Un dels temes econòmics que va tenir més protagonisme durant la passada campanya electoral va ser el dels impostos. Mentre uns defensaven incrementar-los a les grans fortunes (PSOE), els altres, al contrari, defensaven reduir-los (PP)
Vagi per davant que jo no estic en contra de que s’abaixin els impostos si s’incrementa l’eficàcia recaptadora, es a dir, si es posen en mans de l’Agència Tributària els mecanismes suficients per a poder arribar allà on els pous de frau fiscal són més grans. Per fer-ho cal incrementar la plantilla de funcionaris que es destinin per a al efecte i això passaria per optimitzar els recursos existents, o sigui, reubicar funcionaris d’altres sectors o administracions.
Un dels temes que, pel que sembla, està més en entre dit, és la tributació per mòduls. Fa unes dies llegia un article al diari Público que portava per títol “Els impostos que no es paguen”, l’autora del qual, que deia que era “cap d’informació” de l’AEAT, posava en entredit la forma de tributar dels empresaris individuals dels sectors més estesos (comerç, tallers, bars, transportistes...)
Sóc dels que penso que quasi res és perfecte i menys els sistemes tributaris. Sempre seran injustos per als afectats, es miri com es miri. Si fem memòria retrospectiva i viatgem en el temps fins la creació del mòduls (principis de la dècada dels 90 del segle passat), ens en adonarem que en aquells moments, la seva creació estava totalment justificada. Fins llavors, els sectors esmentats, a la pràctica no tributaven res. La recaptació era tan minsa que es va pensar en la creació d’un sistema que permetés augmentar la recaptació dels impostos dels sectors esmentats.
El nou sistema de tributació va significar un rebuig per part dels afectats, fins al punt que l’Agència Tributaria va haver-los d’advertir que aquells que renunciessin a estar-hi, se’ls hi faria una inspecció. L’única forma d’escapar-se va ser la reconversió de els empreses individuals en societats limitades. Va ser marxar del foc per a caure a les llames, ja que la creació de les societats va suposar un gran negoci per a moltes assessories. Els diners que deixaria de recaptar l’erari públic, el cobraven les assessories en forma d’honoraris de tramitació (constitució de les societats, comptabilitat, confecció de l’impost de societats i comptes anuals, etc.)
També s’acusa al sistema de mòduls de ser “font” de factures falses, ja que com, en principi, els ingressos dels empresaris no són determinants per a calcular el rendiment net de l’activitat, a petició dels clients, els confeccionen factures per suposades vendes i serveis i així poder-les incloure com a despeses a les seves comptabilitats.
Només recordo un sector que, estant previst incloure’l a mòduls, finalment, no hi va entrar. Per raons òbvies no el desvetllaré, però si que diré que uns anys abans ja havia tingut algun problema amb l’administració tributària, fins al punt que, la poca tributació, va ser motiu per a rebre un advertiment per part de l’administració tributària, la qual cosa va comportar la presentació de declaracions de la renda complementàries per evitar una inspecció generalitzada al sector.
Per tant, i per a concloure, els mòduls han fet el seu paper. Es possible que després de 20 anys, com passa a la majoria de coses, ara caldria fer una reforma en profunditat (amb el govern del PP ja en va haver una) Però també cal dir que tampoc hi ha que posar-los al “centre de la diana” com si tot el frau fiscal fos fruit única i exclusivament dels “moduleros”. El frau fiscal va implícit a la condició humana i, normalment, com més gran és l’empresa, més defraudació genera. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada