LA GRAN ESTAFA LEGAL

És del tot inaudita la situació financera que s’ha creat arran de la crisi econòmica.

La majoria dels ciutadans hem estat víctimes de la crisi econòmica (o de l’estafa que estem patint, digueu-li com vulgueu) Una crisi econòmica que, ni de lluny, l’hem provocat encara que des dels diferents governs se’ns hagi reiterat que, durant molt de temps hem estat vivint per sobre de les nostres possibilitats.

Qui ha viscut per sobre de les seves possibilitats, el pensionista? El empleat públic? El jove universitari que encara no ha trobat feina? O els directius dels grans bancs que s’han repartit milions d’euros o els especuladors que han sabut fer negoci aprofitant-se de la conjuntura que hi havia fa uns anys? Siguem seriosos.

Aquesta majoria de ciutadans que està vivint amb el sentiment de culpabilitat que li han inculcat des del govern, a sobre té que patir les retallades en sanitat, educació, infraestructures, cultura... A part ha de repagar  les despeses de farmàcia i veure com s’han incrementat tot tipus de taxes, com per exemple les universitàries, mentre es reduïen ajuts com les beques de tot tipus (des de les escolars fins les de la universitat)

Però si amb tot això no n’hi ha suficient, resulta que molts ciutadans, la majoria gent gran, que es van veure enganyats pel tema de les preferents, ara s’ha sabut que, finalment perdran un 35% del cost inicial de la imposició. Com diu la dita: banyut i paga el beure.

Com tothom sap, la majoria de els entitats financeres han rebut més ajuda que ningú. De del Banc Central Europeu s’han injectat mils de milions destinats a sanejar i capitalitzar la banca. Un cop més se’ns va enganyar dient que, gràcies a aquesta mesura, tornaria a fluir el préstec destinat a reactivar l’economia, sobre tot per a les petites i mitjanes empreses. Però a la pràctica aquests diners s’invertien en deute públic per a obtenir grans ingressos amb poc risc i, com aquell que diu, nul·la inversió.

Jo ho tinc clar i així m’agradaria que constés: les preferents han estat la gran estafa de la banca en els darrers anys i, a sobre, el govern del PP els hi dóna cobertura legal. I per molt legals que sigui, les estafes segueixen sent estafes aquí i a Xipre, país on a molts estalviadors se’ls hi descomptarà una part del capital que tenen dipositat als bancs per obra de la Unió Europea i gràcia de la Sra. Merkel.    

II ASSAIG CONJUNT XICS CALEROS I XIQÜELOS I XIQÜELES IV

Construir la unitat del socialisme

Marina Geli -Diputada del PSC-

Immersos en una crisi sistèmica que no vam preveure, la socialdemocràcia a Europa, a Espanya i a Catalunya busca camins nous per tornar a ser útil. No pot ser una proposta simptomàtica davant la fallida de tantes confiances, multiorgànica en termes mèdics, sinó una resposta sistèmica, sòlida, de recorregut.
Aquesta és la realitat d'avui: 25% d'atur; pobresa, precarietat, desigualtats creixents; serveis públics qüestionats; partits i institucions sota sospita i emigració; però també ressorgiment de l'esperit comunitari i voluntat de canvi. Ara més que mai, és prioritari reconstruir l'alternativa d'esquerres als governs espanyol i català.
¿Quin serà el paper del PSC? Fa més d'un any argumentava la necessitat de refundar el socialisme català, conscient que hem perdut base electoral. La societat catalana és complexa, fruit de la crisi econòmica, de la gran diversitat secundària a la immigració, i d'una creixent desafecció entre Catalunya i Es­panya.
Els progressistes catalans són avui, des de la mirada nacional, molt més diversos. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut i la convicció que patim un mal finançament han fet emergir un sentiment majoritari a favor del dret a decidir la relació entre Catalunya i Espanya, rupturista o reformista. Això ha tingut un efecte important entre els votants del PSC: uns han votat CiU, ERC o ICV, i altres, Ciutadans, que juga un paper de quasi revisionisme espanyo­lista.
El mes de setembre passat, un centenar de socialistes vam promoure un manifest pel dret a decidir com a punt de trobada de la majoria a favor d'un projecte progressista solvent per a Catalunya.
Les divergències de cinc diputats socialistes en la declaració de sobirania al Parlament de Catalunya i el vot del PSC al Congrés -a excepció de Carme Chacón- a favor del diàleg entre Catalunya i Espanya per celebrar un referèndum, imitant el model d'Escòcia i el Regne Unit, evidencien que el PSC és plural. ¿Refundació o ruptura? ¿PSC o PSC-PSOE a Catalunya? Ara de nou, PSC.
Àmplia majoria a favor del dret a decidir. El dret a decidir ens inclou en la majoria social del catalanisme. No és ruptura, sinó punt de trobada, llibertat d'expressar-se individualment i col·lectivament i un signe de radicalitat democràtica. El primer ministre David Cameron interpreta la majoria d'Escòcia a favor del referèndum, el possibilita amb el suport dels laboristes al Parlament britànic i treballa per fer una oferta de continuïtat acordada als escocesos.
Refundació del PSC. Si el PSC vol representar les classes mitjanes i populars, de ser referent intergeneracional i de refer el pacte entre homes i dones, ha de liderar un procés regeneracionista i d'obertura als progressistes. Hem d'articular la diversitat en relació al sentiment nacional. Cal sumar el que representen Navarro, Chacón i Ros. Ara bé, el dret a decidir del poble de Catalunya, inclòs al programa electoral, ha de ser interpretat com a eix irrenunciable.
Cal trobar els actors per reconstruir la unitat des de la diversitat, acceptant diferències nacionals, ­socials i generacionals. Com l'any 1978, quan el PSC-Congrés, el PSC-Reagrupament i la Federació Catalana del PSOE es fusionen sota les sigles del PSC.
Nou Pacte d'Abril amb el PSOE. El 1978, Joan Reventós va signar el pacte d'unitat amb Felipe González. En aquell moment, la federació entre PSC i PSOE preveia grup parlamentari propi i explicitava el dret d'autodeterminació. Ara, Pere Navarro i Alfredo Pérez Rubalcaba han d'actualitzar el pacte, unitat des de la llibertat i en pla d'igualtat. Sempre he defensat el grup parlamentari propi. I si no, veu clara i lliure.
Però més enllà de l'instrument relacional al Congrés -al Senat, el PSC té grup diferenciat per mitjà de l'Entesa- cal definir si com­partim un projecte en l'àmbit econòmic, social, cultural i territorial. Ens uneix la necessitat de reformar la Constitució i d'oferir un projecte federatiu per a Catalunya. Però cal concretar, coneixedors de l'escepticisme instal·lat aquí, fins i tot, entre els socialistes.
El PSOE ha d'escoltar la majoria de catalans, que volen una consulta pactada i legal. Com diu l'expresident del Consell d'Estat, Rubio Llorente, cal articular una llei orgànica que permeti delegar el referèndum dins de la Constitució. Només acceptant el referèndum, el PSOE i el PSC podran articular una proposta des de l'esquerra, de sobiranies compartides entre Catalunya, Espanya i Europa. Cal interpretar que vivim un procés constituent i depèn de nosaltres ser-ne un dels protagonistes. Construir un projecte en positiu, sense pors, sense liderar els contres.

SENYALS DE PACTE

Des de fa setmanes percebo senyals inequívoques de pacte entre CiU i el PSC.

Si no fos així, no s’entendria que el PSC, juntament amb CiU i ERC no demanessin la renuncia de l’Oriol Pujol com a diputat al Parlament.

Intueixo (i remarco que només és això, una intuïció) que CiU no s’acaba de trobar còmode amb el pacte subscrit amb els republicans i busca nous socis de govern. De fet, sembla que ja hauria ofert al PSC entrar al govern, cosa que els republicans van rebutjar al començament de la legislatura.

La situació és tan canviant que mentre a l’entrevista que ahir publicava el Periódico de Catalunya feta a Pere Navarro, aquest afirmava que: L’única forma de tirar endavant el país és amb diàleg. Avui ja és veu d’una altra manera; per un costat, CDC parla d’autoexclusió del PSC, mentre que per l’altre ERC estaria disposta a entrar al govern sempre que l’executiu fixi una data per al referèndum.   

Esta clar que el PSC no els hi posarà fàcil. De moment ja han posat els seves condicions i, intueixo (torno a intuir) que al final es quedarà, com diu la dita castellana, en aigua de borraines (la borraja castellana és el nostre cardet, no la borraina tradicional)  

És evident que amb l’acceptació, per part de CiU, de la proposta de resolució sobiranista on la consulta popular ha de ser legal, es a dir, ajustar-se al dret espanyol, la federació nacionalista ha fet un viratge important en les seves pretensions secessionistes. Pel que sembla, Unió es fregaria les mans si acabés havent-hi una sociovergència al govern i, evidentment, una aproximació a Madrid.

Curiosament ERC també va subscriure la resolució en un intent de no molestar gaire als seus socis de govern, no sigui que, al final, se’n vagi tot en orris.  

Quan un partit polític pacta amb CiU (a nivell que sigui), es corre el risc de que la federació nacionalista li tingui un tracte despectiu, sense tenir-lo informat adequadament d’aquelles accions de govern que requereix el dia a dia.

Personalment sempre me he mostrat contrari a l’hora de pactar amb CiU. Al meu entendre seria una forma més de desgast d’aquesta espiral en la que es troba immers el socialisme català.

No es pot pactar amb un partit que, tradicionalment ha estat alguna cosa més que el rival polític del PSC a Catalunya. Un partit que, quan han pogut, han intentat esborrar-nos del mapa polític. La militància socialista no ho entendria i penso que Pere Navarro és conscient d’aquesta situació.

Els comunistes en casos així ho tenen molt més clar. A Badalona per exemple, a darrera hora han avortat la moció de censura contra Garcia Albiol, l’alcalde del PP. Què és preferible tenir un alcalde socialista amb el suport de CiU que no un del PP? Això s’hauria d’haver pensat fa dos anys quan van permetre la seva investidura, no ara.