L'ENQUESTA DEL CENTRE D'ESTUDIS D'OPINIÓ DE LA GENERALITAT

Ahir per la tarda (ara fa més o menys 24 hores), vaig rebre una trucada del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitatde Catalunya (el CIS català)

De vegades havia comentat amb els meus íntims que “mai ens havien trucat” per a demanar-nos l’opinió de la que després sortien els estudis, els resultats dels quals es divulgaven a través dels diferents mitjans de comunicació. Ja no ho puc dir!

Mentre em preguntaven si havien trucat a un domicili particular i si jo estava empadronat allí, de fons s’escoltava el soroll habitual que solen fer un grup de gent parlant. Segurament que al mateix temps que a mi, estaven fent el mateix qüestionari a d’altres persones.

L’enquesta, des del meu punt de vista, girava en torn a tres eixos principals: política, llengua i treball. La persona que em va entrevistar (home i, segurament jove) em va dir que si alguna resposta no la volia contestar que ho podia fer. Les vaig contestar totes.

Em van fer valorar els diferents líders polítics de Catalunya des de Mas i Josep Antoni Duran Lleida, passant per l’Oriol Junqueras Joan Herrera i Quim Nadal, fis a l’Albert Rivera i l’Alícia Sánchez-Camacho. Fins i tot al Joan Coscubiela. No cal ni que us expliqui com van anar les votacions. No obstant us diré que a qui millor vaig valorar va ser a Quim Nadal i Joan Herrera i molt prop a Joan Coscubiela.

També em van preguntar sobre el meu idioma matern, sobre si parlava en català, quin diari solia llegir i quan els vaig dir quin, si llegia l’edició catalana o castellana. Per quin canal de televisió i quina emissora de ràdio escoltava les notícies, etc.

Sobre el treball em van preguntar si treballava, on ho feia, quan guanyava i també sobre la situació de la meva dona i quan aportàvem mensualment a casa. També dintre de l’estament social on considerava que estava. Li vaig respondre que a la classe mitjana baixa.

I també hem van preguntar sobre un hipotètic referèndum sobre la independència de Catalunya. Els vaig respondre el que sempre he dit: que hi votaria que “sí”. En quan a les relacions entre Catalunya i Espanya vaig dir que l’actual model estava esgotat i que calia trobar-ne un altre: “Catalunya independent dintre d’una Europa Unida políticament”. Aquesta afirmació penso que té, en aquests moments, més raó de ser que mai. L’Europa econòmica ha fracassat i cal buscar altres alternatives valentes. Jo ja fa més de 25 anys que ho dic.     

DIA 1. DONOSTI (SANT SEBASTIÀ) PRIMERA PART

Dijous 29 de setembre va ser el primer dia complet a Guipúscoa i sense cap mena de dubte, el més intens, els que més ens varem cansar ja que estiguérem caminant des d’abans del migdia fins arribar a la nit, només en petits descans per dinar o prendre alguna cosa.

Segurament el qualificatiu que millor defineix Donosti és el que ens va dir el nostre fill Oriol: “És una ciutat pija”. Només així es compren que una iaia i sa neta estigueren a les 12 del migdia al cafè de la Concha prenent un cafè i amb vestit de “diumenge”.

Després de passar per les platges Ondarreta i la Conxa, passejarem pel casc antic, on es troba l’ajuntament donostiarra i ens detinguérem a la plaça Constitució per dinar. La curiositat d'aquest plaça és que totes les portes dels balcons estan numerades i això és perquè aquí s'hi feien curses de braus.
Per cert, aparcar és relativament barat. Amb uns dos euros pots tenir el cotxe aparcat mitja jornada (unes 5 hores)  

  

L’ARMARI

La casa del senyor Pasqual, que així és com sempre s'ha conegut a la Galera, és una casa pairal construïda després de la Guerra Civil; la façana principal dóna al carrer Major i la part del darrera a una de les poques places del poble.

Després de gaire bé un any d’obres de rehabilitació, arriba l’hora de desprendre’s de tot allò considerat inútil per a que el seu lloc pugui ser ocupat per altres mobles i objectes de decoració molt més actuals.

A l'habitació del final del passadís hi ha un armari que porta dècades tancant. Quan la iaia de Cinta (l’encarregada de tenir la casa endreçada per a quan venen els actuals propietaris que viuen a Benicarló) se’n ocupava, ja hi estava i, ni davant de les insistents súpliques de la xiqueta per a que li deixés veure el contingut, havia acceptat obrir-lo, excusant-se de que la clau la tenia la senyora "ben amagada".

Ara, havia arribat l’hora de fer-ho i mirar-ne el contingut. Però ningú podia aventurar que a dintre s’hi amagava el secret de la família.

VACANCES A GUIPÚSCOA

Els passat 28 de setembre, la meva família (la meva dona, la gosseta Electra i jo –els 2 fills ja fa temps que ‘volen” tot sols-) emprenguérem viatge cap a Donosti (Sant Sebastià) El nostre destí era Usurbil, una aldea a tocar de la capital donostiarra i més concretament a un establiment de turisme rural que no va ser triat a l’atzar, ja que tinguérem molta cura de que admetessin gossos.

L’establiment, a part de tenir diverses habitacions i algun apartament (no podria concretar quants), és una fàbrica de sidra (sagardotegia –en euskera-) i també restaurant. Des de la terrassa de d’Arratzain (que així és com es diu l’establiment) es veu sense dificultats la badia de la Conxa i el mot Urgull gràcies a la seva privilegiada situació a sobre d’un cim. La tranquil·litat és total. A la casa hi ha gallines, paons, diverses classes de moixons, etc. Només un però: l’entorn està bastant descuidat i l’establiment en general necessitaria alguna ma de pintura i alguna reforma.

Per aquell que vulgui anar amb l’ordinador (no és el meu cas, ja que quan vaig de viatge intento descansar una mica d’Internet) es podrà connectar amb tota facilitat ja que és zona “wi-fi”.   

És el dia “0”. 

Estiguérem a Donosti fins ahir 3 d'octubre.