El britànic Roald Dahl va escriure el 1964 Charlie i la fàbrica de xocolata ,
descrit per alguns com un llibre de ciència-ficció per a nens. Mig
segle després, qualsevol diria que un altre britànic, d’entre els més
euroescèptics, hauria inspirat Jorge Moragas , cap de gabinet del president del Govern espanyol, per ajudar a escriure en les pàgines dels nostres diaris, per capítols, un remake d’aquella obra: Mariano i la fàbrica de confusió.
Compareixences com la d’ahir de Rajoy a la seu del PP en qualitat de president de tots els espanyols no fan més que sumar confusió i desconfiança, en moments en què la ciutadania (més fins i tot que els mercats) reclama lideratge i claredat. Mariano parla poc i, com ahir, a casa. Problema: un líder no ho és si no lidera, si no arrisca. Exercir una responsabilitat com la presidència del Govern en temps plàcids ho pot fer un alt funcionari. Liderar en els temps que corren posa a prova, i legitima, aquells que aspiren a reivindicar-se en el càrrec.
Fins ara teníem un Rajoy que havia batut rècords de velocitat en la seva primera compareixença a la Moncloa (sense preguntes) poques hores després d’assumir el càrrec de president. Comptàvem amb un Rajoy amagat la major part del temps. Vam escoltar Rajoy dir que no havia nomenat vicepresident econòmic perquè seria ell qui lideraria l’equip de treball contra la crisi, i després només hem vist comparèixer els divendres amb De Guindos i Montoro Soraya Sáenz de Santamaría. Vam al·lucinar amb un Rajoy que va escapar a trot dels micros de la premsa al Senat, i després ha hagut de comparèixer un munt de vegades als passadissos del Congrés per mirar de demostrar que no té fòbia a contestar preguntes. De ciència-ficció. I a aquest escenari, ahir la fàbrica de confusió de Rajoy hi va sumar una nova estampa: el president del Govern compareixent com a tal a la seu central del Partit Popular.
Es va plantar al faristol amb les sigles del PP, manifestament incòmode, uns quants mesos després de la seva última conferència de premsa sense límit de preguntes, encara que això no fos del tot així perquè va limitar a una pregunta per periodista la quota que podia assumir. Ambigu i dubitatiu en les respostes a preguntes clau, inquietava veure’l en directe per la seva profusió de tics nerviosos facials. I tot per parlar en una jornada més amb la prima de risc disparada, quan es necessitava una altra vegada lideratge d’Estat, no de partit, i autoritat institucional, no una timorata defensa de part. Ajudant a crear confusió entre institució i partit. Fabricant la corresponent desconfiança, una vegada més. I mentrestant, l’euro tremolant. Normal.
PERIODISTA I POLITÒLEG
Compareixences com la d’ahir de Rajoy a la seu del PP en qualitat de president de tots els espanyols no fan més que sumar confusió i desconfiança, en moments en què la ciutadania (més fins i tot que els mercats) reclama lideratge i claredat. Mariano parla poc i, com ahir, a casa. Problema: un líder no ho és si no lidera, si no arrisca. Exercir una responsabilitat com la presidència del Govern en temps plàcids ho pot fer un alt funcionari. Liderar en els temps que corren posa a prova, i legitima, aquells que aspiren a reivindicar-se en el càrrec.
Fins ara teníem un Rajoy que havia batut rècords de velocitat en la seva primera compareixença a la Moncloa (sense preguntes) poques hores després d’assumir el càrrec de president. Comptàvem amb un Rajoy amagat la major part del temps. Vam escoltar Rajoy dir que no havia nomenat vicepresident econòmic perquè seria ell qui lideraria l’equip de treball contra la crisi, i després només hem vist comparèixer els divendres amb De Guindos i Montoro Soraya Sáenz de Santamaría. Vam al·lucinar amb un Rajoy que va escapar a trot dels micros de la premsa al Senat, i després ha hagut de comparèixer un munt de vegades als passadissos del Congrés per mirar de demostrar que no té fòbia a contestar preguntes. De ciència-ficció. I a aquest escenari, ahir la fàbrica de confusió de Rajoy hi va sumar una nova estampa: el president del Govern compareixent com a tal a la seu central del Partit Popular.
Es va plantar al faristol amb les sigles del PP, manifestament incòmode, uns quants mesos després de la seva última conferència de premsa sense límit de preguntes, encara que això no fos del tot així perquè va limitar a una pregunta per periodista la quota que podia assumir. Ambigu i dubitatiu en les respostes a preguntes clau, inquietava veure’l en directe per la seva profusió de tics nerviosos facials. I tot per parlar en una jornada més amb la prima de risc disparada, quan es necessitava una altra vegada lideratge d’Estat, no de partit, i autoritat institucional, no una timorata defensa de part. Ajudant a crear confusió entre institució i partit. Fabricant la corresponent desconfiança, una vegada més. I mentrestant, l’euro tremolant. Normal.
PERIODISTA I POLITÒLEG
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada