LA LLENGUA CASTELLANA: LA GRAN DEVORADORA

Dimarts 14 vaig rebre un encàrrec d’uns dels redactors de la revista interna de l’empresa. La revista en qüestió es fa des de Madrid i només surt per la intranet corporativa. En principi es feia en paper i va rebre moltes crítiques per la despesa que això suposava. Ja en la darrera etapa de la publicació en paper, a més a més de continguts tècnics, s’hi van anar incorporant progressivament col•laboracions de diferents treballadors de “la casa”.
Avui té diversos apartats on es poden enviar des de receptes de cuina a rutes turístiques. Fins i tot es fan concursos. Darrerament se’n ha fet un de fotografia i un altre de relats curts. En aquests casos, sempre amb temàtica que té que veure amb el nostre treball diari.
L’encàrrec del altre dia era que, de cara Sant Jordi (ja està bé que a Madrid comencen a fer coses per aquesta festa tant tradicional aquí) volen obrir un espai per incorporar opinions sobre llibres. Així que em demanaven que escrigués sobre un llibre (bé ells deien el “llibre de la meva vida...” i jo vaig escriure sobre el que vaig voler, això de la “meva vida” té molta profunditat... Després de rumiar-m’ho una mica, vaig pensar que estaria bé comentar un llibre de l’escriptor de Mesquinesa Jesús Moncada.
El llibre triat no és un dels que més èxit van tenir (com per exemple “Camí de sirga” o “Galeria de les estàtues”), però, al meu entendre, era un llibre que representava prou l’autor i de fàcil lectura. Vaig escollir “El cafè de la granota”.
Quan decideixes escriure, una part del que escrius et va sortint a mesura que “piques” les lletres del teclat. Però també, sovint, hi ha una part de documentació.
Evidentment no coneixia tots els llibres de Moncada. I no podia saber l’any de publicació. O els premis que li van donar en la seva vida.
Així que l’eina més a la bast que tenim els escriptors aficionats com jo, és Internet. Al posar el nom de Moncada em va sortit una pàgina diferent, curiosa. Estic en condicions d’afirmar que era la primera vegada que veia una cosa així. Segurament el lector coneix la Wikipedia (l’enciclopèdia lliure amb diferents idiomes, entre ells el castellà) I la seva versió catalana: la Viquipèdia. Però s’estranyarà més si dic que també existeix una Biquipedia en aragonès. I contra el que molts poden arribar a pensar, l’aragonès no és un dialecte del castellà, sinó una llengua en procés de desaparició.
Sempre s’ha estudiat que les llegues ibèriques són: el castellà, el català l’euskera, i el galaico-portuguès. Però n’hi ha d’altres que, avui, ja només les parla una minoria, com per exemple l’aragonès, el bable o asturià-lleonès i l'aranès (u occità).
I és que el castellà és, en aquest cas el gran depredador o, com deia en el títol, la gran devoradora. Poc a poc ha anat engolint la resta de idiomes que es parlaven a Espanya. I, si es deixés, al català li passaria el mateix!
Fixeu-vos amb la gran contradicció (o ignorància, no ho sé) d’aquells que defensen una major implantació del castellà a Catalunya. Afortunadament, recentment, el Parlament Europeu ha avalat la política d’ensenyament de Catalunya (que inclou que es faci, majoritàriament, en català)
El que ha de fer “el castellà” és guardar-se de l’anglès i mirar d’anar-se introduint a llocs on ha perdut pes o on desitgi una major implantació fora dels límits geogràfics de la seva parla, però que no intenti fer amb el català el que ha fet amb els altres idiomes peninsulars.

6 MESOS DE MOSSOS

Quan els Mossos d’Esquadra havien de desplegar-se per les nostres comarques, algú em va dir que abans de 6 mesos farien una sèrie d’actuacions mediàtiques. El 6 mesos es compliran a final de mes.
En els darrers dies s’han fet públic dos actuacions, al meu entendre, importants. No sé si amb aquests resultats n’hi ha prou per a qualificar d’èxit l’arribada dels Mossos a les Terres de l’Ebre. Penso que, per la quantitat de delinqüència, sobre tot relacionada amb el món de la droga, que sabem que hi ha (tots ens en adonem), dues grans operacions no son gaires. És cert que abans d’una actuació rellevant hi ha tot un procés de presa de dades, investigació sobre el terreny, seguiment de persones i vehicles, informació, etc. Fins que finalment es decideix actuar.
Abans d’ahir ens assabentàvem que s’havia detingut una banda de romanesos (més que res pels noms que va publicar el diari) que es dedicaven a robar casetes de camp del nostre territori. Potser el volum dels robatoris no es gaire important, però entre els pagesos crea malestar i sensació de que no s’actua. Aquest any mateix els robatoris de conreu, sobre tot olives i garrofes, segons senties dir, van ser quantiosos. Segurament el pagès pensa que “per una porta entren i per l’altra surten” i en casos així, possiblement tenen raó, però al menys ja se’ls controlarà una mica més o potser, fins i tot se’n vagin a un altre lloc... I fins que n’arribin uns altres!
Però el cas que es va saber ahir (matiso sempre el de “saber-se”) perquè la policia no ho fa públic fins passats uns dies, ja es tracta d’una actuació força important. I així ho demostra la quantitat de material intervingut: força armes de foc, diners, droga, etc.) Pel que ens diu la premsa es tractava d’una banda d’espanyols (per a que després diguin que tota la culpa la té la immigració), molt jerarquitzada i perillosa. L’ús de plaques identificatives similars a les dels cossos de seguretat per a extorsionar a altres delinqüents i la possessió d’armes de foc així ho demostrarien.
Però el que em sembla més greu de tot és que, entre els delinqüents de la banda, hi havia un caporal de la Guardia Civil. Avui feia una reflexió: “Segur que si no hi haguessin policies (de qualsevol cos) implicats, les detencions serien molt més freqüents”. Només cal veure els casos dels clubs Saratoga i Riviera a Castelldefels on estaven implicats diversos caps de la policia nacional. O la detenció de 3 guàrdies civils a la Ràpita fa un any i mig en una operació antidroga.
Ara només esperar que actuacions d’aquesta importància es vagin repetint sovint.

IGNASI GUARDANS

Es força estrany que un dirigent de CiU es passi a un altre partit. Evidentment el cas d’Ignasi Guardans no és exactament així. De moment i fins que es digui el contrari, continua militant a CDC. Però ahir per la nit TV3 ja parlava de “divorci”.
Seria una hipocresia per la meva part elogiar a Guardans. Que jo recordi mai n’he parlat bé ni malament. Com a militant i dirigent de CiU és un rival meu o dit d’una alta manera “de contra partit”. No obstant això he de reconèixer a Guardans alguna cosa positiva, com per exemple la seva actitud després de l’assalt del hotel de Bombay i les crítiques que va vessar sobre l’Esperanza Aguirre. I també, com a col•laborador del programa la Ventana de la Cadena SER conduït per la Gemma Nierga, algunes vegades podia estar d’acord amb els seus arguments. No sempre.
Quan Guardans es va assabentar que no seria el núm. 1 de la llista de CiU a les properes eleccions europees i que el seu lloc l’ocuparia Ramon Tremosa, es va empipar molt. I ho va fer perquè la majoria de polítics en actiu els costa molt deixar els càrrecs i dedicar-se a una altra cosa. I més si no és per voluntat pròpia. La majoria de polítics adscrits a CiU han convertit la política amb la seva professió. Un exemple. Eleccions municipals de 2003. Diari de Tarragona va emetre un seguit d’entrevistes o es reflectia el perfil dels candidats. Normalment cada candidat, al ser preguntar per la seva professió, deia a que es dedicava (Roig, comerciant; Simó, arquitecte; Sancho, metge, etc.) Al preguntar-li a Santiago Campos (cap de llista per CiU a l’ajuntament de Móra d’Ebre), va respondre: polític! Però dels citats anteriorment (i d’altres), n’hi ha uns quants que els costaria moltíssim tornar a fer les seves professions anteriors... De fet hi ha qui ha tornat a la política després d’haver anunciat el seu comiat.
Tornant a Guardans, CiU, no li perdonarà haver-se deixar “fitxar” pels socialistes i ocupar un càrrec de confiança dintre del Ministeri de Cultura. De fet, les joventuts del partit, les JNC, ja han demanat públicament l’expulsió del partit. Guardans ja havia anunciat el mes de gener, només assabentar-se que no repetiria, que es “guanyaria la vida” d’una altra manera. Segur que llavors no pensava en el càrrec que ocuparà com a director de l’Institut de Cinematografia i Arts Visuals.
Abans que el “cas Guardans” només recordo un convergent que hagués abandonat el vaixell: Trias de Bes. I ho va fer per anar-se’n al PP català per mirar de “donar-li una mica d’accent”. L’operació no li va sortir bé i ara ha tornat a “canviar de jaqueta” i se’n ha anat al UP i D, el partit de la Rosa Díez (abans dirigent del PSE)
De “canvis de jaqueta” (de moment el de Guardans no és exactament això) n’hi ha hagut un nombre indeterminadament alt. Però a mi m’ha estranyat sempre que molts antics militants del PSUC o ICV hagin “donat el salt” a CDC “passant per sobre el PSC”, que a priori pareix un partit amb idees més properes. Quin atractiu té CDC? La resposta la deixaré en mans del lector... Només recordo el cas de Jordi Soler Tura que hagi “passat” al partit immediatament contigu. La Magda Oranich és un exemple de “transfuguisme” polític de l’esquerra al centre-dreta nacionalista. També hi ha d’altres polítics “locals” com Grau o Rius que van passar de “tenir idees properes” o militar al PSUC a CDC. O l’alcalde de Móra Joan Sabanza que va abandonar ERC els anys que aquest partit no es menjava un “rosco”, també a CDC.
I és que la realitat, de vegades, és així d’increïble (però certa) Serà allò que diuen de l’eròtica del poder.

SECRETS DEL MÓN DE LA PUBLICITAT

(Aquest article ha estat publicat avui a Vinaròs News)
Un anunci és bo quan aconsegueix els seu objectiu, que no és altre que atreure l’atenció de l’espectador. I és molt bo si aconsegueix el seu propòsit, normalment vendre bé l’article anunciat.
Però, què sabem de la publicitat? Només els que hi estan ficats podrien parlar-nos del secrets més ben guardats d’un món fascinant que mou quantitat desorbitades de diners i que fa que quasi ningú es resisteixi a posar un anunci: des de la multinacional que paga xifres que arriben a marejar per uns pocs segons a la televisió en un hora de màxima audiència i l’intermedi d’un programa que miren milions d’espectadors (l’any 2007, a Tele 5 s’arribaven a pagar 44.500 euros per 20 segons! Encara aquest any la xifra ha baixat a 35.000 €), al petit empresari que col•loca publicitat a una tanca al camp de futbol del seu poble o al govern, ja sigui de l’Estat, ja d’una comunitat autònoma, per fer campanyes institucionals de tota mena...
No fa gaires setmanes, el patronat de turisme de Girona, es va veure obligat a retirar uns anuncis que promocionaven el turisme de la província per què les fotos que hi sortien res tenien que veure ni amb Girona, ni tan sols amb Catalunya. En un es podien veure unes platges d’Austràlia i a l’altre unes muntanyes del Canadà. Recordo que ja fa molts anys, duran aquella primera campanya de “Galizia Calidade”, també hi sortia una platja de Sitges i és que l’agencia de publicitat encarregada de fer-ne la campanya era catalana...
Encara que els dos anuncis que més han donat que parlar, no tenen res a veure amb marques comercials. Es tracta de dues campanyes ideològicament parlant, molt diferents. La primera campanya va ser de signe ateu i va omplir autobusos de diverses ciutats espanyoles, encara que a d’altres es van negar a posar-ho. Es basava en una sola frase, però renoi, quina polèmica va crear! Deia així: “Possiblement Déu no existeix. Siguis feliç!” I la segona encara ha creat molta més polèmica si cal. És la campanya que va promoure la Conferència Episcopal Espanyola i que comparava una criatura humana amb un cadell de linx ibèric (bé, al final es va saber que el que sortia no era ibèric, sinó del N d’Europa) I segons deia l’anunci, es protegeix més l’animal que l’embrió humà.... Com es veu n’hi ha per a tots els gustos i opinions.
Altes campanyes han fregat els límits del que es considera ètic dintre del camp de la publicitat, com les que ha fet una coneguda marca de roba italiana usant “com a reclam” malalts terminals de SIDA, noies anorèxiques, etc. De vegades no tot s’hi val i també cal protegir l’espectador, sobre tot l’infant, de certa publicitat poc veraç o enganyosa i evidentment, poc moral.
Darrerament, una de les coses que em crida l’atenció, són els anuncis d’una marca de làctics. Quan s’explica “les qualitats i beneficis”, es diu que han estat comprovats per professionals del sector. Així és parla de la Unión de Española de Catadores o de la Fundación Española de Pediatria o de la Asociación Española de Dietistas – Nutricionistas. Un que és malpensat de mena pensa, fins i tot creu que, aquestes associacions poden haver estat creades per la pròpia empresa que ha encarregat la publicitat o, haver-les-hi pagat un bon grapat d’euros per a fer-les servir d’avaladores de les campanyes.
Una altra forma de fer publicitat un tant sorprenent és l’atorgament de premis “a la qualitat”. Segurament que, de vegades, heu pogut llegir en alguns envasos : “Premio Internacional a la calidad”. Sabeu com es donen aquests premis? Us ho explicaré i fins i tot us contaré un fet verídic que li va passar a una empresa del sector alimentari del nostre territori.
Un dia arriba una carta, com tantes altres que solen deixar els carters a la bústia o al apartat de correus. Però en aquest cas era un xic diferent. La carta preguntava si s’estava interessat en rebre un premi a la qualitat. Després de rumiar-ho duran uns dies, es va respondre afirmativament. No hi va haver cap tribunal, ni tant sols es va desplaçar cap tècnic a l’empresa per a comprovar les característiques dels seus productes... El premi s’havia d’anar a recollir a Madrid. El muntatge era espectacular: sopar de gal•la, ball i, al final, el lliurament del premis. N’hi havia un per cada sector. Abans de la festa els hi van preguntar qui volien que els fes el lliurament del trofeu. Els hi van donar dos opcions: Javier Basilio, el bigotut presentador de televisió (ja difunt) o el cònsol de Guinea Equatorial. Van pensar que “millor un personatge conegut”, així que van triar a Javier Basilio. Al final els hi van donar les fotos de l’acte (en aquell temps Internet i el correu electrònic no estaven tan generalitzats com ara) i a l’arribar al poble, ràpidament, les van portar al Diari de Tarragona para que se’n fes “ressò de la notícia”. La medalla d’or també els hi va costar unes 75.000pessetes de l’època, despeses a part.
Voldria acabar amb la frase que acaba l’anunci de la cervesa que es veu més a Catalunya: “La cervesa que es veu on millor es viu”. Potser tinguin raó.