FOTOS D'AMPOSTA DES DEL COSTAT DE L'ALDEA

TRIBUTAR PER MÒDULS

 

Un dels temes econòmics que va tenir més protagonisme durant la passada campanya electoral va ser el dels impostos. Mentre uns defensaven incrementar-los a les grans fortunes (PSOE), els altres, al contrari, defensaven reduir-los (PP)

Vagi per davant que jo no estic en contra de que s’abaixin els impostos si s’incrementa l’eficàcia recaptadora, es a dir, si es posen en mans de l’Agència Tributària els mecanismes suficients per a poder arribar allà on els pous de frau fiscal són més grans. Per fer-ho cal incrementar la plantilla de funcionaris que es destinin per a al efecte i això passaria per optimitzar els recursos  existents, o sigui, reubicar funcionaris d’altres sectors o administracions.  

Un dels temes que, pel que sembla, està més en entre dit, és la tributació per mòduls. Fa unes dies llegia un article al diari Público que portava per títol “Els impostos que no es paguen”, l’autora del qual, que deia que era “cap d’informació” de l’AEAT, posava en entredit la forma de tributar dels empresaris individuals dels sectors més estesos (comerç, tallers, bars, transportistes...)

Sóc dels que penso que quasi res és perfecte i menys els sistemes tributaris. Sempre seran injustos per als afectats, es miri com es miri. Si fem memòria retrospectiva i viatgem en el temps fins la creació del mòduls (principis de la dècada dels 90 del segle passat), ens en adonarem que  en aquells moments, la seva creació estava totalment justificada. Fins llavors, els sectors esmentats, a la pràctica no tributaven res. La recaptació era tan minsa que es va pensar en la creació d’un sistema que permetés augmentar la recaptació dels impostos dels sectors esmentats.

El nou sistema de tributació va significar un rebuig per part dels afectats, fins al punt que l’Agència Tributaria va haver-los d’advertir que aquells que renunciessin a estar-hi, se’ls hi faria una inspecció. L’única forma d’escapar-se va ser la reconversió de els empreses individuals en societats limitades. Va ser marxar del foc per a caure a les llames, ja que la creació de les societats va suposar un gran negoci per a moltes assessories. Els diners que deixaria de recaptar l’erari públic, el cobraven les assessories en forma d’honoraris de tramitació (constitució de les societats, comptabilitat, confecció de l’impost de societats i comptes anuals, etc.)

També s’acusa al sistema de mòduls de ser “font” de factures falses, ja que com, en principi, els ingressos dels empresaris no són determinants per a calcular el rendiment net de l’activitat, a petició dels clients, els confeccionen factures per suposades vendes i serveis i així poder-les incloure com a despeses a les seves comptabilitats.

Només recordo un sector que, estant previst incloure’l a mòduls, finalment, no hi va entrar. Per raons òbvies no el desvetllaré, però si que diré que uns anys abans ja havia tingut algun problema amb l’administració tributària, fins al punt que, la poca tributació, va ser motiu per a rebre un advertiment per part de l’administració tributària, la qual cosa va comportar la presentació de declaracions de la renda complementàries per evitar una inspecció generalitzada al sector.  

Per tant, i per a concloure, els mòduls han fet el seu paper. Es possible que després de 20 anys, com passa a la majoria de coses, ara caldria fer una reforma en profunditat (amb el govern del PP ja en va haver una) Però també cal dir que tampoc hi ha que posar-los al “centre de la diana” com si tot el frau fiscal fos fruit única i exclusivament dels “moduleros”. El frau fiscal va implícit a la condició humana i, normalment, com més gran és l’empresa, més defraudació genera.

UNA MÀQUINA DE FER BITLLETS

Encara no me’n avinc de les idees que va donar dijous l’economista Xavier Sala Martin al programa Divendres de TV3.

Tots coneixem les idees neoliberals que té l’economista, però ahir em superar la meva capacitat de sorpresa.

Va apuntar Sala Martí que per a solucionar la crisi europea hi ha dos camins i que un, sense l’altre, no ho arreglaria.

El primer és que el Banc Central Europeu, què té la màquina per a expedir els bitllets de curs legal, fabriqués els necessaris per a cobrir tot el dèficit generat pels estats, entitats financeres, etc. Jo al·lucinava!!!

La segona mesura l’anomenava “devaluació interna” i, segons ell, era rebaixar el sou dels treballadors un 30 %. Jo seguia al·lucinant!!!! Aquesta mesura era necessària per a que els productes espanyols fossin competitius i millorar així les vendes exteriors (exportacions)

I jo pregunto: I tots els que treballem al sector serveis (incloses les administracions públiques) i no ens fa cap falta ser competitius, ja que els nostres serveis “s’han de quedar a casa”, també se’n hauria de rebaixar el sou un 30 %? No ho va dir, però particularment, no hi veig cap motiu.

Una vegada més la culpa de tots els mals recau sobre els treballadors i sembla que eximeix de responsabilitats a les entitats financeres (a qui se’ls hi donarien tots els diners que necessitessin) ni a les administracions irresponsables que “han estirat més el braç que la màniga”.

Fa molts d’anys em van dir que la solució que apuntava Sala Martí de fabricar els bitlles necessaris era del tot impossible, ja que el valor del diner circulant, ha d’estar en consonància amb les reserves d’or del banc emissor (llavors el Banc d’Espanya) De ser superior la quantitat de diner en mans de les entitats financeres i ciutadans al valor de l’or, automàticament feia depreciar la moneda. Ara m’he assabentat que això no és així.

Bé, si li fem cas a Sala Martí, jo proposo una solució millor. El primer punt em sembla perfecte, però per a corregir el segon, per què no es segueixen fabricant diners fins a cobrir les necessitats dels ciutadans?

No podríem demanar una maquineta "domèstica" ara que venen Nadal i els Reis, a part de les retallades (es clar) Així podríem solucionar de cop tota la crisi de les famílies. Us imagineu no tenir deutes, ni haver d'anar al banc cada cop que necessitéssim efectiu. 

Encara al·lucino!!!!!!!!!!!  

(L'acudit, òbviament,és del mestre Ferreres al Períodico d'avui)  

EXPOSICIÓ DE FOTOGRAFIA DE JOAQUÍN MOYA BENET “JOKIN”

 

Ahir, a 2/4 de 8 de la tarda, a la biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa s’inaugurava l’exposició de fotografia de l’ampostí Joaquín Moya Benet “Jokin”.

L’exposició la composen més de 20 fotografies (crec recordar que va dir 28), en blanc i negre, la majoria retrats de persones que “signifiquen alguna cosa” per a l’autor. Algunes famoses com la de CarlosSegarra, líder dels Rebeldes, Antonio Vega, Adrià Puntí i d’altres simplement conegudes, com Manolo Ripollés, Alejandro Sanz (Candret), Josep Parrot, Josep Guarch (lo Teixidor) o la seva pròpia dona.

L’exposició pretén mostrat el costat més íntim de l’autor: la família, els amics, aquelles persones que han estat importants en la seva vida. Per això, a la inauguració hi van assistir, precisament (a part de mi i la meva dona) el cercle més proper a l’autor.

Al fina, quan ja ens en anàvem va acudir el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Tortosa, l’amic Joaquín del Pino que, com ja m’havia anunciat dutant tota la setmana, tenia una agenda molt complicada i li resultava força difícil poder assistir a la inauguració.