diumenge, 16 de desembre del 2012

Gallardón en cinemascope

Foto Público.
Del mismo modo que la mayor astucia del diablo consiste en hacernos creer que no existe, la mayor diablura de Gallardón ha sido simular que era un político de serie B. En una impresionante demostración de hipnosis colectiva, buena parte del país ha llegado a pensar durante años que Gallardón no sólo era humano sino que representaba el contrapeso liberal, la balanza centrista frente a la derechona rancia y arzobispal de las Aguirres y las Cospedales. Gallardón empezó su carrera a la chita callando, como ese novio formal de las películas de terror que oculta un psicópata debajo de la formalidad y una motosierra entre el ramo de flores, que se arregla la corbata arrugada por los asesinatos y ni la madre ni el padre quieren ver que ya ha decapitado a la hermana pequeña, cuya cabeza guarda en el maletero del coche, y que viene a pedirles la mano de la mayor sin siquiera limpiarse los rastros de sangre.
Así, sin hacerle mucho caso, a pesar de sus evidentes desmanes megalomaníacos, de sus tuneladoras y sus empachos palaciegos, Gallardón caía simpático, incluso entre gruesas lonchas de la izquierda, quienes veían sus gafas como un símbolo intelectualillo del personaje, un Clark Kent que se cambiaba de traje ante las cámaras para fingirse borracho y salir mascullando chorradas en el programa del Wyoming. Pero igual que Superman salvaba un rascacielos o enderezaba la Torre de Pisa, Gallardón iba destrozando Madrid minuciosamente, calle por calle y plaza por plaza, cambiando estatuas de sitio sin ton ni son y gastándose los dineros en proyectos olímpicos como si no hubiera un mañana.
Nunca comprendimos que el auténtico proyecto ciudadano del alcaldeso era saldar una vieja frustración guerracivilista y acabar lo que Franco dejó a medias: entrar a saco en Madrid más de medio siglo después y dejarla hecha un ecce homo. Repartir dolor, dice ahora, como si alguna vez hubiera repartido otra cosa, aparte de deudas y agujeros. Vallas por donde vayas, ese es el lema madrileño después del paso de la horda, una capital que antaño tuvo un sabio por alcalde y que ahora padecía a un falso melómano que presume de abuelo compositor cuando lo que a él de verdad le gusta son los pentagramas de andamios y la melodía tenaz de las hormigoneras.
En una película que sólo podía perpetrar Garci aparecía Gallardón interpretando a su propio abuelo con una barba que más postiza no podía ser pero que le camuflaba las risas del descojone. Este señor que parece que no ha roto un plato y que se ha cargado una ciudad para los restos, va a hacer con la justicia lo que hizo con la plaza de Colón y con el cruce de Atocha: un mástil demencial para plantar una bandera kilométrica y un enigma intransitable que lleva ya ocho años de obras y donde los peatones inéditos no tienen ni puta idea de cómo ir a algún lado.
Gallardón estaba loco de ansia por abandonar la serie B y dar el salto a la política nacional de grandes presupuestos y grandes ministerios. Si alguien no lo frena pronto, desde dentro o desde fuera, acabará de presidente y agarrará el poder omnímodo como el Leatherface de La matanza de Texas.

David Torres

dissabte, 15 de desembre del 2012

LA QUINTA DEL BUITRE

Vull sortir al pas de les declaracions que va fer Iker Casillas, capità del Real Madrid ara fa uns dies. Casillas menyspreava el Barça amb l’argument que no han de presumir de jugar amb 11 jugadors de la pedrera quan només fa uns anys jugava amb 11 estrangers.
Vull recordar que a Casillas, juntament amb Xavi, el van concedir el premi Príncep d’Astúries de l’esport pels valors que representen tots dos jugadors. Per tant, a una persona que ha estat tradicionalment prudent, sembla mentida que hagi pogut pixar fora del test com ha fet ara.
En el cas del Real Madrid podria aplicar-se aquella dita de qualsevol temps passat va ser millor.
Potser Iker Casillas sigui relativament jove, però se’n hauria de recordar de l’anomenada Quinta del Buitre, que va donar nom a una sèrie de bons jugadors que, allà pels anys 80 van guanyar 5 lligues seguides (si la memòria no em falla) Imagino que noms com el de Buitragueño (de qui es va agafar el nom), Chendo, Sanchís, Michel, Martín Vázquez, etc. us sonaran a quasi tots.
Aquesta quinta va agafar el relleu del Barça després de 3 anys d’èxits amb Terry Benables com entrenador. Va ser una època on el Barça mirava amb enveja la pedrera del Madrid. I als qui no pensen així, els recordaré que per aquella època, de la Masia va sortir un jove jugador d’origen magrebí que responia al nom de Nayim. Va ser la gran promesa blaugrana de principis dels anys 90 i a la seva generació sé la va batejar com la Quinta del Moro. Nayim no va arribar a triomfar mai al Barça i se’l recorda, sobre tot, pel gol que li va donar al Saragossa una Recopa d’Europa.
Anys després va arribar una altra quinta, la del Pelat. De la pedrera del Barça va sortir un hàbil migcampista d’origen càntabre: Ivan de la Peña. Un altre cop el barcelonisme va dipositar en ell les esperances de trencar els anys victoriosos del Madrid. El seu joc tampoc va collar al Barça i Cruyff el va acabar enviant al ostracisme.
El Barça va haver d’esperar l’arribada de Xavi primer, de Puyol més tard i després tota la resta de grans futbolistes que ha donat la Masia, per a poder tenir l’hegemonia del futbol espanyol i europeu. No obstant, el fruits en forma de resultats no van ser immediats i encara vàrem tenir que esperar uns anys abans d’aconseguir-los. Primer amb Van Gaal i més tard amb Rijkaard (tots dos holandesos) van començar una sèrie d’etapes d’èxit guanyant diverses lligues espanyoles i la segona Copa d’Europa. Posteriorment arribaria el súmmum amb l’arribada de Guardiola i l’esclat definitiu de la pedrera.
Mentre el Barça camina per bon pas pel camí de la sostenibilitat, el Madrid ha fet com els cranc: recula i segueix el camí de la malversació i és mou seguint els capritxos dels seu president... I aquest sistema no sempre els hi ha sortit bé. Només cal recordar els casos de Kaka, Benzema, di Maria, etc. que van arribar precedits per la seva fama, però que no han acabat rendint els que d’ells s’esperava i si no el venen és degut a les altes fitxes que cobren i que cap altre club estaria disposat a pagar. 
Per cert, em deixeu que li tiri una floreta a Casillas? BOCAMOLL!! 

Si no heu vist mai el gol de Nayim que va donar la Recopa al R. Zaragoza l'any 95, mireu l'enllaç, val la pena:    http://www.youtube.com/watch?v=Tp8SjQjqEEA

L'estafa de l'IPC (Juancho Dumall Director Adjunt del Periódico)

Dijous, 13 de desembre del 2012
 
Els últims estudis sobre l'evolució dels preus de les gasolines confirmen la sospita que existeix a Espanya una taula camilla en la qual les tres grans petroleres es posen d'acord per fixar quant ha de pagar cada dia el consumidor quan omple el dipòsit del seu vehicle. Davant d'aquesta flagrant violació del lliure mercat, resulta patètic el paperot del Govern. No només és incapaç de regular una competència raonable en un mercat molt important, sinó que, a més a més, entra en el joc de les grans corporacions al pressionar-les perquè maquillin els preus a finals del mes de novembre i continuar fent els ulls grossos després. Només li falta donar-los les gràcies.
¿I per què al novembre? Senzillament perquè l'índex de preus al consum (IPC) d'aquest mes és el que es pren com a referència per revaloritzar les pensions. Cepsa, Repsol i British Petroleum fan un favor al Govern amb la baixada de preus uns dies, de manera que la dada d'inflació quedi convenientment reduïda en unes dècimes precioses. No cal dir que els grans pagans d'aquest sistema pervers són els consumidors i els pensionistes.
Lleis de competència
Una pràctica com aquesta, que viola les més elementals lleis de la competència, serien motiu d'escàndol en una democràcia avançada. Però aquí es para el cop amb una declaració del ministre d'Indústria, Energia i Turisme, José Manuel Soria, en la qual llança una inconcreta advertència al sector i insinua un canvi en la llei d'hidrocarburs. Es tracta d'una resposta insuficient i, el que és pitjor, d'un capítol més d'aquesta farsa.
A un Govern que s'omple la boca parlant de la unitat de mercat, que defensa les polítiques liberals davant la perillosa socialdemocràcia, tan defensor fa només uns quants mesos de mantenir el poder adquisitiu de les pensions, a aquell Govern cal exigir-li que arregli d'una vegada una anomalia impròpia d'una economia moderna com és la manipulació els preus amb els quals es mesura la inflació. Manipular dades oficials errònies sabent-ho no és només fer-se trampes al solitari. És perjudicar milions de persones.

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. CERVERA DEL MAESTRE V