diumenge, 16 d’octubre del 2011

LES “HOMILIES" D’EN DURAN I LLEIDA

 
“L’homilia” (com a bon cristià) que va escriure divendres el líder d’Unió Democràtica de Catalunya, Josep Antoni Duran i Lleida als seus correligionaris parlant-los del pacte fiscal i de l’hipotètic ministeri que podria ocupar de guanya el PP, em dona peu a parlar d’un personatge que darrerament ha estat en boca de molts, potser de massa si tenim en compte que és poca cosa més era el portaveu de CiU al Congrés dels Diputats i que serà el cap de llista de la formació nacionalista de cara les eleccions del 20-N.
Últimament en Duran només fa allò que se’n diu “marejar la perdiu”. Primer va rebel·lar que els PSOE li havia ofert un ministeri. Certament no va ser negar pels socialistes, però tampoc, pel que sembla, es va concretar res. Ara diu que “si Catalunya obté el pacte fiscal amb el PP al govern, no descarta ser-ne ministre del govern”.
Duran sap que el temps sé li està esgotat i com a Catalunya difícilment pot aspirar a res (ja s’encarregaran els de Convergència en barrar-li tots els passos possibles), a l’única cosa que pot aspirar és a ser ministre, un càrrec que, per ell, culminaria una dilatada però poc fructífera vida política. A Duran li hauria agradar substituir a Pujol al capdavant de CiU, però estava al partit equivocat. Poder tenir més rellevància política a Catalunya, però dos galls al mateix galliner, són de difícil entesa...
Aquesta mateixa setmana dos parlaments autonòmics (Andalusia i Extremadura) l’han reprovat i l’han declarat persona ”non grata”. Tot ve arran d’unes declaracions que fa ver el líder d’Unió i on venia a dir que els andalusos i extremenys son uns ganduls que es passen el dia al bar.
Tots sabem que Andalusia no és Catalunya. Per moltes coses, també pel caràcter i la forma de ser. Però als anys 60, com va passar durant la dècada Passada, a Catalunya li mancava ma d’obra i gràcies als immigrants és va tirar endavant. La dècada passada, com tots sabem la majoria de la immigració va arribar de països com el Marroc, Equador o Romania.
Duran és lliure de pensar el que vulgui, com jo o com tu lector que m’estàs aguantant assíduament. Però hi ha coses que, políticament són incorrectes i et fan guanyar més enemics que amics. I no vull, amb això, donar-li la raó a Duran, ni molt menys!, Jo defenso una altra teoria. O potser no sigui teoria, sinó la realitat diària.
A Catalunya, com a València o l’Aragó, no hi ha pagesos sense terres per a conreu. Qui no té hort, te oliveres o tarongers o vinya. A Andalusia, històricament hi ha hagut latifundis, es a dir, grans propietats agràries en mans d’unes poques persones. Es diu que la Duquessa d’Alba, la que es va casar l’altre dia, és qui cobra més subvencions agràries de la UE. Per alguna cosa serà... 
Tornant a Duran i Lleida, des del meu punt de vista veig més que improbable que acabi ocupant un ministeri del govern del PP. El somiat pacte fiscal no s’assolirà ni amb el PP ni, segurament, amb el retorn d’un govern del PSOE.
Arribat a aquest punt, una pregunta: Històricament s’han fet les coses bé a Catalunya? Penso que hem perdut el tren de moltes coses com un finançament adequat. I mentre, els de CiU (hi torno) a fer “marejar la perdiu”.          

