“L’homilia” (com a bon cristià) que va escriure divendres el líder d’Unió Democràtica de Catalunya, Josep Antoni Duran i Lleida als seus correligionaris parlant-los del pacte fiscal i de l’hipotètic ministeri que podria ocupar de guanya el PP, em dona peu a parlar d’un personatge que darrerament ha estat en boca de molts, potser de massa si tenim en compte que és poca cosa més era el portaveu de CiU al Congrés dels Diputats i que serà el cap de llista de la formació nacionalista de cara les eleccions del 20-N.
Últimament en Duran només fa allò que se’n diu “marejar la perdiu”. Primer va rebel·lar que els PSOE li havia ofert un ministeri. Certament no va ser negar pels socialistes, però tampoc, pel que sembla, es va concretar res. Ara diu que “si Catalunya obté el pacte fiscal amb el PP al govern, no descarta ser-ne ministre del govern”.
Duran sap que el temps sé li està esgotat i com a Catalunya difícilment pot aspirar a res (ja s’encarregaran els de Convergència en barrar-li tots els passos possibles), a l’única cosa que pot aspirar és a ser ministre, un càrrec que, per ell, culminaria una dilatada però poc fructífera vida política. A Duran li hauria agradar substituir a Pujol al capdavant de CiU, però estava al partit equivocat. Poder tenir més rellevància política a Catalunya, però dos galls al mateix galliner, són de difícil entesa...
Aquesta mateixa setmana dos parlaments autonòmics (Andalusia i Extremadura) l’han reprovat i l’han declarat persona ”non grata”. Tot ve arran d’unes declaracions que fa ver el líder d’Unió i on venia a dir que els andalusos i extremenys son uns ganduls que es passen el dia al bar.
Tots sabem que Andalusia no és Catalunya. Per moltes coses, també pel caràcter i la forma de ser. Però als anys 60, com va passar durant la dècada Passada, a Catalunya li mancava ma d’obra i gràcies als immigrants és va tirar endavant. La dècada passada, com tots sabem la majoria de la immigració va arribar de països com el Marroc, Equador o Romania.
Duran és lliure de pensar el que vulgui, com jo o com tu lector que m’estàs aguantant assíduament. Però hi ha coses que, políticament són incorrectes i et fan guanyar més enemics que amics. I no vull, amb això, donar-li la raó a Duran, ni molt menys!, Jo defenso una altra teoria. O potser no sigui teoria, sinó la realitat diària.
A Catalunya, com a València o l’Aragó, no hi ha pagesos sense terres per a conreu. Qui no té hort, te oliveres o tarongers o vinya. A Andalusia, històricament hi ha hagut latifundis, es a dir, grans propietats agràries en mans d’unes poques persones. Es diu que la Duquessa d’Alba, la que es va casar l’altre dia, és qui cobra més subvencions agràries de la UE. Per alguna cosa serà...
Tornant a Duran i Lleida, des del meu punt de vista veig més que improbable que acabi ocupant un ministeri del govern del PP. El somiat pacte fiscal no s’assolirà ni amb el PP ni, segurament, amb el retorn d’un govern del PSOE.
Arribat a aquest punt, una pregunta: Històricament s’han fet les coses bé a Catalunya? Penso que hem perdut el tren de moltes coses com un finançament adequat. I mentre, els de CiU (hi torno) a fer “marejar la perdiu”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada