NOMS PROPIS: GUARDIOLA, VALDÉS I ALEXIS SÁNCHEZ

GUARDIOLA. Finalment el de Sampedor ha desfullat la margarida. L’any que ve entrenarà al Bayern de Münich. La premsa alemanya està d’allò més contenta amb l’arribada per a la propera temporada de Pep Guardiola, un mite als 41 anys. El possible èxit de Guardiola passa per aconseguir un planter de jugadors que puguin fer un joc semblant al que està fent el Barça en els darrers anys. D’això se’n diu l’estil de joc i, com és natural, per molt bo que sigui l’entrenador, no s’aprèn en unes poques sessions, ja que cal una planificació de molts i molts d’anys. A hores d’ara no m’atreveixo a dir si Pep acabarà triomfant o no, però segur que no ho tindrà tan fàcil com al Barça.  

VALDÉS. El que va apuntar només fa unes setmanes el primer porter del Barça, s’ha fet oficial (o quasi), deixarà el club a finals de la temporada que ve que és quan sé li acabarà el contracte.

Sempre he defensat més que he criticat a Víctor Valdés. Quan va començar recordo que se’l qualificava de xulo. Potser sí, per això sé les va tenir amb Van Gaal. Però un noi tan jove havia de posar ordre a l’equip des de la defensa i calia tenir una dosi d’arrogància. He escoltat molts cops que Valdés és el millor porter per al Barça. Hi estic d’acord. El porter del Barça es converteix de facto amb el primer defensa i, per tant, ha de saber jugar la pilota amb els peus. Quin porter fitxarà el Barça amb prou garanties de substituir Valdés? Per això estan els tècnics, però ara per ara em sembla molt difícil que trobi al mercat un porter de primer nivell, ja que els clubs que en disposin d’un, difícilment el deixaran marxar i si ho fan, serà a canvi de un bon grapat de milions. El titular del diari Sport és prou eloqüent: Valdés deixa penjat el Barça. El mateix Sport ja apunta diversos noms: Marc André Ter Stegen (Borussia Mönchengladbach), Manuel Neuer (Bayern de Münich), Vicente Guaita (València), Thibaut Courtois (Chelsea –cedit At. Madrid)David de Gea (Mancherter United) i, finalment, Maarten Stekelenburg (Roma)

Com viurà Valdés aquest any i mig que li queda? I, sobre tot, quina serà la política del Barça a partir d’ara? Fitxatges a banda, el Barça hauria de mirar cap al seu planter, igual com ho fa la majoria de vegades que busca un jugador de camp. L’altre dia escoltava a la SER que ara per ara no hi ha ningú preparat, però, i dintre d’un any i mig? Caldria buscar el porter amb més solvència d’entre el equips inferiors: Barça B, juvenil i pensar en marginar a Pinto (sentint-ho molt) Si comencés a jugar els partits de la Copa, els amistosos i, perquè no, algun partit de lliga, potser no caldria buscar pel mercat.

ALEXIS SÁNCHEZ. Les dos errades que va fer dimecres passat a porta buida l’han acabat de sentenciar per a molts. Són d’aquelles errades que un, sense haver jugat mai a futbol, pensa: si l’hauria fet fins jo mateix!

No sé si Tito, després d’allò, li seguirà donant confiança o bé l’acabarà descartant quasi definitivament. Alternatives en tenim: Cuenca, Tello i, per suposat, Pedro.

Aquestes paraules llegides aquest mateix matí al Periódico, ho deixen ben clar: El Nou Camp s’ha menjat centenars i centenars de jugadors. Certament, és allò que se’n diu por escènica. Molts jugadors han arribat a can Barça amb l’aureola de jugadors de primera fila i han acabat fracassant estrepitosament. Potser el cas més representatiu va ser el del porter guipuscoà (internacional amb Espanya) Julen Lopetegui.

Alexis Sánchez pot acabar sent un d’aquests damnificats.

La pasta y la vocecita

Se coloca Rato. Se coloca Aguirre. Se coloca Acebes. Se coloca Güemes. Y Aznar. Y Zaplana. La gente de la derecha no sólo se coloca mucho más que la gente de la izquierda, sino que además pilla nóminas rara vez inferiores a 300.000 euros y encima lo hace con la misma naturalidad y desahogo con que en el pasado el señorito recién casado con una rica heredera acudía puntualmente a misa de doce y unas horas después yacía tan ricamente con la criada durante la siesta dominical. Rato, Aguirre, Acebes, Aznar, Güemes, Zaplana: en el pasado unos mandaron más que otros, unos eran presidentes y otros solo ministros o consejeros; unos eran absolutamente de derechas y otros solo muy de derechas. En el presente, sin embargo, todos están igualados: igualados por la pasta. A las personas normales nos iguala la muerte; a los expolíticos de derechas, además de la muerte, los iguala la pasta.
También hay políticos de izquierdas que se han colocado bien e incluso muy bien, pero siempre lo han hecho con mala conciencia y un poco a escondidas. Y siempre, además, han acabado convirtiéndose casi en unos apestados para los suyos. Cuando algún exministro socialista pilla un buen puesto por encima de los 300.000 anuales que, por pura mala suerte o imperdonable descuido, a la derecha se le ha escapado procura que el caso se airee lo menos posible. El expolítico socialista, aunque no vaya a misa, de algún modo sabe que está pecando. Y si no lo sabe él, ya se ocuparán los suyos de que lo sepa. Ahí está la gran diferencia con el señorito de antaño, para el cual cometer adulterio con la criada a la semana siguiente de su boda era lo natural, era seguir con su vida y sus costumbres de siempre, con toda soltura, sin desasosiego, sin remordimiento.
Para el exministro de derechas fichar como alto ejecutivo por la empresa que él mismo privatizó es un signo inequívoco de talento y sentido común. Y orgullo. Cuando José María Aznar se coloca bien colocado en el grupo Murdoch gracias a las influencias acumuladas durante su mandato no solo se enorgullecen de él su señora y sus hijos, sino también todos sus seguidores sin excepción. Cuando Felipe González se coloca bien colocado en Gas Natural quienes fueron los suyos sienten que ya no lo son tanto; el propio interesado se dice una y otra vez para sí mismo que tiene derecho a ese empleo, por supuesto, quién lo duda, los estatutos del partido no dicen nada en contra, pero allá en el fondo de su conciencia una vocecita le dice que Pablo Iglesias no habría aceptado un puesto así.
Lo malo es que al final la pasta suele vencer a la vocecita. La derecha en eso no tiene problema alguno porque en realidad ella nunca ha tenido vocecita que la moleste. En el fondo, buena parte de nuestros problemas de hoy en día son el resultado de ese invisible combate cuyo último campo de batalla es la conciencia: es el eterno combate entre la pasta y la vocecita en el que, por supuesto, ya sabemos quién va ganando.

Antonio Avendaño

ESTRUCTURES D’ESTAT

Diuen que, per a que Catalunya pugui ser un estat propi, li manquen estructures d’estat.

Perdoneu la meva ignorància, però no veig cap diferència entre l’estructura de l’estat espanyol i les que ja té la Generalitat de Catalunya. Totes dues tenen un president del govern. El govern de l’estat té ministeris, mentre que la Generalitat té conselleries. Cada ministeri i conselleria té un polític al capdavant nomenat expressament pel seu respectiu president. A part tenen directors i subdirectors generals, caps de gabinet, assessors, secretaris, etc. Potser l’única cosa que té el govern de l’estat i del que la Generalitat no disposa és de subsecretaris.

Referent als ministeris i conselleries, pot variar el nom, però als efectes son força similars: Economia i Finances, Salut, Serveis Socials, Interior, Governació, Educació, Obres Públiques... En les úniques coses que el govern de la Generalitat no té competències són Defensa i Afers Estrangers, però ja sé sap que Catalunya ha creat ambaixades per molts països; fins i tot tenen o tenien un delegat del govern a Madrid.  

Vaig escoltar fa poc que Mas ha ordenat potenciar l’Agència Tributària Catalana, però aquesta, ja fa anys que existeix. Al principi era simplement Economia i Finances, però quan el govern central va acceptar incrementar el percentatge de l’IRPF que gestionaria Catalunya per a millorar el fiançament, es va decidir crear un organisme similar a l’existent per a tot l’estat.

Quin és el problema? Que la Generalitat genera pocs recursos propis i que la majoria dels impostos que gestiona són impostos estatals traspassats (Patrimoni, Actes Jurídics Documentats –compravendes, donacions, herències, etc.-) o compartits (IRPF, IVA.)

Per tant, quan Catalunya esdevingui independent, el que cal és tenir impostos propis que no tingui que compartir (crec que això que dic és força evident) Ara mateix, és l’Agència Tributària (espanyola) la que se’n encarrega de recaptar el grans impostos (IRPF, IVA i Societats) i del que recapta se’n ha de transferir el percentatge corresponent a Catalunya. Després serà l’Agència Tributària Catalana l’encarregada de recaptar i gestionar tots els tributs dels ciutadans d’aquí.

Només em queda un dubte. El President de la Generalitat es convertirà automàticament en President de Catalunya o s’haurà de crear un càrrec nou? Tots els països (al menys fins el que jo sé) tenen un cap d’estat (ja sigui rei o president) i un cap de govern o primer ministre.

Tu què penses?  

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. DES DEL PARC MUNICIPAL D'AMPOSTA