LES FOTOS DEL DIA (16-10-2011)

 
Ahir us mostrava una foto on es veia part de l'embarcació recreativa "lo Sirgador" amb el pont d'Amposta al fons. Avui veureu diverses fotos. Totes fetes amb el mòbil.








dissabte, 15 d’octubre del 2011

DIA 5. DONOSTI (SANT SEBASTIÀ)


Finalment va arribar el dia de tornar cap a casa. Però encara quedaven dues coses importants que veure i una per a fer: visitar l’escultura “el Peine del Viento” d’Eduado Chillida, el pont de MaríaCristina (personalment em recorda al d’Alexandre III de París) i prendre el bany a la Conxa. Segurament un altre any la darrera cosa hauria estat impossible, però amb la calor d’aquest any ho podíem fer.
“El Peine del Viento” és un conjunt de 3 escultures de ferro molt difícils de fotografiar juntes, ja que estan separades (sobre tot la que està més dintre del mar) de diversos metres.
El pont de María Cristina, sobre el riu Urumea, està davant mateix de l’estació del tren i a poca distància del casc antic.  




 


















FALSES AMISTATS


Dijous vaig rebre una insòlita sol·licitud d’amitat al Facebook: l’agrupació local d’Amposta del PP. Què pretenien demanant-me amistat? És que no coneixen suficientment la meva forma de pensar? Evidentment, la vaig refusar.
Però la sol·licitud d’abans d’ahir no és la primera que m’arriba que em fa sospitar que darrere s’amaguen dubtoses intencions.
L’altra va ser després d’escriure un comentari al meu blog sobre la situació del comerç a la nova zona comercial de Futuro Ciutat Amposta. A un propietari de diversos locals comercials no li va agradar la meva opinió i després de mirar de silenciar-me utilitzant amistats comunes, de sobte em va demanar amistat. Tampoc el vaig acceptar. Sembla ser que tocas segons quins temes a la nostra ciutat és tabú i, de poder-ho fer, segur que em censurarien igual com em van fer al passat.  
De vegades sembla que a Facebook hi ha verdaderes competicions per aconseguir tenir més amics que ningú. Només així s’entén que t’arriben sol·licituds d’amistat de persones, empreses, associacions, etc. que ni coneixes ni tant sols et sonen. Normalment no acostumo a acceptar-les sinó és que, després de fer algunes comprovacions, acabo trobant semblances ideològiques (no necessàriament polítiques)
Fa un any era contrari a obrir-me un conte de Facebook de qualsevol altra xarxa social. Més tard es van donar unes circumstàncies especials que van crear-me “l’obligació” de obrir-ne un. A partir d’aquí, i com administrador d’un blog amb un número de visites prou important (al menys des del meu punt de vista), vaig pensar en incrementar el número enllaçant les dues coses. I certament el número de visites es va incrementar, sobre tot els mesos anteriors a les municipals, disminuint posteriorment, la qual cosa em fa pensar que les eleccions hi van tenir molt que veure.
Només obrir-me el compte vaig rebre diverses peticions d’amistat. Algunes les vaig acceptar, d’altres no. A l’hora d’acceptar-les o no, vaig tenir en compte el grau de relació personal que tenia amb elles i/o afinitat. Em va sobtar que persones amb qui no tenia cap tipus de relació quan me’ls trobava pel carrer, de sobte,  volguessin establir amistat. Per tant, cal pensar: Què volien aquestes persones? No totes, però algunes d’elles la única cosa que pretenen és fer el tafaner (per no dir-ho d’una altra forma)  
Evidentment no sóc l’únic que opino així. Un dels grups al que pertanyo, fa uns dies van decidir fer neteja d’alguns dels seus membres (als que no consideraven prou identificats) i tancar el grup. A títol personal també alguns dels amics amb qui més me relaciono ho va fer amb els seus.
Personalment no m’ha calgut donar-ne de baixa a molts. Però si que ho vaig fer a dues periodistes que, després de mirar “d’incrementar” la nostra relació, vaig veure que no em corresponien. No sé si m’explico. Jo els vaig facilitar determinada informació i ni tant sols es van molestar en contestar que ho havien llegit. La qual cosa em fa pensar que el que pretenien és obtenir informació de la xarxa amb la mínima implicació per la seva part. O dit d’una altra manera: Rebre molt i oferir poc... o gens.