dilluns, 13 d’abril del 2009

SECRETS DEL MÓN DE LA PUBLICITAT


(Aquest article ha estat publicat avui a Vinaròs News)
Un anunci és bo quan aconsegueix els seu objectiu, que no és altre que atreure l’atenció de l’espectador. I és molt bo si aconsegueix el seu propòsit, normalment vendre bé l’article anunciat.
Però, què sabem de la publicitat? Només els que hi estan ficats podrien parlar-nos del secrets més ben guardats d’un món fascinant que mou quantitat desorbitades de diners i que fa que quasi ningú es resisteixi a posar un anunci: des de la multinacional que paga xifres que arriben a marejar per uns pocs segons a la televisió en un hora de màxima audiència i l’intermedi d’un programa que miren milions d’espectadors (l’any 2007, a Tele 5 s’arribaven a pagar 44.500 euros per 20 segons! Encara aquest any la xifra ha baixat a 35.000 €), al petit empresari que col•loca publicitat a una tanca al camp de futbol del seu poble o al govern, ja sigui de l’Estat, ja d’una comunitat autònoma, per fer campanyes institucionals de tota mena...
No fa gaires setmanes, el patronat de turisme de Girona, es va veure obligat a retirar uns anuncis que promocionaven el turisme de la província per què les fotos que hi sortien res tenien que veure ni amb Girona, ni tan sols amb Catalunya. En un es podien veure unes platges d’Austràlia i a l’altre unes muntanyes del Canadà. Recordo que ja fa molts anys, duran aquella primera campanya de “Galizia Calidade”, també hi sortia una platja de Sitges i és que l’agencia de publicitat encarregada de fer-ne la campanya era catalana...
Encara que els dos anuncis que més han donat que parlar, no tenen res a veure amb marques comercials. Es tracta de dues campanyes ideològicament parlant, molt diferents. La primera campanya va ser de signe ateu i va omplir autobusos de diverses ciutats espanyoles, encara que a d’altres es van negar a posar-ho. Es basava en una sola frase, però renoi, quina polèmica va crear! Deia així: “Possiblement Déu no existeix. Siguis feliç!” I la segona encara ha creat molta més polèmica si cal. És la campanya que va promoure la Conferència Episcopal Espanyola i que comparava una criatura humana amb un cadell de linx ibèric (bé, al final es va saber que el que sortia no era ibèric, sinó del N d’Europa) I segons deia l’anunci, es protegeix més l’animal que l’embrió humà.... Com es veu n’hi ha per a tots els gustos i opinions.
Altes campanyes han fregat els límits del que es considera ètic dintre del camp de la publicitat, com les que ha fet una coneguda marca de roba italiana usant “com a reclam” malalts terminals de SIDA, noies anorèxiques, etc. De vegades no tot s’hi val i també cal protegir l’espectador, sobre tot l’infant, de certa publicitat poc veraç o enganyosa i evidentment, poc moral.
Darrerament, una de les coses que em crida l’atenció, són els anuncis d’una marca de làctics. Quan s’explica “les qualitats i beneficis”, es diu que han estat comprovats per professionals del sector. Així és parla de la Unión de Española de Catadores o de la Fundación Española de Pediatria o de la Asociación Española de Dietistas – Nutricionistas. Un que és malpensat de mena pensa, fins i tot creu que, aquestes associacions poden haver estat creades per la pròpia empresa que ha encarregat la publicitat o, haver-les-hi pagat un bon grapat d’euros per a fer-les servir d’avaladores de les campanyes.
Una altra forma de fer publicitat un tant sorprenent és l’atorgament de premis “a la qualitat”. Segurament que, de vegades, heu pogut llegir en alguns envasos : “Premio Internacional a la calidad”. Sabeu com es donen aquests premis? Us ho explicaré i fins i tot us contaré un fet verídic que li va passar a una empresa del sector alimentari del nostre territori.
Un dia arriba una carta, com tantes altres que solen deixar els carters a la bústia o al apartat de correus. Però en aquest cas era un xic diferent. La carta preguntava si s’estava interessat en rebre un premi a la qualitat. Després de rumiar-ho duran uns dies, es va respondre afirmativament. No hi va haver cap tribunal, ni tant sols es va desplaçar cap tècnic a l’empresa per a comprovar les característiques dels seus productes... El premi s’havia d’anar a recollir a Madrid. El muntatge era espectacular: sopar de gal•la, ball i, al final, el lliurament del premis. N’hi havia un per cada sector. Abans de la festa els hi van preguntar qui volien que els fes el lliurament del trofeu. Els hi van donar dos opcions: Javier Basilio, el bigotut presentador de televisió (ja difunt) o el cònsol de Guinea Equatorial. Van pensar que “millor un personatge conegut”, així que van triar a Javier Basilio. Al final els hi van donar les fotos de l’acte (en aquell temps Internet i el correu electrònic no estaven tan generalitzats com ara) i a l’arribar al poble, ràpidament, les van portar al Diari de Tarragona para que se’n fes “ressò de la notícia”. La medalla d’or també els hi va costar unes 75.000pessetes de l’època, despeses a part.
Voldria acabar amb la frase que acaba l’anunci de la cervesa que es veu més a Catalunya: “La cervesa que es veu on millor es viu”. Potser tinguin raó.