divendres, 9 de novembre del 2012

ELS VIATGES DE MASLLIVER



Em recorda a Gulliver i els seus viatges. El més conegut de tots és quan arriba a Lilliput i, els seus habitants el veuen com un personatge d’enormes dimensions. Sense ser un gegant, què no ho és, per la seva mida, aviat és reconegut com un ser d’enormes poders.
Però també viatja a Brobdingnag, un país de gegants (Coneixíeu aquest? A què no?)  i allí, Gulliver, no està a l’alçada de les circumstàncies...
Recentment, Mas ha viatjat a Rússia i a Brussel·les. És com si hagués anat a dos països de gegants. Rússia perquè ja ho és de per si, no per la mida dels seus habitants (allí com aquí hi ha de tot, però molta més quantitat), sinó per les dimensions del país: encara avui el més gran del món en territori i un dels més grans en població.
Brussel·les també és un país de gegants. Sí, sí, també. Ho és perquè per allí solen passar els màxims mandataris europeus i els que en qüestions comunitàries apunten més cap amunt.  
Mas no va donar la talla en cap dels dos viatges. I no és perquè sigui baixet (perquè ho és), sinó perquè no va aconseguir que cap personatge rellevant assistís als seus actes. Com es diu vulgarment, l’han ningunejat, es a dir, no li han prestat cap mena d’interès.
Duran (no confondre amb el personatge)el seu viatge a Rússia es va fer acompanyar per la flor i nata de l’empresariat català amb ganes de fer negoci a l’antic país dels tsars. Però no va passar com a l’any 1492 quan Colom va descobrir Amèrica i tothom hi anava a fer les ídem (en plural)
Rússia, que va passar en pocs anys d’un comunisme exacerbant a una oligarquia empipadora (sobre tot per aquells que no hi formen part), s’ha convertit en un país de multimilionaris que més aviat són ells els que volen fer negoci (mol de negoci, perquè allí tot es fa a lo bèstia) i no anar en menudalles que devia de ser el que els hi pretenien donar-los-hi els catalans. Avui en dia amb espillets i altres baratures, ja no s’enganya a ningú. A mi tampoc m’enganya ningú (i espero que a tu tampoc) Mas va anar a Rússia per a demostrar al país que també pot ser tingut en compte fora, però no va aconseguir els seus propòsits i, per tant, i per si de cas, es va emportar a l’estrangera per a fer una mica de turisme. Sembla ser que la Rakosnik no havia estat mai a Rússia i li feia il·lusió. Qui va pagar el viatge particular de la parelleta? Segurament no ho arribarem a saber mai.
A Bèlgica, capital Brussel·les, hi va acudir amb un altre propòsit. Sembla ser que volia convèncer als que allí resideixen de que, si Catalunya esdevingués un estat independent, podria tenir cabuda dintre de la UE. Però tot hi haver aprés anglès la setmana anterior per a poder donar la conferència (ja sé sap que el català encara no és idioma oficial), a l’únic públic a qui va convèncer va ser al català que hi era present. Això sí, amb els seus sorollosos aplaudiments (fins a 3 cops va ser interromput) semblava que la concurrència l’estava entenent (què ja era mèrit) Però si la mitjana d’anglès és la catalana, difícilment es van arribar a entendre més de 4 o 5 paraules i una d’elles va ser yes.
En canvi, quan es troba a Lilliput, el seu país, té molt més protagonisme. Fins i tot TV3 el tracta amb vehemència. Aquí fins i tot l’hem fet president (i això que no és tort) i segurament el dia 25 el tornarem a fer. Serà com un tsar però en petit.
Si finalment és així, crec que ens ho hauríem de fer mirar tots plegats. Bé, si és que hi veiem, perquè, personalment, hi tinc molts dubtes.  

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. CERVERA DEL MAESTRE IV











Vèncer o convèncer (un article d'Albert Sáez)


El debat sobre la independència s’ha encallat a la UE. Els adalils de la independència exprés han volgut obviar que el nexe de Catalunya amb la UE es fa a través d’Espanya, de manera que la sortida de l’Estat genera, com a mínim, incertesa. Mentrestant, els acèrrims unitaristes han col·locat la UE a la filera de les dreceres per ”impedir” la independència sense passar per les urnes, després de la Constitució i l’Exèrcit. Els uns i els altres s’equivoquen. Excepte de part d’alguns comissaris xerraires, no hi ha hagut ni hi haurà pronunciament oficial de la UE sobre la independència abans que es produeixi: ni per vetar-la ni per a animar-la. Catalunya forma part de l’Estat i el litigi és, a Brussel·les, un assumpte intern en què no  interferirà. Utilitzar una Creu de Sant Jordi (Reding) com a jutge d’última instància de la causa catalana a Europa és tan absurd com recuperar un dictamen de la Comissió del 2004 referit a Algèria per anunciar que l’assumpte està tancat abans que es produeixi.
Les dreceres no són bones per a un debat que és polític però que condiciona l’economia i afecta decisivament la convivència. Pensar que és possible proclamar la independència sense donar temps ni instruments a la població per pensar-s’ho és tan poc versemblant com tornar a proclamar la independència com a tema prohibitiu. Aquest debat ha arribat per quedar-se fins que es resolgui democràticament, passaran mesos, anys o dècades. Pretendre que Europa ens alliberi de dialogar i de debatre és una altra quimera, sigui per independitzar-se o per a mantenir el vincle. Com li va dir Unamuno a Millán Astray: vèncer no és convèncer i les victòries pírriques només fan que guardar el pus fins a la següent erupció. El que és barat surt car.

dijous, 8 de novembre del 2012

MAI, TARD I MALAMENT




Va d’adverbis...
El millor elogi que es pot dir d’un àrbitre de futbol és que la seva labor ha passat desapercebuda. En el tema judicial passa el mateix: millor que mai els jutjats i tribunals haguessin de ser notícia, però afortunada o desgraciadament, moltes vegades han de dirimir conflictes entre dues parts totalment oposades i els veredictes mai són a gust de tothom. Què hi farem...
El PP mai hagués tingut que interposar recurs de inconstitucionalitat contra els matrimonis gais. Mai. Com tampoc ho hauria hagut de fer contra l’Estatut de Catalunya. Mai. Però, com sempre sol passar quan s’arriba a una alta instància, la sentència es demora durant temps i temps (millor dir anys i anys...) I de vegades, des de fora, creiem que sense motiu aparent. Tard.  
Era necessari demorar durant 7 anys el veredicte dels matrimonis gais? (com també va passar amb l’Estatut de Catalunya) La incertesa que es va crear durant tot aquest temps  entre els col·lectius de gais i lesbianes va ser gran. Malament.
Què hauria passat si el veredicte hagués estat contrari i s’haguessin de separar les parelles? Haurien d’haver tornat els fills aquelles parelles que mentre han adoptat alguna criatura? Millor ni plantejar-ho. La sentència ha estat favorable i punt. Felicitacions!

Finalment, les associacions en contra dels desnonaments se’n han sortit amb la seva. Els dos grans partits a nivell nacional (PP i PSOE) volen unir esforços per a canviar la llei i impedir així els desnonaments abusius i indiscriminats per part dels bancs. Per a mi aquesta solució arriba tard i malament. Pràcticament igual que la justícia d’aquest país.
De fet, la promulgació d’aquest llei,  també serà un acte de justícia. Sembla que, finalment, amb la dació, les famílies saldaran el deute que tenien contret amb les financeres.
No és lògic que, un país, que té mils de milers d’habitatges buits i que trigaran anys i panys en ocupar-se, faci fora de les seves llars milers de famílies amb els corresponents xiquets i iaios. Això sí que és una injustícia. Més malament.  
I jo pregunto: Fins que aquesta llei no passi els corresponents tràmits (parlamentaris, publicació al BOE, etc.), no es podrien suspendre cautelarment tots els desnonaments i acabar així amb el patiment de moltes famílies?
Ho aplaudiríem tots... O quasi.  

Mireu, una notícia vergonyosa de darrera hora. 

I mireu aquesta altra.