El debat sobre la independència s’ha encallat a la UE. Els adalils de la independència exprés han volgut obviar que el nexe de Catalunya amb la UE es fa a través d’Espanya, de manera que la sortida de l’Estat genera, com a mínim, incertesa. Mentrestant, els acèrrims unitaristes han col·locat la UE a la filera de les dreceres per ”impedir” la independència sense passar per les urnes, després de la Constitució i l’Exèrcit. Els uns i els altres s’equivoquen. Excepte de part d’alguns comissaris xerraires, no hi ha hagut ni hi haurà pronunciament oficial de la UE sobre la independència abans que es produeixi: ni per vetar-la ni per a animar-la. Catalunya forma part de l’Estat i el litigi és, a Brussel·les, un assumpte intern en què no interferirà. Utilitzar una Creu de Sant Jordi (Reding) com a jutge d’última instància de la causa catalana a Europa és tan absurd com recuperar un dictamen de la Comissió del 2004 referit a Algèria per anunciar que l’assumpte està tancat abans que es produeixi.
Les dreceres no són bones per a un debat que és polític però que condiciona l’economia i afecta decisivament la convivència. Pensar que és possible proclamar la independència sense donar temps ni instruments a la població per pensar-s’ho és tan poc versemblant com tornar a proclamar la independència com a tema prohibitiu. Aquest debat ha arribat per quedar-se fins que es resolgui democràticament, passaran mesos, anys o dècades. Pretendre que Europa ens alliberi de dialogar i de debatre és una altra quimera, sigui per independitzar-se o per a mantenir el vincle. Com li va dir Unamuno a Millán Astray: vèncer no és convèncer i les victòries pírriques només fan que guardar el pus fins a la següent erupció. El que és barat surt car.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada