La responsabilitat de la mesocràcia (Un article de Xavier Bru de Sala)

La recuperació de la moral de l'esforç i un autogovern suficient són indispensables per a Catalunya

Jordi Nadal va explicar al principi de la crisi, en un famós article que encara ressona, el canvi de mentalitat dels catalans. Del segle XVII en endavant, i a causa dels desenganys i les frustracions de la història política, com que no podien confiar en les institucions, els nostres rebesavis es van posar a treballar de valent, a estalviar com a única forma de mirar pel futur. En aquesta mirada hi ressona la idea de John Elliott, que fa anys va relacionar l'èxit econòmic de Catalunya amb la mala fi de les guerres dels Segadors i de Successió i la supressió de les institucions pròpies. La resistència i prosperitat dels anys 60 i 70 del segle XX també s'explica així. En síntesi, la seqüència és: fracàs polític, suma d'esforços individuals en una ètica social, èxit econòmic. De la prosperitat resultant al desenvolupament cultural, a la reivindicació d'autogovern... i d'aquí al desastre.

Si partim de l'observació del professor Nadal sobre la pèrdua del valor de l'esforç, tan característica dels últims decennis, observarem que la frustració actual es deu a una combinació fatal: el relaxament de l'exigència i la moral del treball més la insuficiència de l'autogovern per actuar com a instrument cabdal en la creació i la redistribució de la riquesa. Amb l'autonomia, els catalans vam llançar les amarres abans d'arribar a port. Per això ara Catalunya es troba a la deriva, sense rumb i els motors al ralentí, amb la Generalitat obligada a retallar benestar i amb l'Estat central que es revela un cop més ineficaç i tan insensible com sempre a l'economia productiva.
Com que el problema és doble, la sortida també ho ha de ser. L'aposta per la disminució del drenatge fiscal -vinculat a la millora de les capacitats de l'autogovern- és un camí irrenunciable. El més probable és que condueixi a la confrontació i a la ruptura de la legalitat -no de la legitimitat-, així com a l'increment de les tensions internes. Cal procurar en tot moment que els impactes polítics i socials siguin els menors, però aquesta vegada la mesocràcia catalana i els seus representants no es poden arronsar. Sembla que aquests són els propòsits i que els dirigents del catalanisme, començant pel president Mas, ho tenen assumit. Suport i sort. Valentia i prudència.
Abans cal recuperar la moral de l'esforç individual, l'honestedat com a valor compartit, l'espai per a l'ambició i el rigor. Divendres passat vaig parlar del negoci de la independència, que Perico Pastor va il·lustrar destacant els aspectes irònics i d'avís, a diferència d'altres intèrprets que el van llegir des de la gasiveria d'esperit i la desqualificació. M'hi refermo: l'Estat propi, si arriba, serà una bicoca per a uns quants. Però si el camí no comporta un nou canvi de mentalitat, si confiem en el retorn i el repartiment de la carretada de diner públic, acabarem malament.
D'entrada, la carretada és hipotètica. Ningú pot assegurar que n'arribarà ni una engruna. Mentrestant, la situació empitjora. Si arribés en proporció considerable, les baralles per un bocí més gran del pastís podrien ser monumentals. Sobretot, perquè les energies principals dels catalans s'haurien d'abocar en la recuperació de la moral de l'esforç. Aquesta és la millor inversió, l'única segura, com ens demostra la història de tots els col·lectius que se n'han sortit en circumstàncies d'extraordinària dificultat. Cap aquí s'han de reorientar les generacions actives. Aquest, i no el de l'esperança en salvavides que avui no existeixen, és el missatge als nostres joves. Més val treballar per poc preu que instal·lar-se en l'oci i el parar la mà. La intempèrie és dura, però és una gran escola. De la mà de l'Espanya ineficient no ens en sortirem. De la pròpia, ja ho veurem. Depèn d'això.
La responsabilitat hauria de començar per un mea culpa. La societat ha de reconèixer que s'ha gronxat en l'avidesa, en el diner fàcil, que ha estat benevolent amb el parasitisme, quan no l'ha encoratjat i fins i tot aplaudit. S'ha deixat enredar i seduir pel crèdit en comptes d'estalviar. En frase popular, hem fet com si els gossos es lliguessin amb llonganisses. Això, que cadascú pot expressar com prefereixi i reconèixer les excepcions incontaminades, que són poques, es troba també en l'arrel de la crisi i dificulta les sortides.
Espanya continua sent el problema i potser Europa ja no és la solució. Recordem aquests versos de Gil de Biedma: «En un viejo país ineficiente, / algo así como España entre dos guerras / civiles, en un pueblo junto al mar, / poseer una casa y poca hacienda / y memoria ninguna. No leer, / no sufrir, no escribir, no pagar cuentas, / y vivir como un noble arruinado / entre les ruinas de mi inteligencia». El risc que aquestes línies es puguin aplicar a Catalunya no és menor. Escriptor.