LA FRASE DEL DIA 5-02-2013

"Todo lo que se refiere a mí y a los compañeros del partido no es cierto, salvo alguna cosa que han publicado los medios o dicho de otra manera, todo es total y absolutamente falso". 

Aquesta contradictòria frase la va pronunciar ahir el gran President de les Espanyes D. Mariano Rajoy Brey. L'he volgut posar-la en castellà, tal i com ell la va dir, perquè no volia que, al traduir-la, em pogués equivocar i perguès el sentit. 
És una prova més de la poca capacitat de paraula que té Rajoy i que reafirma el que he dit d'ell aquests darrers dies: llegeix tot el que diu perquè té por de no ficar la pota i dir alguna cosa que no toqui i el pugui comprometre. 

La virtud ciudadana

Las encuestas no dejan lugar a dudas. Los ciudadanos son conscientes de que la corrupción es un problema gravísimo, casi atávico, de la política española. Llegan incluso a exagerarla con generalizaciones del tipo “todos los políticos son unos corruptos” que, obviamente, son falsas. Pero lo más curioso, si uno lee atentamente los sondeos de opinión que publican los periódicos, es que el castigo electoral a los partidos en los que se producen más casos de corrupción no se corresponde con la indignación que muestra la sociedad ante ese tipo de actitudes inmorales e ilegales. Incluso hoy, con el que probablemente sea el mayor caso de corrupción de la democracia que afecta a la práctica totalidad de la cúpula del partido en el gobierno, los españoles seguirían votando mayoritariamente al PP. La merma de apoyo electoral es importante, de eso no hay duda, pero no todo lo que se podría esperar de una sociedad que realmente detestase la corrupción.

En ocasiones los ciudadanos tendemos a culpar con demasiada facilidad al otro de nuestras propias miserias. Nos descargamos de una responsabilidad que, al menos en parte, nos pertenece. Parece evidente que urge un movimiento de regeneración democrática que transforme el qué y el cómo de los partidos políticos y que introduzca en la práctica de los representantes públicos criterios de ética y de honradez. Resulta insoportable la actitud de los partidos, especialmente de los dos principales, en lo que concierne a la corrupción y a la sensibilidad ante los problemas que más afectan a los ciudadanos. Pero difícilmente se puede conseguir tal objetivo si los cambios que le exigimos a la clase política no se producen también en la propia sociedad.

No se trata solo de desterrar de una vez por todas esa tendencia hispana hacia la picaresca que se traduce en la sempiterna pregunta “¿con IVA o sin IVA?”. Con ser importante, no es lo fundamental. Se trata también, y sobre todo, de castigar a quien utiliza la política como un medio que responde a un fin exclusivamente privado. Lo ocurrido en los últimos años en Valencia o en algunas zonas de Galicia, donde la corrupción y el caciquismo estaban a la orden del día y eran actitudes conocidas por cualquiera con un mínimo de información, no es solo culpa de los políticos de esos territorios. La sociedad no ha querido castigar en las urnas unas prácticas corruptas que, al menos durante un tiempo, fueron sinónimo de éxito. Y restar responsabilidad a los ciudadanos no ayuda a construir una sociedad mejor.

Algo similar a lo que está ocurriendo hoy en España sucedió en los noventa en Italia. El proceso Manos Limpias se llevó por delante a una clase política trufada de corruptos e hizo desaparecer a los dos partidos hegemónicos de la Italia de la postguerra: la Democracia Cristiana y el Partido Socialista de Italia. Pero lejos de la esperada regeneración democrática, a lo que asistieron los italianos fue al advenimiento del berlusconismo político. Berlusconi era sinónimo de éxito empresarial y los italianos le confiaron el destino de su país como si se tratara de una más de sus empresas. Dos eran los razonamientos de sus votantes: o bien se consideraba que un multimillonario no tenía la necesidad de ser corrupto o se admitía la corrupción como un efecto secundario sin importancia de la medicina del éxito económico.

¿Puede ocurrir en España lo mismo que en Italia? No necesariamente. Nuestra historia y nuestra cultura política (si es que algo de eso hay en España) tienen poco que ver con las de la Italia de los noventa. Pero no está de más prevenirse ante esos males. Y para ello, además de exigirles a los políticos que sean honrados, es necesario poner en valor un concepto que, como todos los conceptos importantes, viene del mundo griego: la virtud ciudadana. Virtud es no votar a quien no tiene una ética intachable. Virtud es preocuparse más por lo público –la sociedad- que por lo privado –el individuo-, y obrar en conciencia. Virtud es informarse de lo que sucede en las instituciones para poder escoger a quienes nos deben gobernar y expulsar a quienes nos gobiernan mal. Al fin y al cabo en democracia somos los ciudadanos los que les damos auctoritas a los políticos; los que les concedemos la legitimidad necesaria para organizar la convivencia. Y del mismo modo somos nosotros quienes podemos retirarles esa legitimidad en las urnas. No vale responsabilizar solo a los políticos de lo que, al menos en parte, es culpa nuestra. Ojalá los casos de corrupción a los que estamos asistiendo en los últimos tiempos sirvan al menos para crear ciudadanos más responsables que impidan que lo que está sucediendo en España vuelva a ocurrir.

Xabel Vegas

LA PREGUNTA DEL DIA 4-02-2013

El diari Marca, què com sabeu és qui organitza el trofeu Pitxitxi al màxim golejador de la lliga espanyola de Primera Divisió, computarà com a gol per a Cristiano Ronaldo el que va marcar dissabte passat durant el partit jugat contra el Granada en pròpia porta?

Fa uns anys, mentre la Lliga de Futbol Professional li atorgava un gol a Eto'o, el Marca no, perquè de fet no havia estat el llavors jugador del Barça qui va acabar posant la pilota dintre de la porteria. I aquest any està fent el mateix amb Messi. Mentre la Lliga li dóna 34 gols, el Marca n'hi treu un.

EL GRAN FRAU A LA DEMOCRÀCIA

Rajoy s’aferra al càrrec que ocupa com si d’això depengués la seva pròpia vida. Certament només fa un any i escaig que l’ocupa, però el seu govern ha estat el frau més gran que ha patit mai el nostre país.  

Primer va ser l’incompliment total del seu programa polític. Un programa amb el que van confiar milions d’espanyols pensant que ens trauria de la crisi com aquell que passa pàgina. Però Rajoy ens va enganyar. No ha fet res del que va dir al seu programa que faria i no només això, ha fet tot el contrari amb el resultat de que ens ha submergit; i no només això, sinó que fins i tot ha fet el contrari. Va dir que no apujaria els impostos i els va apujar, va dir que no tocaria les pensions i les va tocar, va dir que no abaixaria el sou als treballadors públics i els va abaixar, va dir que reduiria l’atur i cada dia que passa n’hi ha més, va dir que les retallades no afectarien als pilars bàsics de l’estat del benestar i estan afectant a la sanitat, a l’educació, a la cultura, a l’ensenyament... Només per això Rajoy ja hauria d’haver plegat.

Però quan un cas de corrupció afecta el seu partit en general i a ell com a president del govern en particular, hauria d’haver plegat abans de les primeres 24 hores. Quan més temps seguirà en aquesta situació, més desprestigi sembrarà arreu del món.

La suma dels seu mal govern amb el de la corrupció generalitzada significa el frau més gran que mai ha patit la democràcia d’aquest país i, molt possiblement, no tingui cap similitud en cap govern de cap país desenvolupat. Espanya és ara com ara similar a una república bananera? Sí, sense cap mena de dubte!  

Rajoy no va ser un bon cap de l’oposició ni tampoc un bon president del govern. Com a cap de l’oposició el vaig qualificar de mediocre; com a president del govern el qualifico de nefast.

Quan el cas Bárcenas li va petar en tota la cara, Rajoy, com sempre, va optar per amagar-se i poder preparar així la seva intervenció. Van ser els seus segons el qui van donar la cara per ell. També potser perquè, malgrat tot, la tenen una mica més dura. Dissabte passat, després de reunir l’executiva del PP, va comparèixer davant els mitjans de comunicació. Tan preparada estava, que Rajoy es va limitar a llegir el paper que li havien preparat i no va acceptar preguntes dels periodistes. Un bon polític no llegeix, diu el que ha de dir sense llegir, la qual cosa dóna una imatge de més confiança. Si no va acceptar preguntes és perquè, a sobre, no sap improvisar i tenia por a contradir-se o dir alguna cosa poc adequada. A sobre, el que va dir durant la seva intervenció eren obvietats i no va aportar ni un petit raig de llum al fosc panorama que envolta el seu partit.

Per molt que diguin que presentar la renda i el patrimoni és una prova de transparència, el cert és que no és així. A la renda ho ni figuren els ingressos obtinguts de forma irregular i al patrimoni és de suposar que tampoc no hi constarà res que pugui posar al descobert la poca transparència dels seus ingressos. No crec que Rajoy ni cap càrrec del PP ignorin que existeix una figura que es diu testaferro que és qui gestionar els diners i els patrimonis opacs.

I si amb tot això no teniu prou, Rajoy va faltar a la intel·ligència dels ciutadans espanyols en acusar-nos de promoure un complot en contra seva. Primer ens va responsables de la crisi, com si la majoria dels ciutadans d’aquest país fóssim responsables del balafiament (despilfarro) generalitzat que hi ha hagut al país i, que en alguns cercles de poder, pel que sembla, encara no ha acabat.

Els populars són mestres a l’hora d’escampar dubtes sobre els seus rivals polítics. Ahir, el polític valencià González Pons va usar l’anomenada tàctica del ventilador per atacar els socialistes en una manera molt poc ortodoxa de defensar-se.

La ciutadania d’aquest país ja va castigar els socialistes quan, majoritàriament, va preferir a Aznar en lloc d’Almunia. La pèssima gestió dels darrers tems d’Aznar amb casos com el del Prestige, la guerra d’Iraq, però sobre tot, per les mentides sobre els atemptats de l’11-M de Madrid, van fer que, contrapronòstic, l’any 2004 es capgiressin les tendències electorals en menys de 48 hores. L’any 2011 els votants van tornar a castigar els socialistes gràcies a una oposició de desgast constant per part de l’oposició del PP dirigida per Rajoy. Sense haver de fer res extraordinari, el PP tenia guanyades les eleccions a pesar dels casos de corrupció que afectaven a diversos governs autonòmics com per exemple els de València i les Illes Balears.

Ara, és de suposar que passaria el mateix, per això, el PP vol guanyar temps i ja no sé que més els hauria de passar de passar per a que Rajoy presentés la dimissió i, amb això, que es convoquessin ràpidament noves eleccions. Sap que els temps ho fa oblidar quasi que tot i Rajoy vol arribar a les eleccions generals del 2015. No vull pensar el llarg que se’ns farà.

I és que no aprenem. Per molt dolenta que sigui l’esquerra, la dreta és molt pitjor. Per molta corrupció que hagi a l’esquerra, la dreta està podrida.

El futur de l’esquerra passar per renovar-se, mentre que el futur de la dreta, per desaparèixer del mapa polític.