REAJUSTAMENT.CAT

Si el lector al llegir el titular pensa que m’he equivocat perquè tenia que haver posat Reagrupament.cat, la corrent d’opinió interna d’ERC de Joan Carretero, li he de dir que no. Però si ha pensat que avui us parlaré d’Esquerra, he de dir que, aquest cop si que l’heu encertada.
I és que al partit que avui lideren els “joans” barcelonins Puigcercós i Ridao, està sofrint un procés de renovació interna que jo l’anomena “reajustament”, ja que el que s’està fent és “mirar d’agafar posicions” davant dels processos electorals dels propers anys.
La renuncia de Carod a tornar-se a presentar per optar a ocupar la plaça de president de la Generalitat no ha estat més que una estratègia per donar més protagonisme als seus fidels. De moment Puigcercós ja ha donat a algun d’ells un lloc a l’executiva nacional. És una manera de que, la corrent oficialista agafi força. La suma de diferents sectors incrementarà el poder dintre del partit.
Carod va haver d’avaluar les seves possibilitats per a tornar ser cap de cartell electoral i va veure que com a líder del “clan de l’avellana” tenia poc futur, ja que la gran Barcelona sé sol “menjar” tot allò que sé li fica al davant i sobre tot si es tracta de poder... Així que va pactar amb els actuals líders la seva retirada a canvi de suport i contraprestacions.
En canvi a Joan Carretero li han obert totes les portes per a que abandoni la formació. I pareix que, finalment, Carretero optarà per formar un altre partit. Ahir, Joan Ridao, ja situava a Carretero en el centre-dreta polític. I jo diria... O més enllà...
Ideològicament parlant, ERC, ja de per sí és un partit de centre-dreta. Nacionalista, fins i tot independentista, amb inquietuds socials, però no per això el situaria dintre del segment de l’esquerra. El que passa és que el PSC actual tampoc no ocupa precisament l’espai d’esquerra que li pertocaria, sinó el centre-esquerra per mirar de captar vots entre els votats més “moderats”.
Personalment penso que a Carod no sé li ha valorat prou el paper que va tenir dintre del seu partit i el lloc on el va col•locar.
Aquí voldria fer un parèntesi per a recordar les paraules de l’Oriol Pujol i Ferrusola. El “fill de” va dir el passat cap de setmana que “l’estratègia d’ERC era equivocada i que només era per preparar el terreny de cara un avançament de les eleccions autonòmiques”.
Qui penso que es va equivocar i, al cap dels anys els anàlisi es poden fer amb molts més arguments, va ser l’Heribert Barrera. L’any 1980 va donar la presidència de la Generalitat a Jordi Pujol a canvi d’un plat de “llentilles” com va ser la Presidència del Parlament Català, Quantes vegades ha degut de lamentar ERC aquella estratègia del llavors president? Aquella estratègia va desorientar molt els votants d’ERC que, segurament, ja en aquell temps, haurien preferit un pacte amb el PSC i el PSUC.
Després va venir Joan Hortalà i encara va significar un “fiasco” més gran. Després, com sortits del no res, van desembarcar a ERC l’Àngel Colom i Colom (conegut com 6 ales, que era un dirigent de la Crida a la Solidaritat, un moviment independentista suposadament proper a Esquerra) i la Pilar Rahola. Aquests dos van introduir el concepte “d’independència”. Concepte que encara avui segueix sent un dels “pilars” de la ideologia dels republicans. Però el projecte tampoc va funcionar i tots dos (Colom i Rahola), després de ser “vençuts” per Carod van acabar abandonant el partit i constituint el Partit per la Independència (PI) que va ser un fiasco. Colom, després, va acabar “abraçant la fe” convergent.
ERC des d’abans de la guerra no havia assolit mai els resultats que va aconseguir amb Carod de president del partit. Però de vegades, la vida és així d’injusta i cruel.
(L’acudit és de Ferreres, al Periódico d’ahir diumenge)