exercir. Molts d’anys després va ser ell mateix qui em va desvelar la seva ideologia. Quan ens dirigíem a ell, ho havíem de fer en castellà i, evidentment, tot l’ensenyament de l’època havia de ser en aquest idioma.
Les primeres classes de català (voluntàries) no les vaig rebre fins principis dels anys 80.
Darrerament s’han produït notícies que fan pensar que la guerra no fa tant que va acabar. Fixeu-vos amb l’acudit de Ferreres al Periódico d’ahir mateix... Carlos Fabra “el pirata de la Diputació de Castelló” publica un llibre lloant el Franquisme amb el beneplàcit del seu partit que no és la Falange, sinó el Partit Popular! A Itàlia, Berlusconi s’apareix cada cop més a Mussolini i aconsegueix reunificar la dreta baix el seu control.
l'Església surt al carrer i vol tenir cada cop més força i fa un pols al govern socialista de Zapatero.
70 anys? Pareix ahir mateix...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada