REAJUSTAMENT.CAT

Si el lector al llegir el titular pensa que m’he equivocat perquè tenia que haver posat Reagrupament.cat, la corrent d’opinió interna d’ERC de Joan Carretero, li he de dir que no. Però si ha pensat que avui us parlaré d’Esquerra, he de dir que, aquest cop si que l’heu encertada.
I és que al partit que avui lideren els “joans” barcelonins Puigcercós i Ridao, està sofrint un procés de renovació interna que jo l’anomena “reajustament”, ja que el que s’està fent és “mirar d’agafar posicions” davant dels processos electorals dels propers anys.
La renuncia de Carod a tornar-se a presentar per optar a ocupar la plaça de president de la Generalitat no ha estat més que una estratègia per donar més protagonisme als seus fidels. De moment Puigcercós ja ha donat a algun d’ells un lloc a l’executiva nacional. És una manera de que, la corrent oficialista agafi força. La suma de diferents sectors incrementarà el poder dintre del partit.
Carod va haver d’avaluar les seves possibilitats per a tornar ser cap de cartell electoral i va veure que com a líder del “clan de l’avellana” tenia poc futur, ja que la gran Barcelona sé sol “menjar” tot allò que sé li fica al davant i sobre tot si es tracta de poder... Així que va pactar amb els actuals líders la seva retirada a canvi de suport i contraprestacions.
En canvi a Joan Carretero li han obert totes les portes per a que abandoni la formació. I pareix que, finalment, Carretero optarà per formar un altre partit. Ahir, Joan Ridao, ja situava a Carretero en el centre-dreta polític. I jo diria... O més enllà...
Ideològicament parlant, ERC, ja de per sí és un partit de centre-dreta. Nacionalista, fins i tot independentista, amb inquietuds socials, però no per això el situaria dintre del segment de l’esquerra. El que passa és que el PSC actual tampoc no ocupa precisament l’espai d’esquerra que li pertocaria, sinó el centre-esquerra per mirar de captar vots entre els votats més “moderats”.
Personalment penso que a Carod no sé li ha valorat prou el paper que va tenir dintre del seu partit i el lloc on el va col•locar.
Aquí voldria fer un parèntesi per a recordar les paraules de l’Oriol Pujol i Ferrusola. El “fill de” va dir el passat cap de setmana que “l’estratègia d’ERC era equivocada i que només era per preparar el terreny de cara un avançament de les eleccions autonòmiques”.
Qui penso que es va equivocar i, al cap dels anys els anàlisi es poden fer amb molts més arguments, va ser l’Heribert Barrera. L’any 1980 va donar la presidència de la Generalitat a Jordi Pujol a canvi d’un plat de “llentilles” com va ser la Presidència del Parlament Català, Quantes vegades ha degut de lamentar ERC aquella estratègia del llavors president? Aquella estratègia va desorientar molt els votants d’ERC que, segurament, ja en aquell temps, haurien preferit un pacte amb el PSC i el PSUC.
Després va venir Joan Hortalà i encara va significar un “fiasco” més gran. Després, com sortits del no res, van desembarcar a ERC l’Àngel Colom i Colom (conegut com 6 ales, que era un dirigent de la Crida a la Solidaritat, un moviment independentista suposadament proper a Esquerra) i la Pilar Rahola. Aquests dos van introduir el concepte “d’independència”. Concepte que encara avui segueix sent un dels “pilars” de la ideologia dels republicans. Però el projecte tampoc va funcionar i tots dos (Colom i Rahola), després de ser “vençuts” per Carod van acabar abandonant el partit i constituint el Partit per la Independència (PI) que va ser un fiasco. Colom, després, va acabar “abraçant la fe” convergent.
ERC des d’abans de la guerra no havia assolit mai els resultats que va aconseguir amb Carod de president del partit. Però de vegades, la vida és així d’injusta i cruel.
(L’acudit és de Ferreres, al Periódico d’ahir diumenge)

