PALAU CONNECTION

Tothom finançava Convergència

No sé si us en recordareu. Durant molt de tems va ser una de les meves pel·lícules preferides: “Frenche connection”, protagonitzada per Gene Hacman, Roy Scheider i l’espanyol Fernando Rey, encara que aquí es va traduir com “Contra el imperio de la droga”

El proper farà 3 anys que va sortir a la llum el conegut com a cas Palau de la Música, o cas Millet o simplement cas Palau. Tant dóna. Els primers indicis ja apuntaven que darrere d’aquest enrenou podia existir un finançament il·legal de CDC. Daniel Osàcar, el tresorer de Convergència sortia a molts de papers i els partit el va d’haver de jubilar.

Ara, han sortit a la llum noves proves que implica un dels partits que governa Catalunya, el partit de mas i del pare Pujol i s’ha sabut que empreses com Ferrovial van abocar el sac passant primer pel Palau de la Música.

El que passa és que Millet no era un beneit i, es clar, de tant veure passar bitllets de curs legal cap a qui i cap allà, de tant en tant se’n guardava algun o potser ho feia amb el consentiment dels màxims receptors o potser totes dues coses.

Arribat a aquet punt vull tornar a recordar que l’Ajuntament d’Amposta va subscriure un conveni per a que les dues entitats musicals locals (la Lira Ampostina i la Unió Filharmònica), de forma alternativa, anessin a actuar un grapat d’anys al Palau de la Música Catalana. A canvi, la institució que presidia Fèlix Millet prestava assessorament cultural i altres coses a la nostra ciutat. Però no se’n ha pogut seguir el rastre, es a dir, de tot allò no sé sap bé si es va fer alguna cosa o no se’n va fer res.

Vosaltres no ho sé, però si jo hagués estat alcalde d’Amposta com ho era durant aquells anys Joan Maria Roig i gualdo i hagués sabut que part d’aquells diners haurien anat a parar (tot això suposadament) a les arques del meu partit, la qual cosa m’assegurava (d’alguna manera) guanyar-me el favor dels meus líders i així, el meu futur més immediat (i com s’ha vist, també a llarg termini), també ho hauria fet (o no, ves a saber)

Però es va fer... Segurament per això quan va sortir el tema, el Roig i gualdo es va posar molt nerviós i va arremetre contra els socialistes d'Amposta que són els qui van fer-ho públic. Massa coincidència, veritat? 

MARIANO Y LA FÀBRICA DE CONFUSIÓ (un article de Toni Aira)

El britànic Roald Dahl va escriure el 1964 Charlie i la fàbrica de xocolata , descrit per alguns com un llibre de ciència-ficció per a nens. Mig segle després, qualsevol diria que un altre britànic, d’entre els més euroescèptics, hauria inspirat Jorge Moragas , cap de gabinet del president del Govern espanyol, per ajudar a escriure en les pàgines dels nostres diaris, per capítols, un remake d’aquella obra: Mariano i la fàbrica de confusió.
Compareixences com la d’ahir de Rajoy a la seu del PP en qualitat de president de tots els espanyols no fan més que sumar confusió i desconfiança, en moments en què la ciutadania (més fins i tot que els mercats) reclama lideratge i claredat. Mariano parla poc i, com ahir, a casa. Problema: un líder no ho és si no lidera, si no arrisca. Exercir una responsabilitat com la presidència del Govern en temps plàcids ho pot fer un alt funcionari. Liderar en els temps que corren posa a prova, i legitima, aquells que aspiren a reivindicar-se en el càrrec.
Fins ara teníem un Rajoy que havia batut rècords de velocitat en la seva primera compareixença a la Moncloa (sense preguntes) poques hores després d’assumir el càrrec de president. Comptàvem amb un Rajoy amagat la major part del temps. Vam escoltar Rajoy dir que no havia nomenat vicepresident econòmic perquè seria ell qui lideraria l’equip de treball contra la crisi, i després només hem vist comparèixer els divendres amb De Guindos i Montoro Soraya Sáenz de Santamaría. Vam al·lucinar amb un Rajoy que va escapar a trot dels micros de la premsa al Senat, i després ha hagut de comparèixer un munt de vegades als passadissos del Congrés per mirar de demostrar que no té fòbia a contestar preguntes. De ciència-ficció. I a aquest escenari, ahir la fàbrica de confusió de Rajoy hi va sumar una nova estampa: el president del Govern compareixent com a tal a la seu central del Partit Popular.
Es va plantar al faristol amb les sigles del PP, manifestament incòmode, uns quants mesos després de la seva última conferència de premsa sense límit de preguntes, encara que això no fos del tot així perquè va limitar a una pregunta per periodista la quota que podia assumir. Ambigu i dubitatiu en les respostes a preguntes clau, inquietava veure’l en directe per la seva profusió de tics nerviosos facials. I tot per parlar en una jornada més amb la prima de risc disparada, quan es necessitava una altra vegada lideratge d’Estat, no de partit, i autoritat institucional, no una timorata defensa de part. Ajudant a crear confusió entre institució i partit. Fabricant la corresponent desconfiança, una vegada més. I mentrestant, l’euro tremolant. Normal.
 

PERIODISTA I POLITÒLEG

• e-Periódico

GALA FIRA TOTS (fotos II)

ALS DOS COSTATS DEL RIU SÉNIA

La flor del taronger: tarongina. 

Agustí Sancho és un jove agricultor d’Alcanar que té dues finques de cítrics, una a cada costat del riu Sénia, es a dir, una al terme d’Alcanar i l’altra al de Vinaròs. La primera ha estat propietat de la seva família des de fa diverses generacions. Antigament hi havia oliveres i garrofers, però quan van arribar els tarongers, el seu iaio la va transformar. L’altra la va comprar el seu pare quan els cítrics es van convertir en una explotació molt rendible. Per aquell temps el terme es va fer petit als canareus que van començar a comprar terra a la comarca veïna del Baix Maestrat.

Des de fa uns anys els cítrics en general (taronges i mandarines principalment) van de mal en pitjor. Els mercats estan saturats per les sobreexplotacions i la competència d’altres països com el Marroc. Puc afirmar, sense por a equivocar-me, que amb els diners que es treuen de la venda no cobreixen els costos de producció.  

Com cada any, en arribar l’època de fer la declaració de la renda, l’Agustí se’n va a la gestoria, la mateixa que ja tenien el seu pare i el seu iaio. De la carpeta comença a treure els papers: els certificats dels interessos, el de la hipoteca del pis, el dels cítrics que li ha fet arribar la cooperativa...

El gestor se’ls va mirant d’un en un. Finalment fa una pregunta a l’Agustí que el deixa una mica descol·locat.

-Del total d’aquestes vendes, aproximadament, quina part correspon a la finca d’Alcanar i quina a la de Vinaròs.

-I què més dóna? –li respon l’Agustí- Tot són cítrics, no?

-Té més importància de la que sembla. Mentre els cítrics de les explotacions d’aquí no tenen cap tipus de reducció fiscal, zero, i per tant, tenen un rendiment d’un 26 %, els de les explotacions del Baix Maestrat estan reduït al 9 %.

L’Agustí no se’n sabia avenir.

-Però, com és possible? Sempre m’has explicat que aquestes bonificacions són degudes, principalment a les inclemències meteorològiques no?

-Efectivament –li respon el gestor-

-Llavors, si la climatologia és la mateixa... Quan plou a un lloc, plou a l’altre i quan fa vent, passa el mateix... No ho entenc, de veritat... -Es lamentava l’Agustí-.

Desgraciadament aquesta situació es ve repetint els darrers anys. És competència del Ministeri d’Agricultura, previ informe de els comunitats autònomes, establir aquestes reduccions que, a la vegada, informa al Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques per a que es puguin aplicar a l’hora de fer la declaració de la renda. Sembla ser que algú de Catalunya no ha fet els deures (digueu-li departament d’Agricultura, sindicats, agrupacions de productors o tots plegats...)

En canvi amb les olives, la situació és pràcticament inversa. Mentre a les comarques del Montsià i Baix Ebre el rendiment es rebaixa al 11 %, al Baix Maestrat és del 22 %.

...

Han passat uns dies des de que Agustí Sancho va fer la declaració de la renda quan rep una trucada del seu gestor.

-Agustí, hauries de tornar a vindre... El passat 19 va sortir una rectificació de l’ordre de mòduls que regula les reduccions dels productes agraris i ara també han reduït el rendiments del cítrics a les comarques del Montsià i del Baix Ebre deixant-les com al del Baix Maestrat, es a dir, al 0,09.

Agustí penja el telèfon amb la sensació de no entendre res... Com poden passar aquestes coses? –es pregunta-.

Evidentment l’Administració tampoc és infalible.