TITULAR EN NEGATIU

No és freqüent, fins i tot diria que és una excepció, trobar-te el titular d’un gran diari com és el Periódico en negatiu. Ahir el principal titular de portada era el següent: “Sarkozy, no”, així de contundent.  

Certament el resultats de les primàries presidencials al país del Nord, són força esperançadors per a l’esquerra europea, amb tots els matisos i reserves que vulgueu (jo també tinc els meus dubtes) Però quan la situació ha arribat al camí on està ara, amb una total incertesa social i econòmica, veure una mica de llum al final del túnel, sembla un signe esperançador.

Les notícies (les males notícies) econòmiques es superen dia a dia. Sembla que és del tot impossible, però és cert. Ahir mateix es va saber que Espanya entra en rescissió (què s’esperaven el que van votar a Rajoy?) i Mas va llençar l’enèsima amenaça de convocar unes eleccions anticipades si, finalment, hi ha una intervenció de Catalunya per part de l’Estat centralista, com si això pogués ser la solució de les solucions. Mas hauria de mirar el que va passar a Astúries i prendre bona nota de que unes eleccions abans d’hora no són ni seran la solució als mals. Les solucions, si les hi ha (s’ha de creure que sí), passen per un canvi d’estratègia polítics i prendre dràstiques mesures proteccionistes en contra dels actuals sistemes financers i especulatius. Però la dreta (l’espanyola o l’europea actual) no s’atreviran a fer-ho ja que hi tenen massa interessos creats.

És per això que Hollande pot ser-ne aquest revulsiu. Primerament haurà de guanyar la segona volta, la qual cosa no la té gens fàcil. La suma dels vots dels candidats de la dreta francesa són superiors als aconseguits pels líders de l’esquerra, però això tampoc significa res. Hollande ha d’il·lusionar l’electorat francès amb noves, contundents i sinceres propostes. Ha de clavar una “pica en Flandes” (o en aquest cas una mica més avall, a l’alçada de París) per a que a partir d’allí es vagi clavillant el mapa de l’antiga Europa i si pot traspassar l’Atlàntic, molt millor.

Avui, el mapa polític de França està, majoritàriament, tenyit de rosa. No sé si s’ha escollit aquest color diferenciar-lo del roig contundent que representarien altres partits més a l’esquerra o per la coincidència amb la rosa, símbol dels socialistes.

Ahir vaig donar un cop d’ull a aquest mapa que publicava el diari Público i en vaig treure unes petites conclusions:

-          Hollande va guanyar a la majoria dels departaments del Sud i de l’Oest, sobre tot, de mitja França cap avall.

-          Sarkozy en canvi a assolir la victòria a la majoria dels departaments de l’Est i centre, excepte París que també va ser dominat per Hollande. 

Nîmes. La torre del Rellotge. 

-          Le Pen (Marina), només va poder guanyar al departament del Gard, del què és capital Nimes, una ciutat que vaig visitar l’agost de 2010.

-          Un dels meus cosins va viure durant molts d’anys a Mirepoix, al departament de l’Ariège. Aquí la victòria ha estat aclaparadora per a Hollande, encara que aquests resultats són molt poc significatius, ja que aquest territori està molt despoblat.

-          Ara mateix viu a l’Haute Garone, de fet a uns 10 Km. D’on vivia abans i aquí també va guanyar el candidat socialista tot i que en menys claredat.

Amb aquests resultats a la ma, es fa evident que França vol un canvi. I encara seria més contundent: EUROPA EL NECESSITA!! 

Mirepoix. Detall de l'antiga catedral.

La responsabilitat de la mesocràcia (Un article de Xavier Bru de Sala)

La recuperació de la moral de l'esforç i un autogovern suficient són indispensables per a Catalunya

Jordi Nadal va explicar al principi de la crisi, en un famós article que encara ressona, el canvi de mentalitat dels catalans. Del segle XVII en endavant, i a causa dels desenganys i les frustracions de la història política, com que no podien confiar en les institucions, els nostres rebesavis es van posar a treballar de valent, a estalviar com a única forma de mirar pel futur. En aquesta mirada hi ressona la idea de John Elliott, que fa anys va relacionar l'èxit econòmic de Catalunya amb la mala fi de les guerres dels Segadors i de Successió i la supressió de les institucions pròpies. La resistència i prosperitat dels anys 60 i 70 del segle XX també s'explica així. En síntesi, la seqüència és: fracàs polític, suma d'esforços individuals en una ètica social, èxit econòmic. De la prosperitat resultant al desenvolupament cultural, a la reivindicació d'autogovern... i d'aquí al desastre.

Si partim de l'observació del professor Nadal sobre la pèrdua del valor de l'esforç, tan característica dels últims decennis, observarem que la frustració actual es deu a una combinació fatal: el relaxament de l'exigència i la moral del treball més la insuficiència de l'autogovern per actuar com a instrument cabdal en la creació i la redistribució de la riquesa. Amb l'autonomia, els catalans vam llançar les amarres abans d'arribar a port. Per això ara Catalunya es troba a la deriva, sense rumb i els motors al ralentí, amb la Generalitat obligada a retallar benestar i amb l'Estat central que es revela un cop més ineficaç i tan insensible com sempre a l'economia productiva.
Com que el problema és doble, la sortida també ho ha de ser. L'aposta per la disminució del drenatge fiscal -vinculat a la millora de les capacitats de l'autogovern- és un camí irrenunciable. El més probable és que condueixi a la confrontació i a la ruptura de la legalitat -no de la legitimitat-, així com a l'increment de les tensions internes. Cal procurar en tot moment que els impactes polítics i socials siguin els menors, però aquesta vegada la mesocràcia catalana i els seus representants no es poden arronsar. Sembla que aquests són els propòsits i que els dirigents del catalanisme, començant pel president Mas, ho tenen assumit. Suport i sort. Valentia i prudència.
Abans cal recuperar la moral de l'esforç individual, l'honestedat com a valor compartit, l'espai per a l'ambició i el rigor. Divendres passat vaig parlar del negoci de la independència, que Perico Pastor va il·lustrar destacant els aspectes irònics i d'avís, a diferència d'altres intèrprets que el van llegir des de la gasiveria d'esperit i la desqualificació. M'hi refermo: l'Estat propi, si arriba, serà una bicoca per a uns quants. Però si el camí no comporta un nou canvi de mentalitat, si confiem en el retorn i el repartiment de la carretada de diner públic, acabarem malament.
D'entrada, la carretada és hipotètica. Ningú pot assegurar que n'arribarà ni una engruna. Mentrestant, la situació empitjora. Si arribés en proporció considerable, les baralles per un bocí més gran del pastís podrien ser monumentals. Sobretot, perquè les energies principals dels catalans s'haurien d'abocar en la recuperació de la moral de l'esforç. Aquesta és la millor inversió, l'única segura, com ens demostra la història de tots els col·lectius que se n'han sortit en circumstàncies d'extraordinària dificultat. Cap aquí s'han de reorientar les generacions actives. Aquest, i no el de l'esperança en salvavides que avui no existeixen, és el missatge als nostres joves. Més val treballar per poc preu que instal·lar-se en l'oci i el parar la mà. La intempèrie és dura, però és una gran escola. De la mà de l'Espanya ineficient no ens en sortirem. De la pròpia, ja ho veurem. Depèn d'això.
La responsabilitat hauria de començar per un mea culpa. La societat ha de reconèixer que s'ha gronxat en l'avidesa, en el diner fàcil, que ha estat benevolent amb el parasitisme, quan no l'ha encoratjat i fins i tot aplaudit. S'ha deixat enredar i seduir pel crèdit en comptes d'estalviar. En frase popular, hem fet com si els gossos es lliguessin amb llonganisses. Això, que cadascú pot expressar com prefereixi i reconèixer les excepcions incontaminades, que són poques, es troba també en l'arrel de la crisi i dificulta les sortides.
Espanya continua sent el problema i potser Europa ja no és la solució. Recordem aquests versos de Gil de Biedma: «En un viejo país ineficiente, / algo así como España entre dos guerras / civiles, en un pueblo junto al mar, / poseer una casa y poca hacienda / y memoria ninguna. No leer, / no sufrir, no escribir, no pagar cuentas, / y vivir como un noble arruinado / entre les ruinas de mi inteligencia». El risc que aquestes línies es puguin aplicar a Catalunya no és menor. Escriptor.

DE MAS MONELL A MIERES (La Garrotxa) II

CREAR NECESSITATS

Avui us explicaré una experiència personal estretament lligada amb la meva feina. Potser us estranyarà aquest fet, ja que no acostumo a parlar de temes personals més enllà de les meves creences polítiques.

Com sabeu la majoria dels meus lectors, treballo a l’Agència Tributaria i la meva feina es podria resumir en que “faig certificats” (tampoc no cal concretar més) De les meves vivències i tracte amb un públic molt divers, estic en condicions d’afirmar que entre el 30 i el 40 % de la gent que atenc diàriament no caldria que vinguessin i així estalviarien temps i diners.

I per què venen? Per què “algú” els crea la necessitat de “fer-los portar” un certificat tributari. El concepte “algú” és molt ampli i igual pot tractar-se del empleat públic que els hi tramita un ajut, subvenció, etc., com del empleat d’una entitat financera que els hi exigeix per a tramitar un préstec. Els certificats sembla que són el remei contra tots els mals i, de vegades, l’usuari ve per pròpia iniciativa a demanar-lo per “si li cal”.

La primera cosa que s’ha de saber és que l’Agència Tributaria signa convenis de col·laboració amb tots els organismes públics interessats en fer-ho: els diferents ministeris, governs autonòmics, ens locals (diputacions, ajuntaments, consells comarcals, etc.) I fins i tot signa convenis amb entitats col·legis i associacions professionals i d’altres entitats privades.

Els convenis no són tos iguals i cadascun d’ells contempla la possibilitat de consultar allò que li manca a l’organisme oficial. Així, per a un ajut per la llei de la dependència, una beca d’estudis o prestació d’atur, precisaran la declaració de la renda o el certificat d’imputacions (rendiments del darrer exercici disponible) En canvi, per a renovar el visat de transport, o concedir una subvenció agrària o contractar un treballador estranger, els exigiran un certificat conforme estan al corrent de presentació d’obligacions tributàries i no tenir deutes amb la Hisenda Pública espanyola. Per a que això pugui ser així, el sol·licitant haurà de consentir expressament que hi està d’acord, ja que per la llei de protecció de dades, en el cas contrari, no es podria consultar; ara bé normalment totes les sol·licituds porten incorporat en paràgraf on ja ho indica i només firmant-la, ja mostren la seva conformitat. Si no tenen cap problema, es a dir si tenen la renda presentada o no els hi consta la obligació de fer-ho o estan al corrent de les seves obligacions, es podrà consultar sense cap tipus de problema. Només en els casos que hagi una incidència, no ho podran consultar i llavors se’ls adreçarà a una oficina de l’AEAT per a que els hi miréssim quina anomalia tenen.

No sembla gaire complicat, oi? Tot i així, són molts els empleats públics que els envien a les nostres oficines a demanar el corresponent certificat amb resultat negatiu moltes vegades.

A part d’això i des de fa uns quants anys, hi ha organismes certificadors (a l’AEAT ho fem per mig de la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre) que  permeten obtenir un certificat digital o d’usuari que els hi permetrà, tant a persones físiques com jurídiques obtenir tots els certificats que precisen a l’instant sense moure’s de casa una vegada ja tinguin el certificat d’usuari descarregat al seu ordinador.   

Els criteris de l’Agència Tributària són de no fer més certificats que els estrictament necessaris. Si algú precisa un certificat i no es pot aconseguir pels mitjans indicats, evidentment, es farà. En cap cas es deixarà al ciutadà sense la possibilitat d’accedir a un ajut o una subvenció pública.  

Com també existeix obligació de fer tots els referents a les declaracions i autoliquidacions periòdiques que presenten els ciutadans. La majoria de els vegades, però, també els hi demanen les entitats financeres i els usuaris, sovint per comoditat, prefereixen demanar certificats abans de buscar-les per casa o anar a l’assessor que els hi ha tramitat. Però en aquest cas hi ha una solució: cobrar-les. Si es passessin a cobrar tots els certificats que ens demanen i que no justifiquin la necessitat o és per a causes no contemplades al nostre reglament intern, seria una mesura dissuasòria o bé una font d’ingressos extraordinaris que, en temps de crisi, es podrien destinar per a qualsevol cosa útil.