Dimarts 14 vaig rebre un encàrrec d’uns dels redactors de la revista interna de l’empresa. La revista en qüestió es fa des de Madrid i només surt per la intranet corporativa. En principi es feia en paper i va rebre moltes crítiques per la despesa que això suposava. Ja en la darrera etapa de la publicació en paper, a més a més de continguts tècnics, s’hi van anar incorporant progressivament col•laboracions de diferents treballadors de “la casa”.
Avui té diversos apartats on es poden enviar des de receptes de cuina a rutes turístiques. Fins i tot es fan concursos. Darrerament se’n ha fet un de fotografia i un altre de relats curts. En aquests casos, sempre amb temàtica que té que veure amb el nostre treball diari.
L’encàrrec del altre dia era que, de cara Sant Jordi (ja està bé que a Madrid comencen a fer coses per aquesta festa tant tradicional aquí) volen obrir un espai per incorporar opinions sobre llibres. Així que em demanaven que escrigués sobre un llibre (bé ells deien el “llibre de la meva vida...” i jo vaig escriure sobre el que vaig voler, això de la “meva vida” té molta profunditat... Després de rumiar-m’ho una mica, vaig pensar que estaria bé comentar un llibre de l’escriptor de Mesquinesa Jesús Moncada.
El llibre triat no és un dels que més èxit van tenir (com per exemple “Camí de sirga” o “Galeria de les estàtues”), però, al meu entendre, era un llibre que representava prou l’autor i de fàcil lectura. Vaig escollir “El cafè de la granota”.
Quan decideixes escriure, una part del que escrius et va sortint a mesura que “piques” les lletres del teclat. Però també, sovint, hi ha una part de documentació.
Evidentment no coneixia tots els llibres de Moncada. I no podia saber l’any de publicació. O els premis que li van donar en la seva vida.
Així que l’eina més a la bast que tenim els escriptors aficionats com jo, és Internet. Al posar el nom de Moncada em va sortit una pàgina diferent, curiosa. Estic en condicions d’afirmar que era la primera vegada que veia una cosa així. Segurament el lector coneix la Wikipedia (l’enciclopèdia lliure amb diferents idiomes, entre ells el castellà) I la seva versió catalana: la Viquipèdia. Però s’estranyarà més si dic que també existeix una Biquipedia en aragonès. I contra el que molts poden arribar a pensar, l’aragonès no és un dialecte del castellà, sinó una llengua en procés de desaparició.
Sempre s’ha estudiat que les llegues ibèriques són: el castellà, el català l’euskera, i el galaico-portuguès. Però n’hi ha d’altres que, avui, ja només les parla una minoria, com per exemple l’aragonès, el bable o asturià-lleonès i l'aranès (u occità).
I és que el castellà és, en aquest cas el gran depredador o, com deia en el títol, la gran devoradora. Poc a poc ha anat engolint la resta de idiomes que es parlaven a Espanya. I, si es deixés, al català li passaria el mateix!
Fixeu-vos amb la gran contradicció (o ignorància, no ho sé) d’aquells que defensen una major implantació del castellà a Catalunya. Afortunadament, recentment, el Parlament Europeu ha avalat la política d’ensenyament de Catalunya (que inclou que es faci, majoritàriament, en català)
El que ha de fer “el castellà” és guardar-se de l’anglès i mirar d’anar-se introduint a llocs on ha perdut pes o on desitgi una major implantació fora dels límits geogràfics de la seva parla, però que no intenti fer amb el català el que ha fet amb els altres idiomes peninsulars.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada