SIMPLEMENT ALICIA (SÁNCHEZ CAMACHO)

Després d’escapçar el PPC en diverses ocasions (Josep Piqué, Daniel Cirera...), pareix que finalment, la direcció nacional del PP, ha trobat amb l’Alicia Sánchez Camacho a la seva dirigent ideal.
De vots no sé si en guanyarà, però és cert que està seguint al peu de la lletra les directrius que sé li encomanen des de Madrid.
Fins ara ha demostrat què és una dona valenta, sense escrúpols i que no s’arronsa per res ni davant de ningú. Encara que de vegades i com es diu vulgarment, “pixi fora del test”, sense importa-li gaire a qui acabi esquitxant.
No fa gaires setmanes el PPC repartia uns fulls clarament xenòfobs on la immigració era un dels principals mals del país (evidentment, sempre per darrera de Rodríguez Zapatero, el “càncer” que el PP tracta d’extirpar.
Però la “fotuda de pota” més gran, la que la qualifica, sinó definitivament, d’una maner molt important, van ser les declaracions que va fer a la SER abans d’ahir.
Era entrevistada en directe per Carles Francino al “Hoy por hoy”, el programa més escoltat de les ones radiofòniques espanyoles des dels temps de l’Iñaqui Gabilondo. Quan Francino li va preguntar que pensava sobre els casos de corrupció que esquitxen el PP (Gürtel, Brugal, Palma Arena, etc.), ella es va desinhibir de la pregunta i va sortir atacant el govern de Zapatero amb unes acusacions que, els mateixos col•laboradors de Francino, van demostrar que eren del tot falses. Va acusar-lo (al govern Zapatero) d’haver estat condemnat de forma ferma pel Tribunal Suprem per suborn. Així, tal com sona...
L’Alicia es remuntava als anys en que José Antonio Alonso (amic personal de Zapatero) va ocupar la cartera d’Interior del govern espanyol. Va acusar a la policia espanyola d’haver fet informes falsos quan, en una manifestació, un grup de militants populars va esbroncar i insultar a José Bono, llavors ministre de Defensa. Va dir que ella havia tingut accés al sumari i “això era així”. Ràpidament, l’equip de documentació de Francino van buscar els antecedents. Francino la va advertir que el que estava dient no era cert. Però l’Alicia no va rectificar. Ni, evidentment, es va disculpar després.
De la “penúltima” se’n fan ressò els diaris avui. Es tracta del nou fitxatge de cara les properes eleccions autonòmiques. Si fa uns dies el PSC anunciava el retorn a la política catalana de qui va ser alcalde d’Hospitalet de Llobregat Celestino Corbacho, l’Alicia ha anunciat el nou “aterratge” de “l’enfant terrible” del PP català (Alejo Vidal-Quadras ) Un personatge que, tot i ser d’aquí, s’ha caracteritzat per l’animadversió que té a tot allò que soni a Català. Ella, ell i els altres s’ho faran, encara que de vegades el mal que poden acabar fent és de dimensions considerables.

Més informació al Triangle.

LA RIVALITAT AMPOSTA-TORTOSA

La majoria dels lectors coneixereu de ben segur “l’eterna” rivalitat que hi ha entre la capital del Montsià i la del Baix Ebre o, el que és el mateix, entre Amposta i Tortosa.
Aquesta rivalitat s’ha fomentat i s’ha explotat tradicionalment per la federació de CiU d’Amposta. No em consta que aquesta rivalitat es visqui igual des de Tortosa, encara que, de vegades, si que la percebo en moments puntuals.
No fa gaires dies, una companya de treball (ja sabeu que treballo a Tortosa) em deia que s’ha filla segurament que hauria d’anar a estudiar a l’Escola Oficial d’Idiomes d’Amposta perquè a Tortosa no hi havia plaça i això era així perquè duran l’època en que Marta Cid va ser consellera d’Educació, va “dividir” l’EOI entre les dues ciutats del territori. Segons la meva companya no hi ha cap precedent en tota Catalunya de dues escoles oficials separades per tants pocs quilòmetres.
De Tortosa també es mira en preocupació la futura zona comercial que s’està construint a Amposta entre la C-12 o l’Eix de l’Ebre i el cementiri i que, amb tota probabilitat s’inaugurarà el proper mes d’octubre i ja hi ha qui diu que s’aprofitarà per a que vingui l’Arturo Mas i pugui fer campanya electoral. Aquesta zona comercial comptarà, segons pareix, amb un gran Carrefour i d’altres botigues de cadenes especialitzades en diversos sectors de productes de consum de gran sortida.
Mirar de comparar-se amb el veí i voler fomentar aquesta rivalitat, és, al meu parer, un símptoma de debilitat i tenir un accentuat complex d’inferioritat. Una ciutat s’ha de valorar pel que és capaç d’aconseguir i no de mirar de superar l’altra en tots els camps.
Des del meu partit sempre hem defensat que si les dues ciutats capdavanteres del territori anessin “agafades de la ma” en projectes comuns, segurament s’aconseguirien més coses. Durant els anys en que Tortosa tenia un ajuntament d’esquerres presidit per un socialista, des d’Amposta sé li donava tota la culpa de les coses que passaven (o deixaven de passar) a Tortosa. Era comprensible que les relacions entre totes dues ciutats no haurien de passar, precisament, pel seu millor moment.
En les darreres eleccions, CiU va recuperar l’alcaldia de Tortosa i a Amposta van guanyar “els de sempre”. Després de dues legislatures, un altre cop hi havia dos alcaldes del mateix “color”. Ni així s’ha aprofitat l’ocasió de treballar plegats. Crec que l’únic projecte comú que s’ha fet és un consorci hospitalari que compta amb un tercer soci: Reus.
Només fa uns mesos va aterrar a Amposta una autoescola tortosina. Abans ho havien fet algunes botigues com Forés, Francés, Gascó i la Villa de Sitges. Aquesta autoescola a Tortosa porta per nom Tortosa & Temple. En canvia a Amposta s’ha optat per substituir el nom de Tortosa i aquí es diu Temple & Autoescoles.
Un que és malpensat de mena, creu que els seus propietaris han fet aquesta variació per no perdre, d’entrada, hipotètics clients que, possiblement, la paraula Tortosa “posada” a Amposta els hi hauria “fet mal a la vista” i hauria segut un impediment a l’hora d’anar-hi a treure’s el carnet de conduir.

“ARA”, UN NOU PROJECTE PERIODÍSTIC

En ple debat sobre la viabilitat de la premsa escrita, segons informa el Triangle en la seva edició digital, ara, a Catalunya se’n està gestant un.
Certament, només fa uns mesos, algú va posar en dubte sobre si era rendible fer un diari imprès ara que estem en plena era digital hi ha molts usuaris que els llegeixen per Internet. Els editors de la premsa escrita creuen que sí, que encara és viable editar-los. També deu de pensar així el grup català “Cultura 3”, dirigit pel periodista Carles Capdevila i que també compta entre els seus accionistes a altres periodistes de renom com Toni Solé, Albert Om, Toni Clapés, Antoni Bassas, etc.
Darrera d’aquesta nova experiència periodística es trobaria el també periodista Vicent Sanchís que va dirigir el diari Avui entre 1996 i 2007. La darrera ocupació de Sanchís va ser la direcció del canal Barça on va arribar de la ma del seu amic Joan Olivé, qui va ser director general en la darrera època de Joan Laporta, aquell que cobrava 600.000 euros a l’any, o sigui 100 milions de les antigues pessetes.
Aquest nou diari es titularà “Ara” i, pareix, sortirà a la llum el dia següent a la celebració de les eleccions autonòmiques, o sigui, el 29 de novembre.
A la majoria de la premsa escrita, la línea editorial, sol seguir una certa tendència ideològica o política. Així, a la majoria dels ciutadans se’ls hi pot intuir la seva la seva manera de pensar depenent del diari que comprin al quiosc.
No estic descobrint res si dic que diaris com l’ABC, el Mundo o la Razón són de clara tendència “nacionalista espanyola”. I ja no en parléssim dels desapareguts Ya o Arriba. Mentre que el País tothom sap que és d’esquerres.
La premsa catalana no pot ser una excepció. El Periódico de Catalunya el llegeixen, principalment, lectors d’esquerres moderats, bàsicament socialistes. La Vanguardiaa estat sempre el diari de la “burgesia catalana”, fundat pel compte de Godó. Darrerament s’ha convertit amb el diari de referència dels afiliats i simpatitzants de CiU. El diari el Punt té una marcada ideologia nacionalista-independentista, a l’igual que l’Avui que, des de fa pocs mesos pertanyen a la mateixa empresa editora i, encara que conservin les respectives capçaleres, comparteixen molt de contingut.
L’Avui, des d’un bon començament tenia una major inclinació a una ideologia nacionalista moderada (el que representaria CiU), però en els darrers anys s’havia inclinat més cap els postulats d’ERC.
És contradictori que els “convergents”, sempre tant nacionalistes, hagin de llegir un diari en castellà com és la Vanguarida. Possiblement això mateix ha inspirat la creació d’aquest nou projecte anomenat “Ara” i, on, la majoria de les firmes més significatives, també seran coneguts periodistes de l’entorn de CiU, molts d’ells “fets”, professionalment parlant, a la TV3 o Catalunya Ràdio des de les èpoques en que Jordi Pujol n’era el president de la Generalitat de Catalunya.

LES INCOHERÈNCIES DEL PP

Tal i com ens recordava la Veu de l’Ebre al passat número, el PP, mentre demana la legalització de la caça de barraca, s’oposa a protegir els bous.
A l vida hi ha que ser coherent. No pots “predica” una cosa i fer tot el contrari. Al menys, aquesta és la meva filosofia.
Si ens posem a comparar la “caça de barraca” i els “bous”, hi trobarem més similituds que diferències. En la cosa que més s’apareixen, és que totes dues són tradicions arrelades al territori, com també ho són al País Valencia.
Per unes o d’altres circumstàncies, del riu Sénia cap a vall, són molt més tolerants (o permissius, col vulgueu dir-li) Allí pareix que els bous (en totes les seves modalitats: de plaça o correbous i embolats –els capllaçats no són tradició-) no corren perill. Les associacions pro defensa dels animals sembla que allí no actuïn (o, al menys ho desconec)
També passa amb la caça amb barraca utilitzant el vesc. Mentre la UE la prohibeix per no ser una caça selectiva, es a dir, igual s’agafen els tords com diverses varietats de moixonets, i està perseguida pels agents forestals dependents de la Generalitat de Catalunya, els de Sant Rafel, Rossell, Canet lo Roig, etc. casen sense cap tipus de problema.
Faria bé el PP, en tot cas, defensar totes dues tradicions. No s’entén que, mentre en vol legalitzar una, s’oposa a que es protegeixi l’altra. Que si fa o no fa, vol dir la mateixa cosa que “no la defensa”.
Conec a Fernando Alcanar, de la galera, un militant del PP prou amic de la líder de la comarca el Montsià Isabel Salas, d’Ulldecona. Fernando és un conegut barraquista. Té aquesta afició i fins ara la practicava durant l’època d’entrada dels tords que és, aproximadament, a partir de la segona quinzena d’octubre. Segurament els caçadors experta ens podrien confirmar que en passen més en lluna plena i és quan més caça es fa. Segurament Fernando té que veure amb aquesta actitud del PP.
Però al PP hi ha més incoherències. Si us en recordeu, quan es preparava la multitudinària manifestació del 10 de juliol i el president Montilla va dir que volia anar darrere una senyera, dels de les files populars se’l va criticar al•legant que la senyera era l’ensenya nacional que representava a TOTS els catalans (“tots” ho he posat amb majúscules per a remarcar-ho més) Bé, dissabte a Amposta, com a quasi tots els pobles i ciutats de Catalunya es va celebrar l’11 de setembre, la diada nacional de Catalunya. Com us explicava divendres, des de l’ajuntament i, en comitiva, es porta la senyer fins el pont penjant i resta allí durant tot l’any, fins a l’11 de setembre de l’any que ve. El PP d’Amposta no va ser present als actes, al menys amb les seves persones més representatives (president, secretari d’organització, etc.) La qual cosa no deixa de sorprendre una mica. Després d’uns anys on el PP ampostí ha passat pel més absoluts ostracisme (cap regidor en les dues darreres legislatures), ara pareix que hagi agafat una bona embranzida amb una executiva remodelada i amb ganes de treballar. Era un bon moment per a donar-se a conèixer en públic i ser present en un dels actes de més calat polític del nostre calendari.
Una cosa similar va passar a Barcelona. El PP va rebutjar assistir a l’entrega floral que es fa al monument de Rafel Casanova, qui va ser el conseller en cap de Barcelona a la guerra de Successió, segons ells per no escoltar l’escridassada i els xiulets d’un sector del públic assistent.
Crec que els dos exemples són bona mostra del significat que té Catalunya per al PP: cap!