CAP DE SETMANA DE HANDBOL A AMPOSTA

Una vegada acabada la primera fase de l’ascens a divisió d’honor del handbol femení que ha tingut lloc a Amposta aquest cap de setmana, és l’hora de fer valoracions y comentaris sobre el que s’ha vist.
Quatre equips van participar: l’Amposta, el Castro Urdiales, el San Sebastián de los Reyes i el Tenerife. Cal dir que el Castro Urdiales de Cantàbria s’ha mostrat intractable en els tres partits que ha jugat (vist els resultats i el partit d’avui contra l’Amposta) El altres tres equips han estat molt més igualats, encara que a l’hora de la veritat, el Sant Sebastián de los Reyes h estat qui millors resultats ha tret.
Per al handbol Amposta femení ha estat l’oportunitat perduda. Després de diverses fases d’ascens sempre jugades en camp contrari (al menys quatre de consecutives amb aquesta), enguany tenien l’avantatge que dóna sempre jugar a casa, amb el suport dels teus aficionats, etc. Però l’Amposta ha estat incapaç de guanyar un sol partit. De fet només va empatar el primer i si arribava al dia d’avui encara en possibilitats matemàtiques, això era degut als dos punts que portava abans de saltar a la pista fruit del premi d’haver quedat campiones del seu grup.
El primer dia, davant del Tenerife, l’Amposta va sortir fort, a la primera part van jugar com ens tenien acostumades a veure-les jugar. Fins i tot van arribar al descans amb avantatge de tres gols (16-13) Però al final, el poder físic de les insulars i la major altura, van impedir emportar-se la victòria a les jugadores de Marc Fornós. Només la remuntada final d’un partit que anaven perdent quan ja faltava molt poc per acabar-se, va fer que l’empat fos el mal menor (29-29)
El partit d’ahir contra el San Sebastián de los Reyes va ser molt diferent. L’Amposta des del primer moment va anar pel darrera del marcador. Encara que a la mitja part van arribar amb un gol per davant (11-10) Com es veu, en aquesta primera part les defenses es van imposar a les davanteres. Però a la segona part, un Amposta cansat i uns arbitratges per a mi parcials a favor de l’equip contrari (que al marcador jugava com a local), van fer que les noies ampostines anessin perdent gas al llarg de la segona part. Finalment, una defensa individual per tota la pista fa maquillar una mica el partit (29-27)
Però avui, contra el Castro Urdiales ja ha estat l’hecatombe. Cal dir que hem arribat una mica tard i quan el partit ja reflectia un clar avantatge per a les forasteres (1-9) Aquest pèssim començament ha estat determinant en el resultat final. A partir d’aquí el partit s’ha igualat prou, però a l’Amposta mai se l’ha vist en condicions de eixugar la diferencia assolida al començament. Al final 39-28 ha estat un marcador que, per si sol, diu molt.
En la part positiva cal dir que els dos primers partits, Núria Gràcia amb 11 i 9 gols respectivament, potser va ser l’única que va aguantar el tipus i va fer el que s’esperava de qualsevol jugadora abans de començar un torneig tant important. Sense voler citar noms, hi va haver jugadores que, en els tres dies, no han estat mai al nivell en que sé les ha vist durant la fase regular.
I la nota negativa de l’Amposta és, sense cap mena de dubte, la manca de banqueta. No es pot aspirar a pujar de categoria amb només 7 jugadores de garantia (i, després del que s’ha vist a la fase final, en moltes fases dels partits, ni això) Per exemple només hi havia una jugadora al lloc de pivot. Les jugadores de la banqueta han gaudit de pocs minuts, prova de que l’entrenador no els tenia la confiança suficient.
Ara el que toca és planificar la temporada que ve. Les juvenils tenen futur, però encara els hi queden 2 o 3 anys més per a “polir-se”. De les d’aquesta, s’hauria d’anar pensant en donar-ne de baixa al menys un parell i mirar de fitxar-ne 4 o 5 que poguessin suplir amb garanties a les que conformaran l’equip titular.
(La fotografia, on es poden veure a les jugadores de l’Amposta Egaña i Topic és del diari el Punt)

COMMEMORACIÓ DE 30 ANYS D’AJUNTAMENTS DEMOCRÀTICS

Avui a les 12, l’hora dels grans esdeveniments, ha tingut lloc a la seu de l’Ajuntament d’Amposta l’acte d’homenatge als 17 primers regidors que van constituir el primer ajuntament democràtic l’any 1979 encapçalat per Josep Gil. També s’ha volgut homenatjar d’una manera molt especial a les primeres 4 dones que fan formar part d’aquell llunyà primer ajuntament d’Amposta.

El primer en prendre la paraula ha estat l’actual alcalde d’Amposta Manel Ferré que, després de donar la benvinguda a tots els assistents (hi estaven convidats tots els que durant aquests 30 anys han estat regidors, així com els familiars dels difunts) Acte seguit ha llegit l’acta de constitució de l’ajuntament sortit de les urnes el 6 d’abril de 1979 el senyor Vicente Ramón, treballador de l’ajuntament, en substitució de qui la va redactar, el secretari accidental i que ja es difunt.

Després ha intervingut el primer alcalde democràtic des de la Segona República Espanyola, el Sr. Josep Gil que ha parlat de les dificultats en que es van trobar ja que s’estava obrint una etapa de novetats i canvis. Josep Maria Simó, alcalde de la segona legislatura i l’únic alcalde socialista ha fet incís en la transformació d’Amposta i ha dit que “tots els ampostins i ampostines haurien de ser regidors en algun moment de la seva vida per a veure com es treballa des de dintre del consistori”. Juan Maria Roig també ha recordat aquells primers anys, però ha dit que “ara el que cal es mirar cap el futur” (personalment penso que en un acte així no tocava!) I ha acabat amb aquestes paraules: “Sense ànim d’ofendre a ningú... Visca Amposta capital!” O sigui, ha fet propaganda subliminar de la seva empresa del mateix nom...

L’últim d’intervenir ha estat l’actual alcalde. Després s’ha guardat un minut de silenci per tots els regidors i regidores morts en aquests 30 anys, s’ha lliurat un petit obsequi als regidors de la primera legislatura municipal i als familiars dels difunts i un ram de flors a les regidores (o familiars) En total quatre.
Per a finalitzar l’acte, les consegüents fotos de “família” i un petit refrigeri als baixos de l’edifici consistorial.

EL MELIC DEL MÓN, AMICS I NO TANT

Quan ahir vaig escoltar el que deien que Sarkozy havia dit de Zapatero, sobre “què era poc intel•ligent”, de seguida vaig pensar que hi hauria un desmentit en el sentit de que “les seves paraules havien estat malinterpretades”. També va criticar altres mandataris com Obama i Merkel. En canvi va elogiar Berlusconi.
En aquests casos el que sé sol fer és “matar l’emissari”, es a dir, que el periodista va interpretar malament les declaracions del president.
Què Sarkozy és tot un personatge, ja ho sabem! Què a sogre és egocentrista, també! Què li agrada tenir afany de protagonisme, no cal ni dir-ho! Però aquestes coses només es poden dir en privat, mai es pot criticar en públic un alt mandatari amb qui et seuràs dintre de poc fins i tot a la mateixa taula compartint un sopar d’etiqueta.
I a què es van deure aquesta crítica? Pareix que tot ve de l’anunci de Zapatero de reduir la publicitat de TVE en benefici de les cadenes privades. Amb aquesta mesura s’hi pot estar d’acord o no. De fet ahir ja vaig trobar alguna enquesta per Internet que preguntava sobre això mateix. I, segons el president francès, la idea la va “parir” ell.
Jo li diria al Sr. Sarkozy que poso en dubte que la idea fos seva i si, de veritat ho és, tenia una solució si no volia que fos copiada: anar a un registre de patents i registrar-la per a tot el món.
Normalment les idees que “llencen” el mandataris, no són pròpies, sinó dels seus assessors per a cada un dels camps. I si ho són, abans de fer-les públiques segur que també han demanat parer als tècnics i entesos en el tema.
Per altra banda, les idees estan per a copiar-se. Fixeu-vos amb els xinesos. Pràcticament no inventen res i, en canvi, ho copien quasi tot i, fins arribar la crisi, no els anava tan malament...
I en èpoques de crisi s’han de prendre totes les mesures: pròpies i alienes i, si es pot, encara una mica més. I ningú té una vareta màgica de com sortir-se’n amb èxit. N’hi ha que en tenen més i d’altres menys. Un exemple, l’altre dia sentia parlar del fracàs que ha suposat una de les mesures anticrisi que va adoptar el govern: la d’ajornar el pagament de les hipoteques de determinats grups d’autònoms. En tota Catalunya a prou penes s’arribava a la xifra de 300!
I tornant a Sarkozy, segons ell, de polítics només n’hi ha de dos tipus (com l’anunci de la marca de llet): els que són com ell i els que no ho són. Per cert, entre els que són com ell està Berlusconi!
Jo prefereixo ser una mica “tonto”... I sentir-me diferent a tots dos!