UN POLÍTIC PALLASSO

Si a la reunió de presidents autonòmics celebrada al Senat el passat dimarts algú s’hagués presentat vestit de pallasso, estic pràcticament segur que la resta no s’haurien estranyat gens.

Concretament estic parlant del president extremeny  Juan Antonio Monago que, amb la de l’altre dia ja porta fetes unes quantes pallassades i curiosament sempre ho fa en al·lusions a Catalunya.

La primera de totes va ser quan, acompanyat d’alguns membres de la seva comitiva, va allò de “Si tens cullons me lodices a la cara...” responent a unes desafortunades declaracions a l’alcalde de Barcelona, el convergent Xavier Trias. Unes declaracions més pròpies d’un altre escenari, com per exemple un bar i després d’haver pres unes quantes canyes o algun cigaló que d’altre.

La segona la va dir no fa gaires dies, si no recordo malament la passada setmana quan va reclamar que Catalunya li retornés a Extremadura les 150.000 emigrants que allà per la dècada dels anys 60 van viatjar de la seva comunitat fins a Catalunya tot buscant un lloc de treball i unes millors condicions de vida. Precisament aquest matí, un d’aquests extremenys (que m’ha dit que desconeixia els fets) m’ha dit que porta a Catalunya 48 anys i no se’n vol anar, al menys que em donen feina i casa, ha puntualitzat.  

Monago segurament desconeix que la majoria d’aquells fills d’extremenys estan totalment integrats a Catalunya i si els hi diguessis de marxar a la terra dels seus ancestres, es negarien rotundament.

El passat cap de setmana el Periódico entrevistava a un comerciant que venia senyeres estelades a la seva botiga i que deia que un 25 % de qui les comprava parlaven el castellà. Què indica això? Que son molts els nouvinguts o fills de l’emigració que entenen perfectament la situació des discriminació que pateix Catalunya respecte a d’altres autonomies de l’estat. Un estudi fet fa uns anys deia que un part important dels ciutadans que viuen al cinturó roig de Barcelona i que representen la segona o tercera generació dels milers que van venir procedents, sobre tot, d’Andalusia, d’Extremadura o de l’Aragó, han deixat de votar socialista (tal i com feien els seus pares o fins i tot els seus iaios) i opten per d’altres formacions molt més nacionalistes. Seria una explicació de la pèrdua de vots que pateix el PSC a l’àrea metropolitana de Barcelona.  

Finalment la tercera va ser dimarts quan va acudir a la roda de premsa amb una edició de luxe de la Constitució Espanyola per a escenificar que la Carta Magna està per sobre de qualsevol voluntat sobiranista  d’un poble i també un pin amb l'estanquera (*) Caldria recordar-li a Monago que la sobirania nacional emana del poble i que els ciutadans de Catalunya formen part (de moment d’aquest poble) Que el poble és qui escull els seus diputats i senadors (encara que molts de cops la democràcia interna dels partits deixa molt per desitjar) i que, també, té el dret de demanar que es canviï la constitució per adaptar-la als nous temps (la qual cosa és, en principi força difícil) Però teòricament, és així.

Però Monago, com a membre del PP, està obsessionat per salvaguardar la Constitució davant de qualsevol agressió independentista o fins i tot federalista. És curiós que la majoria de càrrecs del PP que en el seu dia no van creure en la Constitució i que mai han cregut en l’Espanya de les autonomies ara ho defensen com si els hi anés la vida.

Monago, com qualsevol reiet de taifes del tants que ha donar la política espanyola, sap que atacar Catalunya li donarà volts al seu territori. D’això se’n diu populisme barat.

I jo que em pensava que Rodríguez Ibarra era impossible de superar... Al menys aquell era del Barça.   

(*) L'amic Joan Antoni Fabregat i Miralles, de Vinaròs, deia l'estanquera al referir-se a la bandera espanyola, perquè en aquella època estava a tots els estancs.  

ATENCIÓ: EQUIVOCAR-SE ES D'HUMANS I RECTIFICAR... DE PERSONES SENSATES... 

Qui va demanar que retornessin 150.000 extremenys va ser el socialista Guillermo Fernández Vara, el que va ser també President de la Junta d'Extremadura. Però és igual, pallasso ell també!! Os deixo amb un vídeo de resposta d'una avia extremenya que viu a Catalunya. 

 

LES FOTOS DEL DIA. EL PARLAMENT DE CATALUNYA III

CUANDO CIERREN EL PORTON (real com la vida mateixa)

Hace ya unos meses, anduve de vacaciones por la provincia de Zamora, y fui invitado a visitar una finca propiedad de un paisano donde elaboraban unos jamones caseros muy afamados por toda la zona.
Al pasar por una de las pocilgas, me llamó la atención la magnífica y extraña raza de una hembra que amamantaba a una camada de lechones. Por curiosidad, le pregunté al hijo del patrón que me estaba atendiendo, de qué raza eran esos cerdos.
- Son de raza “española”… pero espere que llamo a mi padre, que él le cuenta cómo se consigue esta raza.
Por la puerta de la cocina emergió D. Nicolás, un gigante de cabellos blancos que se desplazaba dificultosamente asistido por un bastón de 3 patas y me invitó a sentarme a la mesa del porche donde reposaba un enorme botellón de aguardiente de no menos de 60º.
-¿Ud. sabe cómo se cazan los cerdos salvajes del monte? me espetó el paisano sin más trámite, mientras me servía un vasito chato de ese fortísimo aguardiente.
- Bueno, creo que los perros los acorralan y con un fusil los abaten, le contesté prudentemente, presintiendo que la historia venía por otro lado y que el viejo sabía más que yo…
En este caso, no es así. -me dijo don Nicolás- y prosiguió:
Y cuando le diga cómo los cazo yo y como los “amanso”, usted. entenderá porqué se los llama de raza “española” y si es un hombre inteligente, podrá sacar algunas conclusiones acerca de porqué a los españoles nos va como nos va.
En el fondo de la finca, detrás de aquel bosque de álamos y hasta la orilla del río, hay un monte agreste sin cultivar. En ese monte abundan las manadas de cerdos salvajes. Para cazarlos comienzo por buscar un claro sin maleza, donde tiro unos puñados de maíz en el suelo. Cuando los cerdos lo descubren, van a comer todos los días, y solo tengo que reponerles diariamente la ración.
Una vez acostumbrados, construyo una cerca en uno de los lados del claro y sigo poniéndoles alimento.
Durante unos días van a desconfiar, pero terminan por volver. Entonces hago otra cerca formando una “L” con la anterior, y les sigo poniendo comida hasta que de nuevo dejan de desconfiar y regresan a comer. Y así sucesivamente, hasta que casi cierro los cuatro lados y solo dejo una abertura para un portón.
Para entonces se han acostumbrado al maíz fácil, le han perdido el miedo a las cercas y entran y salen casi con naturalidad…
Otro día coloco el portón, lo dejo abierto y sigo poniendo maíz, hasta que encuentro la piara comiendo, entonces cierro la puerta. Al principio empiezan a correr en círculos como locos, pero ya están sometidos.
Muy pronto se tranquilizan y vuelven al alimento fácil, ya que se olvidaron de buscarlo por si mismos, y aceptan la esclavitud.
Nosotros, los españoles debemos darnos cuenta que este gobierno carca, demagogo y capitalista que tenemos procede de la misma manera que yo con los cerdos…
Nos tiran maíz gratis disfrazado de programas de ayuda, planes sociales, empleos públicos, cargos políticos, sueldos para liberados y asesores, subsidios para los cineastas de la “ceja”, leyes proteccionistas, sobornos electorales…
Todo a costa del sacrificio de las libertades que nos van confiscando migaja a migaja…
Y muchos españoles no se dan cuenta que no existe la comida gratis, y que no es posible que alguien preste un servicio más barato que el que uno mismo hace.
¿Acaso no ven que toda esa maravillosa “ayuda” que reparte el gobierno, lo hace con el dinero que el pueblo le entrega para bien administrarlo, y no para depredar las libertades y los bienes de la gente que trabaja y que produce?
Pero ¿cómo se puede pasar de vivir en un paraíso y en sólo seis años convertirlo en un infierno…?
¿Cómo pueden exigirnos sacrificios, si los políticos derrochan nuestro dinero en suntuosos gastos y a la vez ellos se enriquecen?
¡Sigamos así y que Dios nos ayude cuando nos cierren el portón!
Don Nico apuró de un trago lo que quedaba de su cuarto vasito, se despidió y se fue renqueante traspasando la puerta de la cocina.
Yo, mareado por el alcohol, y más aun, trastornado y apabullado por la verdad, saludé a su hijo y me volví rumiando mi mala leche por el polvoriento camino de regreso a casa.

EL PAPER DE L’OPINIÓ PÚBLICA

A l’era de la comunicació, la presencià dels mitjans informatius (televisió, ràdio, premsa escrita, Internet, etc.) s’ha convertit en quotidiana i pràcticament imprescindible per a les nostres vides.

Quan es produeix una notícia important, tos els mitjans se’n fan ressò en la mesura que els hi es possible. En alguns casos s’organitzaran debats i tertúlies encaminades a descobrir-ne tots els detalls. Fins i tot es fan estudis  d’opinió destinats a saber el que pensa la gent sobre el particular.

La convocatòria d’eleccions sol provocar tota una allau informativa en torn dels principals partits, candidats, campanyes i programes.

En menys de dos mesos ha d’haver-li eleccions a 3 de les principals autonomies de l’estat: País Basc, Galícia i Catalunya. Però és Catalunya, la darrera en convocar-les la que, presumiblement, s’emportarà el màxim protagonisme.

I és que Catalunya, a diferència de les altres, ha introduït un concepte nou: la independència d’Espanya.

Son diversos els partits i coalicions que han fet seva la idea del secessionisme. El s més importants són CiU, ERC, ICV-EUA, SI (Solidaritat Catalana per la Independència) i les CUP (Candidatures d’Unitat Popular); aquesta darrera serà la primera vegada que es presenta a unes eleccions autonòmiques.

A l’altre costat es situa el PP i C’s (Ciutadans), mentre que el PSC ha optat per una tercera via, a mitges entre la independència i continuar amb els mateix tipus de relació amb la resta d’Espanya: el federalisme.

Tret d’aquells electors que ja tenen decidit el seu vot, una gran majoria s’acabarà decidit segons sigui el missatge que puguin sentir més proper i convincent.

Al contrari del que s’acostuma a fer normalment, els indecisos haurien d’informar-se a través dels mitjans menys afins a les seves idees per a poder fer-se una opinió molt més objectiva i útil per a l’hora de dipositar el seu vot a l’urna.

Els mitjans, però, solen ser més partidistes i interessats que objectius. Si fem un repàs de la premsa escrita ens en adonarem ràpidament que tres dels rotatius que s’editen a Catalunya es decanten clarament per la independència de Catalunya. Em refereixo a la Vanguardia, el Punt/Avui i l’Ara. L’altre gran rotatiu editat a Catalunya, el Periódico, es decanta més cap el federalisme. En canvi, la majoria de diaris amb seu a Madrid, es posicionaran clarament a favor de la unitat pàtria. M’estic referint al Mundo, la Razón, l’ABC i la Gaceta. Mentre que el País, que està passat per tot un procés intern de canvis, sembla ser, que abandonarà l’actual línia editorial per a ressituar-se cap al centre-dreta i, per tant, no seria d’estranyar que s’unís a la resta de diaris editats a la capital d’Espanya i fer un front comú contra el secessionisme de Catalunya.

Si analitzéssim les televisions trobaríem resultats semblants, amb una majoria de tendència centralista espanyola i de dretes.